Espais compartits conversa amb Josep Llinàs, president del jurat de la setena edició del Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà.

Espais Compartits ha conversat amb Josep Llinàs sobre la seva concepció de l’espai públic, que és fruit d’una experiència directa, posada a prova una i altra vegada en la pràctica quotidiana de l’ofici. Potser per la naturalesa empírica de la seva aproximació al fet urbà, prefereix abordar la noció d’espai públic tangencialment, des dels marges, i no de manera central. Llinàs entén que l’espai públic urbà es defineix als límits on es troba amb altres àmbits, ja siguin naturals o domèstics. La «línia» que separa aquests dominis, «s’avança o s’enretira», es referma o s’interromp, per deixar-se traspassar i fer possible «l’intercanvi d’activitats que li confereixen sentit i interès a l’idea d’espai públic». Així, tot i que sovint es presentin com a realitats oposades, «l’esfera pública i la privada s’enriqueixen allà on es toquen», a través de la permeabilitat, de les «cessions recíproques d’una part a l’altra».

Llinàs il·lustra aquesta idea amb el cas de la biblioteca Jaume Fuster, resultat d’un concurs públic. Les bases de la convocatòria donaven als participants l’opció de situar el nou edifici allà on els semblés més oportú, dins l’àmbit de la plaça de Lesseps. Aquest és un escenari desgavellat, travessat per diferents vies ràpides, amb una topografia irregular i un perímetre heterogeni. Per Llinàs, no es tractava tant de buscar la millor situació per a l’equipament i d’entendre l’espai públic com a «espai sobrant», tal i com sol fer l’anomenada arquitectura icònica. Tot al contrari, calia que l’edifici s’enretirés educadament ─civilitzadament─, per deixar lloc al «millor espai públic disponible». I és que Barcelona, de manera especial, es presta a ser treballada en negatiu, excavant el «negre construït per anar trobant la part blanca, la part pública de la ciutat».