«La defensa de l’espai públic és bàsica en un món cada cop més urbà»
L’exdirector del CCCB parla de les virtuts i els perills de l’espai públic i, de manera més concreta, sobre l’espai públic polític, molt sovint corporativitzat.
2 juny 2009
L'excepció és una expressió del caràcter arbitrari del poder. Bauman ho ha explicat a la seva lectura del llibre de Job. El poder no pot estar mai completament regulat perquè perdria la seva força principal: la que es deriva del seu caràcter capritxós, extravagant, imprevisible. L'Estat modern s'ha construït sobre el principi de sobirania, que atorga l'última paraula a la ciutadania i que troba en la llei la forma de limitar el poder dels qui governen per delegació. I que determina unes fronteres físiques del poder polític de la sobirania. Però no cal ser molt nietzschià per entendre que escapar al control de la ciutadania i agafar el dret a l'última paraula forma part de la voluntat dels grans poders. Aquest intent s'anomena principi d'excepció. I és una constant en l'exercici del poder al llarg de la història.
La creació d'espais tancats de sobirania, segons el principi de l'estat nació, va permetre el desenvolupament del dret com a principi de relació entre estats i va atorgar als ciutadans uns drets universalment reconeguts. La democràcia com a artefacte dissenyat per evitar l'abús de poder ha tractat de delimitar i legalitzar l'excepció. És a dir, d'acotar l'arbitrarietat amb normes. Però s'han produït fugues almenys en dues direccions: el poder econòmic, a mesura que el sistema canviava d'escala i els mercats pas saven de ser de locals o nacionals a globals, s'ha anat autonomitzant, tractant d'optimitzar les possibilitats que ofereix l'actuació simultània en diversos espais alhora i creant espais al marge com els paradisos fiscals o determinades hisendes i territoris en els quals regna l'ordre dels narcotraficants, sense cap possibilitat d'intervenció per part de l'Estat. Al mateix temps, el poder polític va tenir la pretensió primer de convertir l'excepció en norma (episodi totalitari) i després va crear espais al marge del dret i del control de sobirania amb el presumpte objectiu de ser més eficient. I així creixen els espais d'excepció, «espais buits de dret» per dir-ho com Agamben, en què el poder actua sense límits, segons el principi de la voluntat de poder que «tot és possible».
La crisi de la ideologia del welfare state i la impotència dels estats per temperar els efectes col·laterals del joc lliure del mercat, han vist cada vegada més reduïda la seva funció a la de responsable de seguretat, en un retorn descarnat a l'Estat hobbesià entès de la manera més simple. En nom de la seguretat hem vist la multiplicació dels espais al marge del dret. Paradoxalment aquest retorn a l'Estat hobbesià es produeix en un moment en què l'Estat ja no posseeix el monopoli de la força legítima perquè en part ha estat privatitzat. La seguretat es situa en l'eix de la política, d'una banda, alhora que es privatitza, de l'altra. I el correlat de la seguretat és la por. L'arbitrarietat és essencial en la construcció de la por, com saben perfectament tant un director general de seguretat com un responsable d'al-Qaida. En un món en què els diners ja no reconeixen els límits nacionals i el poder polític es legitima per la seguretat, els espais d'excepció creixen. Fins al punt que hi ha qui diu que l'excepció torna a ser la norma. És a dir, que el que abans era considerat excepcional —per excessiu, per abús, per falta de regulació i control— ara pot convertir-se en una pràctica relativament habitual.
Amb el nom d'arxipèlag d'excepcions aquestes jornades pretenen mostrar una cartografia dels enclavaments que escapen a la sobirania dels estats nació i que es regeixen per un principi d'excepció permanent. La llista seria llarga: frontera, paradisos fiscals, regions fora de control governamental, camps de concentració i de refugiats, presons especials, bases militares, espais clandestins de tortura, zones en guerra, terres de ningú, guetos urbans. Es podria parlar d'un desafiament al concepte de sobirania, si ens atenim al principi de Carl Schmitt («el sobirà és aquell qui posseeix el poder d'excepció») en realitat estem davant d'una revelació de la sobirania real i una visualització del poder real.
El concepte d'excepció és avui un tema recurrent al debat acadèmic, i fins i tot mediàtic, i aquest col·loqui ofereix una perspectiva més concreta. Es cenyeix espe cialment a aquells territoris en què la suspensió del dret passa pel joc de la vida i la mort. I dins d'això es posarà especial èmfasi en la relació entre excepció, territori, arquitectura i cos, una espècie de materialisme de l'excepció. És a dir, les formes de modelar l'espai físic i vital que les pràctiques d'excepció tenen. Per tant, el lloc i la manera en què principi d'excepció i experiència personal es troben i l'excepció es fa mort.
Com diu Zygmunt Bauman l'actual procés de globalització segueix el camí invers al colonialisme. El colonialisme va ocupar territoris verges, hi havia molt d'espai disponible on enviar allò que Bauman anomena els residus humans. El procés actual és d'acumulació a l'espai urbà. De les velles colònies a les metròpolis i del camp a la ciutat, els fluxos fan que el món urbà sigui el contenidor de tots els problemes. I així els territoris d'excepció també arriben al Primer Món. També a Espanya, on al voltant de l'estret, a les Canàries i als enclavaments de Ceuta i Melilla es produeixen situacions constants en què el dret entra en l'estat de suspensió o de confusió. La figura del treballador il·legal ens remet a un subjecte que no és reconegut com a portador de drets bàsics. I aquesta és una de les grans fractures que amenacen quelcom essencial: la idea d'humanitat.
Les preguntes que el debat planteja són moltes. Permetin-me que en formuli algunes. La primera d'elles és la utilitat del principi d'excepció: És realment eficient per al funcionament del sistema? Hi ha un llindar a partir del qual l'excepció feta norma destrueix els equilibris possibles i es converteix en un problema per als poderosos?
Com a conseqüència d'això, la segona qüestió té a veure amb la relació entre democràcia i excepció: Quines són les fronteres que separen la democràcia del totalitarisme si entenem com a tal la conversió de l'excepció en norma o sigui l'estat en què l'individu està sotmès permanentment a l'arbitrarietat?
L'excepció es concreta en espais físics, territoris en què l'arbitrarietat com a principi pugna amb la tendència natural a organitzar-se —i establir lleis no escrites— de qualsevol comunitat humana. Quines són les tècniques arquitectòniques i físiques de l'excepció? És l'arquitectura capaç de pensar formes especialment eficaces per a la reducció del ciutadà als mínims biològics? La renovació de les tècniques militars d'ocupació ha guanyat en eficiència en la desagregació dels individus i, per tant, en la seva neutralització com a ciutadans i en el seu aïllament?
En fi, el quart nivell de qüestions concerneix l'ésser humà mateix com a habitant d'un mitjà determinat. Una de las manifestacions extremes de l'excepció, va ser la retirada del nom —i, per tant, de tots els drets més elementals (com que no existia no podia parlar amb un altre, o posseir o intercanviar)— que aplicava el règim sudafricà d'apartheid a alguns dels seus súbdits. Però també són al buit els immigrants il·legals, als quals el país d'acollida no reconeix i el de sortida tampoc. Pot l'excepció modificar, crear, un mitjà adequat, com pretenia Michel Foucault, per aconseguir determinades conductes als ciutadans? Quan el poder es fa biopoder?
Davant d'aquestes qüestions, les preguntes que delimiten les possibilitats de resposta: Té mecanismes la ciutadania per respondre a aquesta amenaça o n'és còmplice? És la indiferència una arma de l'excepció? Són capaces les institucions democràtiques d'evitar la deriva cap a l'excepció permanent? Què signifiquen els drets fonamentals quan en nom seu es practica l'excepció de manera recurrent? Són qüestions que tenen a veure directament amb el destí de l'home. Perquè la gran amenaça amb què neix el segle XXI (i n'hi ha prou per comprendre-ho de visitar algunes grans conurbacions en què la incomunicació entre les diverses classes socials és absoluta) és la desaparició de la idea d'humanitat com a tal i la fractura de l'espècie en superhomes, homes i residus.
L’exdirector del CCCB parla de les virtuts i els perills de l’espai públic i, de manera més concreta, sobre l’espai públic polític, molt sovint corporativitzat.