«Els carrers, les places i els parcs de les nostres ciutats es poden renaturalitzar i connectar amb els espais agrícoles i naturals que encara conservem. Una xarxa d’espais urbans amb totes les connectivitats possibles, que tinguin continuïtat ecològica, urbana i metropolitana i que compatibilitzin la productivitat amb la seva utilització pública»

El Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà s’ha convertit en un observatori privilegiat dels problemes i les solucions a les quals, en aquests moments, s’enfronten les ciutats europees. Tal com comenta David Bravo a «La sorpresa del Flâneur», el conjunt d’intervencions que s’han presentat a les vuit edicions del Premi demostren que el concepte d’espai públic urbà transcendeix la tipologia, l’escala i el lloc on es produeix. Si no sempre es fa evident la seva condició d’espai ni la seva condició d’urbà, tampoc no ho fa la seva titularitat pública.

«La reconquesta d’Europa: espai públic urbà, 1980-1999» —l’exposició que va comissariar Albert García Espuche sobre espais públics recuperats durant les dues darreres dècades del segle passat— mostrava la reconquesta d’allò que ha caracteritzat més profundament les ciutats europees: «el caràcter públic dels espais urbans, així com la seva capacitat de cohesió social». La diversitat tipològica i topològica dels projectes presentats al Premi ens porta a pensar que aquella «reconquesta» s’està estenent, a poc a poc, a la totalitat dels «espais» de les nostres ciutats, fent que —sigui quin sigui el seu origen, el seu ús o la seva titularitat— siguem capaços d’explorar les seves múltiples capacitats de ser, també, «espais públics».

Dos exemples de projectes premiats ens mostren clarament aquesta dissolució de les fronteres del que podríem definir com a espai públic urbà. Dos projectes de naturalesa tan distinta com la restauració paisatgística de l’abocador del Garraf —realitzada pel meu despatx i premiada el 2004— i l’Òpera Nacional d’Oslo —realitzada per Snøhetta i premiada el 2010—: un paisatge degradat molt allunyat del centre de Barcelona i un gran equipament cultural situat al bell mig del port vell d’Oslo. Espais públics molt diversos que, amb independència de la seva regulació, tenen un paper molt important en la composició d’una ciutat cohesionada que vulgui promoure la seva apropiació per part dels ciutadans.

L’abocador del Garraf va rebre les escombraries de la metròpoli de Barcelona durant gairebé quaranta anys. El projecte es plantejava inicialment com la resolució d’un problema mediambiental que també requeriria d’algun tipus d’acció paisatgística, però el vam voler abordar des d’una perspectiva més global: vam considerar que es tractava d’un espai públic urbà i que se l’havia de dotar de les infraestructures necessàries per ser un espai pedagògic, un espai productor de noves energies i una nova porta al Parc Natural del Garraf.

L’Òpera Nacional d’Oslo es va situar en una part del fiord de la ciutat, segregada de la resta del teixit urbà per les grans infraestructures construïdes al llarg del segle XX. El govern va plantejar transformar aquest indret en un barri emblemàtic que concentrés el principal focus d’equipaments culturals d’Oslo i que articulés una nova relació entre la ciutat i el fiord. El projecte del nou edifici desenvolupa la idea de prolongar l’espai públic de la ciutat per les cobertes del palau, que emergeixen suaument de les aigües del port per oferir un esplèndid nou punt de vista sobre el conjunt urbà. L’edifici esdevé una topografia i, tal com explica Rafael Moneo, és un exemple molt simptomàtic del desig que avui anima els arquitectes a fer que l’arquitectura es dissolgui i es converteixi en paisatge.

En els darrers temps, el creixement de la consciència ecològica ens ha portat a plantejar si aquest ampli conjunt d’espais públics que tenen usos i regulacions tan diferents podria tenir un segon objectiu comú: construir una xarxa ambiental metropolitana que s’infiltri per tots els racons de la ciutat. Els espais públics, entesos també com a xarxa ambiental, podrien ser la columna vertebral dels territoris metropolitans. Els carrers, les places i els parcs de les nostres ciutats es poden renaturalitzar i connectar amb els espais agrícoles i naturals que encara conservem. Una xarxa d’espais urbans amb totes les connectivitats possibles, que tinguin continuïtat ecològica, urbana i metropolitana i que compatibilitzin la productivitat amb la seva utilització pública. Un conjunt d’espais productius i equipats on fomentar la biodiversitat, la producció d’energia, el control de les aigües, el cultiu d’aliments de proximitat i la possibilitat de conviure amb usos diferenciats que reforcin el seu caràcter social.

Un sistema d’espais oberts que s’haurà de construir a partir de projectes que permetin el moviment dels fluxos urbans i ecològics, resolent les successives interrupcions de les continuïtats desitjades. Uns projectes que hauran d’assolir un objectiu estratègic molt important per al futur de les nostres ciutats: que els caminants, els ciclistes, el transport públic, l’aigua, l’aire i la vida puguin fluir lliurement per les nostres metròpolis.