Durant anys vam pretendre urbanitzar el camp però ara la lògica es capgira. Quins valors i significats aporta el paisatge a la ciutat?
En les meves activitats de recerca i d’ensenyament m’ocupo del Paisatge. Me n’interessa el vessant lligat al fenomen contemporani, a la seva arquitectura i sobretot al seu projecte. Paisatge com a concepte molt ampli i plural on convergeixen qüestions físiques i culturals del nostre ambient de vida. Un àmbit disciplinari que ha evolucionat molt en el temps, i que anàlogament als fenòmens ambientals que de mica en mica pateixen una acceleració transformativa, en les conseqüències directes sobre els sistemes naturals, sobre la biodiversitat, sobre les dinàmiques territorials, ha ampliat fortament un estatut Ètic, alhora que Estètic, del Paisatge que afecta profundament la nostra sensibilitat al seu respecte i un sentit nostre de responsabilitat en el moment d’haver-ne de pensar el projecte.
Em refereixo en aquest sentit al nostre context Mediterrani, referent més general d’una dimensió de coneixements específics morfològics i fenomenològics arrelats ja en la nostra cultura. El paisatge mediterrani és un paisatge fràgil, pobre, amb escasses possibilitats de regeneració, molt vulnerable a les intervencions urbanístiques i infrastructurals i amb poca capacitat de suturar espontàniament les ferides que aquestes produeixen.
Així com hem comprès el paper que ha tingut i té el Paisatge en la construcció de les cultures en els diversos països del món, igualment tenim la consciència de fins a quin punt en té l’Espai Públic en el representar, expressar, construir la cultura de la ciutat.
Barcelona ens ho va ensenyar, d’ençà que, a partir de la meitat dels anys 80, va fer de la seva estratègia d’intervenció sobre els espais públics el nou bitllet de visita de la ciutat.
Tot allò que ha passat en època recent implica un cert capgirament del punt de vista. El mateix capgirament que avui centra el nostre pensament crític en valors i conceptes que ja no miren de la ciutat cap al camp --d’acord amb aquella “centralitat” invocada per una lògica urbana i buscada a les vores i serrells de les nostres metròpolis—sinó del camp cap a la ciutat, en el perseguir valors i significats que arriben a la ciutat des del paisatge, d’acord amb una lògica que concerneix el paisatge. Un canvi de rumb, un capgirament ideològic que ens ajuda a identificar possibles actituds de projectes i projeccions futures.
Posar en valor allò que de primer no consideràvem; donar un valor positiu a tot allò que era considerat negatiu; capgirar el nostre punt de vista ens pot permetre de trobar la millor manera d’obrar. Ho voldria explicar amb alguns exemples:
Hem estudiat l’arquitectura de la ciutat, aprenent de tot allò que en l’harmonia, la proporció, l’equilibri, la composició dels elements arquitectònics constituïen valors urbans; els edificis, el teixit constructiu menor al costat dels volums més emergents: el “ple” que donava sentit a l’organisme ciutat. Ara en canvi hem comprès –contràriament— que és l’espai “buit” entre els edificis allò que en canvi ha estat sempre “ple” de significat, allò que registra en si la història d’una societat i d’una cultura de ciutat: és allò que ens parla i mesura la seva contemporaneïtat, i la condició del present al qual pertany. Ho fa a través de la vida, les emocions, la història i els comportaments dels homes, de les comunitats que en el transcurs del temps, aquell espai --només aparentment buit—l’han poblat i el poblen. Hem après doncs a llegir les nostres ciutats no a través de l’espai edificat, sinó de l’espai ”obert”, valoritzant justament aquelles qualitats identitàries i culturals que fan que aquests espais de “buits” no ho siguin gens.
Un altre capgirament de la mirada l’hem registrat en el canvi de visió de l’urbanisme: hem comprès que l’urbanisme ens havia consignat una disciplina que fins a ahir era l’aplicació numèrica i quantitativa de normes, índexs, codis i regles en la seva major part abstractes, que se superposaven al territori, hi aterraven, sense necessàriament una adhesió o resposta a una seva vocació real. Ara es fa a l’inrevés: no és un programa, un pla, el que decideix l’ús del territori, sinó que és aquella part de territori, per com el viu la comunitat social, el que expressa la seva millor vocació d’ús; la que invoca el programa de projecte que millor reflectirà el seu caràcter i la seva identitat.
Una altra cosa, les conseqüències ideològiques de la Convenció Europea del Paisatge: de la seva ratificació, que ja té vint anys, n’emergeix netament la necessitat de pensar en el paisatge no en referència a determinades parts prestigioses del territori, sinó a tot el territori i als seus recursos, com a resultat de la influència secular de les activitats antròpiques que s’hi ha succeït i estratificat. Aquesta nova instància comporta dues conseqüències fonamentals: la primera, força revolucionària, que capgira un concepte de ‘paisatges de qualitat’ dirigint-se en canvi a la ‘qualitat del paisatge’, és a dir qualitat de tot el paisatge, com a producte, imatge inscrita damunt la terra d’una societat i d’una cultura. La segona conseqüència és que aquesta accepció, de per si, fa referència a àrees que no són homogènies; i per tant el paisatge al qual pertanyen no és simplement la dilatació física dels àmbits territorials continguts en el seu perímetre, sinó, en una lògica completament nova, el reconeixement d’un paisatge mixt, complex, híbrid, per al qual no existeixen fronteres, límits, vores i on no es distingeix un dintre d’un fora. És un sistema obert, geografia de respostes locals i globals, plurals i específiques d’expressions estètiques, emocionals, socials.
Una condició, doncs, que ha fet evolucionar el camp disciplinari del Paisatge: àmbit inclusiu, clau interpretativa ètica i estètica de les qüestions que tenen a veure amb l’espai i aquells que hi viuen, permet de comprendre fins a quin punt el territori/ciutat/espai públic, abans de ser un fet polític, és un fet cultural.
Les nostres ciutats ja no son organismes únics i unitaris, sinó en relació i diàleg amb moltes altres coses i és justament la qualitat d’aquestes relacions i aquest diàleg allò que defineix un concepte de ‘ciutat contemporània’. D’una idea de ciutat compacta i físicament conclosa, ideològicament clara i definida, hem passat a llegir el dispositiu urbà a través de noves instàncies com són per exemple les de xarxa, d’interrelació, de ‘sistemes de ciutat’, a una escala molt més ampla i conceptualment diferent. Condició que precisament implica un tema de relació i de diàleg, segons el qual seria impossible l’existència d’una forma urbana completa i tancada en si mateixa, perquè totes juntes i només juntes poden definir aquell “organisme urbà en evolució” que ens parla de complexitat, de multiplicitat, on les ciutats co-participen entre elles, l’una de l’altra.
Però comprendre això ho devem al paisatge, perquè allò que infraestructura les ciutats –i els sistemes de ciutat—és el paisatge en el seu correlat cultural, social, antropològic.
La xarxa, la continuïtat de relació la garanteix el sistema paisatge: cursos d’aigua, camins, places, carrers, avingudes arbrades, parcs, substancien ciutat i territoris; alimenten la nostra pertinença a l’espai, ens indueixen a una consciència de qualitat de l’habitat, en substància ens legitimen la nostra estatura civil.
L’espai públic –seguint aquest suggeriment de capgirar el punt de vista-- s’interpreta aleshores segons una força que ja no és centrífuga, és a dir d’exportació del centre cap a la perifèria d’un estatut de projecte que és ‘urbà’, sinó de la lògica del paisatge, i per tant del camp, cap a la ciutat segons una força –figurativament centrípeta—un estatut d’intervenció que s’alimenta d’ecologia, de sostenibilitat, d’ambient, per proposar no una conciliació de natura+ciutat, sinó més aviat una emancipació d’espai+societat.
Em refereixo a aquell espai públic intermedi que és també interfície, que té avui el mateix paper que els àmbits ‘ecotonals’ que entre dues entitats físiques diferents com son l’aigua i la terra troben una dimensió entre elles que és una tercera cosa, diferent i molt més que trobada entre totes dues, perquè és sorprenentment més rica. Igualment amb els ‘tercers espais’ públics com a àmbits on el paisatge acull la innovació d’un projecte urbà que no es mesura a l’escala geogràfica, però que de la geografia en pren el significat d’una superescriptura dels llocs quotidians als quals donar sentit i orientació, significat i narració.
Microestructures de paisatge: camins, avingudes arbrades, parcs fluvials, franges hortícoles, explotacions agrícoles productives, corredors ecològics, àmbits forestals boscans, reserves d’aigua i zones humides, per construir una ciutat que en els seus límits presenti avui aquestes qualitats de bé col·lectiu i espai púbic. Espais intermedis com a geografies que ens són pròximes, que ens són comprensibles perquè en coneixem i reconeixem el significat.
Són dispositius interescalars que desencadenen processos d’adhesió identitària de l’espai, a través de les modalitats de viure’l i compartir-lo, però també de passejar-lo, travessar-lo, recórrer-lo, veure’l, percebre’l sensorialment.
En la vida de les nostres ciutats, l’ús dels espais col·lectius s’ha modificat fortament com a conseqüència dels processos socials i econòmics: crisis financeres, atur, fluxos de les noves migracions –i encara més ara, amb el bloqueig i paràlisi de qualsevol activitat—modifiquen el sentit de l’espai urbà, la seva percepció, el significat de l’’accés’ als àmbits col·lectius de la ciutat, i en conseqüència al seu ús. Han canviat els comportaments, les actituds i el ‘consum’ de les places, dels jardins, dels carrers i dels parcs per part dels seus usuaris, en una difusa expectativa de qualitat d’hàbitat més que no d’ambient, que és política.
Mai com ara i amb la contingència de la pandèmia hem pogut repensar el projecte de l’espai públic segons ambicions diferents: menys esclatants potser, però més adreçades als espais de la quotidianitat, a tot allò que és domèstic, més proper a nosaltres. Desenvolupar una idea plural, responsable i inclusiva del projecte amb el desig d’expressar conceptes necessàriament més permeables i conscients. Una condició que reclama al costat de la dimensió física de l’espai l’emotiva de viure-hi i les pràctiques de participar-ne. Un projecte que torna a posar al centre les qüestions expressives, els estats d’ànim, les percepcions, les maneres de relacionar-se i d’afeccionar-se: quan els àmbits urbans, de ‘públics’ passen a ser col·lectius, domèstics, participats, quotidians, compartits. Quan en lloc de ser ‘espais’, esdevenen ‘llocs’.
Foto: Una piazza a Rabat.© Maria Rosa Russo, 2006
