Espais compartits conversa amb Mònica Bernabé, l'única periodista de l’Estat espanyol establerta de manera permanent a la república islàmica.

Mònica Bernabé ens va explicar que, a bona part de l’Afganistan, «els espais públics són, en tots els sentits, espais d’homes i només per als homes». La vida pública de les dones és molt limitada i, allà on poden disposar de llocs de trobada, sovint es tracta d’espais tancats i exclusius. Bé és cert que les coses han canviat des de la caiguda del règim talibà, quan la xaria imposava que totes les dones portessin burca i prohibia dur calçat blanc ─el color de la bandera talibán─, cosa que equivaldria a trepitjar el símbol de la pàtria. Avui, a Kabul i a ciutats del nord com Mazār-e Šarīf o Herāt, són majoria les dones que prescindeixen del burca i s’ha estès el costum de portar sabates blanques com a signe d’alliberament.

Tot i així, els llargs anys de guerra han deixat empremta als carrers d’aquestes ciutats, impregnats d’una cultura de la violència que contribueix a perpetuar l’hegemonia masculina a la vida pública. Els disturbis amb què acostumen a acabar moltes manifestacions o l’organització habitual de baralles de gossos o de galls a l’aire lliure, són exemples d’activitats quotidianes que foragiten les dones de molts espais públics i les releguen a usar els carrers com a mer espai de pas. Fins i tot la celebració és motiu perquè les dones es repleguin a casa, tal i com passa durant les festes de cap d’any. Però el sud del país, pobre i rural, és de bon tros la regió on la situació de la dona resulta més injusta i ultratjant. Bernabé descriu Kandahar, on la majoria de les afganeses encara vesteix burca, com una «ciutat asfixiant» als carrers de la qual és molt difícil veure-hi dones. Davant d’aquesta inacceptable exclusió, la periodista catalana evoca esdeveniments tan propis del carrer com un cercavila, una cavalcada dels Reis Mags o una rua de Carnestoltes. Llavors expressa el profund desig de que algun dia l’alegria reconquereixi els espais públics afganesos.