La professora nord-americana exposa el seu concepte d’espai públic, fa una anàlisi de la vivència d’aquest per part d’infants i joves i de com es pot reivindicar, a través del teatre i l’art en general.

Espais compartits va enregistrar aquesta conversa amb Shirley Steinberg al febrer del 2015, quan va visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per impartir-hi una conferència anomenada «L’aprenentatge de l’amor». Steinberg explica que, per a ella, l’espai públic és un espai democràtic, un espai on «qualsevol pot sentir-se segur», tant en la visió predominant d’aquesta com en el sentit «que permeti moviment, so, art, tranquil·litat, i també l’habilitat de congregar persones».

Partint d’aquesta premissa, desenvolupa la seva tesi sobre la relació dels infants i joves amb l’espai públic. Al seu parer, hi ha dos espais: «Quan ets petit, l’adult et diu: vés i experimenta, però quan ets jove et diu: no pots venir aquí, els espais no són per a tu». Així, quan ets infant la relació amb l’espai públic és a través de l’acompanyament d’un adult, el qual garanteix que hi puguis estar segur; un espai on se t’ensenya a comportar-se bé i on tens els primers èxits com caminar o aprendre a anar en bicicleta.

D’altra banda, creu que l’espai públic està massa reglat per als joves. O, més contundentment, que, com a mínim a l’Amèrica del Nord, «l’espai públic per als joves no existeix, els és prohibit, ja que són percebuts com un grup del qual s’ha de tenir por, que és revolucionari». En conseqüència, explica, no els en deixen gaudir, a través de la prohibició d’entrar en alguns centres comercials si no van acompanyats d’adults o amb la persecució policial de passar l’estona al carrer (hanging out) i la prohibició d’anar amb skate pel carrer.

Obrint un altre front d’anàlisi, Steinberg creu que «l’espai públic pot ser el millor amic del teatre i el teatre pot ser el millor amic de l’espai públic», en el sentit que l’espai públic es pot modelar com es vulgui, i la improvisació del teatre pot donar molt de joc a l’hora d’ocupar-lo. Reivindica, així, que els infants puguin trobar espais de participació a l’espai públic a través del teatre, experimentant una manera diferent de relacionar-s’hi. Les flashmobs, comenta, són un exemple d’aquests espais de participació i llibertat.

Finalment, en triar l’espai públic preferit, explica una situació amb connotació misteriosa, que va tenir mentre conduïa per carreteres estretes camí de les highlands del nord d’Escòcia, en descobrir en un prat una formació circular de pedres semblant a Stonehenge. Aquesta no estava senyalitzada ni tenia informació sobre què era ni què s’hi havia de fer, era un lloc on es podia sentir una experiència única amb el paisatge i fer el que s’hi volgués envoltat de pau i llibertat.