Frédéric Gros visità el CCCB el 26 de novembre de 2014 per impartir la conferència «Elogi de l’aventura: paradoxes de la seguretat». A la seva ponència, el filòsof francès va reivindicar l’acte de caminar pel carrer com una solució als problemes que planteja avui el concepte de seguretat.
El filòsof Frédéric Gros, professor de la Facultat de Lletres i Ciències Humanes de la Universitat Paris-Est Créteil i de Pensament polític a l’Institut d’Estudis Polítics (Sciences-Po) de París, va visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) el 26 de novembre de 2014 per impartir la conferència «Elogi de l’aventura: paradoxes de la seguretat», emmarcada dins el cicle «Elogi de l’aventura». L’acte va ser presentat per Miguel Morey, catedràtic emèrit de Filosofia a la Universitat de Barcelona. A la seva ponència, el filòsof francès va reivindicar l’acte de caminar pel carrer com una solució als problemes que planteja avui el concepte de seguretat.
Gros va començar per repassar els diferents significats que ha tingut el terme «seguretat» al llarg de la història occidental, assenyalant-lo com un dels motors de transformació del pensament filosòfic i social. Entre les diferents accepcions que encara avui s’entrellacen amb el concepte, va esmentar la «tranquil·litat de l’ànima» dels filòsofs clàssics —l’ataraxia grega, el que avui anomenem «serenitat»—, «l’absència de perill» davant un enemic del cristianisme, el «que garanteix l’Estat» segons els filòsofs contractualistes moderns —la protecció dels drets fonamentals dels individus— i la «bioseguretat» actual.
Aquest darrer terme, que Gros encunya a partir del concepte de biopolítica de Foucault, entén la seguretat com un «acompanyament dels fluxos» o com la necessitat de posar ordre a la torrentada de persones, béns i dades que caracteritza el present. La triple necessitat de protegir, controlar i regular aquests fluxos planteja una gran controvèrsia: a qui pertany el rastre informatiu de la nostra existència? A l’Estat? A les empreses? A nosaltres mateixos? Davant d’aquesta pregunta, Gros alerta del perill que implica deixar la seguretat en mans privades: si respon a les lleis de l’oferta i la demanda, hi ha el risc que les empreses tinguin interès que hi hagi inseguretat per tal de treure’n profit.
Però Gros va encara més enllà en la resolució d’aquesta polèmica i reivindica el fet d’anar a peu, caminar, la condició del vianant, com una manera de recuperar antics valors que són fruit de la presència física a l’espai públic. Són valors que van des de la necessitat d’interactuar amb l’altre fins al desig d’intimitat. Segons ell, hauríem d’utilitzar l’espai públic per exercitar el pensament, aprofitar les experiències que ens aporten la presència física als llocs i l’esforç per arribar-hi i gaudir de l’anonimat que hi podem trobar. Gros també ens alerta contra les tecnologies que ens prometen la comoditat o l’estalvi de temps i que acaben fomentant l’obsessió per la velocitat. Davant d’elles, reivindica accions que, com el caminar, dilaten el temps i li aporten qualitat. Són accions amb les quals es pot fer front al que ell anomena «hiperindividualització moderna» i que ens permeten exercir, com a forma de resistència, drets com el de ser oblidats o el de ser anònims. I és que l’acte de caminar fa palesa la dimensió política de l’espai públic, ja sigui en una manifestació o en el fet d’usar un vehicle que expressa un determinat estatus social. Per tot això, el filòsof convida el ciutadà a caminar errant pel carrer i a gaudir dels beneficis que això li aporta: «caminar no ens fa més intel·ligents, però sí que ens fa estar disponibles per pensar».
