L’arquitecte català defensa que l’espai públic del segle XXI ja no es troba en nivells estrictament arquitectònics i reivindica els espais on l’arquitectura pren una qualitat anònima.
Espais compartits va enregistrar aquesta conversa amb Josep Fuses al maig del 2012, quan l’arquitecte va visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per presentar el llibre de Xavier Monteys El plaer de la ciutat. Fuses defensa que «les relacions humanes ja no es produeixen en els espais públics que van donar forma a la ciutat», com ara les places, els carrers o els mercats. L’espai públic del segle XXI es trobaria, doncs, en altres nivells i estrats no estrictament arquitectònics, els quals actualment tenen més validesa, com ara la xarxa o la televisió.
En aquest sentit, assenyala que «les places han perdut la funció genuïna per a les quals van servir», fet que produeix una desnaturalització d’aquestes i una consegüent cerca de noves funcions. És així com la plaça Navona de Roma, la Rambla barcelonina o la plaça Vendôme de París han acabat sent «past del turisme, dels visitants i de l’espectacle».
Al seu parer, «els camps de futbol són dels darrers espais públics arquitectònics que encara funcionen: on hi ha una unió entre l’ús que en fa la gent i la forma que té, on no se’n qüestiona l’ús». Per tant, el consens social sobre aquest perviu, mentre que altres manifestacions en l’espai públic –no arquitectònic– de les quals en gaudien anteriorment, com ara les processons de Setmana Santa o les desfilades reials, han deixat de tenir-ne.
D’altra banda, reivindica també els espais on l’arquitectura pren una qualitat anònima. Tot seguint amb l’exemple del camp de futbol, explica que és el reglament el que en determina el disseny interior, deixant tan sols a l’arquitecte la tasca d’aconseguir que cada persona pugui veure de la millor manera un partit: costa, per tant, diferenciar-los si són observats tan sols des de dins.
Finalment, per posar un altre exemple d’arquitectura anònima, cita l’escriptor català Quim Monzó, quan defensa que «la ciutat més maca i l’espai públic més maco que hi ha a Catalunya és el passeig de Platja d’Aro a l’estiu, perquè és un carrer que tampoc té cap forma, cap mena d’arquitectura i, en canvi, la gent hi gaudeix, compra, beu, passeja, etc.».
