Cultivar els nostres propis aliments a les zones urbanes ens fa a replantejar la relació urbà-rural. Arran de set projectes d’agricultura urbana a Berlín que es presenten al documental reflexionem sobre les repercussions socials, econòmiques, mediambientals, polítiques i de salut que se’n deriven.

El documental presenta set projectes d’agricultura urbana a Berlín (horts comunitaris, horts interculturals, horts en cobertes i també «guerrilla hortícola»). La pel·lícula se centra en la visió personal dels agricultors urbans, les impressions que tenen, com també els projectes concrets d’experimentació amb una nova manera de planejament urbà alternatiu. Els ciutadans voldrien canviar les ciutats per fer-les més verdes, cultivar els seus propis aliments i treballar amb comunitats interculturals. A banda de l’aspecte social, també els anima una determinació política que aspira a desenvolupar nous conceptes de vida urbana a llarg termini. Aquest documental pretén conscienciar sobre el compromís d’aquests jardiners i les possibilitats de la participació cívica a la ciutat.

Gènesi, capítol 2

«8. I Jehovà Déu havia plantat un hort a Edèn a l’orient, i hi va posar l’home que havia format. […] 15. Va prendre, doncs, Jehovà Déu l’home, i el va posar a l’hort d’Edèn, perquè el llaurés i el guardés».

Agricultura i ciutat sempre han estat lligades. La ciutat és possible en el moment en què l’agricultura lliga l’ésser humà a un territori, del qual s’alimenta. Durant milers d’anys, l’agricultura ha estat present en el desenvolupament urbà. Tanmateix, a mesura que la mecanització millorava els mitjans de transport, la producció agrícola s’industrialitzava i la ciutat creixia, la producció alimentària es va distanciar cada cop més de la ciutat, que va arribar a estar en molts casos completament alienada. Tot i així, hi ha hagut corrents que han volgut mantenir l’enllaç i no pocs arquitectes i urbanistes han incorporat el concepte d’agricultura urbana als seus projectes.

Tant Ebezener Howard a la seva proposta de ciutat jardí com Frank Lloyd Wright a la Broadacre City concebien la producció agrícola lligada a la ciutat i establien petites parcel·les perquè els habitants poguessin autoabastir-se. En aquest sentit, amb una visió més maquinista, Le Corbusier afirmava: «L’habitant que torna de la fàbrica o de l’oficina […] cultiva com un hortolà el seu jardí. I el jardí treballat científicament i industrialment l’alimenta bona part de l’any». ⁽¹⁾

ASpeaking Gardens es presenten experiències molt allunyades d’aquests posicionaments planificats, regulats i orientats a la productivitat. De la mateixa manera que projectes similars que s’han dut a terme a ciutats arreu del planeta, els projectes que es presenten al documental sorgeixen des de l’espontaneïtat, concebuts sense afany de permanència, amb l’objectiu de transmetre un seguit de valors qualitatius que tenen poc a veure amb la producció quantitativa. Valors amb un gran contingut pedagògic que poden resultar importants per aconseguir un equilibri entre el medi urbà i el rural, aproximant l’urbanita als mitjans de producció alimentària i les seves repercussions socials, econòmiques, mediambientals, polítiques i de salut.

Alguns dels valors que busquen transmetre aquests projectes tenen a veure amb qüestionar els models de consum majoritaris, per prendre consciència sobre el consum de proximitat i de temporada (tant d’aliments com de qualsevol tipus de producte) i aconseguir, d’aquesta manera, una alimentació més saludable i amb menys impacte mediambiental. Prendre consciència de la sobirania alimentària, la capacitat de no dependre de la importació d’aliments ni de les fluctuacions dels preus del mercat quan aquests esdevenen productes financers. Conèixer l’existència de varietats locals, adaptades al clima, i del mercat agroindustrial que regula calibres i aparences dels aliments, i rebutjar els que no s’adapten als criteris mercantils. Entendre, també, la regulació rígida del mercat de llavors i la dificultat de preservar les varietats locals i la biodiversitat. Comprendre la dependència del petroli de la indústria agroalimentària i les implicacions mediambientals. Incorporar als nostres hàbits els circuits curts de distribució, les cooperatives de consum o la compra directa al productor, per reduir la dependència dels intermediaris si no hi aporten valor.

Entenent les ciutats com el principal lloc de consum, el grau de coneixement de l’urbanita consumidor pot ser el primer pas per valorar l’espai de producció alimentària i reconèixer-ne la importància i la dels agents implicats. Potser la manera de combatre el buidament dels territoris rurals ha de passar també per entendre’ls i apreciar-los des de les zones que en consumeixen la producció. Potser així és possible imaginar la ciutat de manera diferent i establir, alhora, un equilibri territorial. Abandonar la idea de la ciutat autosuficient que produeix tot allò que consumeix, com a panacea de la sostenibilitat. Afavorir en el seu lloc la simbiosi entre territoris amb realitats diferents. Potser podem imaginar ciutats que s’alimentin del que produeixen territoris biodiversos i fèrtils de proximitat, i el producte dels quals arribi als centres de consum per vies ferroviàries o transports amb poques emissions, i que per ell es pagui un preu just i digne que reverteixi directament al productor.

Replantejant-nos la relació urbà-rural, fins i tot podem pensar com el metabolisme urbà també pot proporcionar béns a les zones rurals. A Viena⁽²⁾per exemple, des del 1991 es recull una gran quantitat de fracció orgànica dels residus per generar actualment entre 40.000 i 50.000 tones anuals de compost d’alta qualitat i biogàs. Des d’aquest punt de vista, es podria reconduir la febre actual per instal·lar «granges» de producció energètica en àrees rurals cap als nuclis urbans o els polígons industrials. Tal com passa amb el recent acord ⁽³⁾ que han signat l’Ajuntament de Barcelona i la Zona Franca, que pretén promoure la instal·lació de plaques fotovoltaiques a les cobertes dels edificis ja construïts. Fins i tot podríem imaginar les impermeables superfícies de la ciutat com un immens recol·lector d’aigües pluvials per a la seva posterior distribució a altres zones, tal com planteja Joan Rieradevall a la conversa⁽⁴⁾ que va mantenir amb Vanesa Freixa en la passada Setmana de l’Alimentació Sostenible de Barcelona (octubre 2021).

Potser, per imaginar noves maneres de fer ciutats i territoris, hauríem d’escoltar més els jardins.