El poeta i traductor napolità Erri De Luca va parlar de la mescla i la promiscuïtat com a patrimoni comú de tots els pobles mediterranis, en una ponència que va tenir lloc el 13 de març de 2014 dins del cicle Ciutat Oberta.
El dilluns 13 de març de 2014, el poeta i traductor napolità Erri De Luca va visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per participar en el cicle de conferències Ciutat Oberta. Ho va fer amb una ponència titulada «Mediterrani, mar de pobles», que va ser introduïda per l’editora argentina Valeria Bergalli. A la xerrada, el poeta napolità va defensar la barreja i la promiscuïtat com a valors propis de totes les cultures que han viscut a les ribes mediterrànies. Va sostenir que «el fet de tenir sang de tots els pobles» és un «patrimoni comú» a tots aquells que viuen a la Mediterrània, i va confessar que «li agradaria conèixer exactament el seu cadastre ancestral», «de quins pobles i en quines proporcions està fet», «quina quantitat té d’espanyol, d’hebreu o de fenici». Per a ell, la constatació d’aquest origen compartit duu implícita la necessitat de mantenir o restablir les condicions que afavoreixenla convivència i la fraternitat, contra els conflictes i les guerres que també han abundat entre els pobles mediterranis. De Luca posa com a exemple de convivència la seva pròpia ciutat, on «sempre s’escolten els crits, els riures, el que passa als carrerons», fins al punt que «tothom sap de tothom perquè hi ha un sol ambient acústic». El poeta va explicar que llengües com el napolità i el jiddisch—que ell tradueix—són ràpides i precises perquè s’han fet en barris densos, on tothom parla alhora i les interrupcions són constants. Només el mar és capaç d’aturar el batibull, aquest mar compartit on, per als napolitans, «la ciutat s’atura per força i queda enrere» i «el vent de cara fa desaparèixer elssons». De Luca troba en aquest límit entre la ciutat i el Mediterrani una metàfora perfecta sobre l’ofici d’escriure. Segons ell, l’escriptura consisteix en prendre el que és essencial del xivarri dins el qual vivim. És com la crosta salina que queda sobre les roques quan s’ha evaporat l’aigua de la vida.
Aquest acte forma part de la iniciativa «Europe City»
