Després de Barcelona, l’exposició Pasolini Roma recalarà a París, Roma i Berlín, en un recorregut cosmopolita en el que els més urbanites podran gaudir d’una veritable història d’amor a la ciutat.
L’exposició Pasolini Roma entronca amb una llarga tradició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, la de retratar autors universals a partir de la seva pròpia ciutat. Aquesta barreja del que és universal amb el que és local, bona mostra de cosmopolitisme urbanita, es trasllueix, a més, en la diversitat dels comissaris ─el francès Alain Bergala, el figuerenc Jordi Balló i el romà Gianni Borgna─, i en el recorregut que la mostra té programat. Havent deixat Barcelona, s'exhibirà a altres tres ciutats europees de la mà de les institucions culturals que l’han coproduït. Així, fins el gener de 2014 estarà oberta a la Cinémathèque Française de París, entre el març i el juny del mateix any es podrà veure al Palazzo delle Esposizioni de Roma i, finalment, el Martin-Gropius-Bau de Berlín l’acollirà fins a començaments de 2015.
Però, més enllà de la producció, l’exposició en sí mateixa és un manifest cosmopolita que declara davant versats i profans una profunda convicció de l’urbanita: la ciutat més universal és la concreta. L’autèntica ciutat és la que es trepitja, la tangible, feta de gent real i de llocs viscuts, de cantonades gastades i dialectes de raval. És una ciutat promíscua i fugissera, que rebutja la forma acabada, que no és exclusiva de ningú, que sobrepassa qualsevol marca o postal, que ni tan sols cap dins la idea que té de sí mateixa. L’exposició és una declaració d’amor a la ciutat. No un amor platònic, idealista, xovinista, sinó l’amor carnal, ferotge i brut amb el que Pasolini va despullar la ciutat imperial i vaticana i la va fer gaudir de les seves vergonyes més ocultes. Moment a moment, barri per barri, la passió que van viure el poeta i Roma queda marcada a carn i foc, en una història tortuosa, de rampells i desencisos, de distanciaments i retrobades, i de la que tant l’un com l’altra en van sortir transformats. Roma va fer Pasolini, però Pasolini va tornar a fundar Roma.
Com tants altres nouvinguts que nodreixen les ciutats i les fan ser el que són, quan Pasolini arriba a l’estació de Termini, el gener de 1950, ho fa en condició de foraster, pobre i desarrelat. L’havien expulsat de Ramuscello, al seu Friül natal, on encara es confonia l’homosexualitat amb la pederàstia. De seguda queda captivat, presa d’un entusiasme que el fa creure que «Roma és divina». Però la transcendència pot ser ben mundana a ulls d’un poeta o de qui ho té tot per fer sense tenir res a perdre. Pasolini arriba verge, però armat amb una mirada assedegada que li permet veure com extraordinari el que altres troben ordinari. L’exposició explica com, al seu barri d’acollida, el suburbi que envolta la presó de Rebibbia, descobreix el món subterrani de les borgate. Allà es submergeix en la gerga llenguda, la subcultura violenta o la sexualitat expedita, fonts d’inspiració que, a partir de la seva primera novel·la, Ragazzi di vita (1955), li obren les portes al reconeixement de la intel·lectualitat romana. La perifèria, fins llavors menystinguda per la cultura oficial, és la clau amb la que Pasolini conquereix la Roma central.
Però, un cop dins, no s’hi acomoda. Lliurepensador recalcitrant, etern errant, sempre fuig de l’autocomplaença i abjura de certeses. Mai no deixa de provocar la ciutat per que es descobreixi a sí mateixa, per que es reconegui tal com és. Si la seva òpera prima introdueix les putes i els trinxeraires a la literatura italiana, a la trilogia amb què inaugura la seva carrera cinematogràfica ─Accattone (1961), Mamma Roma (1962) i La ricotta (1962)─, barris populars com el Pigneto, el Testaccio, el Parco degli Acquedotti o la Tuscolana es fan un lloc dins el cinema italià. Per Pasolini, Roma no va ser mai un mer teló de fons, un decorat que edulcora les històries peri fer-les més fàcils d’empassar. Carrers i places, autopistes i solars, eren la matèria prima de les seves obres. L’exposició retransmet minuciosament com el poeta va canviant de barri, treballant al llunyà Ciampino, deixant Rebibbia per anar al mestís Monteverde, dins la zona de Gianicolense, amb veïns com els Bertolucci, i, més endavant, escollint el polígon de paissatge feixista de l’EUR.
Roma sencera és la seva llar i, com a tal, de vegades se li fa petita. Al volant del seu cotxe, armat amb càmara i micro, s’escapa des de Milà fins a Palerm, passant per Mòdena, Bolonya, Florència i Nàpols, per escrutar la sexualitat dels italians. A Uccellacci e uccellini (1965-1966), segueix allunyant-se del centre, acompanyat de Totò i Ninetto Davoli ─el seu amor humà─, per explorar la perifèria i esbrinar què queda del camp romà. Més enllà, comprova com, tret dels indomables napolitans, tot Itàlia es desclassa i s’aburgesa. La cultura marginal i autèntica sobre la que havia bastit la seva obra és absorbida, sucumbeix, es desintegra. Es confirma la pitjor sospita de Pasolini: el veritable feixisme és la societat de consum i aquest cop sí que està podent amb Itàlia.
Decebut amb Roma, s’escapa amb altres amants. L’Índia i l’Àfrica, París i Nova York, l’entretenen durant un temps, però acaba tornant a casa, resignat a mantenir una proximitat distant. Des d’aquí, qui ho diria, traeix la ciutat ─i potser a sí mateix─ redoblant la fantasia burgesa de posseir una segona residència. Es fa construir dues cases a una hora de Roma: l’una campestre, al nord, entre Orte i Viterbo; l’altra costanera, al sud, prop de Sabaudia. El cert és que Roma tampoc va ser mai una companya fidel i incondicional. Si des del primer cop d’ull es va deixar seduir per les provocacions del poeta, des del mateix instant es va fer l’ofesa, hipòcritament escandalitzada, i no va deixar d’acusar-lo i recriminar-li els seus excessos. Al llarg d’un calvari de trenta-tres processos, la justícia romana no va aconseguir fer callar Pasolini. Va ser més aviat ella la que va quedar massa muda a partir del 2 se novembre de 1975, quan el poeta va ser assassinat, en circumstàncies que mai no s’han acabat d’aclarir, en un solar apartat del port d’Òstia. Va morir a la perifèria ─es diria que fent l’amor─, a la part que sempre havia preferit del cos de la seva estimada.
David Bravo
