Mitjançant una sèrie d’entrevistes a càrrecs públics, representants d’empreses tecnològiques i ciutadans participants en un experiment de recollida de dades, el documental planteja les principals paradoxes que implica el projecte de fer d’Amsterdam una «Ciutat intel·ligent».
Un grup de veïns d’Amsterdam amb aptituds i afinitats tecnològiques diverses s’enrola en una prova pilot. Es tracta d’un assaig de participació ciutadana per a la recollida i observació de dades que els ha de convertir en «Smart Citizens», col·laboradors d’una futura «Ciutat intel·ligent». Aquesta, segons la Viquipèdia, és una ciutat que utilitza les tecnologies de la informació per optimitzar els serveis urbans, reduir costos i disminuir el consum de recursos i en la qual el ciutadà s’involucra de manera més activa i eficient. Cadascun dels participants de l’assaig obté un «Smart Citizen Kit», un dispositiu ideat a l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC, Barcelona) i descrit pels seus creadors com una «plataforma de tecnologia de codi obert per a la participació política dels ciutadans en urbs més intel·ligents». El kit conté una placa electrònica proveïda d’un processador Arduino i un seguit de sensors que permeten a l’usuari obtenir dades sobre la qualitat ambiental, com ara la temperatura, la humitat, el soroll o la contaminació atmosfèrica, i compartir-les a la xarxa.
Prenent com a punt de partida la ciutat d’Amsterdam i aquesta experiència en concret, el documental Smart City: In search of the Smart Citizen (Ciutat intel·ligent: a la recerca del ciutadà intel·ligent) reflexiona sobre la implementació de les «Smart Cities» des de la neutralitat, sense posicionar-s’hi i plantejant qüestions de manera més implícita que no pas explícita. Al llarg d’una hora de llargmetratge, se succeeixen entrevistes en què diversos agents involucrats en aquest model urbà plantegen algunes de les seves paradoxes. Autoritats entusiastes, fabricants de dispositiuus i sistemes «smart», ciutadans participants en l’experiment, activistes, hackers o gent aliena a les noves tecnologies i fins i tot laboralment desplaçada per elles ofereixen el seu testimoni i dibuixen un retrat polièdric i de vegades contradictori d’aquest fenomen urbà del segle XXI.
Una de les paradoxes plantejades pel llargmetratge radica en el paper que exerceix la ciutadania en aquest procés d’«esmartització» de la ciutat. Si bé experiències com la descrita pel documental diuen que promouen la implicació i la participació ciutadana, potser hi ha motius per a l’escepticisme respecte al suposat apoderament que atorguen les noves tecnologies. D’una banda, la bretxa digital, que exclou certa part de la població i que és caricaturitzada en el documental per alguns dels participants, es resumeix en un comentari de Saskia Müller (directora de projectes de la iniciativa Amsterdam Smart City), que sosté que «és paradoxal que intentem entendre el nostre entorn amb tecnologia que no entenem». De l’altra, el ciutadà no sembla estar del tot present en els esdeveniments relacionats amb la «Smart City» ni en els consorcis publicoprivats que els promouen. Consorcis que, en canvi, sí que acostumen a comptar amb les grans multinacionals tecnològiques, com és el cas del d’Amsterdam, participat per empreses com Cisco Systems, Phillips o l’operadora de telecomunicacions neerlandesa KPN. Tot i que la presència d’aquestes firmes és perfectament comprensible des de la lògica empresarial, potser es contradiu amb el fervor participatiu dels discursos sobre «Smart Citizens». Quina posició deuen haver pres aquestes companyies respecte a la recent votació en el Parlament Europeu sobre l’eliminació del roaming i la preservació de la neutralitat de la xarxa? Probablement no és la mateixa que la del mateix Tim Berners Lee, un dels pares de la World Wide Web, que s’ha postulat contra la privatització d’Internet.
En cert sentit, la «participació» dels «Smart Citizens» es pot equiparar a la implicació requerida als veïns en la separació de residus urbans, un model de participació o, més aviat, compromís ciutadà, a priori benintencionat del qual hi ha modalitats amb diferent grau d’implicació ciutadana. D’una banda, un model en el qual el ciutadà separa selectivament els seus residus proporcionant primera matèria per a la indústria del reciclatge i abaratint els costos de la concessionària. De l’altra, un model en el qual el ciutadà és compensat econòmicament per retornar envasos reciclables. En tots dos casos, la retribució moral de contribuir a la millora mediambiental és equivalent; però, la segona és més distributiva i potser fins i tot més eficient. Quin paper es planteja al ciutadà compromès en la recollida de dades per a l’«esmartització» de les seves ciutats?
Una altra de les paradoxes que planteja el documental és la de l’etern conflicte entre llibertat i seguretat. En efecte, les tecnologies «smart» faciliten perillosament el control social tant de l’espai públic com del privat. Tot sovint, les proveïdores de tecnologies urbanes expliciten que l’objectiu n’és la vigilància dels carrers, tal com ho expressa, en el mateix documental, Pim Stevens (director del Programa per a les «Smart Citizens» de KPN) quan sosté que «La infraestructura bàsica de les ciutats intel·ligents són fanals —amb llum, evidentment—, però estaria bé que els llums poguessin seguir la gent [...] i que el públic sigui monitorat amb càmeres i sensors és el que busquem». El seu col·lega Bas Boorsma (Cisco Systems) remata aquestes declaracions argüint que «seria un valor afegit per a la policia i per a la seguretat de tota la gent que és present a la plaça». En preguntar-li quina altra aplicació pràctica podria tenir el monitoratge, Stevens respon que potser l’amo d’un restaurant pot vendre el seu excedent de costelles de porc a un grup de joves detectats a la zona. Encara que l’edició del documental reforça l’aparença caricaturesca d’aquestes declaracions, la veritat és que la vigilància i el control, ja sigui de l’espai públic com del privat, no són en absolut qüestions banals. A diari, els ciutadans hi estan sotmesos, tal com denuncia el col·lectiu neerlandès Bits of Freedom, que apareix en el documental explicant les maneres d’augmentar la privacitat de les nostres telecomunicacions. Si bé cal tenir en compte que el fet de pretendre mantenir la intimitat de la nostra activitat es pot veure com una cosa sospitosa.
No es tracta d’iniciar una retrògrada croada antitecnològica, sinó de qüestionar a quina ideologia volem que aquesta obeeixi, qui beneficia i quin model de ciutat ofereix. El model de ciutat intel·ligent plantejada des d’un present ideal desproveït de qualsevol «imperfecció» per arribar a un futur idíl·lic o el model de ciutat comuna en què l’«eficiència» amb la qual el ciutadà s’hi implica es mesura amb paràmetres molt més amplis que els quantificats per un sensor.
