L’economista impulsor del terme «precariat» exposa la seva visió de l’espai públic a través dels comuns, elements que troba bàsics en la vida urbana i en la supervivència del «precariat».

Publicspace va enregistrar aquesta conversa amb Guy Standing el novembre de 2015, quan va visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per a fer la conferència «Una carta de drets per al precariat del segle XXI?», el 10 de novembre. L’acte va ser la sessió de cloenda de la X Edició del Curs sobre Drets Socials de l’observatori DESC.

L’economista britànic, professor a la Universitat de Londres, lliga l’espai públic a dues idees: Per una banda, la tradicional àgora grega: Punt de trobada, deliberació i deure cívic; per altre cantó, els comuns. Per a Standing, «al llarg de la història sempre hi ha hagut una demanda de comuns, de riquesa pública». Així, considera l’espai públic com a comú, i afirma que «si no tens comuns, espais públics rics, perds part de la teva humanitat». Així, els comuns – tant des del punt de vista més originari, el de recursos econòmics, com des del punt de vista social: salut pública, biblioteques, serveis... – són espais en sí, i són unitats bàsiques de lluita política, necessàries per a la supervivència de col·lectius com el precariat.

D’altra banda, Standing adverteix de la tensió que sempre hi ha hagut entre àgora i mercat, accentuada en els últims anys de l’hegemonia neoliberal en l’economia: «L’espai dels comuns s’ha encongit a mesura que el mercat hi ha entrat» i ho exemplifica amb el mercat d’Istanbul, on hi ha hagut un procés de privatització que «ha engrandit la mida del precariat, perquè de ser un comerciant independent [...] part d’una petita comunitat, passes a una comercialització i tota aquesta gent desapareix». Standing argumenta que tot això forma part del que en política econòmica s’anomena la paradoxa de Lauderdale: «A mesura que el mercat creix, la riquesa privada augmenta, però la pública disminueix» i també explica que «quan permets que els mercats siguin massa dominants, la desigualtat creix i la inseguretat de la gent que ha de sobreviure dels comuns, també».

Standing viatja fins al sud d’Itàlia per a parlar del seu lloc preferit. Es troba a les ruïnes de l’antiga colònia grega de Paestum, d’on en destaca la gran preservació arquitectònica. El lloc, és, tal i com el defineix l’economista «un forat, que té diversos esglaons de terra [...] i quan la ciutat era viva [...] hi reunien cinc-centes persones per a debatre-hi la política». Standing sent una especial afecció per aquest lloc perquè «és el bressol de la democràcia deliberativa, que és l’espai públic en la seva expressió més rica»