El turisme és una font d’ingressos enorme per a Barcelona i per a alguns dels seus ciutadans, que no tenen cap problema a portar cada vegada més i més turistes sense pensar en les greus conseqüències que això comporta.

Barcelona no és una gran metròpoli, però pot presumir de ser la quarta ciutat amb més turisme d’Europa després de tres grans capitals com Londres, París i Roma. El seu port és el que rep més creuers d’Europa i de la Mediterrània. Els barcelonins han vist com, en poc menys d’una dècada, la quantitat de turistes s’ha triplicat i com l’economia ha girat cap al servei turístic i ha sabut explotar amb èxit un patrimoni construït per generacions anteriors.

A ningú se li escapa que el turisme és una font d’ingressos enorme per a Barcelona i per a alguns dels seus ciutadans, que no tenen cap problema a portar cada vegada més i més turistes sense pensar en les greus conseqüències que això comporta. S’han perdut espais emblemàtics de la ciutat a favor d’un turisme massiu, que cada cop desgasta i ocupa més. A espais perduts com la Rambla, el Barri Gòtic o el Born, darrerament se li han unit la Barceloneta, la Sagrada Família i el Park Güell, l’exagerada explotació del qual va portar al tancament, sense atendre els desitjos del seu donant.

Bye Bye Barcelona és un documental sobre una ciutat i la seva relació amb el turisme, sobre la difícil convivència entre Barcelona, les i els barcelonins, el turisme i els turistes. És un documental que exposa, de la mà d’alguns dels seus residents, els efectes greus que té el turisme massiu a la ciutat comtal. És un documental que pots veure sencer, o per capítols i al teu ritme, i que no pretén res més que servir de contrapunt a la tan repetida idea que amb el turisme guanyem tots. Aquest és un documental sobre el que perdem.

Com explica el documental, el 2013 Barcelona va rebre més de vuit milions de turistes. Segons l’anuari estadístic de l’Ajuntament de Barcelona del 2021[1], el 2019, aquest nombre havia pujat als gairebé catorze milions de turistes, és a dir, gairebé nou vegades la població del terme municipal. Segons les dades d’AirBnb, Booking, Expedia i Trip Advisor, [2] la segona ciutat europea amb més pernoctacions. Segons l’anuari esmentat anteriorment, el nombre de pernoctacions sumant-hi hotels, hostals, pensions, apartaments turístics i habitatges d’ús turístic pujaria a gairebé 34 milions. Aquesta dada, però, només compta la quantitat de pernoctacions a la ciutat, no el turista que pot visitar la ciutat sense pernoctar-hi, passant la nit a qualsevol municipi limítrof o els més de tres milions de creueristes que van arribar al port de la ciutat [3], i una part dels gairebé 53 milions de passatgers que van passar per l’aeroport del Prat aquell mateix any [4] . El 2020, any de la pandèmia i les restriccions de moviment, Barcelona va rebre una mica més de milió i mig de visitants, és a dir pràcticament la població del terme municipal. El 2021 el turisme havia tornat a créixer, multiplicant per tres la població del municipi i arribant fins als quatre milions i mig milions de visitants.

Davant d’aquesta quantitat de visitants i de la pressió que aquestes visites exerceixen sobre la població permanent de la ciutat, és lícit plantejar-se quin és el balanç d’aquesta activitat a la ciutat. Aquest balanç ha d’incloure diversos factors i, per això, l’anuari de l’Ajuntament proporciona xifres molt vistoses. Un dels factors n’és, sens dubte, el pes real del turisme a l’economia de la ciutat, qüestió que de vegades es planteja com a justificació última de qualsevol inconvenient que pugui suposar l’activitat turística. En dades globals, el turisme representa al voltant del 12 % del PIB i genera aproximadament un 9 % de la feina a la ciutat [5]. Segons l’enquesta de població activa, el 2019 a Barcelona hi treballaven aproximadament 830.000 persones [6]. Vol dir això que catorze milions de turistes donaven feina a unes 83.000 persones o bé que hi havia gairebé 170 turistes per cada empleat del sector? Quina qualitat té aquesta ocupació? Segons el Gabinet Tècnic de Programació de l’Ajuntament de Barcelona, el 2015 el salari mitjà de l’hostaleria era el més baix de tots els sectors, aproximadament la meitat del salari mitjà de la ciutat amb una precarietat alta derivada d’una contractació temporal del 86 %[7].

Una altra de les xifres que ens pot acompanyar per fer aquest balanç és la quantitat d’allotjaments turístics i la relació que pot tenir amb l’augment dels lloguers a la ciutat comtal. Segons que publica Business Insider Barcelona compta amb una taxa d’anuncis d’allotjaments turístics a la plataforma AirBnB per habitant superior a Roma, Londres o Madrid. La mateixa publicació fa una relació amb l’augment de preu de l’habitatge usat, entre un 68 % i un 133 % en el període 2012-2018. Si bé aquest augment no es pot relacionar exclusivament amb l’increment d’allotjaments turístics, hi ha d’haver una certa relació quan, en algunes de les zones més tensionades pel turisme, més del 30 % de les reformes d’habitatges anaven destinades a allotjaments turístics[8].

Un altre fet que pot indicar l’afectació del turisme i els allotjaments turístics als preus dels lloguers podria tenir a veure amb l’augment de l’oferta d’habitatges de lloguer que van viure ciutats com Barcelona i Madrid durant els mesos del confinament més sever, en què el turisme havia pràcticament desaparegut d’aquestes ciutats. Segons alguns famosos portals immobiliaris, l’oferta d’habitatges de lloguer es va arribar a duplicar a la ciutat de Barcelona els primers mesos de la pandèmia.[9]. Si considerem que abans de la pandèmia a Barcelona, hi havia 1,1 places d’allotjament turístic per cada 10 habitants, arribant fins a les 7 en zones com el Barri Gòtic i la Dreta de l’Eixample i que entre el 2011 i el 2016 un 67,4 % del parc d’habitatges es va destinar a nodrir la demanda turística, i l’increment del valor de l’habitatge a les zones més turístiques de la ciutat és fàcil entendre per què la Universitat Politècnica de Catalunya conclou al seu Informe sobre la incidencia de la actividad turística en la accesibilidad a la vivienda (2016) que la presència d’habitatges d’ús turístic encareix entre un 31,3 % i un 50,6 % el preu dels lloguers en funció del barri i entre un 34,3 % i un 71 % el preu de compra de l’habitatge segons el barri.[10].

D’altra banda, fent referència de nou a l’anuari de l’Ajuntament, hi ha algunes dades més que són significatives per fer un balanç entre l’aportació positiva i els problemes negatius de la indústria turística sobre la ciutat. Curiosament, la despesa per turista ha disminuït en augmentar el nombre de visitants. Si el 2016, la despesa mitjana per persona era de 1061,20 €, el 2020 havia disminuït fins als 598,70 €[11]. Vol dir això que el principal argument de defensa del sector amb relació a l’aportació econòmica es pot anar perdent a mesura que augmenta el nombre de turistes?

D’altra banda, el grau d’ocupació en places turístiques de l’any 2019 es quedava just per sota del 70 %. Això significa que un 30 % d’aquestes places, incloent-hi aquells habitatges reconvertits en allotjaments turístics, són buits durant l’any?

Sens dubte, la qüestió turística no afecta únicament la ciutat de Barcelona. Altres ciutats europees i de la resta del món també es debaten amb una indústria extractiva i potser fins i tot depredadora. Llocs que van perdent les qualitats per les quals en el seu moment van atreure el visitant. Hordes de turistes envaeixen Praga a la recerca de cervesa barata[12]. Milers de visitants recorren els canals i els carrers cada cop més buits de vida autòctona de Venècia.[13]. Phuket, el llac Titicaca o el Perito Moreno. La quantitat de llocs que s’han concentrat en la indústria turística és incomptable i, encara que la resposta pugui diferir en cada cas, la pregunta que es llança des del documental és rellevant per a totes:

De debò val la pena perdre tot això?