Un paratge perifèric amb una riquesa natural insòlitament preservada es fa accessible als londinencs perquè el coneguin, se l’estimin i el defensin d’una probable depredació urbanística.
[Sarah Mineko Ichioka, ex-directora del Architecture Foundation (AF) | Durada: 02:07]
FITXA TÈCNICA
Autors: Bernardo Bader Architects amb la col·laboració de Azra Aksamija (Interior Design Prayer Room) i Eva Grabherr (Prozess Work)
País: Austria
Superfície: 8.400 m2
Cost: 2.300.000 €
Proyecto: 2007
Obres: 2009
Finalització: 2012
DESCRIPCIÓ
La vila d’Altach és a l’estat de Vorarlberg, on, malgrat que el 78% de la població es declara catòlica, hi ha la major concentració de musul- mans d’Àustria. A les darreres dècades, la immigració ha multiplicat el nombre de practicants de l’Islam residents en un país que, des del 1979, s’ha significat a l’Europa Occidental per haver reconegut la comunitat islàmica com a corporació de dret públic i haver garantit la llibertat religiosa de creients d’origen turc, bosnià, afgà, kurd, txetxè, iranià, àrab o pakistanès. Malgrat tot, fins al 2012, Àustria comptava amb un sol cementiri islàmic. A més, rituals com l’ablució, la inhumació sense cofre o la pregària col·lectiva al porxo conegut com Musallah fan que l’enterrament islàmic requereixi instal·lacions molt específiques. Altach, però, estava en disposició de satisfer aquesta necessitat.
El 2004, diverses comunitats d’immigrants musulmans es van organit- zar perquè els seus difunts tinguessin un lloc a la seva terra d’acollida. Al cap d’un procés de nou anys que va tenir el suport de l’Ajuntament, es va obrir el cementiri. S’organitza sobre sis crugies de murs paral- lels que, sempre orientades cap a la Meca, s’esglaonen resseguint una carretera perifèrica. Cinc d’elles són feixes descobertes on s’enterren els finats, mentre que la darrera conté els espais rituals d’ablució, con- gregació i pregària. La façana d’accés, que tanca el pati i la Musallah, té una gelosia de roure que conjuga la tradició fustera local amb la ge- ometria abstracta pròpia de l’art islàmic.
Si no és evident l’europeisme del cementiri, tampoc no ho és la seva qualitat d’espai públic urbà. Dubtar de la seva condició pública des de l’exigència de laïcitat seria injust davant la profusió de campanars a les nostres places. D’altra banda, la urbanitat del lloc es pot defensar reconeixent la seva capacitat de satisfer la demanda d’una minoria molt considerable a la regió. Però el més difícil és excloure’l de la idea d’Europa. No només perquè l’Islam ha estat, des dels seus inicis, ben present a la història del continent, sinó també —i sobretot— perquè cada vegada són més els europeus que, amb orígens diferents, contri- bueixen a fer de la pluralitat una de les majors riqueses d’Europa.
David Bravo, arquitecte
