El plantejament urbà de la ciutat occidental sovint ha exclòs “els altres”, els territoris del desordre. Com hem de repensar un model de ciutat alternatiu?
Quina serà la velocitat de la ciutat del futur? La de la banda ampla d’Internet, que elimina fronteres desmaterialitzant espais, o la de l’embús quilomètric que transforma distàncies curtes en temps imprevisibles? I l’espai urbà del futur? Seran ruïnes inacabades cobertes per muntanyes d’escombraries i enderrocs o l’asèpsia superil·luminada dels megacentres de compres i de lleure? Hi haurà carrers en el futur? Sobreviuran a la fragmentació creixent dels espais, a la negació absoluta de cap territori d’ambigüitat o de convivència entre allò que és públic i allò que és privat? Deixaran de ser les llars dels automòbils, decorades especialment amb un paisatgisme destinat a ser vist a través del parabrises? O seran la llar dels sense llar, dels sense lloc, dels desterrats de l’ordre mundial? Quin serà l’habitatge del futur?
Les reixes altes i amb punxes i les càmeres de vigilància que delimiten els anomenats “espais privats” s’han anat expandint en el sentit d’incorporar àrees cada vegada més grans a una gestió territorial empresarial i privatista,, dibuixant un horitzó carcerari en la nostra quotidianitat. Son germanes, bessones, de l’exili excloent al qual condemnem permanentment la major part dels ciutadans del planeta. Perifèria, “banlieue”, “ghetto”, “favela”: és sempre la mateixa història de definir els espais que no s’organitzen seguint aquesta lògica com a “desviants”, “marginals”, “subnormals”, i destinar-hi l’espai més inaccessible i desqualificat per evitar la convivència que amenaça els valors immobiliaris i l’estabilitat social. Aleshores la ciutat es defensa d’ella mateixa, imaginant que finalment poden existir espais absolutament immunes a la pobresa i lliures de contradiccions o utopies de conversió final de tots els habitants urbans en clients i consumidors.
Les morfologies urbanes que corresponen als règims privats de control territorial –shopping malls, complexos multiús—tenen una història vinculada a la conversió dels espais construïts en actius financers i la seva submissió a les lògiques i desitjos de rendibilitat dels excedents de capital que circulen en el mercat financer global.
La condició essencial perquè l’espai construït pugui ser un actiu financer que circuli lliurement en el mercat financer global, a més de la destrucció de barreres per a la seva lliure circulació pel planeta, és l’existència d’una única forma de relació del posseïdor del bé amb l’espai físic que ocupa: la propietat individual. Aquest punt és important perquè, com veurem, el paradigma de la propietat individual, hegemònic sobre totes les altres formes de relació dels individus amb el territori, ha estat una de les motivacions i justificacions més poderoses per a la negació del dret a l’existència d’altres modes i tipus de vincles territorials. Es més: la correspondència entre un lloc –físic, material— i un bocí de paper que conté coordenades matemàtiques, codis racionals i abstractes, és l’element que introdueix el paradigma que avui esclata en termes d’escala en la velocitat dels algoritmes i instruments financers. Contràriament a allò que apunta el sentit comú, la propietat individualitzada i registrada no és la que proporciona una seguretat de possessió més gran, sinó aquella que està totalment lliure de vincles –complexos o col·lectius—per circular en el mercat de localitzacions. Aquesta hegemonia –de la propietat com a única forma legítima de possessió—és fruit d’un procés encara no del tot completat que es va iniciar fa més de 250 anys en la història de la relació de la humanitat amb el territori poblat. Una història que comença amb els tancaments de les terres comunals i amb la separació entre terra i treball a Europa i que es consagra com a forma jurídico-política amb la formulació de l’Estat liberal. En el període de la Il·lustració, amb el seu projecte utòpic d’una democràcia de propietaris lliures, és quan s’origina una vinculació estreta (i restringida) entre “propietat”, “llibertat” i “ciutadania”. És aquest “ordre liberal democràtic”, concebut com a forma predominant d’organització de les economies i societats en els seus vincles amb el territori, el que passa a establir-se, sobretot a partir del segle XIX, com a model hegemònic. Aquest model es consolida en la forma dels Estats-nació, que proporciona la matriu conceptual i pràctica de la noció d’”espai públic” --una noció que també és privatista en la mesura que apareix juntament (i com a contrapunt o complement) a la d’espai privat. Almenys des del segle XIX, quan els governs implanten sistemes de circulació, sanejament, manutenció, lleure, entre d’altres, allò públic és entès com a “propietat privada de l’Estat”, essencial per a les seves tàctiques de governamentalitat. La literatura localitza en aquell moment el naixement del planejament urbà com a disciplina, una pràctica que articula coneixements tècnics derivats de la medicina, de l’enginyeria i d’altres ciències per construir una administració territorial del conjunt de la ciutat sota el signe de l’ordre, de la racionalitat i de l’eficiència; i ja no mitjançant intervencions puntuals embellidores. Des del punt de vista de la intervenció concreta sobre els territoris, s’implanten sistemes que permeten una major velocitat en la circulació de mercaderies. Però, al mateix temps, aquests sistemes són formes extravertides d’urbanisme que s’expressen a través d’un espai definit com a “públic”, és a dir, gestionat per un aparell burocràtico-estatal.
Si l’espai públic és regulat per i per al control estatal, ja a la darreria del segle XIX s’introdueix la zonificació en el llenguatge instrumental del planejament. Es tracta de l’adopció de reglaments de volumetria i usos, agafant la parcel·la privada com a unitat de referència bàsica. En assumir principis funcionalistes, el planejament urbà passa a determinar el destí de la ciutat a partir de la definició dels “productes immobiliaris” que poden ser construïts a cada lloc: la fàbrica, l’habitatge burgès, les àrees comercials, l’habitatge obrer.
És a la ciutat industrial del segle XX on el planejament urbà adoptarà els perfils d’un moviment d’avantguarda, estructurant-se a partir de la noció d’espai urbà com a lloc de producció i circulació de mercaderies i també de reproducció de la força de treball. Els pactes polítics que es van establir amb l’emergència i el creixement del moviment obrer i sindical –acompanyat de la influència del seu ideari político-cultural de justícia, universalitat de drets i igualtat--, a l’inici del segle XX, en els països centrals, van fer que els processos de planificació urbana passessin a ser guiats –més enllà de l’alliberament d’una reserva de terra per a l’expansió industrial i mercantil, i de les inversions en infraestructura necessàries per augmentar la seva velocitat i productivitat— per la definició estratègica de l’Estat com a redistribuidor de béns i de serveis. Assumint la seva aparença de “benestar social”, l’Estat capta una part de l’excedent de capital (i del sòl de les ciutats) per compensar els no propietaris (tant de la terra com dels mitjans de producció), invertint en habitatge social, equipaments d’educació, salut i lleure, garantint les condicions de reproducció de la força de treball, fins i tot davant d’uns salaris prou baixos per generar elevades taxes de plusvàlua. A Europa i als Estats Units, utopies racionalitzadores i reformadores van trobar, en la política urbana i en l’urbanisme, no només un camp d’aplicació de les idees d’integració dels pobres i de les anomenades “classes perilloses” per a la cohesió social sota el poder del capital, sinó també un veritable laboratori de reconfiguració territorial dirigida per l’Estat. Més que no discutir les formes presents en aquestes intervencions, objecte d’una extensa literatura en el camp de l’arquitectura i de l’urbanisme moderns, allò que interessa aquí és apuntar quin significat tenen aquestes formes des del punt de vista d’allò que estava –o que està—fora de la governamentalitat activa de l’Estat o en els seus marges i que constitueix un objecte de desterritorialització permanent. O bé, dit altrament: qui són els “altres” i quines son les seves lògiques territorials? Com incideixen sobre aquestes lògiques les operacions d’estatització?
Tornem al planejament urbà. Si fins aquí hem focalitzat els orígens –occidentals, europeus-- de les utopies d’intervenció a les ciutats, no podem deixar de subratllar el paper d’aquestes mateixes operacions de des-re-territorialització en la seva imposició colonialista als països de la perifèria del capitalisme. Recuperant aquesta trajectòria des del punt de vista d’aquest immens “altre”, en primer lloc, els signes abstractes de la propietat privada i de la funcionalitat se superposen als signes de la terra com a abric, recurs, referència simbòlica i suport de la vida col·lectiva. A més d’això, en implantar-se parcialment només en una part de la ciutat --identificada amb els espais de residència i consum de les elits, en el paisatge de les ciutats integrades a les màquines de producció capitalista en les seves perifèries, aquests signes abstractes constitueixen i restitueixen, al mateix temps, espais reconeguts i identificats amb les matrius político-culturals de les forces colonials d’ocupació i delimiten, de manera eloqüent i permanent, el “fora”. Aquest “fora”, aquest marge, està també, des de sempre, fortament marcat per elements ètnico-racials.
Sí, ens estem referint aquí als paisatges per a la vida. Construïts per i per a les majories, a partir de la lògica de la supervivència, de les necessitats i dels desitjos de prosperitat, s’instal·len progressivament –sense pla previ, però en relació permanent amb les pròpies formes proposades pel planejament-- , en condicions escasses de recursos, sobre les localitzacions disponibles a través de pràctiques individuals i col·lectives per fer front i gestionar l’existència quotidiana a les ciutats. En ells, els conceptes d’habitatge i de treball per exemple no s’enquadren en les rígides categories del planejament funcionalista. El treball a domicili constitueix un element central en les economies populars i sempre ha marcat el paisatge d’aquests territoris. Tampoc és possible establir una frontera clara entre espai públic i espai privat, en la mesura que és possible treballar o establir una part de les relacions de convivència familiar –en conceptes també ampliats i mutants de família-- en espais públics.
Favelas, bastees, kampungs, slums: la seva existència –i persistència—en les ciutats de la perifèria del capitalisme desafia permanentment els esforços universalistes de les utopies del planejament urbà, incloent-hi les seves categories: habitatge/família/privat versus espai públic/estat. En tots aquests casos hi ha una associació entre un espai marcat per les lògiques de la vida en contextos de recursos escassos i una condició sociopolítica: l’outcast, el marginal o fora de l’ordre. La mateixa tria dels termes per designar aquest espai –en anglès, slum (sinònim de delinqüència, criminalitat)-- , no arrossega només una condició d’alteritat, sinó que també expressa aquesta Gestalt discriminatòria. A ella es contraposen el “creixement ordenat del mercat”, el suburbi de cases en propietat de les famílies blanques nord-americanes, els conjunts residencials gegants a les distants perifèries a les ciutats del Nord i del Sud. Aquest ideal de ciutat occidental –blanca, patriarcal, capitalista—amb el qual operem va ser construït durant l’era colonial i es va desenvolupar, en el període neoliberal, cap a un paradigma d’acumulació financera de capital. Aquest ideal ha produït ciutats que no son pensades per satisfer les necessitats humanes. Però cada vegada més, aquest model, dissenyat per produir paisatges per al benefici, ha estat promocionat a objecte de desig universal. En contraposició a ell, les nostres ciutats reals són vistes com a “caos”, com a exemples d’irrellevància i de fracàs de l’urbanisme.
Fotografia: © JR Duran
