«Considerant les conseqüències de les polítiques d’expansió urbanística desbocada, la pregunta obligada és: I ara què? Tenim cap idea per gestionar una qüestió que ja ens ha deixat una empremta tan nociva?».

Aquest text és una versió resumida de l’assaig que l’autora va publicar l’any 2014 en el llibre Landscapes of pressure/ Paisajes de presión.


El que converteix els paisatges en «paisatges de pressió» és, en primer lloc, un mapa, un registre a escala del territori on s’inscriu el simulacre d’un projecte imaginat. El que importa per al projecte, per als seus promotors i inversors, és la ubicació dels terrenys: les coordenades, els voltants, el context polític, els límits municipals i les infraestructures que ja hi són prèviament. També és important la seva suposada disponibilitat, el fet que siguin buits i puguin ser omplerts, la qualitat de ser un retall, un terrain vague concebut com a receptacle de promeses, possibilitats i expectatives, com va escriure Ignasi de Solà-Morales (1). El que no importa és la idiosincràsia del territori: la seva lògica interna, la traça històrica, els diferents nivells de ruralitat i productivitat. Considerat merament com a superfície i terreny construïble, està sotmès a la lògica de l’economia global i, per tant, convertit en objecte d’especulació. El seu context contemporani és la globalització, que cada vegada més ultrapassa l’Estat-Nació i, en conseqüència, comporta una reconfiguració integral de l’escala urbana (2).

En aquestes condicions, el mapa «engendra el territori», en paraules de Baudrillard, com a «precessió dels simulacres» (3). Fa alguns anys, formes i actes d’especulació van omplir altres parts d’aquest mateix mapa, que representa els terrenys limítrofs d’una metròpolis espanyola. Les polítiques urbanes expansionistes i les pràctiques de planificació de les dues darreres dècades, juntament amb la creació d’una bombolla immobiliària i l’arribada de la crisi econòmica que la va fer esclatar, han generat un canvi radical en el paisatge espanyol real. Tot el que va ser urbanitzat a una velocitat increïble a la primera dècada del segle XXI va quedar inacabat i ha deixat un panorama de perifèria urbana, d’extensos camps suburbans i fins i tot d’espais naturals (especialment a la costa espanyola) que no són sinó ciutats fantasma amb prou feines habitades, un seguit d’estructures d’habitatges òrfenes i d’infraestructures a mig enllestir que s’han estès per tot el país.

A causa de la crisi econòmica mundial, aquests territoris, on els fluxos de capital global van promoure el desenvolupament urbà local i l’especulació immobiliària, ara han hagut d’afrontar una aturada en sec. En aquest sentit, les perifèries urbanes ofereixen un retrat perfecte de la pressió social, com a llocs on la construcció i el sector immobiliari van créixer vertiginosament fins que va esclatar la crisi.

El mapatge de l’Eurovegas

Malgrat que no hi havia cap proposta per abordar, i menys encara per resoldre, aquest repte urbà i social, el que va arribar després va ser un projecte urbà fins i tot més agosarat i insostenible: el d’emplaçar l’Eurovegas a les planes de Madrid (més enllà d’aquestes promocions immobiliàries a mig fer i escassament habitades) o als fèrtils terrenys agrícoles periurbans i a les reserves naturals de l’àrea metropolitana de Barcelona. En part finançada per l’empresa Las Vegas Sands, aquesta transposició actualitzada de Las Vegas al continent europeu va esdevenir l’actiu polític del moment durant dos anys: un conglomerat d’oci de finançament incert, un complex de 800 hectàrees amb casinos, hotels, camps de golf i centres comercials i de convencions.

Els polítics van trepitjar, sempre armats amb el seu mapa, les parcel•les assenyalades prèviament per acollir el simulacre d’aquest projecte suposadament generador de riquesa i creixement. Els mapes del Madrid suburbà i els de la perifèria barcelonesa es modificaven en una competició frenètica per atraure els inversors globals: Getafe, Leganés, El Molar, Torrejón de Ardoz, Paracuellos del Jarama, Valdecarros i Alcorcón, a la rodalia de Madrid, lluitaven amb els pobles i les zones urbanes de Montcada i Reixac, Gavà, Abrera, Terrassa, Sant Boi, Cornellà, Viladecans i el Prat de Llobregat, a l’àrea metropolitana de Barcelona. I tots estaven disposats a veure reduïda la seva escala sobre el paper (i, amb el temps, al món real) i a abandonar les seves connotacions i identitats originals per tal d’entrar en el megaprojecte.

Mentrestant, els ciutadans afectats dibuixaven els seus propis mapes, publicaven a Internet les parcel•les en qüestió i organitzaven marxes de protesta, visites guiades pels paisatges amenaçats o concentracions contra aquesta versió contemporània de Bienvenido, Mister Marshall i contra la introducció de Las Vegas com a nou model urbà per a Espanya.
La imposició del projecte en el discurs urbà i en l’imaginari de polítics i ciutadans (en forma de promesa per a uns i d’amenaça per als altres), la seva inscripció en el mapa i fins i tot el seu fracàs final han posat aquests espais perifèrics sota pressió i n’han modificat definitivament el significat.

Quins són els trets constitutius d’aquests territoris impregnats amb els simulacres d’una ciutat del joc, una ciutat que ens ha deixat amb «retalls que es podreixen lentament per tot el mapa»?(4). Les fotografies que acompanyen aquest assaig exploren les idiosincràsies aparentment irrellevants d’aquests llocs, i també, com diu Marc Augé, «la singularitat que els constitueix i la universalitat que els relativitza»(5).

Els límits (sub)urbans de Madrid després del boom de la construcció

Allà on Madrid topa amb els paisatges de la Meseta, l’àrid altiplà castellà que el conté i l’envolta, la trobada entre el món urbà i el rural és aspra i abrupta. Les zones limítrofes de l’àrea metropolitana potser són l’indicador més radical de les polítiques urbanes expansionistes i de la planificació incontrolada de les darreres dècades. Aquests marges urbans il•lustren de manera extrema l’impacte d’una bombolla immobiliària que durant els últims cinc anys, després de punxar a causa de la crisi econòmica, ha provocat el deteriorament de grans projectes d’edificació d’habitatges. Són recordatoris monumentals de la fallida dels somnis suburbans i de la dilapidació dels recursos, a més d’un símbol de l’impacte negatiu de les polítiques incontrolades d’especulació urbanística.

Des de mitjans de la dècada del 1990, com a part dels Programes d’Actuació Urbanística (PAU), s’havien planificat ciutats satèl•lit desmesurades, la més gran de les quals havia de proveir habitatge per a 75.000 persones. Això va significar que els terrenys rurals es transformessin en noves ciutats dormitori amb baixa densitat, extensos espais oberts i pocs llocs on dur a terme activitats públiques i comunitàries.

Aquestes noves ciutats, de disseny hostil i antiurbà, es van estendre pel paisatge. En certa manera, es tractava de projectes comparables a la construcció massiva de trames urbanes a les primeries del segle XX o als blocs d’habitatges de l’època franquista. La seva implantació a l’espai rural va esdevenir ràpidament un símbol físic del fracàs de l’expansionisme urbà desorbitat. La més ambiciosa d’aquestes urbanitzacions, Vallecas, preveia la construcció de 28.000 pisos nous. L’ampliació de Valdecarros, una mena de PAU gegant ubicat més cap al sud-est, incloïa la construcció d’uns altres 48.000 pisos, un nou centre de negocis i diversos parcs d’atraccions. Actualment, amb les obres paralitzades, constitueix un involuntari monument urbà a l’època del postboom.

El que queda són ciutats fantasmals i escassament habitades, esquelets d’edificis de múltiples plantes, xarxes de carrers amples i asfaltats que no menen enlloc, fanals sense connectar arrenglerats en uns aparcaments que de sobte esdevenen camps, files de bancs que miren a uns estanys sense aigua i blocs d’apartaments habitats a mitges, amb baixos comercials tapiats de maons i que mai no han obert les portes.

Més enllà dels esquelets de Valdecarros

Pot algú desenvolupar cap vincle afectiu envers aquests erms d’arquitectura sobrant? S’integrarà algun dia el paisatge mutilat amb les construccions que el consumeixen? O, a hores d’ara, el conflicte entre ells, l’estètica d’aquesta trobada discordant, ja és una condició de la nostra existència postmoderna?

A aquesta perifèria de perifèries, els grans aparcaments d’IKEA, les botigues gegants de bricolatge i els supermercats 24/7 prometen un consum i un benestar il•limitats. L’element rural ha perdut la seva ruralitat i l’element urbà encara no ha assolit la seva urbanitat. Els vestigis de vegetació escanyolida però cridanera i les planes i turons es tracten braç a braç amb les estructures de formigó inacabades , els patis tapiats i buits i els erms tancats i en venda.

Considerant les conseqüències d’aquestes polítiques d’expansió urbanística desbocada, la pregunta obligada és: «I ara què»? Tenim cap idea per gestionar una qüestió que ja ens ha deixat una empremta tan nociva?

Urbanisme junket per a dues ciutats en crisi(6)

Aquestes qüestions encara no tenen resposta i, aparentment, tampoc no han servit per aprendre cap lliçó. Mentre el problema del futur d’aquestes ciutats fantasma restava enlaire, els terrenys situats més enllà dels esquelets inacabats ja es posaven en joc per més diners. Valdecarros semblava una de les opcions per portar l’Eurovegas prop de la capital d’Espanya. L’inversor demanava 1.000 hectàrees de terreny edificable, i ben aviat van arribar ofertes, no només de Madrid sinó també des de Barcelona, la qual cosa va desencadenar una partida de pòquer urbanístic d’abast nacional, aguditzada per l’eterna rivalitat entre les dues ciutats.

Barcelona, la metròpolis catalana que es considera la ciutat intel•ligent més capdavantera d’Espanya, una aglomeració urbana creativa, productiva i autosuficient, també veia aquest projecte de macrocasino com un paradís econòmic i una solució a la crisi econòmica del moment. En conseqüència, hi va apostar molt fort. Amb això, no feia més que seguir la tendència de la primera dècada del segle XXI, quan la ciutat va fonamentar el seu desenvolupament urbà en l’ampliació i promoció de la indústria turística i en una arquitectura consumista organitzada al voltant d’esdeveniments. La competició amb Madrid, a més, va suposar un estímul afegit per alimentar aquesta tendència. Al mateix temps, l’aparat de planificació de Barcelona oferia poques eines urbanístiques per prevenir la comercialització de la ciutat i no perdre la seva reputació d’urbs compacta, amb vocació integradora i sensibilitat social.

L’opció barcelonina: l’agricultura urbana contra el complex de casinos

Per construir el macrocasino, Barcelona estava disposada a sacrificar la darrera reserva agrícola veritablement autosuficient de la ciutat. El delta del Prat de Llobregat, situat a l’oest de l’àrea metropolitana i seleccionat per competir amb les zones veïnes a Madrid, ja porta escrita la seva rellevància regional i ecològica en el nom. Aquesta àrea de 3.350 hectàrees, a banda de ser un espai natural i una zona humida estratègica amb un aqüífer de vital importància, produeix el 15% de tota la producció agrícola catalana: 22.000 tones de verdura l’any(7). A més, acull petites empreses del ram agrari que donen 1.500 llocs de treball, i constitueix un important espai de biodiversitat ubicat dins de l’àrea metropolitana de Barcelona. En vista de l’interès del magnat nord-americà per construir una Las Vegas europea en aquestes terres, el govern català no ho va dubtar: va encomanar a un despatx local d’arquitectes la requalificació dels terrenys per convertir les terres de conreu en edificis destinats al joc i a activitats d’oci que eludeixen impostos.

En l’àmbit del turisme i l’economia productiva, «Catalunya vol ser la Massachusetts d’Europa», va dir el cap del gabinet presidencial en una carta oberta que volia respondre a les veus crítiques. I no només això, perquè també va declarar que seria una irresponsabilitat que el govern català no estudiés aquesta «gran oportunitat», atès el «volum de turistes» que podia atreure(8). Tot i aquestes paraules, s’ha de dir que l’elecció del Prat redueix el concepte de productivitat del paisatge a l’absurd. Deixa de banda la riquesa i la lògica multidimensional d’un paisatge funcional i mena a un conflicte profund entre el paper de la producció local i la transformació creixent de les ciutats en «plataformes de producció de l’economia global»(9).

Comença el deliri del joc (i la sort està tirada)

Al principi del setembre del 2012, l’inversor nord-americà va triar Madrid: la ciutat castellana havia guanyat la partida. Desprès d’una llarga i opaca disputa entre Valdecarros i Alcorcón, el magnat nord-americà es va decidir per aquesta última, perquè comptava amb un territori ininterromput més extens i només distava deu minuts del centre de Madrid. El govern madrileny va cedir a totes les exigències del magnat: cap límit d’alçària per al complex de gratacels (en la segona fase, amb una duració prevista de 15 anys, s’havien de construir els gratacels més alts d’Espanya), una estació per al tren d’alta velocitat i potser també un nou aeroport. Al començament del 2012, la consellera madrilenya de Presidència i Justícia declarava a la televisió: «Tocarem qualsevol regulació urbanística que calgui tocar»(10).

En lloc d’interpretar aquesta derrota com la prova que a Barcelona s’observava més rigorosament la legislació, d’orientar-se cap als criteris de sostenibilitat i aprofitar la nova oportunitat per dur a terme un urbanisme paisatgístic funcional, la capital catalana va presentar un altre projecte fantasmagòric només un dia després: el Barcelona World. El projecte, que se situaria a la província de Tarragona, havia de ser finançat i gestionat per un empresari de reputació dubtosa, un home que havia fet la seva fortuna amb la bombolla immobiliària i que havia convençut el fill d’un magnat xinès per invertir en aquesta resposta a l’Eurovegas. El pla preveia la construcció de sis parcs temàtics i tot un seguit d’hotels que en conjunt sumaven 12.000 habitacions(11).

Mentrestant, a la Comunitat Autònoma de Madrid, s’impulsaven els canvis de la legislació del sòl (es volia canviar fins i tot la llei del tabac) per tal de portar-se cap a les vastes planes dels voltants d’Alcorcón unes inversions d’entre 6.000 i 17.000 millions d’euros i 72.000 llocs de treball, a més dels 15.000 per a la construcció del complex, cosa que exigiria més canvis legislatius relatius a l’admissió de mà d’obra estrangera i la prevenció del blanqueig de capitals, les exempcions de cotització a la seguretat social, la lliure disponibilitat dels terrenys públics i la reubicació d’un gran abocador municipal.

Leaving Eurovegas(12). Els límits de l’expansió i la utopia

Alcorcón, el territori que durant dos anys es va equiparar al desert de Mojave, és ara la víctima de les promeses incomplides i del fracàs del projecte.

De cop i volta, al desembre del 2013, el joc es va acabar. La premsa va informar que Las Vegas Sands havia demanat el blindatge legal per a les seves inversions o una compensació en cas que hi haguessin més canvis normatius, unes condicions inacceptables per al govern espanyol. A mitjan desembre, en declaracions a la premsa, Adelson va dir: «No veiem com podem dur a terme aquest projecte a gran escala». I va deixar Madrid amb aquestes paraules: «Desenvolupar projectes d’oci a Europa ha estat una idea personal meva des de fa molts anys, però hi ha un temps i un lloc per a cada cosa, i ara mateix volem centrar-nos als països asiàtics, com Japó i Corea, amb l’objectiu que augmentin radicalment la seva oferta turística amb el desenvolupament de resorts integrals»(13).

De sobte, l’Eurovegas havia esdevingut una distòpia, i el futur ultramodern, sota la pressió de paraules buides, havia quedat desintegrat en un territori de deixalles. «Aquesta superioritat, aquesta originalitat, va fer creure els moderns que s’havien alliberat de les darreres restriccions que podien limitar la seva expansió. Segle rere segle, imperi colonial rere imperi colonial, els pobres col•lectius premoderns van ser acusats de fer una espantosa barreja de coses i humans, d’objectes i signes, mentre els seus acusadors els van separar finalment del tot… per desprès barrejar-los de nou a una escala fins llavors desconeguda», diu Bruno Latour(14).

Espanya, desitjosa d’aconseguir la modernització perpètua, s’ha prestat cegament a ser el laboratori territorial de l’inversor americà. En aquest sentit, va intercanviar papers amb les seves antigues colònies, que comprenien grans extensions de territori americà, i va marcar l’inici d’un altre període de colonització en aquesta era de recolonització determinada pels límits del capitalisme i el reptes de la globalització.

Quan mirem les planícies de cereals que s’estenen als afores d’Alcorcón, d’esquenes a les precàries estructures que ens deixa una dècada de capitalisme desbocat, podem admirar-nos una vegada més de com els simulacres i la imaginació exerceixen un poder d’unes dimensions mai vistes. Podem preguntar-nos què resultava més sorprenent, si creure cegament en un benestar simulat que repetia la lògica fracassada del passat recent, o el mateix caràcter fantasmagòric del projecte. Preguntem-nos també si, finalment, no és això el veritable «desert de la realitat»(15).

Referències:

1 De Solà-Morales, Ignasi: Territorios. Gustavo Gili, Barcelona, 2002.
2 Vegeu: Smith, Neil: «Revanchist City, Revanchist Planet». A: Urban Politics Now. Re-Imagining Democracy in the Neoliberal City. BAVO (Eds.), Rotterdam 2007, p. 39.
3 Baudrillard, Jean: Simulacra and Simulation. University of Michigan Press, Ann Arbor 1994, p. 1.
4 Baudrillard, Jean: op. cit., p. 1.
5 Augé, Marc: An Anthropology for Contemporaneous Worlds. Stanford University Press, Stanford 1999, p. 90.
6 Els junkets són persones o empreses (que fins i tot poden cotitzar en l’índex nord-americà Nasdaq) el treball de les quals consisteix a apropar-se a jugadors de casino adinerats, pagar-los les despeses, finançar les seves apostes i assegurar-se que paguen els seus deutes. Explicat a: «Duelo a 300.000 euros la apuesta». A: El País, 11/06/2013.
7 Plataforma Aturem Eurovegas: Salvem el Delta del Llobregat. Barcelona 2012, p. 2.
8 Joan Vidal de Ciurana en carta oficial publicada per la Generalitat de Catalunya, Oficina del President, 12/8/2012.
9 Smith, Neil: op. cit., p. 39.
10 «Aguirre tocará las normas urbanísticas que haya que tocar para lograr el casino». A: El País, edició de Madrid, 31/1/2012.
11 Durant la primera setmana d’abril del 2014, el Parlament català va pactar la futura plasmació del BCN World. Convergència i Unió (CIU) i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) van acordar una modificació legislativa per afavorir el negoci del joc. El canvi suposava la rebaixa dels impostos de les activitats de joc del 55% al 10%, per tal de reduir les «limitacions urbanístiques» i permetre jugar a crèdit, amb l’objectiu de «reactivar l’economia catalana». Vegeu: Ara (2014): «La sociovergència aposta per BCN World», 31/03/2014. «Començar a moure els terrenys després de l’estiu i iniciar les obres de construcció l’últim semestre del 2015 (…) de manera que el primer resort (amb 1.100 habitacions d’hotel, una zona comercial i casinos) obriria al final de 2017 (…)». Vegeu: La Vanguardia (2014): «Los promotores de BCN World esperan abrir el primer "resort" el 2018», 2/04/2014. Al juliol de 2017 se sap que el complex s’anomenarà “Hard Rock Entertainment World”, tindrà un hotel en forma de guitarra de 600 habitacions i un dels casinos més grans d’Europa. Serà una de les destinacions més grans d’Europa. Vegeu: El Periódico (2017): http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/complejo-bcn-world-hard-rock-entertainment-world-vila-seca-salou-6158080
12 Membres de la plataforma Aturem Eurovegas van dissenyar un pòster cinematogràfic que al•ludia a la pel•lícula Leaving Las Vegas: Leaving Las Vegas. A hate story. A: http://aturemeurovegas.files.wordpress.com/2012/03/leaving_eurovegas-copy.jpg
13 Adelson, Sheldon, citat a: «El Gobierno rechaza las peticiones de Adelson para instalar Eurovegas». A: El País, 13.12.2013.
14 Latour, Bruno: We have Never Been Modern. Harvard University Press, Cambridge/ Massachusetts 1993, p. 38.
15 Baudrillard, Jean: Simulacra and Simulation. University of Michigan Press, Ann Arbor 1994, p.1.