El espacio público es el que mantiene con vida una ciudad, afirma Ibelings, y la pandemia pone de relieve cuán de importante es para nuestra vida social. El confinamiento nos ha robado aquellos encuentros casuales en el espacio público y aquella parte de nuestra vida social que sencillamente tiene lugar cada día de forma no prevista, accidental, y sin que prestemos demasiada atención a ello: el placer de la proximidad anónima con otra gente, las pequeñas conversaciones casuales, un breve cruce de miradas.

L’escriptor neerlandès Bas Heijne observava no fa gaire que encara no havia llegit cap «article de reflexió» sobre la pandèmia i el futur postpandèmic que contradigués cap dels preconceptes dels seus autors: «Els antiglobalistes aviat veuran com el món torna a ser molt local, els anticapitalistes veuran com el virus aconsegueix acabar amb el neoliberalisme, els que combaten el populisme de sobte en veuran la fi, els comunistes veuran com sorgeix un nou concepte de comunitat. […] No he vist ningú a qui la pandèmia hagi fet canviar la seva concepció del món.»1

Les paraules de Heijne serveixen d’advertiment contra el biaix de confirmació que hi ha darrere d’especulacions presumptuoses sobre com canviarà el món amb aquesta pandèmia. Jo intento evitar fer prediccions, i ho diré ben clar aquí mateix: el meu biaix personal és que tinc tendència a pensar que l’espai públic és el que manté en vida una ciutat. I, per mi, la inquietant visió dels carrers deserts durant aquesta Gran Pandèmia posa en relleu fins a quin punt la nostra vida està embrancada amb l’espai públic. Malgrat els laments de l’«això matarà allò» pel que fa als telèfons mòbils intel·ligents i les xarxes socials, que se suposa que són tan perjudicials per a la socialització en la vida real, la pandèmia demostra sobretot com n’és d’essencial l’espai públic per a la vida social de molta gent.

Hi ha una certa controvèrsia sobre si els confinaments i les ordres de quedar-se a casa s’haurien d’anomenar distanciament físic en comptes de distanciament social. Però és evident que el distanciament físic ens desconnecta socialment. Potser no tant dels nostres familiars, amics i col·legues, als quals podem trucar i videotrucar per substituir el contacte presencial. Més aviat el confinament ens ha robat aquells encontres casuals en l’espai públic i aquella part de la nostra vida social que senzillament té lloc cada dia (o, per ser més exactes: tenia lloc) no prevista, accidental, i sense que hi prestéssim massa atenció: el plaer de la proximitat anònima amb altra gent, les petites converses casuals, un breu encreuament de mirades. En resum, com va dir l’arquitecte Peter Smithson fa més de seixanta anys, la «sensació que ets algú que viu en algun lloc»2. Tant si això demostra el meu biaix personal com si no, el desig general de retrobament després de la pandèmia és un indici, en la meva opinió, de la necessitat vital d’aquesta fugaç vida col·lectiva entre edificis.

No cal dir que, com a la natura, la vida entre edificis consisteix en una varietat d’ecosistemes. Els espais públics, el seu disseny i la seva utilitat, difereixen d’una cultura a l’altra, i reben la influència de molts factors, des del sistema polític fins al clima, i des de les circumstàncies socials fins a les econòmiques. A més, hi ha diferències intrínseques entre la plaça major d’un poble i una artèria principal d’una gran ciutat, entre un carrer comercial i un parc d’un barri. I això em porta a un altre biaix personal, la convicció que hi ha un europeisme específic en l’espai públic dels pobles i ciutats europeus. A qualsevol lloc del món es poden trobar dos tipus d’espais públics urbans en els extrems oposats de l’espectre: d’una banda, els oficials, que solen ser una plaça monumental, davant d’un edifici també monumental, que s’utilitza per a ocasions excepcionals; i, d’altra banda, una gran quantitat de llocs informals on la gent s’hi troba en qualsevol moment, com una cantonada de carrer, la vorera davant d’una filera de botigues o una cruïlla. Europa té aquests dos tipus d’espais públics però en realitat excel·leix en una tercera categoria: la dels parcs, carrers, places i racons, pensats amb la mateixa cura i atenció en altres llocs reservats per als espais públics oficials, pero que a la vegada intencionadament formen part de la vida quotidiana. Estan ben planificats però no gaire ben gestionats o conservats.

Aquest tercer tipus no apareix a «The Great Empty» (El gran buit), una secció especial de fotografies que The New York Times va publicar a finals de març. S’hi veien espais públics, interiors i exteriors, de tot el món, des de Seül fins a São Paulo, Munic o Moscou. En tots s’hi trobava a faltar completament o gairebé l’activitat i la vida humana habitual. Aquestes imatges transmeten el missatge lleugerament enganyós que la Gran Pandèmia té el mateix impacte a tot arreu. Encara que tots aquests espais públics s’hagin fotografiat buits, el que manca, més enllà de la presència humana, no sempre és el mateix. Una plaça de la Concorde buida a París —la portada de la secció del diari— es veu privada de la col·lectivitat del turisme, predominantment anònima i que només hi va una vegada a la vida, i el trànsit; mentre que a l’Alzaia Naviglio Grande de Milà hi manca la seva mena de col·lectivitat molt més íntima i habitual.

Als llocs on no s’ha decretat un confinament estricte, sinó que només s’ha aconsellat quedar-se a casa, resulta tranquil·litzador veure la resiliència de la humanitat en la reinvenció dels espais socials, encara que sigui amb distàncies cautelars d’un metre i mig o dos metres. A tot arreu es veu gent que reconquereix els carrers abans envaïts pels cotxes i recupera les voreres, simplement per estar amb altres persones. Però, el que està passant ara no té res a veure amb el proverbial «ballet de les voreres» de Jane Jacobs. Lamentablement, més aviat s’assembla a una llarga obra de teatre sense argument, en la línia de la cançó d’Abba The day before you came (el dia abans que vinguessis).

L’any 2000, Daniel Kahneman, famós pel seu «pensar ràpid, pensar a poc a poc», va coeditar Choices, Values and Frames. En un dels capítols que ell va escriure, «Evaluation by Moments: Past and Future» (Avaluació per moments: passat i futur), Kahneman deia que «les avaluacions retrospectives dels episodis afectius sovint estan molt influïdes per l’afecte experimentat en moments singulars, sobretot el moment en què l’afecte va ser més extrem, i el moment final». Dit d’una altra manera, això que ell anomena efecte «clímax i final» vol dir que recordem els episodis pel seu pitjor o millor moment i el seu final. De fet és fàcil recordar experiències singulars i el brusc final del nostre gaudi despreocupat de l’espai públic. Mirant enrere, els records de l’espai públic tal com el coneixíem han quedat esborrats pels records dels moments àlgids i el final de l’episodi prepandèmic, que han eclipsat el valor més profund de l’espai públic com a entorn on la vida té lloc sense complicacions.

La situació actual també deixa clar que l’espai públic per si sol té poc valor sense les connexions amb el seu ecosistema urbà, el transport públic, les biblioteques, les escoles, les oficines, i, sobretot, el comerç que l’anima a nivell de carrer i que tan fàcilment es dona per fet; botigues i magatzems, restaurants, perruqueries, bancs, mercats, bars i cafès. Això permet entendre que un parc és menys atractiu quan no hi ha ningú per vendre’t un cafè o un gelat; que un carrer no té vida si no hi ha cap establiment obert. Tancar la vida pública té un efecte dramàtic en l’economia, però, també a la inversa, tancar l’economia en molts llocs ha fet desaparèixer el plaer mundà de ser algú en algun lloc.

1. Bas Heijne, «Grote hervormingen? Misschien is deze crisis niet het moment», NRC Handelsblad (Opinie & Debat), 11 d’abril de 2020: 4-5.

2. Citat a Forum Maandblad voor architectuur en gebonden kunsten, 7-1959: 199.

3. «The Great Empty», The New York Times, 29 de març de 2020.

4. Daniel Kahneman, «Evaluation by Moments: Past and Future», a: Daniel Kahneman, Amos Tversky (eds.), Choices, Values and Frames. Nova York: Cambridge University Press, 2000:, 693-708: 693.