Els comuns globals esdevenen una sinècdoque d’un ordre espacial que legitima la violència geogràfica, la despossessió i l’extractivisme.

[Quan els contorns de la terra van emergir com un globus real ―no només sentits com un mite, sinó aprehensibles com a realitat i mesurables com a espai―, va sorgir un problema completament nou i fins llavors inimaginable: l’ordenament espacial de la Terra des del punt de vista del dret internacional. (1)

Qui governa i posseeix els béns comuns de la Terra: els oceans, l’espai exterior, l’atmosfera terrestre? La resposta “tothom i ningú” és la paradoxa recurrent dels béns planetaris avui dia. En el dret internacional, els comuns globals són en primer lloc els àmbits que no estan subjectes a les pretensions de sobirania nacional. El tancament de la Terra en categories territorials va dividir el planeta al voltant de l’ordre legal internacional dels estats territorials, amb les categories sobrants de la res nullius, la res communis i el patrimoni comú de la humanitat. (2) Els estats europeus van utilitzar la proclamació colonial de terra nullius per desposseir els pobles indígenes de la seva terra a les colònies. Res nullius es refereix, doncs, al territori no reclamat per una entitat estatal sobirana, i, per tant, quedava subjecte a l’apropiació legal per part de l’Estat que tingués el poder militar, polític i econòmic necessari per afirmar i imposar la seva reclamació. (3) Res communis es refereix a zones com el profund fons marí, l’espai exterior i l’Antàrtida, que són catalogades com a comuns globals i no estan subjectes a la jurisdicció nacional d’un Estat particular, sinó que són compartides per altres estats, quan no ho són per la humanitat o la comunitat internacional en el seu conjunt.

A la pràctica, els comuns globals han quedat atrapats en la paradoxa del tancament modern. Els “comuns”, com assenyala David Harvey, sempre impliquen un cert grau de tancament. (4) Els conceptes oposats de “tancament” i “comuns”, com succeeix amb tots els conceptes binaris, acaben convergint: el primer envaeix i destrueix el segon quan l’extractivisme s’intensifica i s’expandeix. (5)Quan el sistema dels “comuns” va ser desmantellat i parcel·lat en ciutats i estats, va ser només qüestió de temps que el règim de valoració, que privilegia la internalització de guanys privats, l’extracció de recursos i les pretensions de propietat, augmentés progressivament fins a erosionar els dominis planetaris de protecció que fins llavors havien estat governats per lleis d’excepció. Cada cop més oberts segons el principi “el primer que arriba, el primer que és servit”, els recursos potencials d’aquests comuns globals s’han convertit en l’objecte i el lloc d’una impugnació en el marc d’un conjunt de relacions espacials profundament desiguals i inestables en què els estats poderosos i els actors privats transnacionals posseeixen el monopoli de la violència i la diplomàcia. Més que relats d’un bé compartit del planeta, els comuns globals constitueixen contes admonitoris de l’extractivisme global, d’un ordre mundial en què la concessió és l’ordre espacial prototípic dels interessos privats, que potser caldria anomenar “interessos no comuns”.

La crisi dels comuns globals requereix una representació planetària; simultàniament, la reunió política i la imaginació geogràfica de la Terra. Aquest doble repte representacional fa sorgir tensions dins del concepte legal dels comuns al mateix temps que una divergència o oposició entre el globus i la Terra: “No hi ha un planeta Terra que correspongui a la Terra Promesa de la globalització”, segons afirma rotundament Bruno Latour. (6) La globalització és l’espai abstracte del tancament violent, l’extractivisme i els fluxos desiguals. I la retòrica legal que sosté i legitima la despossessió dels “comuns globals” s’assenta sobre el mateix imaginari espacial de l’espai abstracte i presenta uns relats semblants de descobriment i conquesta. Si l’espai abstracte és primer un acte de violència geogràfica mitjançant el qual virtualment tots els espais del món són despoblats, quantificats i intercanviats, llavors una imaginació espacial emancipadora s’oposa a l’abstracció en el mateix terreny, afirmant la primacia del geogràfic i buscant figures planetàries alternatives.

Al llibre Au temps des catastrophes, Isabelle Stengers sosté que les activitats industrials i extractives al servei del capital van provocar Gaia i van produir la seva actual “intrusió”. En l’ecologia política, la figura planetària de Gaia comparteix amb geo- la mateixa etimologia procedent de la divinitat ctònica Ge. (7) No obstant això, alliberada del punt mort de l’ancoratge disciplinari, Gaia, proposen Stengers i Latour, és una eina conceptual que serveix per inquietar, provocar, fer que la gent pensi de manera diferent sobre la violència ecològica del globalisme. (8)Segons Stengers, l’estat actual de les coses està mantingut també per formes de govern que evacuen la política estrenyent l’elecció de futurs a una única alternativa infernal de barbàrie, d’un planeta ostatge d’interessos privats en una cursa entre el canvi climàtic i el futur dominat per la geoenginyeria. La solució a l’atzucac d’aquest realisme capitalista comença amb la trobada amb la intrusió de Gaia. Lluny del manteniment obsolet d’un ordre internacional trencat, la “proposta cosmopolítica” de Stengers reclama a la política precisament que s’enfronti a les transgressions i discrepàncies sobre com organitzar el món com a comú: coses, valors i històries. (9)

Aprendre a veure la ruptura significa reconèixer que hem après els codis de la globalització i advertir entre ells modalitats de resistència estètica i possibilitats per a la recuperació d’una “riquesa comuna”. Aquesta recuperació dels comuns globals que ara es troben en mans dels interessos privats, per més que sigui simbòlica, demana que una subjectivitat política dotada d’un compromís fonamental s’ocupi de la Terra, teixint relacions que converteixin l’excepcionalitat dels comuns globals, que estan teixits amb la imaginació planetària, en contes admonitoris que produeixin un pensament i una sensibilitat de mons que estiguin més enllà de l’extractivisme. Explicar les històries de la res communis no és advocar per certes mesures de protecció dins dels comuns globals. Explicar les històries de l’Antàrtida, de l’espai exterior i el fons oceànic és fer evident la ruïna i la destrucció de la res nullius a tot el món, des de les zones d’excepció dins de les ciutats i des dels territoris tribals dins dels estats colonialistes fins a l’escala del planeta. Els comuns globals esdevenen una sinècdoque d’un ordre espacial que legitima la violència geogràfica, la despossessió i l’extractivisme.

Com a resposta, les següents geohistòries de Design Earth són ficcions especulatives que converteixen en imatge i narració la “tragèdia dels comuns globals”. (10) Més que una imatge del planeta, aquestes històries convoquen una geopolítica fonamentada, situada, material, volumètrica, poblada, heterogènia i mítica. En el context d’una crisi climàtica vertiginosa, aquesta ficció geoarquitectònica fa públiques les complicades negociacions i asimetries de poder que determinen la manera com habitem la Terra. Una geohistòria transforma els interessos privats en controvèrsies públiques; funciona com un “agent comunalitzador” en la forma d’un espai disjuntiu on els futurs geogràfics incommensurables parlen entre ells. Així, cadascuna de les geohistòries (el fons oceànic, l’Antàrtida, l’espai exterior) busca crear una consciència lleugerament diferent de la situació d’un global comú, no per lamentar la transgressió que suposa un altre tancament del planeta, sinó per qüestionar la infraestructura de beneficis privats que fonamenta les pràctiques d’ecocidi a tot el planeta .

Fig. 1 Below the Water Towers_Pacific Aquarium

Fons oceànic: Aquari del Pacífic

El fons de l’oceà és objecte de la competència dels països i les corporacions internacionals que reclamen els seus recursos en minerals rars de la Terra per a la producció de bateries i aliatges. El 1956, la primera Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar va reafirmar que l’alta mar i el fons marí constituïen una geografia de no possessió, de lliure accés per a tothom. El 1967, Arvid Pardo, l’ambaixador maltès davant de les Nacions Unides, va sostenir que la res communis del fons marí comportaria la tragèdia dels comuns. Per prevenir el règim del “primer que arriba, primer que és servit” que hauria afavorit els països més industrialitzats, el Sud Global, sota els auspicis de les Nacions Unides, va advocar per l’establiment d’un règim internacional en què qualsevol extracció de recursos hagués de beneficiar la comunitat internacional en el seu conjunt. El fons marí que està fora de les jurisdiccions nacionals, anomenat l’“Àrea” en la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar (UNCLOS), legalment forma part del “patrimoni comú de la humanitat”, el qual, segons la Resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides 2749, no ha d’estar subjecte a l’apropiació nacional. L’Àrea es troba sota el mandat legal de l’Autoritat Internacional dels Fons Marins (ISA, per les seves sigles en anglès) que es va crear el 1982 amb la missió de supervisar l’exploració, la cartografia i l’administració dels recursos en alta mar. Des del 2001, però, l’ISA ha atorgat 12 llicències d’exploració per a minerals al fons marí de la Zona Clarion-Clipperton (CCZ), una zona de l’oceà Pacífic aproximadament de la mida d’Europa i que conté els dipòsits de minerals rars més importants de la Terra.

Fig. 2 Hanging Gradens of the Pacific_Pacific Aquarium

El projecte Aquari del Pacífic fa visibles els efectes externs de l’extracció del fons marí ―plomalls, extinció i proliferació d’espècies― així com les promeses i els límits de les solucions que proposa actualment la geoenginyeria. (11) Al sòl oceànic, les màquines de succió, com pintes de dents afilats, baten i trenquen la superfície de l’oceà, convertint-la en un llot de sediments que, si no es conté, es desplaça a grans distàncies amb els corrents oceànics profunds. A sota els dipòsits d’aigua, una cúpula de captació tapa les activitats mineres per contenir els plomalls de sediments. L’aigua contaminada és separada de l’aigua circumdant i transportada a una sèrie de dipòsits d’aigua invertits que es troben just a sota de la superfície, on es processa. L’aigua purificada es retorna gradualment a l’oceà (fig. 1). “Jardins penjants del Pacífic” respon als mandats de l’ISA sobre la conservació de la flora i la fauna a l’àrea de mineria de la Zona Clarion-Clipperton. Suspesa amb cables des d’una xarxa de flotadors superficials, una infraestructura de terraformació reubica transsectes lineals de mostres del substrat per incubar un ecosistema bentònic que s’empeltarà al fons marí afectat un cop hagi finalitzat l’activitat minera (fig. 2).

Fig. 3 At The Bottom of the World Of Oil and Ice

Antàrtida: De petroli i gel

Abans de l’Any Geofísic Internacional, el 1957, i basant-se en actes d’exploració imperial, cinc nacions (Austràlia, França, Gran Bretanya, Nova Zelanda i Noruega) havien reclamat porcions de l’Antàrtida, l’únic continent de la Terra sense població humana. El 1959, el Sistema del Tractat Antàrtic va “congelar” les reclamacions nacionals, limitant-les a certs sectors del continent austral, i va regular les relacions internacionals pel que fa a l’Antàrtida (fig. 3). El tractat, que va entrar en vigor el 1961 i del qual actualment són signants 50 nacions, preserva l’Antàrtida com una reserva científica, estableix la llibertat d’investigació científica i prohibeix l’activitat militar al continent. Això inclou règims per a l’administració dels recursos pesquers a l’oceà Austral, així com un exhaustiu Protocol de Protecció del Medi Ambient signat a Madrid el 1991.

Fig. 4 Iceberg Calving_Of Oil and Ice

El projecte Petroli i gel combina dues preocupacions provocades pel canvi climàtic ―la fosa de glaceres a l’Antàrtida i l’alt consum d’energia de les indústries dessalinitzadores al golf d’Aràbia― en una proposta per arrossegar icebergs des de l’Antàrtida fins a l’estret d’Ormuz. (12)L’Antàrtida produeix cada any aproximadament el 93% del total de la massa d’icebergs de tot el món, un percentatge que s’estima que representa 12.324 trilions de litres d’aigua dolça. Els icebergs són res nullius, és a dir, legalment es poden agafar sense la intromissió dels organismes reguladors nacionals o internacionals. S’aferra un gran iceberg tubular, que és el que resisteix millor els efectes de l’arrossegament, i se’l remolca fins a la península Aràbiga a un cost considerablement inferior que el de la producció d’aigua dolça a les plantes dessalinitzadores (fig. 4). La proposta especulativa subratlla el fet que el futur de l’Antàrtida depèn dels contractes planetaris, com ara l’Acord de París de l'any 2015 sobre el canvi climàtic. Si aquests tractats no es porten a la pràctica, la fosa de l’Antàrtida promet ser un acte espectacular de desaparició, amb les orelles del món sintonitzades amb un so de bombolles: un agut xiuxiueig, grinyol i espetec sota l’estrès provocat per la pressió de la competició internacional pels recursos (fig. 5).

Fig. 5 Vanishing Continent Act_Of Oil and Ice

Espai exterior: Cosmorama

A principis de la dècada dels cinquanta, la geografia legal de la Terra seguia sent la que havia estat des de la Pau de Westfàlia del 1648: el territori de la Terra ―i l’espai aeri sobre ella― era la possessió legal dels estats. La Guerra Freda va donar peu al Tractat de l’Espai Exterior (OST) de 1967, que declarava que l’espai exterior, inclosa la Lluna i altres cossos celestes, “serà la província de la humanitat” i “no està subjecta a l’apropiació nacional per mitjà de la pretensió de sobirania, per ús o ocupació, ni per cap altre mitjà”. (13)

Fig. 6 Architecture of the New Space Age_Cosmorama

L'espai ha adquirit una importància renovada amb les naixents iniciatives privades sobre matèries primeres espacials que especulen en la mineria d’asteroides per obtenir aigua, metalls del grup del platí i altres recursos. En l’anomenada “nova era espacial”, actors comercials com Space-X i Planetary Resources es proposen extreure valuosos recursos d’asteroides propers a la Terra i portar “els recursos naturals de l’espai a l’esfera econòmica de la Terra”. A part de l’aclaparadora logística que requereix, el major obstacle per a la mineria espacial és el Tractat de l’Espai Exterior de 1967. Amb el desig de facilitar l’expansió de les indústries extractives privades a l’espai extraplanetari, la recent llei aprovada pel Congrés dels Estats Units de 2015 (US SPACE Act, o Spurring Private Aerospace Competitiveness and Entrepreneurship Act; és a dir, la llei que fomenta la competitivitat i l’emprenedoria aeroespacial privat) reconeixia el dret dels ciutadans dels Estats Units a explotar comercialment els recursos de l’espai exterior. “El primer que arriba, el primer que és servit” s’aplica de nou a l’espai ultraterrestre.

Fig. 7 Cosmic Rushmore_Cosmorama

Els asteroides podrien ser els nous patrimonis! A Cosmorama (2018), el tríptic “Minant el cel” descriu i especula sobre l’habilitació de les corporacions privades per a l’extracció en asteroides. Component l’Arquitectura de la Nova Era Espacial, la secció conceptual fa visibles els interessos entrellaçats i oposats dels Estats Units, les Nacions Unides i la indústria i els inversors espacials (fig. 6). Per processar l’asteroide, s’utilitzen uns braços robòtics que o bé buiden l’asteroide, recollint el rastre de runes en la cova fabricada, o bé minen la superfície per gravar la cara dels déus de la Nova Era Espacial en la constel·lació d’un mont Rushmore còsmic (fig. 7).

Foto: Cosmorama by Design Earth at Wrightwood 659. Photo © Tom Harris. Courtesy of Wrightwood 659, the School of the Art Institute of Chicago and the University of Chicago.