Els debats entre un grup de veïns que es plantegen suprimir les tanques de les parcel·les del seu pati d’illa constitueixen una metàfora dels problemes de convivència que es produeixen diàriament a la ciutat.
Enderrocar les tanques entre parcel·les per unificar un pati interior d’illa. Aquesta és la idea que es plantegen els veïns d’Inner Yard. Amb una sorprenent economia de mitjans, la directora txeca Marika Pecháčková retrata en aquest documental les relacions polítiques que s’estableixen en una petita comunitat i, inevitablement, instaura una metàfora dels problemes de convivència que sorgeixen diàriament a la ciutat. El llargmetratge comença amb un rudimentari tràveling pels quatre carrers que envolten l’illa, situada en un eixample de Praga. Tot seguit, s’endinsa en el seu pati interior amb una panoràmica en què la veu en off d’un veí planteja qüestions recurrents en els debats públics sobre planejament urbà: la idealització d’un passat en què els espais públics eren més humans, el poder determinant de l’arquitectura sobre els comportaments o el grau de civisme de la societat actual. Aquesta introducció s’afanya a advertir-nos que no estem davant de la simple descripció de com en pot ser, de particular, el pati d’una casa. Per remarcar-ho, la directora empra un recurs cinematogràfic —una mena de metatext— amb el qual afegeix narrativa, i això distancia la pel·lícula del que podria ser un vídeo casolà o un recull d’enregistraments veïnals.
A la reunió de veïns que tracta la supressió dels tancats del pati, hi ha opinions personals i postures enfrontades que reflecteixen la dimensió política d’una qüestió tan sensible per a l’Europa contemporània com la de la tanca i, per extensió, la idea de límit, de frontera. Sintetitzades en el símbol de la tanca, pors i esperances van aflorant en boca dels veïns: l’aïllament com a garantia de protecció i com a valor desitjable —dut al paroxisme en casos com el del mur de Hénin-Beaumont (França)—; la dicotomia entre el que és particular i el que és comú o entre el que és públic i el que és privat; la por que no hi hagi prou per a tothom —prou jardí, prou llocs de treball, prou serveis—, sobretot, si arriben «els de fora»; el compliment de les normes, tant si són prohibicions com obligacions; la invocació a la seguretat —amb la pederàstia com a amenaça recurrent—; els requisits de manteniment, neteja i, fins i tot, higiene; el recurs de la participació com a via de consens; la por al soroll i als «comportaments incívics». Les d’Inner Yard són tanques la presència o absència de les quals semblen marcar la diferència entre Arcàdia i Sodoma.
No deixa de ser simptomàtic que totes aquestes qüestions es resolguin, de la manera més discrecional possible, mitjançant la restricció imposada, una solució que, molt sovint, empobreix dràsticament la vida en comú. Així, la pel·lícula incideix en la paradoxa del veïnatge. A partir del moment en què ens ajuntem amb altres per participar dels beneficis que ens reporten la cooperació i la convivència, sorgeixen recels, conflictes i abusos que posen en joc el bé comú. Ho expressava amb contundència poètica el brillant Norman McLaren en el seu curtmetratge Neighbours (1952), on la tragicòmica relació entre dos veïns incapaços de compartir degenera, amb una tanca pel mig, des d’una vida plaent fins a la pròpia mort. Una mort que, en boca de la mateixa Pecháčková, també fa acte de presència en la quotidianitat d’InnerYard:
«Ens vam mudar a un apartament de Praga des del qual es veia el pati interior. El veig com si em veiés a mi mateixa en un mirall i veig coses que no vull veure. Un terreny erm, insípid i buit. Dues-centes finestres, dues-centes famílies darrere d’elles, i enmig de totes, un pati comú on diàriament reboten les nostres mirades ofegant-se en el seu llanguiment. Una vegada algú em va dir: “Si vius al costat d’una cosa morta, la mort es fica també dins teu”».
