«Hi ha un consens europeu sobre el fet que l’espai públic contribueix al bé comú i que la seva qualitat pot ser i és determinant. Aquest consens es fonamenta en una creença, implícita però profunda, en els valors de la democràcia i en la seva manifestació en l’espai públic.»

Un dels llibres que m’encantaria escriure, tot i que probablement mai no ho faré, és la història dels exteriors europeus, un complement del monogràfic de 1963, escrit per Mario Praz, La filosofia dell’arredamento. Praz ens parla dels interiors, des de l’antiguitat grega i romana, fins a les Arts & Crafts angleses i l’Art Noveau, principalment, a través de pintures, aquarel·les i gravats. Aquestes imatges reflecteixen el gaudi domèstic d’una elit que podia permetre’s aquesta felicitat i pagar l'encàrrec als artistes que la retrataven. Malgrat la doble capa de mediació —aquesta és la lectura que Pratz fa d'unes imatges que, per sí soles, ofereixen una interpretació filtrada d’una quotidianitat idealitzada, protegida, als interiors d’una classe privilegiada—, el llibre aconsegueix transmetre el sentit d’una vida transcorreguda entre parets.

En mans d’un escriptor perspicaç i talentós com ho és Pratz, el llibre sobre el món exterior hauria de ser capaç de reviure el passat atrafegat dels carrers i les places. Així com molts interiors es donen per descomptats, el mateix passa amb el pa i la sal de la ciutat, els carrers i places, crucials per fer-la funcionar. Són tan ubics que, en gran part, tenen un paper discret, que passa desapercebut, com a mers corredors i encreuaments.

De la mateixa manera que Pratz es va cenyir al territori europeu —amb l’excepció d’una sola imatge d’un interior novaiorquès—, també hi ha raons de pes per circumscriure a Europa aquest hipotètic llibre sobre l’espai públic. Òbviament, ni els interiors privats ni els espais públics exteriors són exclusius d'Europa. Hi ha interiors a cada edifici i espais públics a cada poble, vila i ciutat de tots els continents. Tanmateix, malgrat la seva presència global, els espais públics d'arreu del món no tenen necessàriament la mateixa rellevància que els europeus. Si bé és cert que Europa no es pot atribuir la propietat o paternitat de l’espai públic en general, sembla que hi ha quelcom de molt europeu en la manera d'entendre la condició pública d'aquests espais. I dic això amb plena consciència del risc de sonar eurocèntric, previngut de la dificultat de comprendre veritablement tot el que implica i abasta aquesta manera de ser públic. Al cap i a la fi, molts dels espais que són públics des del punt de vista jurídic —la qual cosa implica que són d’accés universal— no són tan públics quan la interacció social és el criteri que es pren per definir-los. No tot el que està pintat és un quadre i l’accessibilitat, per sí sola, no fa que un espai sigui públic.

Els espais públics inclouen tot el que hi ha entre la solemnitat i la mundanitat. Els extrems del camp que abasta l’espai públic són relativament fàcils d’identificar i són comuns gairebé a tot arreu. Un extrem el constitueixen els espais públics cerimonials, que estan destinats a ser, precisament, això. Normalment, són grans i estan concebuts per a ser monumentals. El típic exemple és la plaça major, sovint situada davant les seus del poder o d'altres edificis públics importants. En aquests espais oficials s'hi celebren trobades multitudinàries i hi té lloc la representació simbòlica d’abstraccions com l’Estat, el poder, la religió, la ciutadania o la pàtria. Són l’escenari comú de les mostres de poder i, de vegades, contra el poder. La seva mida permet acollir desfilades, festivals, manifestacions, concerts i tota mena d’esdeveniments espectaculars i imponents que reuneixen grans sumes de participants però emmascaren l’absència d’una vida veritablement pública.

A l’extrem oposat de l’espectre, hi ha els espais públics informals, que existeixen per petit que hagi estat l'esforç en dissenyar-los, si és que n’hi ha hagut algun. La cantonada d’un carrer és el típic exemple d’aquesta mena d'espais públics, fets per als vianants. Així doncs, a un costat hi ha els espais públics extraordinaris, que prenen vida només en ocasions especials; a l’altre, hi ha la diversitat de llocs que tracten amb el públic dia a dia i on, habitualment, tant l'espai com les activitats que hi succeeixen són «infra-ordinàries», en paraules de Georges Perec. Els espais extraordinaris són tots únics a la seva manera però gairebé intercanviables en la seva unicitat; els espais infra-ordinaris són aparentment tots iguals però, per a les persones que en fan un ús quotidià, tenen una singularitat innegable.

Tant els espais cerimonials extraordinaris com els espais quotidians infra-ordinaris es poden trobar arreu, des de Brasília fins a Beijing, des de Brisbane a Brazzaville, des de Boston a Bangkok i des de Barcelona fins a Berlin. Però, el que Barcelona, Berlín i cadascuna de les altres ciutats europees ofereixen —i que no és gaire comú en altres parts del món— és un territori intermedi molt ric, format d’espais públics que es poden situar a mig camí entre l’extraordinari i l’infra-ordinari, sense desplegar la pompa i circumstància dels espais públics solemnes ni res més enllà de la mundanitat quotidiana.

Si existeix un aspecte realment europeu en l’espai públic, el trobarem als seus parcs i places, zones de jocs, racons verds, skateparks, carrils bici, àrees per a vianants, pistes de bàsquet i tota la resta d’espais urbans habituals als barris. I ni tan sols cal que es tracti d’espais complerts; poden ser un parell de bancs aquí, uns quants arbres allà, un aparca-bicicletes ben situat, l'enllumenat públic, una font, una secció de carrer consistent, una parada d’autobús, un paviment, una obra d’art públic o, fins i tot, unes marques sobre l’asfalt que revelen la importància de l’espai públic. Tot això inclou el manteniment i la cura que se'n tingui. En aquest sentit, hi ha un paral·lelisme amb l’arquitectura europea, que excel·leix en una franja intermèdia semblant, amb tots els seus edificis d'habitatge col·lectius, les seves escoles i biblioteques, els seus equipaments esportius i centres cívics.

Un dels motius pels quals aquesta zona intermèdia abunda a Europa és innegablement financer: els països molt pobres poden malbaratar enormes quantitats de recursos en una sola plaça monumental al davant del palau presidencial —tot i que seria millor que no ho fessin— però només les societats opulents poden permetre’s tota la infraestructura que suposen els espais públics intermedis ben dissenyats —i l'arquitectura que els fa possibles—. No tots els països que poden pagar-ne la construcció estan disposats a fer-ho però, a la majoria de països Europeus, els ajuntaments sí que ho estan. I, normalment, ells són els clients i els proveïdors de l’espai públic. Si més no, obliguen els promotors privats a passar per caixa com a condició per obtenir el permís per construir. D'aquesta manera, aconsegueixen protegir l'espai públic dels poders erosius de la privatització, part integrant de la ideologia neoliberal imperant, que va portar l’aplicació de les lògiques del mercat fins i tot en camps i disciplines on no existeix un mercat real. I, malgrat els enormes canvis tecnològics, que estan afectant profundament la concepció que tothom té de les esferes pública i privada, a Europa, el hardware de l’espai públic encara es considera essencial per acollir i generar una rica diversitat d’interaccions socials, expressions i gestos.

Perquè, al capdavall, sigui quin sigui el color polític dels governs estatals o municipals en un moment determinat, hi ha un consens europeu sobre el fet que l’espai públic contribueix al bé comú i que la qualitat de l’espai públic pot ser i és determinant. Aquest consens es fonamenta en una creença, implícita però profunda, en els valors de la democràcia i en la seva manifestació en l’espai públic. Fins i tot les persones que no coneixen gaire més de l’antiga Grècia que Plató i el Partenó, tenen una comprensió vaga de les possibles relacions entre l’espai públic i la democràcia, entre l’àgora i la polis, en el seu doble sentit que tan aviat fa referència al lloc com a les persones que l’habiten.

Sembla ser que aquest tipus d’espai públic intermedi i democràtic prolifera de manera particular en països amb menys desigualtat d'ingressos, molts dels quals són europeus. Un instrument per comparar la igualtat és l’índex Gini i, encara que hi ha diversos índexs Gini i que tots difereixen lleugerament els uns dels altres, es constata que els països més igualitaris del món són europeus. Aquesta correlació mereix una anàlisi més profunda però, de moment, n'hi ha prou amb dir: «Mostra'm el teu Gini i et diré com és el teu espai públic». O bé al contrari: «Ensenya’m els teus espais públics i et diré com d’igualitària és la teva societat».

Berlín i Barcelona no han estat escollides a l'atzar per encaixar en l’anterior al·literació de noms de ciutats que comencen amb una B. El Berlín occidental de la Internationale Bauausstellung (IBA), als anys vuitanta, en el que llavors encara era l’Alemanya dividida, i la Barcelona que es preparava per acollir els Jocs Olímpics de 1992, durant els primers anys de la nova Espanya democràtica, són, de fet, dues referències crucials quan es tracta d’entendre el desenvolupament recent de l’espai públic a Europa. Ambdues reflecteixen el gir postmodern de la ciutat europea: una nova manera de valorar i redescobrir formes d’urbanitat que no es basen en les discontinuïtats i l'obertura, pròpies de l¡urbanisme modern, sinó en espais urbans finits i definits, situats en teixits urbans densos.

El Berlín de l’IBA i la Barcelona olímpica són els punts de partida de la història més curta possible sobre l’espai públic europeu, des dels anys vuitanta fins al present. Berlín i Barcelona van inspirar molts dissenyadors urbans, alcaldes i funcionaris públics durant els anys noranta, la primera dècada del segle XXI i, possiblement, encara avui. El teixit urbà reconstruït de Berlín i les noves places i parcs de Barcelona van ser exemples del que es va acabar convertint en una encomanadissa nova fe en la ciutat, una confiança renovada en la cultura urbana. Aquest ressorgiment de la ciutat té els seus efectes arreu, d'Hamburg a Torí, de Liverpool a Tirana, de Porto a Tallinn, d'Oslo a Santa Cruz de Tenerife.

La breu història del redescobriment de la ciutat i de la cultura urbana, aquest «triomf de la ciutat», tal i com l'anomenava Edward Glaeser al seu llibre homònim, coincideix amb el ràpid ascens de la noció d’espai públic, que, fins llavors, no havia format part del llenguatge professional, com bé apuntava Thierry Paguot a la seva concisa obra L’espace public. En relació a l'encara curta vida de l’expressió, són significatius els canvis en el títol de la revolucionària obra de Jan Gehl, Life Between Buildings: Using Public Space, que és una altra referència important dins d'aquest gir postmodern. Quan es va publicar per primer cop en danès, el 1971, el títol era simplement Livert mellem husene («La vida entre edificis»), sense cap subtítol. A la segona edició danesa, que va aparèixer nou anys més tard, se li va afegir un subtítol: Udeaktiviteter og udemiljøer. Això es tradueix com «activitats a l’exterior i ambients exteriors»: encara cap rastre de l’espai públic. No va ser fins a la traducció anglesa de 1987 que van aparèixer les dues paraules, espai i públic, a la portada i a la pàgina del títol. I les traduccions subseqüents en altres llengües també van incloure aquestes paraules.

Abans dels anys vuitanta, «espai públic» s'usava principalment per descriure el domini públic metafòric, del qual els diaris, l’opinió pública i la democràcia en són exemples. Paquot s’entreté en la diferència, en francès, entre la forma plural i la singular. El singular, espace public, fa referència al que ell anomena «la fàbrica d’opinió pública». El plural, espaces publics, descriu espais urbans concrets que, com bé mostra Paquot, no són constants universals sinó que difereixen d'un lloc a l'altre i en períodes diversos. No són els mateixos a Europa que, per exemple, a l’Orient Mitjà, així com tampoc són els mateixos avui que en temps medievals.

Poc després de l’aparició de la primera edició del llibre de Gehl, es va publicar una altra obra important que tampoc no usava el terme però que també tractava d’espai públic, tot i que des d’una perspectiva formal, en lloc de social: Stadtraum in Theorie und Praxis (1975), de Rob Krier. Els dos llibres aborden la modernitat i les seves limitacions a l'hora de produir espai públic, tot oferint recursos per fer espais més significatius. En aquest sentit, tots dos són realment postmoderns.

Aquestes dues publicacions formen part d'un discurs postmodern sobre la ciutat i l’espai públic més ampli, que va sorgir als anys seixanta, va prendre força als anys setanta i es va començar a materialitzar en l'entorn construït als anys vuitanta. Aquest discurs no només no es restringia a Europa, sinó que, fins i tot, sembla ser que el dominaven veus americanes com les de Kevin Lynch (The Image of the City, 1960), Jane Jacobs (The Death and Life of Great American Cities, 1961), Erving Goffman (Behavior in Public Places, 1963), Colin Rowe i Fred Koetter (Collage City, 1978), William Whyte (The Social Life of Small Urban Places, 1980) i, més endavant, la dels Nous Urbanistes (New Urbanists). Però, aquest fet diu més del paper de l’anglès com a llengua franca en l’arquitectura i l'urbanisme que no pas sobre el veritable centre de gravetat on aquestes idees de ciutat es van posar en pràctica, que va ser, sens dubte, Europa. Oriol Bohigas i MBM a Barcelona, Kleihues a Berlin, Aldo Riossi i el seu concepte de ciutat anàloga que s'irradia des de Milà, els estudis morfològics de Jean Castex i Philippe Panerai a París (Formes urbaines: De l’îlot à la barre, 1977), els clams de Rob i Léon Frier per la reconstrucció de la ciutat europea i el disseny urbà activista de Maurice Culot a Brussel·les (amb ARAU), el seu treball de comissariat a Brussel·les i a París i els estudis i intervencions de Jan Gehl a Copenhagen són només alguns dels molts agents actius en aquell moment.

L'orientació que va prendre la postmodernitat europea en matèria de ciutat la separa de la seva contrapart americana, molt més concentrada en l’arquitectura i el simbolisme. Òbviament, hi va haver tota mena d'influències mútues; en general, però, la perspectiva urbana es va desenvolupar més extensament a Europa que enlloc més.

Si s'amplia l'enfocament sobre aqueta breu història postmoderna, es pot obtenir una panoràmica més general en la qual l’espai públic recent és continuació i resultat d’una tendència més llarga que comença amb la ràpida urbanització arreu d’Europa durant els segle XIX i principis del XX. Aquesta urbanització sense precedents va començar a Anglaterra, el bressol de la Revolució Industrial, i va arribar a Polònia o a Grècia molt més tard. Però, el patró general era el mateix: la transformació social des del predomini d’una cultura rural cap al predomini d'una cultura urbana.

Aquesta urbanització no només va generar el que el marxisme clàssic anomenaria «proletariat industrial» sinó que també, i amb igual rellevància, va originar una nova classe mitjana d'habitants de la ciutat. En aquesta classe mitjana, la correlació entre ciutat i societat civil és tan òbvia com difícil d’articular. El segle XIX va ser testimoni d'una transformació fonamental de les societats europees amb el sorgiment de la classe mitjana, que, en darrera instància, no només es va convertir en el principal usuari de la ciutat, sinó també, de forma directa o indirecta, en el seu client.

Es pot escriure una història encara més llarga de l’espai públic, que acostuma a resumir-se en algunes poques declaracions generals sobre una connexió, si no una continuïtat, que retrocedeix des dels temps postmoderns i moderns fins al fòrum romà i l'estoa i l'àgora gregues, amb breus parades a les grandioses places barroques del davant d'esglésies barroques igualment grandioses, a les regions meridionals alemanyes i austríaques, a les places dels palazzi civici de les ciutats-estat italianes i a les places de mercat a les ciutats medievals del nord d'Europa. Tan se val com de qüestionable pugui ser aquest triple salt temporal; el sol fet que es pugui estirar fins a 2.500 anys enrere és indicatiu de la profunditat històrica de l’espai públic europeu, fins i tot durant el llarg període en que no se l'anomenava explícitament espai públic.

Bona part dels capítols d’aquesta llarga història no constitueixen res més que un solemne recompte d’una mena d’espai públic —del tipus cerimonial i únic— juntament amb alguns dels espais infra-ordinaris que, d’alguna manera, van sobreviure a l'enderroc i l’oblit. De manera similar, fins el segle XIX, la majoria de l’arquitectura històrica que ha sobreviscut, ja sigui en la realitat com a les pàgines dels llibres d’història, o bé pertanyien a les tradicions vernaculars infra-ordinàries o bé eren palaus, catedrals i temples excepcionals i altres edificis monumentals.

Quan l’arquitectura va començar a gravitar des del domini exclusiu dels monuments excepcionals adreçats a la classe dominant cap a les construccions per a la societat civil, l'urbanisme també va canviar. Al segle XIX, l'urbanisme exercit com a professió independent es trobava encara en la seva infància però es va anar allunyant de la monumentalitat afirmativa que sostenia el poder d'un rei o de l’església per construir ciutats per als ciutadans i, alhora, donar forma a la societat. El resultat pot continuar sent monumental, com es pot veure als bulevards del París de Haussmann, a la urbanització de la Barcelona de Cerdà o a la Ringstrasse vienesa, cadascuna d’elles, fruit de l'encàrrec dels poders governants. No obstant això, aquests governs ja no estaven glorificant tan sols el seu poder; també atenien a la ciutat i als seus ciutadans. L'Eixample de Cerdà i la seva estructura repetitiva, a base d'illes de cases amb xamfrans, ofereixen l’exemple més rotund d’absència d'una monumentalitat convencional, axial i direccional, però això també es percep a la impressionant Ringstrasse, on cadascuna de les parts està en proporció amb la resta, de manera que s'anul•len les jerarquies espacials. El mateix passa amb els bulevards de París, que van imposar un nou ordre a la ciutat i que, tot i ser monumentals en sí mateixos, en essència, són tots igual d’importants.

Tornem a la postmodernitat i al present. Comparades amb les transformacions del segle XIX i de principis del segle XX, quan moltes ciutats europees van canviar i van créixer fins a tornar-se irreconeixibles, les dècades més recents són certament menys dramàtiques i menys radicalment disruptives. Fins i tot els projectes més grans dels darrers temps, com ara els Docklands de Londres, la Barcelona olímpica i post-olímpica, l’àrea oriental del port d’Amsterdam, el Hafen d’Hamburg, l’IBA i la reunificació de Berlin, el Port de Copenhagen o l’Île de Nantes, són menors en relació a l’escala de la ciutat. Malgrat que considerable, el seu impacte físic és limitat perquè es basen més aviat en transformacions progressives que en reestructuracions dràstiques. Es tracta de l'urbanisme entès com l'acte de «joguinejar amb un motor en marxa», tal i com diria Bernardo Secchi.

Des d'aquest punt de vista, el Berlín i la Barcelona dels anys vuitanta i noranta van marcar un punt d’inflexió, no només respecte a l'era moderna, sinó també respecte als darrers 150 anys de ràpida urbanització a Europa. Fora d’un petit nombre d’excepcions —Londres seria l’únic exemple que em ve al cap— és improbable que les ciutats europees segueixin protagonitzant un creixement continu substancial. Davant d'una població que amb prou feines creix, un període d'estagnació econòmica i un grau d'urbanització que ha assolit el punt de saturació, el més probable és que, en el futur, a Europa, en moltes situacions urbanes, es tendeixi a reduir l'escala, des del planejament regional i la construcció de ciutats o districtes sencers cap a intervencions a nivell de barri, d'illa de cases, de plaça i de carrer. Això vol dir que és prou probable que la preocupació per l'espai públic hagi arribat per quedar-se; de fet, fins i tot podria esdevenir més important del que ja és.

Hans Ibelings | Traducció: Marta Ill Raga