Tecnologia i la seva transparència

En la llarga història de la literatura sobre l'habitatge, els textos de César Daly, el fundador de la Revue générale de l'architecture et des travaux publics, un amic í­ntim de Victor Considérant i un dels seguidors més brillants de Charles Fourier, són d'allò més innovador. Els escrits de Daly anaven més enllà de les consideracions estrictament sanitàries o higièniques, com ara les de l'arquitecte Rohault de Fleury llegides davant de la Comissió Central de Salut del Departament del Sena l'any 1832,² i les publicades l'any 1844 per

L. Vaudoyer sobre els efectes de la humitat en els habitatges.³ No és que les dimensions "hospitalàries" i higièniques del problema del habitatge es negligissin en la Revue générale de l'architecture (R.G.A.); al contrari, es creia apropiat que les disciplines higienicomèdiques proporcionessin dades quantitatives i empí­riques per al projecte totalment "modern" de la transformació de l'entorn construït. N'hi haurà prou amb dos exemples per demostrar com la R.G.A. de Daly emfasitzava molt aquest tema. El primer és la discussió l'any 1844 del sistema de René Duvoir per escalfar i ventilar les sales d'hospital.⁴ Això proporcionava una base per reduir el problema a criteris funcionals mesurables i donava dades per calcular la quantitat mí­nima d'aire pur per persona: 20 metres cúbics per llit per hora. El segon exemple és l'article referent a "hôpital en fer, construit au Camp Jacob, île de la Guadeloupe" de l'enginyer-arquitecte A. Romand.⁵ Havent publicat prèviament una obra sobre la construcció de ferro (a Brussel·les, el 1842), va rebre l'encàrrec de reconstruir l'hospital militar després del terratrèmol del 1843. Els pavellons de l'edifici van ser transportats fins a l'illa en vaixell i varen ser aixecats en dos mesos; l'hospital es va inaugurar l'1 de maig de 1846. L'estructura estava construïda amb peces estructurals de ferro forjat ancorades en una base de formigó. L'exterior estava cobert amb planxes de ferro fos empernades a l'estructura; una planxa cobertora ocultava l'acoblament. Els bastiments de portes i finestres eren de ferro fos i l'interior estava cobert amb una capa de fusta que permetia que l'aire circulés per l'espai entre les superfí­cies interiors i exteriors de les parets.

Aquesta no va ser la primera vegada que es va proposar una solució purament tecnològica per a un edifici civil. Per al seu famós Panòptic (1791), amb el seu mecanisme d'un sistema central que facilitava la vigilància en hospitals, escoles, presons, fàbriques, etc., Jeremy Bentham ja havia proposat l'ús de ferro i vidre, que li hauria permès realitzar el seu somni d'una arquitectura transparent, disciplinada i empresonadora.⁶ També hi ha el text recentment desenterrat de Jean-Frédéric de Chabannes, publicat a Parí­s al 1801, que proposava "la construcció de cases noves, en les quals tots els càlculs i detalls han proporcionat un estalvi molt gran i moltes alegries"; edificis de ferro fos i vidre, en els quals l'aire i l'escalfor, fets circular a través de columnes metàl·liques, serien capaços d'obrir i tancar les finestres o d'obrir les portes mitjançant mecanismes pneumàtics.⁷ Aquests exemples, presentats de manera resumida, revelen l'existència d'una afiliació entre el Panòptic i tots els projectes per a falansteris, "familisteris", "aerocúpules", etc.; tots són aparentment "utopies"; tots estan precisament organitzats de cara a allò que es considerava confort, no per a l'individu, sinó per a l'aspecte col·lectiu d'habitatge. Aquests prefiguren l'arribada de la tecnologia per a l'entorn controlat amb precisió, o environnement exact, per fer servir la frase que Le Corbusier va aplicar al seu edifici de l'Exèrcit de Salvació de Parí­s (1929-1933). També evoquen el somni d'assolir una partició perfecta de l'espai vital; el somni de màquines perfectes per curar, per controlar, per viure. De fet, dues genealogies s'entrellacen cap al 1840, la del total sanejament, que comporta la quantificació exacta dels fluids canalitzats a dins dels edificis; i la de la tecnologia total, apuntant, a través de l'ús de nous materials, cap a la programació precisa i la utilització màxima de tots els espais.

A la R.G.A. es troba un bon exemple del segon dels paradigmes - la tecnologia - que hem enumerat: "Es calcula", va escriure un dels redactors de la revista l'any 1849 en un

article sobre Arquitectura metal·lúrgica, "que l'amplada de les parets de les cases d'un poble ocupa una vuitena part de la superfí­cie habitable; les cases de ferro n'ocuparien només una vintena part i proporcionarien protecció contra el foc, l'esfondrament, els llamps i els terratrèmols, tot això a més a més del cost inferior d'aixecar-les".⁸ Serà el mateix Sigfried Giedion, en el seu Bauen in Frankreich: Eisen, Eisenbeton, (Leipzig i Berlí­n, 1928), citat no per casualitat en el Passagen-Werk de Walter Benjamin,⁹ qui mencionava un article d'aquest mateix redactor de la R.G.A., "Architecture de l'avenir," publicat al 1849: "Com que es sosté que el vidre té un paper important en l'arquitectura de ferro i acer en comptes d'aquelles parets gruixudes foradades per grans obertures que disminueixen la solidesa i la seguretat [de l'edifici], les nostres cases estaran puntejades amb nombroses i elegants obertures que faran que la llum hi penetri totalment. Aquestes obertures de moltes formes, tapades amb vidre gruixut, senzill o doble, translúcid o esmerilat, clar o acolorit segons es desitgi, tindran un efecte màgic a l'interior de dia i a l'exterior de nit a causa del joc de llums".¹⁰

A "Parí­s, la capital del segle XIX," Walter Benjamin ha observat com el ferro i el vidre s'evitaven als habitatges mentre que aquests materials es feien servir en galeries, mercats coberts, pavellons d'exposicions i estacions de tren - "edificis que servien per a finalitats transitòries".¹¹ Dos tipus oposats de subjectivitat comencen a insinuar-se en el món de les coses: d'una banda, la "transitorietat" que determina un tipus d'home, mòbil i nòmada; de l'altra, l'antic individualisme de l'habitant per excel·lència que defensa la seva "permanència" o " assignació" tradicional. Charles Baudelaire remarcava "la individualitat, - aquest petit decòrum".¹² Evidentment és cert que estudis recents, per exemple, sobre la casa de camp victoriana a la Gran Bretanya,¹³ o sobre l'edifici d'apartaments durant l'era Haussmann,¹⁴ tendeixen a qualificar l'afirmació de Benjamin que "el ferro, aleshores, es combina immediatament amb moments funcionals de la vida econòmica".¹⁵ Però també és cert que aquests elements estructurals de metall s'amagaven a dins de les parets. Resumint, tot i que els documents mostrin un ús molt difós del ferro en la construcció domèstica, continua sent cert que és la civilització mateixa la que tendeix a frenar el pas cap a la transparència completa dels espais domèstics. No són el ferro i l'acer els que provocaven recel, sinó la possibilitat que oferien a la mirada de penetrar a tot arreu.

La innovació tecnològica va imposar el seu ordre, que només podia afavorir la transparència. Sota la fórmula aparentment antiquada utilitzada pels arquitectes a mitjans segle XIX, es fa necessari saber com reconèixer no tant allò que "prefigura" el nostre ésser contemporani, sinó allò que Benjamin anomenava la "preforma" (Urform), és a dir, allò que converteix tot el segle XIX en el "prefenomen" (Urphí¤nomen) de la nostra història contemporània. No es tracta de buscar "arcaismes", ni de demostrar la prehistòria (Urgeschichte) en funció d'un inventari de les formes del segle XIX, sinó de fer que tota l'època sigui identificable en aquesta prehistòria.¹⁶ En el cas actual, interpretem els efectes "prehistòrics" amb la transparència que la tècnica i la tecnologia no poden evitar d'imposar sobre les relacions entre les coses i les persones. Es això el que el mateix Benjamin observava en un fragment del Passagen-Werk: "És la propietat peculiar de les formes tècniques de la creació (en oposició a les formes artí­stiques), que el seu progrés i el seu èxit són proporcionals a la transparència del seu contingut social. (D'aquí­ ve l'arquitectura de vidre)".¹⁷

El lloc on es viu, la casa, no es pot concebre simplement com la cel·la transparent d'un panòptic en el qual la silueta de l'usuari, sempre il·luminada des del darrera, queda perpètuament visible per a l'observador en la torre central; encara menys es convertirà en el tub d'assaig de vidre que proporciona les condicions ideals per a la reproducció perfecta de la humanitat, encara que hi hagi un nombre suficient de reformadors que només somiïn en reduir el "proletariat" a conillets d'í­ndies en un laboratori. S'hauran d'intentar altres mitjans, es tocarà una gran diversitat de temes, perquè la casa, tal com se pot imaginar perfectament, no és reduïble a un mecanisme monofuncional i monocultural. Malgrat això, durant tota la segona meitat del segle XIX i fins a l'època dels eslògans de l'anomenat "moviment modern" de l'arquitectura, la tendència serà precisament la de reduir l'habitatge a un simple mecanisme.

Ja s'ha demostrat que va ser precisament l'arquitecte Adolphe Lance qui al 1853 va proposar la idea d'una "màquina per viure": "No seria possible anar més enllà i dissenyar els nostres edificis o les nostres cases també en la seva relació amb l'home que les freqüenta o les habita, no només per determinar la seva disposició i distribució generals, sinó també per descobrir els milers d'aplicacions especials, les assistències múltiples, els estalvis de temps i energia, que la introducció en els nostres habitatges dels resultats del progrés de la ciència i la indústria podrien proporcionar a la vida domèstica? Una casa és un instrument, és una màquina, per dir-ho d'alguna manera, que no només serveix de refugi a l'home, sinó que ha de sotmetre's, tant com sigui possible, a totes les seves necessitats conforme a les seves accions i multiplicar els resultats del seu treball. Els edificis industrials, fàbriques, plantes de tota mena, són en aquest sentit gairebé models perfectes i dignes d'imitació".¹⁸

Entre la mecanització dels serveis i la nova assignació funcional de l'espai, el "confort" es converteix en l'axioma de la teoria arquitectònica fins al ressorgiment, en tons dramàtics i àmpliament publicats, del tema de la "màquina per viure" al qual Le Corbusier donava suport en l'Esprit nouveau l'any 1921. Aquí­ confirma la hipòtesi ja articulada de la continuïtat substancial dels objectius en tot el que contribuïa a la formació del cos disciplinar de l'arquitectura, des dels primers discursos higiènics i tecnològics dels volts del 1830 fins a la seva recapitulació de la forma prescriptible i totalitzadora en la Carta d'Atenes l'any 1933.¹⁹ Al centre d'aquesta continuïtat en la polí­tica del confort, intrí­nseca a aquest aspecte de la història, hi apareix la qüestió contradictòria de l'"estil", que cap dialèctica simple no pot resoldre. És de nou Daly, en el seu llibre L'architecture privé au XIXe siècle sous Napoléon (1864), qui afirma: "la casa exigeix comfortabilitat, una qualitat que no sempre és reconciliable amb la que caracteritza una obra d'estil".²⁰

Aquesta reflexió revela, entre altres coses, fins a quin punt el Giedion de Bauen in Frankreich: Eisen, Eisenbeton (1928), seguidor de Heinrich Wölfflin i secretari dels C.I.A.M., va convertir la seva investigació sobre el segle XIX en un catàleg de formes que eren anàlogues o oposades a les del neues Bauen (el nou edifici) i del befreites Wohnen (habitacle lliure) sense comprendre la multiplicitat de processos politicosocials. Malgrat tot, hi ha aspectes de la seva obra que actualment posseeixen per a nosaltres intuïcions il·luminadores: la seva intenció d'escriure un llibre sobre el mal gust predominant (Der Herrschende Geschmack, de 1936); la creació d'una secció sobre "Un dia en la vida d'un home modern" dins de l'Exposició Nacional Suïssa a Zuric l'any 1936; la seva investigació l'any 1937 en les biblioteques de Londres sobre l'edifici anglès del segle XIX per a un llibre que no va arribar a escriure mai, titulat Konstruction und Chaos. És cert que a partir del 1939-1940 Giedion és un socialdemòcrata que "descobreix Amèrica", sobretot a través dels seus contactes amb Walter Gropius, Richard Neutra i Robert Moses, el creador de la xarxa d'avingudes arbrades de l'àrea metropolitana de Nova York, el "pastoralisme tecnològic" que serà glorificat en Space, Time and Architecture (publicat per primer cop al 1941). Paral·lelament, la seva investigació sobre la vida domèstica, portada a terme durant la seva segona estada als Estats Units des del 1941 fins al 1945, va portar Giedion a concentrar-se en la "història material" de la tecnologia. En escriure Mechanization Takes Command (publicat al 1948), el producte d'aquesta investigació, Giedion va demostrar que estava inspirat pels collages de Marx Ernst i que per tant era conscient del "Surrealismus" d'unir el "deliri" de certes patents americanes del segle XIX, l'aspecte oní­ric de la tecnologia domèstica i el mal gust persistent i dominant. Existeix, per tant, un Giedion radical, que s'ha "radicalitzat", per utilitzar el terme de Benjamin,²¹ i que ha fet un gir cap a la cultura material, un gir espantós segons Le Corbusier: "l'atmosfera americana [del llibre] només li dóna un perfum surrealista i una sensació d'erotisme clandestí­. Déu meu, aquests americans en saben tan poc de viure!" Aquesta radicalització serà contradita per les successives circumvolucions de Giedion, l'herència radical del qual serà transmesa al Reyner Banham de The Architecture of the Well-tempered Environment (de 1969) i "A Home is not a House" del 1973, escrits caracterí­stics de l'optimisme neofuturista a favor d'un sistema tecno-cientí­fic per a l'arquitectura també present en l'experimentació del grup anglès Archigram.²²

Un any després de la revolució de Parí­s del 1848, es va decidir portar a la pràctica la construcció de la primera gran Cité, la Cité Napoléon, encara existent a la rue Rochechouart de Parí­s, finançada per l'Estat i dissenyada per l'arquitecte Veugny i l'administrador Chabert. A l'interior de l'edifici principal que dóna al carrer hi ha una gran galeria: un sistema complet de galeries cavernoses i vestí­buls apilats l'un damunt de l'altre, connectats per escales i il·luminats des de dalt per una gran claraboia. Aquesta galeria interna, una mena de passage amb diversos pisos, filtra una llum com la d'un aquari o d'un hivernacle per a plantes tropicals cap a dins de les finestres dels apartaments que hi ha al llarg de la galeria. Aquesta ofereix un gran espai comunitari per a la circulació entre pisos; connectant les habitacions privades, proporciona llocs per a trobades, jocs infantils, xerrades dels vells. Altres "pavellons" situats a la part de darrera del complex residencial eren més tradicionals: escales i corredors centrals, estrets i foscos, amb apartaments a cada cantó.

Aquesta prodigalitat social del Prí­ncep-President Lluí­s-Napoleó, el futur Napoleó III, va ser molt discutida. A la premsa s'oposaven les posicions liberals, com ara la de l'advocat Alphonse Grün, cap de redacció del Moniteur universel i promotor de la intervenció estatal;²³ i posicions conservadores com ara la d'Amédé Hennequin (publicada a Le Correspondant al 1848), defensor de la "llibertat domèstica" i propulsor d'una empresa d'individus particulars en comptes de les prescripcions coercitives de l'Estat.²⁴ Si per al fourierista Victor Meunier (1817-1903), autor d'articles cientí­fics per als diaris republicans durant la revolució del 1848 i el Segon Imperi, la Cité Napoléon havia de ser acollida com una benedicció embellida amb "hivernacles climatitzats per al floriment de les llavors socialistes",²⁵ per al conservador Villermé, doctor, higienista i reformador social, només podien "excitar la follia socialista" entre els joves treballadors i "l'economia, que se'ls faria accessible, es transformaria en una orgia[sic]".²⁶

Segons Villermé, el pla de la Cité a la rue Rochechouart impedeix que la famí­lia s'aïlli: no es fa res per "obstruir la comunicació" o "prohibir la conversa". Afegeix amb realisme pessimista: "ja se sap que aquesta xerrameca frí­vola distreu els veïns de la cura de la casa, creant desordre, discussió, hostilitat i ganduleria incorregible".²⁷ Entre els altres perills que denunciava hi havia la promiscuïtat: els treballadors solters s'hi estaven "per espiar, esperant l'oportunitat de debilitar els principis morals de les dones joves";²⁸ i l'amenaça de la sedició polí­tica (tothom recordava els eslògans del 1848): "No s'ha de témer que les Cités, que contenen entre les seves grans parets un gran nombre de treballadors, els aïllin encara més de la societat en general, i per tant reforcin l'enveja contra aquells que anomenem els rics als quals ells atribueixen injustí­cies imaginàries?"²⁹ Sembla que des del segle XIX, els objectius dels reformadors són molt contradictoris: d'una banda, obren la casa als quatre vents per raons higièniques, fent l'habitacle transparent a la llum i a la mirada; però d'altra banda, interceptant la comunicació i obstruint la visibilitat per contrarrestar el contagi polí­tic i moral.

Arquitectura del somni

Sigfried Giedion observava amb perspicàcia a Bauen in Frankreich (1928) - un passatge citat no per casualitat al Passagen-Werk de Walter Benjamin -³⁰ "El segle XIX: una penetració notable de les tendències individualistes i col·lectivistes. Igual que a l'època anterior, posa a totes les accions l'etiqueta 'individualista' (Jo, Nació, Art); malgrat això, clandestinament, al territori quotidià menyspreat, ha de crear, com en un deliri, els elements per a una creació col·lectiva [...] Hem d'acceptar aquests materials despullats; amb edificis grisos, mercats coberts, magatzems, exposicions". El "deliri" que Giedion al·ludeix es tradueix en somnis - el passat com a somni col·lectiu - recuperats per Benjamin: "No només no podem negar les manifestacions del somni col·lectiu del segle XIX", escriu aquest, "no només el senyalen molt més clarament que qualsevol cosa de tot el que ha passat, també són, mirades sota la perspectiva correcta, d'una importància extremament pràctica. [Ells] ens deixen reconèixer l'oceà en el qual naveguem i les costes des de les quals ens embarquem".³¹

La resistència dels reformadors com ara Villermé a les conseqüències pràctiques de la transparència, que malgrat tot es va fer universalment predominant en el comerç de coses i persones en aquest perí­ode, és similar a la resistència burgesa envers la tecnologia, tal com evoca un altre dels fragments de Benjamin: "Contra l'armadura de vidre i ferro, l'art del paper pintat es defensa amb els seus teixits".³² Allò que serà negat al treballador en les Cités a causa de la paranoia del reformador i allò que el burgès rebutja per a la seva sala d'estar, ja existeix en la seva preforma (Urform) a la gran ciutat: la transparència de la contemplació a través de les finestres de les cases crea, precisament, les condicions per a una poètica metropolitana que no escapava a l'observació de Benjamin: "Com és que la mirada a través de les finestres de desconeguts sempre troba una famí­lia mentre menja o un home solitari en una taula a sota d'un llum de sostre, enfeinat, fent algun res misteriós? Aquesta visió és la cèl·lula original de l'obra de Kafka".³³ I també, haurí­em d'afegir, de moltes obres cinematogràfiques del segle XX.

Entre el segle XIX i el segle XX, a la base de milers de propostes per a habitatges, es pot detectar la idea fixa de la circulació de béns i de persones, els imperatius de la mobilitat i la descentralització. Val la pena molestar-se a recordar el projecte del mateix perí­ode d'un autor anònim, potser del cercle de l'arquitecte Jacob Ignaz Hittorf (1792- 1867), el dissenyador de la preciosa Gare du Nord de Parí­s del 1863. Aquest autor desconegut sotmeté a l'opinió pública la idea de Cités de chemins de fer, o "Palaus del ferrocarril".³⁴ Construïts conjuntament amb la xarxa nacional de ferrocarrils, aquests nuclis foren proposats per resoldre una sèrie de problemes: principalment, el de la "mobilitat il·limitada" i la migració de la població; a més a més, el d'oferir sempre una "instal·lació domèstica completa i permanent a cada famí­lia obligada a traslladar-se"; finalment, el de remeiar el "malestar que afligeix actualment les classes mitjanes", la seva incapacitat de viatjar (un luxe reservat fins ara a una petita classe benestant). Les Cités del ferrocarril eren de diversos tipus: variaven des de "cases senzilles", és a dir, un "element independent" per servir com a estació d'un poble, fins a Cités de primera classe, "la cadena de les quals encerclarà, com una tiara, la vora del gloriós Parí­s".³⁵ Les Cités permetran la dissolució en el territori de les antigues aglomeracions urbanes mal formades i insalubres, lligades a un vell sistema de locomoció, per tal de transformar-les en un circuit immens on, en una metàfora biològica tí­pica, fluirà "la circulació abundant de sang neta i el moviment lliure de la vida".³⁶

En aquest urbanisme, mòbil i "oní­ric", la concepció de l'arquitectura només pot ser "semblant al ferrocarril" o a l'estil de les Exposicions Universals: "El geni de l'arquitectura", continuava el nostre autor anònim, "asfixiant-se dins dels murs de la ciutat tindrà el camí­ lliure per lluitar juntament amb el nou ideal que l'esperit modern comença a percebre; [...] en la concepció dels seus plans serà lliure per utilitzar audaçment els accidents de la natura". Imaginem-nos, suggereix, "una prat inclinat preciós davant dels nostres ulls" com ara el llac Leman; la Cité "estenent-se a partir d'un edifici central situat al seu cim, descendeix pels dos cantons d'un immens amfiteatre de camps coberts d'herbes i jardins, envoltats per una lí­nia de petites cases independents orientades cap a la vista [...] mentre cúpules de cristall que serveixen com a teulades d'aquests edificis subratllen des de dalt el pla general amb un torrent de llum que sorgirà per tots dos cantons com escales centellejants, com per sostenir la cúpula transparent de l'edifici central".³⁷

Himne al ferro, al vidre i a la pastoral metropolitana, cançó a la idea de "progrés", "modernitat" i "mobilitat", aquest text del 1857 és un manifest genuí­ a l'"estil" pintoresc-tecnòlogic, caracterí­stic d'allò que trobem en diverses de les anomenades "utopies," realitzades o no realitzades, com ara el "familisteri" de Guise construït a partir del 1858;³⁸ o la menys coneguda Cité Napoléon de Lille. Aquesta Cité, promoguda per l'advocat A. Houzé de l'Aulnoit, fou dissenyada y construïda per l'arquitecte E. Vanderbergh el 1860,un conjunt de grans pavellons amb corredors centrals que allotjava de 900 a 1.000 "pobres". Aquí­, la solució d'un pla original de particions mòbils permetia a les famí­lies beneficiaries de dividir al seu gust, l'espai assignat de quatre metres per quatre.³⁹ La mateixa fascinació per l'"estil" totalment tecnològic es torna a trobar en els coneguts superblocs, amb els seus carrers interns, patis envidrats, ascensors fins a la planta 11, escoles als terrats, proposats, amb el nom d'Aérodômes, per l'enginyer Henry Jules Borie al 1865.⁴⁰

Finalment, la multiplicació d'"utopies", socials o tecnològiques, per a residències col·lectives provoquen, també entre els seus contemporanis, una certa irritació, tal com testimonia el personatge Sénécal de l'Educació Sentimental de Gustave Flaubert: "Coneixia [...] la feixuga carretada d'escriptors socialistes, aquells que reclamen per a la humanitat el nivell de les casernes, aquells que voldrien distreure-la en un prostí­bul o vinclar-la en un mostrador; i de la mescla de tot plegat se n'havia fet un ideal de democràcia virtuosa, que tenia el doble aspecte d'una masoveria i d'una filatura, una mena de Lacedemònia americana on l'individu només existiria per servir la Societat, més omnipotent, absoluta, infal·lible i divina que els Grans Lames i els Nabuconodosors".⁴¹

Genealogia (de la moral)

Tots aquests experiments van conduir a l'Exposició Universal de Parí­s al 1867, dirigida per Frédéric Le Play i visitada per 11 milions de persones.⁴² Una exposició de cases model van ser construïdes per Kranz al voltant de la Galeria de Màquines al mig del Champ de Mars; quatre edificis de pisos de lloguer amb 142 residents van ser construïts per l'arquitecte Eugène Lacroix en un emplaçament pròxim; una lí­nia de 41 cases en fila foren construïdes amb formigó armat a l'Avenue Daumesnil, dissenyades en un estil neorenaixentista i finançades pel mateix emperador Napoleó III; una filera doble de 19 cases unifamiliars al voltant d'un carrer llarg, va ser realitzada per Madame Jouffroy-Renault i l'arquitecte Hervey-Picard a Clichy, en una entrada de la muralla de Parí­s; etc.: tots aquests exemples serveixen per demostrar que la millor solució arquitectònica al problema dels habitatges de la classe treballadora, fora dels centres urbans principals, és la casa petita. A prop del poble model de l'Exposició Universal es van destinar 769 metres quadrats per a l'exposició d'"objectes domèstics per a la millora de les masses".⁴³

La Cité Jouffroy-Renault (encara existent avui dia) va despertar entusiasme fins i tot entre els més conservadors, com ara el comte Alexandre Foucher de Careil. Després de lamentar la manca d'un "tipus" per a la vida moderna de la famí­lia treballadora, va quedar admirat davant de la petita casa suburbana: "Aquí­, res més apte per a les condicions reals de les vides dels treballadors: res que s'assembli a un Eldorado o a un falansteri, un paradí­s terrenal o al familistère de Guise [...] El problema de la higiene i de l'arquitectura consisteix en l'art de tenir en compte les transicions i de donar al treballador urbà alguna cosa del camp, és a dir, una mica de la virilitat i la salut perdudes, ara desaparegudes. L'arquitectura pot i ens ha d'ajudar, pot en la disposició de barris amb una forma semirural". El comte continuava cí­nicament, "L'home, i principalment l'home del primer estrat social, impròpiament anomenat l'últim, és a mig camí­ entre l'artista i el nen. Per això, doncs, és doblement susceptible a les il·lusions. Vosaltres, els que desitgeu procurar-li casa i proporcionar-li beneficis, no li prengueu la il·lusió de la llar, sí­mbol de la famí­lia. Doneu-li, si és possible, la il·lusió dels camps".⁴⁴

El que Foucher de Careil i les persones com ell proposaven era un procés d'aculturació de la classe de petits oficinistes i treballadors especialitzats. Resumint, es tracta de crear un simulacre de la relació del camperol amb la terra connectant la nova famí­lia nuclear a un tros de terra de la ciutat. Contràriament a la proposta progressista o "socialista", les quals teories pretenien accelerar el flux migratori i la vida col·lectiva amb "noves" propostes tecnològiques, l'objectiu dels conservadors era reancorar la "casa" a una petita parcel·la de terra. D'aquesta manera, s'escull la qualitat arcaica de la seva tria arquitectònica, que és, al mateix temps i tal com s'ha dit, "polí­tica". Per tant, no és una tria basada en l'anàlisi racional d'"ús", "necessitats" o qualsevol "funció", sinó que és una tria de governació i de dominació. Rebutjant la solució de la "qüestió de l'allotjament" mitjançant un edifici tant públic com col·lectiu, la tria imposada es basava en el model de l'edifici privat i individual: l'únic model que permetia monopolitzar i aïllar les estructures familiars, donar al treballador una sensació simulada d'identitat local i benestar material, inculcar un sentit de propietat, estabilitzar l'equivalent simbòlic de la "casa" com a compensació per una vida de treball, era l'únic model disponible capaç de disciplinar el cos i regularitzar l'hàbit. Foucher de Careil feia servir la noció de "tipus", extreta del vocabulari de l'antropologia, la sociologia i la criminologia.

Aquest desig irresistible no l'alimenta cap necessitat programàtica o funcional; és l'efecte d'estratègies imposades per l'Estat modern. La "causa" de l'equipament públic o privat creat per l'Estat no són les necessitats socials, sinó que és aquest Estat, en les seves diverses entitats, el que imposa l'equipament que determina necessitats especí­fiques, en la seva funció de "servir". Aquestes necessitats havien existit però van ser deformades per aquesta mateixa provisió d'equipament. Per tant, el subjecte està emmotllat al domini i existeix només per a l'Estat. Evidentment, no hi ha una estratègia única, i les estratègies no sempre produeixen els efectes desitjats; a més a més, no es diu que l'Estat, quan configura i forma allò "social" mitjançant la divisió de l'espai (ciutat-camp), la tria dels mitjans de propietat (pública-privada), la individualització de les formes de consum (individual-col·lectiu), i la classificació de categories en la població (infant-adult, normal-anormal, masculí­-femení­), sempre aconsegueix conferir, amb aquestes estratègies múltiples, un valor i una funcionalitat positives.

No hi ha res paradoxal en aquesta descripció de l'Estat dominador. Nietzsche ha demostrat en la seva obra La genealogia de la moral que "[...] el principi que la causa del naixement d'una cosa i la seva utilitat final, el seu ús pràctic i la seva classificació dins un sistema d'objectius, es troben separats toto coelo, el principi que una cosa que existeix, que ha arribat a acomplir-se en certa manera, és interpretada constantment per part d'un poder superior a ella de cara a nous propòsits".⁴⁵

La racionalització de coses com ara els objectes domèstics, com en qualsevol altra reforma, també ha de comportar una "superació" i un "deixar enrere", que pròpiament consisteix en una "[...] reinterpretació [...] on el sentit i l'"objectiu" que tenien fins ara han d'enfosquir-se necessàriament o bé extingir-se completament". Els que dominen donaran la seva interpretació de la veritat. "Per bé que hom hagi comprès perfectament la utilitat d'un òrgan fisiològic qualsevol (o també d'una institució jurí­dica, d'un costum social, d'un procediment polí­tic, d'una forma referent a les arts o al culte religiós), amb això encara no ha comprès res pel que fa al seu naixement".⁴⁶

I això serveix com a aví­s per a qualsevol que intenti escriure una història de la casa com una "resposta a les necessitats", com la planificació racional d'espais com a reacció a nous desenllaços, noves funcions i nous "usos,": "Tots els objectius, tanmateix, totes les utilitats" continua Nietzsche "només són indicis del fet que una voluntat de poder s'ha imposat senyorí­volament sobre una cosa menys poderosa i li ha inculcat a partir d'ella mateixa el sentit d'una funció". La il·lusió d'una història de la casa, centrada en la seva mecanització, en la seva creixent funcionalització, en la qual es confon l'evidència clara o els sí­mptomes amb els processos reals de subjugació. "I tota la història d'una 'cosa', d'un òrgan, d'un costum pot ser d'aquesta forma una cadena contí­nua de signes d'interpretacions i d'arranjaments sempre nous, les causes dels quals ni tan sols no necessiten relacionar-se entre elles, sinó que més aviat en certes circumstàncies se segueixen i es relleven mútuament d'una forma purament casual. El 'desenvolupament', d'una cosa, d'un costum, d'un òrgan no és pas segons això el seu progressus vers un objectiu, com tampoc no és un progressus lògic i molt breu aconseguit amb les mí­nimes despeses de força i de costos, sinó la successió de processos de subjugació més o menys pregons, més o menys independents [...]" Finalment, Nietzsche adverteix: "La forma pot escolar-se, però encara pot escolar-se més el 'sentit'".⁴⁷

La competència de l'historiador serà per tant interrogar la naturalesa de la casa en el moment en què la casa es converteixi en una acumulació d'equipament per a serveis. Què significa equipament? Per respondre aquesta qüestió serà necessari, tot i que no suficient, analitzar els plànols de les cases; però també serà necessari contribuir a allò que es pot anomenar una "genealogia d'equipament", des del moment que un equipament no és només un mecanisme econòmic. Cal saber calcular el benefici no econòmic, el sistema de producció, els efectes induïts. En aquest sentit s'ha dit que cada equipament "produeix una producció", és a dir, produeix no només béns o mercaderia, sinó que crea un sector d'activitat, noves estructures de control, implica nous serveis administratius, noves institucions. Un equipament també produeix noves "necessitats",

o demandes; la creació d'un mercat produeix, en efecte, un "consumidor", amb les seves necessitats, amb totes les seves peticions d'assistència. Finalment, un equipament normalitza, és a dir, ajusta la producció de la producció a la producció de la demanda i equilibra aquests dos nivells, classificant, dividint, imposant regulacions i establint lí­mits i exclusions.

Habitus

En aquesta hipòtesi postfoucaultiana - força persuasiva però discutible - de donar sentit significatiu a la història de la "casa", se la situa enmig de la història genealògica dels grans "axiomes" de la societat moderna. Aquests axiomes són,

per exemple, el del temps lliure, que no és l'ociositat clàssica; el de la perspectiva d'allotjar, que no és l'"habitacle" poètic; el de l'escola, que no és un espai per als jocs infantils; i finament el de la higiene social, que és una "tecnologia de la població" i no allò que garanteix especí­ficament la salut de cada individu.

Existeixen altres aproximacions, "mètodes i procediments",⁴⁸ que permeten interrogar de nou els materials sobre la història de la casa. Entre aquestes aproximacions es pot citar, en primer lloc, l'etnologia de l'espai social tot seguint les petjades dels escrits d'Emile Durkheim (1858-1917), de Marcel Mauss, etc., i que agafen í­mpetu en l'antropologia estructural de Claude Lévi-Strauss, que intentava explicar l'espai com una construcció social: "espai i temps són dos sistemes de referència que permeten concebre les relacions socials en conjunt o aïlladament [...] Aquestes dimensions [...] només tenen les propietats del fenomen social en el qual es basen".⁴⁹ Malgrat tot, el perill metodològic present en l'estructuralisme residia en allò que ha estat definit per Pierre Bourdieu com el "realisme de l'estructura", a través del qual els sistemes de relacions es poden tornar "hipostàtics", transformant-los en una totalitat ja constituïda fora de la història d'un individu i de la història d'un grup. En això hi podem detectar traces de les professions de fe de Durkheim en "la consciència col·lectiva" i "la memòria col·lectiva". Aquesta tendència era apreciada per la història urbana francesa i la geografia humana, tal com s'evidencia, per exemple, en els escrits de Marcel Poí«te, i per un cert segment de la cultura arquitectònica europea, tal com es pot veure en els escrits d'Aldo Rossi.⁵⁰

La intenció d'una teoria "estructuralista" de l'hàbitat era construir històricament alguna cosa que es troba (a la pràctica) en les "pràctiques" dels actors i no en les seves consciències, per a finalment construir una "teoria de la pràctica". En altres paraules, la teoria ha de construir la moda de la seva generació, és a dir, la genealogia de pràctiques. Amb aquest propòsit, Bourdieu va introduir la noció d'habitus: "estructures constitutives d'un tipus d'entorn particular (p.e., les condicions materials de l'existència caracterí­stica d'una condició de classe) que entenent-se empí­ricament sota formes de regularitat associades amb un entorn socialment estructurat produeixen habitus, o sistemes de tendències que resisteixen; estructures estructurals, predisposades a funcionar com a estructures estructuradores, és a dir, en les quals un principi generatiu i estructurador de pràctica i de representació pot ser objectivament 'regulat' i 'regular' sense ser de cap manera el producte de l'obediència a la norma; estructura objectivament adaptada a la seva funció sense suposar una idea conscient de les finalitats i el domini imposat en les operacions necessàries per aconseguir-les, i, essent aquesta la cosa, pràctica o estructura, col·lectivament orquestrada, sense ser el producte d'una acció organitzada per un director d'orquestra".⁵¹

El recurs a la noció d'habitus tendia per tant a vèncer les dificultats trobades en els diversos conceptes d'anàlisis històriques, socials o antropològiques, com ara les de la norma social, de model teòric, o normal, d'esquemes (o principis) immanents a la pràctica. Però és clar fins a quin punt les nocions de "regularitat" o "règim de pràctiques" definides per Michel Foucault s'han aproximat a les d'habitus tal com les concebia Bourdieu. Plantegem, per exemple, el problema de l'alternativa politicoarquitectònica que hem escollit anteriorment, és a dir, la tria entre la construcció de l'edifici residencial col·lectiu o la casa unifamiliar, una qüestió que es planteja intensament per tot Europa, sobretot a partir del 1848, i que es va explicitar gràcies a la lucidesa de Foucher de Careil. El capitalisme industrial i l'Estat tenen ambdós l'objectiu i la necessitat urgent de crear un hàbitat per a la classe assalariada de les zones rurals i mineres i les ciutats industrials. Durant el segle XIX i al principi del XX cada "solució", cada norma imposada, com ara la que acceptava la proposta d'una arquitectura "tecnohigiènica", haurà de tenir en compte, malgrat tot, les dificultats, no només econòmiques sinó també socials i polí­tiques: el rebuig de l'anomenada vida col·lectivista en cités de treballadors, la preferència per la solució de cases petites que manifesta l'ampli estrat de les noves classes industrials d'orí­gens rurals, la diversa "cultura familiar", més enllà de la societat moderna.

Mentre aquest anomenat habitus intentava definir un "model cultural"⁵² que es podia observar en una societat tradicional a través dels mètodes d'investigació etnològica, no és fàcil definir la "realitat objectiva", tan sovint contradictòria en la cultura de l'habitatge d'una societat modernitzada com ara la nostra, en la qual certes institucions imposen a certs grups socials certes "formes de vida" o "règims de pràctica", sovint en contradicció amb les pràctiques culturals a les quals s'ajusten aquests grups.

Així­, al final del segle XIX i al començament del XX, en el context polí­tic de paternalisme social que s'ha examinat, les preteses noves "necessitats" d'habitatge unifamiliar, de serveis públics, de famí­lies, etc., legitimaven el desenvolupament de sistemes operatius generals d'equipament de serveis, disfressant el seu origen: de fet s'atribuïen aquestes necessitats a la "persona" dels habitants, quan en realitat es tractava d'una reforma moral imposada per les relacions socials dominants. Això és explí­citament clar en els comentaris citats prèviament de Foucher de Careil. El problema és potser encara més complex perquè sovint els règims de pràctica són "induïts" i fins i tot poden passar a formar part d'una estratègia de transformació imposada des de fora, com, per exemple, l'especulació en els edificis (subdivisions de residències suburbanes unifamiliars); o des de dins, a través de la tria referent a projectes feta pel "nou comprador", com la de l'associació "socialista" o de la societat de "construcció social" (cooperatives, etc.). Els mateixos programes d'aquestes estratègies de transformació es poden utilitzar en certs casos com a arguments poderosos de publicitat o venda, com, per exemple la controvèrsia sobre l'"estil" de les cases suburbanes en la perifèria urbana. En aquest cas l'estratègia es transforma simplement en ideologia.

Al cap i a la fi, sembla que la dificultat resideixi en reconèixer a on i com es va desenvolupar la polarització que va tenir lloc; d'una banda "models culturals", "règims de pràctica" o "tipus" que s'aplicaven com a normes a grups socials i, d'altra banda, habitus, o sistemes de pràctica, històricament situats en una regió o emplaçament concrets, que constituirien així­ una "veritat" d'habitatge. Això pot comportar tota una sèrie de preguntes que han de ser considerades des del punt de vista filosòfic, incloent-hi reflexions sobre la "filosofia" implí­cita, que fan de cada "habitant" un "noble salvatge", o (tot i que una cosa no exclou l'altra) un indi Nambikwara, similar, en la seva "veritat", a aquell descrit per Claude Lévi-Strauss a Tristos Tròpics.⁵³

En altres paraules, aquests instruments "crí­tics", extrets majoritàriament de l'armament de les anomenades "ciències humanes" (tipus i tipologia, el "model cultural," la regularitat de la pràctica, habitus, la crí­tica de la noció de "necessitats" individuals i col·lectives) han assegurat - almenys ho semblava - un fonament ferm i "objectiu" per a la definició de tipus en l'arquitectura. Es creia que s'havia determinat amb això la seva "estructura" social i intersubjectiva. D'aquesta manera, el tipus en l'arquitectura es presentava com "una combinació de relacions espacials-simbòliques derivades de models culturals en forma d'una tipologia distributiva d'emplaçaments de pràctica".⁵⁴

Aquestes reflexions pretenien tornar a estabilitzar les "convencions" comunes de l'arquitectura, per ser enteses com un llenguatge comú, però totes les convencions van acabar essent destruïdes a través de la creació d'objectius homogeneïtzats de finalitats i objectius ("el-mateix-de-sempre" de Benjamin) o bé a través de l'individualisme subjectiu de l'arquitecte i dels habitants. En aquest sentit, la "veritat" es presenta com a conformitat amb adaptació al sentit comunitari del fet d'habitar i com un mitjà convencional de producció. La definició d'aquesta veritas, entesa com a omoiosis, com a adaequatio, de sobte es torna extremament equí­voca si et preguntes qui és l'un, per l'autoritat de qui ha d'ésser definit el sentit d'habitatge comunitari en un perí­ode que exclou qualsevol consens acordat socialment. Malgrat tot, la determinació del sentit d'habitatge comunitari va ser confiada a una mena de realisme antropològic capaç d'adaptar-se a l'habitus dels habitants, fent espacialment concrets els seus propis hàbits "regulars", tenint en compte "models culturals" i mitjans de producció. El model, és a dir allò convencional, adquireix significat a través de la versemblança. I la versemblança del model li confereix la dignitat de la reproductibilitat, imitabilitat i "repetitibilitat". Què és un "model" sinó una cosa per imitar? El paper convencional del model era assumir la funció que el sociòleg Parsons ha definit com un "manteniment del patró", és a dir "la conservació de models culturals i institucionals determinants [que] constitueix el cor d'un sistema social [...] i per tant assegura la continuïtat cultural necessària per al funcionament de la societat".⁵⁵ Si hem entès veritablement aquesta metàfora, es tracta de tornar un "cor" que s'ha perdut al cos d'una societat "sense cor" que corre el perill de no "funcionar" més.

Una topologia de les constel·lacions quotidianes

Tal com ha dit Gilles Deleuze, la repetició s'oposa tant a l'antiga categoria de la memòria com a la categoria moderna d'habitus.⁵⁶ La memòria (Mnemòsine), la sí­ntesi activa del temps com un passat pur, organitza la repetició segons un cicle de record i oblit. Habitus, la sí­ntesi passiva del temps com un present vivent, és la memòria de les pràctiques en l'espai. L'habitus resol la repetició conforme a un present contemporani segons un cicle de costum.⁵⁷ Benjamin definia allò "modern" com allò nou en el context del que sempre ha existit.⁵⁸ En l'esfera de la producció capitalista d'articles de consum, allò nou, allò novell, serveixen per estimular la demanda introduint significats renovats. Al mateix temps, els processos de repetició, organitzats per a la producció en sèrie, imposen "el-mateix-de-sempre" (Immer Gleich).⁵⁹ En un món d'estereotips, la qüestió és saber com separar allò nou "del-mateix-de-sempre": "És la propietat única de l'experiència dialèctica dissipar l'aparença de permanència ["el-mateix-de-sempre"], fins i tot de repetició en la història".⁶⁰ Com a acte preliminar, aquesta "dissipació" o dissolució exigida per Benjamin en l'obra històrica implicarà "categories 'humaní­stiques', com ara les anomenades habitus, estil, etc."⁶¹

Traslladar, doncs, les "imatges" de l'intérieur a rituals de sempre, habituals: al cap i a la fi, aquesta experiència fonamental de repetició ha estat descrita per Beckett com la "solució de compromí­s a la qual s'arriba [...] entre l'individu i la seva pròpia exaltació orgànica, la garantia d'una invulnerabilitat llòbrega".⁶² Aquest compromí­s de la consciència amb estereotips empremtats amb seguretat ha estat explorat a La poètique de l'espace de Gaston Bachelar, que investigava l'imaginari dels emplaçaments domèstics: el "niu," la "closca," el "racó,", l'"í­ntim" l'"exterior" i l'"interior".⁶³ Una anàlisi com aquesta hauria desfet, diluït i desacreditat la "regularitat" de la complexa topografia d'interior i exterior, brut i net, ple i buit, intern i extern, davant i darrere, exposat i amagat, femení­ i masculí­, golfes i celler, prop i lluny, vegetal i mineral. El costum i la regularitat es concreten en hàbits. L'habitual és una manera de percebre el temps, perdut i retrobat. L'hàbit i l'oblit són els dos extrems de no-saber. L'habitual, comfortador en la seguretat garantida de la proximitat de coses i persones, perverteix la mirada. La supressió de l'habitual és per tant un poderós i perillós moment de coneixement.⁶⁴

A "Central Park", Walter Benjamin remarca: "Les neurosis manufacturen articles produïts en sèrie en l'economia psí­quica. Allà té la forma d'una obsessió. Aquestes apareixen en la casa [Haushalt] del neuròtic en gran quantitat com el-mateix-de-sempre". A més, Benjamin afegeix: "El retorn de les constel·lacions quotidianes [...] Nietzsche va dir, 'Adoro els hàbits curts,' i Baudelaire ja era, en el curs de la seva vida, incapaç de desenvolupar hàbits estables". Igual que el mateix Benjamin.

Aquesta investigació d'allò poètic no seria suficient si no estigués recolzada per una història d'espais, una topologia de les complexes "constel·lacions quotidianes" de la societat, per emprar la terminologia de Benjamin; és a dir, si no s'investiga, tal com escriu el filòsof Michel Serres: "els accidents o catàstrofes de l'espai i la multiplicitat de varietats espacials. Què és allò tancat? Què és allò obert? [...] Què és allò continu i allò discontinu? Què és un llindar, un lí­mit? Programa elemental d'una topografia. No hi ha cap més Mare Oca⁶⁵ que conti d'una manera tranquil·litzadora tots els mites possibles,[...] d'ara endavant hi ha l'espai o els espais que són la condició de les antigues històries [racontars]. Els espais mitjançant els quals tinc la possibilitat d'adquirir un nou coneixement. I els mites estan escrits en ells".⁶⁶

La genealogia dels diagrames d'organització ("els del llenguatge, de la fàbrica, de la famí­lia, dels partits polí­tics, i així­ successivament"),⁶⁷ els mitjans de generar règims de pràctiques culturals i socials, la fenomenologia dels valors de la intimitat dels espais interiors, les topo-anàlisis d'allò secret i amagat, les classificacions estilí­stiques de la forma construïda, la cartografia de les connexions i enllaços que el cos ha de practicar en aquesta gran famí­lia d'espais: aquests instruments, per casualitat no són presents ja en les observacions d'un Victor Hugo? "Algú està enderrocant en aquest moment, al boulevard du Temple, la casa Fieschi [Fieschi va ser qui que va intentar assassinar el rei Lluí­s-Felip]. Les mènsules de la teulada han perdut les rajoles. Les finestres sense vidre i sense marcs et permeten veure l'interior de les habitacions [...] Allò que havia caracteritzat l'habitació de Fieschi sembla haver estat ornamentat i decorat per diversos llogaters que hi han viscut des d'aleshores. Un paper d'empaperar estampat amb una delicada figura verdosa cobreix les parets i el sostre, en el qual una corda, també de paper, dibuixa una Y. Igual que la resta, aquest sostre ja està trencat i molt esquerdat pels pics dels paletes".⁶⁸

La casa, el producte d'una tecnologia que oscil·la entre la norma d'allò transparent i les desviacions d'allò opac, s'ha de situar en algun lloc entre la ciència, l'arquitectura i la literatura. Escoltant el seu llenguatge en poesia, es revelarà en les obertures al pensament ofertes en la lectura de Poe, Baudelaire, Valéry, Benjamin, Borges [...] i de Rilke?: "[...] cases? [...] Cases que havien estat del tot enderrocades. [...] Al costat d'aquests murs encara era visible, tot al llarg de la paret, un espai blanc, tot embrutat, del que emergien, a flor de mur, fent corbes espirals, com un cuc, en un regirament d'allò més repugnant que feia pensar en els budells a l'hora de la digestió, els tubs rovellats de les comunes. [...] La vida rebel d'aquestes habitacions no s'havia deixat vèncer per res. Encara era allà [...] es podia veure, en els colors, que la intimitat havia transformat any rera any: el blau en verd de florit, el verd en gris, i el groc en un blanc revell, fatigat i ranci. [...] I d'aquestes parets que havien estat blaves, verdes i grogues, emmarcades per les motllures de les parets mitjaneres enderrocades, aflorava l'hàlit d'aquesta vida, l'hàlit tenaç, feixuc i resclosit que cap vent no havia aconseguit d'escampar".⁶⁹

¹ STANTON, Phoebe. Pugin. Nova York: Viking Press, 1971; i SABOYA, Marc. Presse et arquitecture au XIXe siècle: César Daly et la "Revue générale de l'architecture et des travaux publics". París: Picard, 1991.

² "Département de la Seine, Commission centrale de salubrité, Rapport sur la salubrité des habitations," firmat per DE FLEURY, Rohault, gener 1832.

³ VAUDOYER, Léon. Instruction sur les moyens de prévenir ou de faire cesser les effets de l'humidité dans les bâtiments. Parí­s: Carilian - Goeury et V. Dalmont, 1844.

⁴ DUVOIR, René. "Du chauffage et de la ventilation [...]". A Revue générale de l'architecture et des travaux publics (R.G.A.). 1884, n.5, p. 208-214, 493-495.

⁵ "Note sur un hôpital en fer, construit au Camp Jacob, île de la Guadeloupe," R.G.A. 1847, n.7, p. 108-123.

⁶ Vegeu EVANS, Robin. "Panopticon". A Controspazio. 1979, n.10, p. 4-18; Í­dem. The Fabrication of Virtue: English Prison Architecture, 1750-1840. Londres: Cambridge University Press, 1982.

⁷ DE CHABANNES, Jean-Frédéric. Prospectus d'un projet pour la construction de nouvelles maisons dont tous les calculs et les détails procureront une très grande économie et beacoup de jouissance. Parí­s: Desenne, 1803; Ídem. Projet pour la construction de maisons entièrement automatiques ,1806; Í­dem. "Prospectus publicitaire et brevet d'invention". A Culture technique. 1980, 15 de setembre, n.3.
⁸ JOBARD. "Architecture métallurgique". R.G.A. .1849-1850, n.8, p. 27-30, 29. L'autor era el director del Musé de l'industrie belge.

⁹ BENJAMIN, Walter. Das Passagen-Werk, TIEDEMANNED, Rolf  (ed.). vol. 5, llibres 1 i 2 del Gesammelten Schriften. Frankfurt am Main: Suhrkamp Verlag,  1982. Aquí­ i en tota la secció es faran servir designacions assignades per Benjamin. Reimprès com a BENJAMIN, Walter. Das Passagen-Werk, TIEDEMANNED, Rolf (ed.). vol. 1 i 2, el mateix lloc, la mateixa data: vol. 2, T1a, p. 4, 700. Benjamin cita la pàgina 18 de l'obra de Giedion.

¹⁰ JOBARD. Architecture métallurgique. N. 30.

¹¹ BENJAMIN, Walter. "Paris, Capital of the Nineteenth", traducció anglesa de HOARE, Quintin. Charles Baudelaire: A Lyric Poet in the Era of High Capitalism. Londres: NLB, 1973, p. 159. Traducció castellana "Parí­s, capital cultural del siglo XIX" dins BAUDELAIRE, Charles. Iluminaciones II. pròleg i traducció d'AGUIRRE, Jesús. Madrid: Taurus, 1972.

¹² BAUDELAIRE, Charles. Oeuvres. París: La Pléiade, N.R.F., Gallimard, p. 949.

¹³ GIROUARD, Mark. The Victorian Country House. Oxford: Clarendon Press, 1971. Vegeu també FRANKLIN, Jill. The Gentleman's Country House and its Plan. Londres: Routledge and Kegan Paul, 1981.

¹⁴ GAILLARD, Jeanne. Parí­s, la ville, (1852-1870). París: Editions Honoré Champion, 1977.

¹⁵ BENJAMIN, Walter. Passagen-Werk. vol. 1, F2, p. 9, 216.

¹⁶ BENJAMIN, Walter. Passagen-Werk. vol. 1, N3a, p. 2, 579.

¹⁷ Ibid., N4, p. 6, 581; Í­dem, "N", p. 10.

¹⁸ Encyclopédie d'architecture. Maig 1853, crònica de LANCE, Adolphe sobre un tractat arquitectònic de M. Léonce Reynaud.

¹⁹ Vegeu HUET, Bernard. "The City as Dwelling Space: Alternatives to the Charter of Athens". A Lotus international. 1984, n. 41, p. 6-16.

²⁰ DALY, César. L'architecture privé au XIXe siècle sous Napoléon III. Segona ed, París: A. Morel et Cie., 1864, p. 38; Architecture privé au XIXe siècle. París: Ducher, 1870.
²¹ GIEDION, Sigfried. Befreites Wohnen. Zuric: O. Füssili, 1929; Í­dem. Mechanization Takes Command. Nova York: Oxford University Presss, 1948, reimprès: Nova York: W.W. Norton and Co., 1969, 1975.
 

²² BANHAM, Reyner. The Architecture of the Well-tempered Environment. Londres: The Architectural Press, 1969; Í­dem, "A Home is not a House". A New Society, 1973, 26 de juny, extractes publicats a  A. A. Files. 1987, n. 16, p. 36-37.
²³ GRÜN, Alphonse. Etat de la question des habitations et logements insalubres. París: Guillaumin, 1849.
²⁴ HENNEQUIN, Amédé. "De l'améloration des petits logements dans les villes". A Le Correspondant. 1848, juliol-agost.
 

²⁵ MEUNIER, Victor. Les Cités ouvrières. Toulon, 1849.
²⁶ VILLERMÉ, L.R. "Sur les Cités ouvrières". A Annales d'Hygiène publique et de médecine légale.París, 1849, n. 11, p. 42. 

²⁷ Ibid. 18.
²⁸ Ibid.
²⁹ Ibid. 10.
³⁰ GIEDION, Sigfried. Bauen, 15; citat a BENJAMIN, Walter. Passagen-Werk. vol. 1, K1a, p. 5, 493.
³¹ BENJAMIN, Walter. Passagen-Werk. vol. 1, K1a, p. 6, 493.
³² Ibid. I3, p. 288.
³³ Ibid. I3, p. 3, 288.
³⁴ Les cités de chemins de fer. Parí­s: 1857.
³⁵ Ibid. p. 44.
³⁶ Ibid. p. 49.
³⁷ Ibid. p. 50-51.
³⁸ BAUMAN, Annick i LOUIS, Michel. Jean-Baptiste André Godin, 1817-1888, le familistère de Guise ou les équivalents de la richesse. 2a ed., Brussel·les: Archives de l'Architecture moderne,  1980.
³⁹ HOUZÉ DE L'AULNOIT, Aimé. Des logements d'ouvriers à Lille, la Cité Napoléon. Lille: Impr. de Danel, 1863.
⁴⁰ BORIE, Henri-Jules. Aérodômes, nouveau mode des maisons d'habitation à dix et onze étages, applicable aux quartiers les plus mouvementés des grandes villes. París: Hennuyer,1867.

⁴¹ FLAUBERT, Gustave. L'educació sentimental. Traducció de MARTÍ I POL, Miquel i GIMFERRER, Pere. Barcelona: Edicions 62 i "la Caixa", 1982, p. 141.
⁴² Vegeu: DEVILLERS, Christian i HUET, Bernard. Le Creusot: naissance et développement d'une ville industrielle, 1782-1914.  Seysell: Champ Vallon, 1981. A l'Exposició Universal de Parí­s de 1867, veure les ressenyes a la R.G.A. 1866, n. 24,
p. 221-228; 1867, n. 25, p. 158-163; 1868, n. 26, p. 64-71, 110-113, 209-213, 256-261; vegeu també OPPERMAN Charles-Alfred. Visites d'un ingénieur à l'exposition universelle de 1867. París: J. Baudy, 1867.
 

⁴³ MESNARD, Jules. Les merveilles de l'Exposition de 1867. París: C. Lahure, 1867, vol. 1, p. 39.
⁴⁴ FOUCHER DE CAREIL, Alexandre-Louis. Exposition universelle de 1867, classe 93, groupe X: les habitations ouvrières. Segona ed, Parí­s: E. Lacroix,  1867; amb PUTEAUX, Lucien. Les habitations ouvrières et les constructions civiles. París: E. Lacroix, 1873.
⁴⁵ NIETZSCHE, Friedrich. La genealogia de la moral. 2a edició, traducció de LEITA, Joan, edició a cura de CALSAMIGLIA, Josep M. Barcelona: Laia (Textos Filosòfics), 1983, p. 112.
⁴⁶ Ibid. p. 112-113
⁴⁷ Ibid. p. 113-114
⁴⁸ Vegeu HEIDEGGER, Martin. "Die Zeit des Weltbildes," 1938, a Holzwege. Frankfurt am Main: Klostermann,  1952; traducció anglesa Í­dem "The Age of the World Picture". a The Question Concerning Technology and Other Essays. Traducció LOVITT, William. Nova York: Harper and Row, 1977, p. 115-154.
 

⁴⁹ LÉVI-STRAUSS, Claude. Anthropologie structurale. París: Plon, 1958, p. 317.
⁵⁰ ROSSI, Aldo. L'architettura della città. Milà: Clup, 1978; traducció anglesa de GHIRARDO, Diane i OCKMAN, Joan. The Architecture of the City. Cambridge: MIT Press, 1982.
 

⁵¹ BOURDIEU, Pierre. Esquisse d'une théorie de la pratique. ginebra: Librairie Droz, 1972, p. 175.

⁵² A França el concepte del "model cultural" ha estat discutit a DE PAULE, J. -C. i MAZÉRAT, B. (eds.). Modèles culturelshabitat. París: C.E.R.A, 1977. Vegeu també RAYMOND, Henri [et al.]. L'habitat pavillonnaire. París: Institut de sociologie, Centre de recherche d'urbanisme, 1966, 3 vol.

⁵³ LÉVI-STRAUSS, Claude. Tristos tròpics, part 7 "Nambikwara", particularment el capí­tol XXVIII. Barcelona: Anagrama, 1969. Sobre aquest debat, vegeu DERRIDA, Jacques. De la grammatologie. París: Editions de Minuit, 1967; traducció anglesa, CHAKRAVORTY SPIVAK, Gayatri. Of Grammatology. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1976.

⁵⁴ HUET, Bernard, "Modèles culturels et architecture". a Modèles culturels-habitats. P. 34.

⁵⁵ Citat sense font a DUFRENNE, Mikel. "Arte e natura". A DUFRENNE, Mikel i FORMAGGIO, Dino, (eds.). Trattato di estetica. Milà: A. Mondadori, 1981, vol. 2, p. 34.
⁵⁶ DELEUZE, Gilles. Différence et répétition. 4a. ed., Parí­s: Presses Universitaires de France, 1981, ps. 125-26. Traducció castellana FOUCAULT, Michel i DELEUZE, Gilles. Theatrum Philosophicum-Repetición y diferencia.  2a edició, Barcelona: Anagrama, 198.
⁵⁷ Ibid.
⁵⁸ BENJAMIN, Walter. Passagen-Werk, vol. 2, S1, p. 4, 675.
⁶⁰ Ibid. N9, p. 5, 591; Í­dem, "N," 21.
 

⁶¹ Ibid. vol. 1, N3, p. 1, 577; Í­dem, "N," 8.
⁶² Cita de BECKETT, Samuel. Marcel Proust. Zuric: 1960, p. 15; citat a GREFFRATH Krista R. "Proust et Benjamin". A WISMANN, Heinz (ed.).Walter Benjamin et Paris. París: Les Editions du Cerf, 1986, p. 115.
 

⁶³ BACHELARD, Gaston. La poétique de l'espace. París: Presses Universitaires de Franco, Parí­s 1958. Traducció castellana La poética del espacio. Traducció de DE CHAMOURCIN, Ernestina. México: Fondo de Cultura Económica, 1965.]
 

⁶⁴ GEFFRATH. "Proust". P. 115.
⁶⁵ Aquí­ Serra es refereix a un joc de grup comú a Europa, le jeu del'oie, "el joc de l'oca" [sic], en el qual dos o més jugadors tiren els daus i segueixen un camí­ [en un tauler de joc], passant per caselles, o llocs assignats, i llocs mí­tics, com ara el pou, el pont, etc.
 

⁶⁶ SERRES, Michel. "Discours et parcours". A LÉVY-STRAUSS, Claude [et al.]. L'identité. París: Bernard Grasset, 1977, p. 25-39, 29-30.
⁶⁷ Ibid. 30.
 

⁶⁸ HUGO, Victor. Choses vues (1830-1885). JULIN, Herbert (ed.). París: Gallimard, 1972, vol. 1, p. 229.
⁶⁹ RILKE, Rainer Maria. Els quaderns de Malte Laurids Brigge. Traducció i pròleg de LLOVET, Jordi. Barcelona: Edicions Proa, 1981, p. 55-56.