«L’espai públic sempre ha estat qüestionat, però també està obert a diferents interpretacions culturals segons el moment i el lloc».
Publicat a: One Hundred & One Hosannas for Architecture: A Chronicle of Architectural Culture in Millennial Ireland de Shane O'Toole (Gandon Editions, 2017).
Publicat per primera vegada a The Sunday Times, 26 de març de 2006: 'Reclaiming the streets' (Recuperem els carrers)
No és fàcil trobar un lloc on seure al centre de Dublín. Si vols prendre un cafè, tens opcions per triar i remenar. Però si només et ve de gust seure i somiar o descansar una mica entre botiga i botiga, és millor que et dirigeixis cap al passeig que hi ha a la vora del riu. O que t’acostis a un parc públic. Altrament, no hi ni una trista cadira o banc a la vista entre Parnell Square i St Stephen's Green. No és un gest gaire respectuós amb els vianants, però l’ajuntament diu que existeix la percepció que els bancs atrauen persones que no es mouen, i per tant no són adequats com a mobiliari urbà.
L’espai públic sempre ha estat qüestionat, però també està obert a diferents interpretacions culturals segons el moment i el lloc. Per a alguns, com a Amèrica, on fins i tot les voreres de les ciutats són de propietat privada i pertanyen als edificis que hi ha al davant, és normal que l’espai públic estigui en mans privades, mentre que per a d'altres, l'espai públic ha de ser gratuït literalment i psicològicament. A començament d’aquest mes, 400.000 persones van desafiar els elements per veure l'espectacle anual de St Patrick desfilar pels carrers de la capital. Tanmateix, no havien passat ni tres setmanes des que els mateixos carrers havien estat testimoni d’una sèrie d’aldarulls després de la suspensió de la marxa Love Ulster, que va provocar escenes d’anarquia.
Els esdeveniments recents han centrat l'atenció en les qüestions relacionades amb els espais públics a Irlanda. Què és l’espai públic? Està canviant la seva naturalesa i, en cas afirmatiu, com? Continuarà sent l'artèria del comerç i un escenari per a la protesta i les manifestacions polítiques o està destinat a esdevenir un lloc de celebració i entreteniment de masses? Qui ha de pagar? I, de tota manera, de qui és l’espai?
A Europa, la interpretació d’allò que constitueix l’espai públic va ser codificada l’any 1748 per Giambattista Nolli en el seu mapa de Roma, esplèndidament gravat, considerat per molts un dels documents urbans més importants que s'ha creat mai. El mapa de Nolli descobreix les estretes fronteres entre l’espai públic i privat dins de la ciutat: en donar a les entrades, patis i espais interiors dels edificis el mateix tractament que als carrers i places, va traçar la magnitud real de l’escenari on transcorria la vida dels ciutadans romans. Els primers mapes de Dublín del Servei Oficial de Cartografia (Ordinance Survey), publicats el 1847, van seguir l’exemple de Nolli i van plasmar amb precisió les plantes baixes de gairebé tots els edificis públics, inclosos bancs, escoles i esglésies. (Els 33 mapes a gran escala representen Dublín 40 anys després de l’Acte d’Unió, quan la metròpoli hibèrnia creada pels georgians va passar de ser la segona ciutat del Regne Unit a la desena).
Ara, com aleshores, el nostre espai públic no és homogeni. Inclou parcs i edificis, a més de carrers i places; la seva propietat pot ser pública o privada, i la naturalesa del nostre accés pot variar considerablement. En general, podem accedir-hi només mitjançant un permís. El Trinity College, amb la seva imponent estructura de places i passatges, n’és un bon exemple. Un altre és el Setanta Centre, on es pot llegir en un cartell: “Els propietaris autoritzen el públic a fer servir els passadissos d’aquest edifici des de Nassau Street fins a Setanta Place i viceversa en el benentès que no se’ls exigirà cap responsabilitat per lesions, pèrdues o danys i sempre subjecte al seu dret de revocar aquest permís en qualsevol moment".
Alguns espais públics poden ser desposseïts o privatitzats, com va passar fa poc amb l’ambaixada americana a Ballsbridge i el Banc Central a Dame Street, que van desaparèixer rere unes reixes altes. Els Jardins Rotunda del segle XVIII a Parnell Square ja fa molt de temps que van quedar eclipsats per les diferents fases de desenvolupament de l'hospital, si bé ja s’ha proposat plans per restaurar-los. Merrion Square va obrir com a parc públic el 1974 quan l’Arxidiòcesi de Dublín va abandonar la idea de construir-hi una catedral catòlica (Fitzwilliam Square, al contrari, continua sent privada). Els parcs, durant molt de temps els nostres espais públics més preuats, tenen els seus propis guàrdies de seguretat i tanquen per la nit. Les ordenances municipals prohibeixen circular-hi en bicicleta o passejar-se per la gespa.
Aquests límits en l'ús de l'espai públic ens beneficien a tots. Quan els parcs canvien de naturalesa poden passar dècades abans no es redreça la situació, com va passar per exemple a Eyre Square (Galway), on durant els anys seixanta es van treure les reixes en un gest "democràtic" poc encertat que va tenir conseqüències nefastes. En les darreres dècades, Eyre Square ha esdevingut un imant per a les conductes antisocials. Els nous espais públics són cada vegada més apolítics, creats com a part del desenvolupament comercial i dedicats al consum: de Powerscourt Townhouse i St Stephen’s Green a The Square a Tallaght i Dundrum Town Centre, que va atraure 75.000 visitants el dia que es va inaugurar l’any passat. Es tracta d’un idea antiga que perdura: el centre comercial tancat va ser inventat per Victor Gruen, possiblement l’arquitecte més influent del segle XX, a Southdale, als afores de Minneapolis, l’any 1956. Gruen va disposar les botigues en dos nivells, comunicats mitjançant escales mecàniques. Al centre hi va col•locar una mena de plaça major, un “pati enjardinat” sota una lluerna. Encara se segueix construint aquesta fórmula guanyadora que proporciona seguretat, comoditat, higiene i senzillesa.
Potser encara no ens hem rendit al nirvana del consum privat que representa Daslu, el complex de botigues de luxe de São Paolo, on, com que els rics no caminen, no s’hi pot arribar directament a peu des del carrer sinó que s’ha de fer en cotxe (o helicòpter) i passar per un control de seguretat, però Dundrum Town Centre posa de manifest algunes de les seves característiques menys atractives: és una ciutat emmurallada autoreferent, separada del cor arrasat de la ciutat de Dundrum per un fossar de trànsit. En canvi, els desenvolupaments comercials del nucli urbà en general han mirat d’ampliar la xarxa circumdant de connexions urbanes per crear nous recorreguts de vianants. Un exemple és la nova botiga Habitat de Dublín, que uneix Suffolk Street i College Green i facilita una drecera casual que deixa tota la planta baixa de la botiga a la vista dels vianants.
Però les compres per sí soles no poden salvar la ciutat. A la fi dels vuitanta, les autoritats del món desenvolupat es van adonar que, si les ciutats volien sobreviure i progressar tot fent front a les pressions de la perifèria i a l’augment del nombre de cotxes, no podien ser només llocs de producció, consum i intercanvi intel•lectual. Havien d’esdevenir escenaris que atraguessin les persones, una necessitat que s’ha intensificat amb la riquesa creixent i l’accés a vols barats. Les ciutats han de ser teatres per a la vida pública, no tan sols màquines de producció. La ciutat s’hauria de cuidar i conservar com una obra d’art o, si es prefereix, s’hauria de gestionar com un gran teatre.
El model que es va adoptar va ser una altra institució de la postguerra: el primer parc temàtic. Main Street, EE.UU. —dos carrers curts enmig d’un clima fascinant de nostàlgia de canvi de segle, amb l’olor de galetes acabades de fer impregnat en l’aire— es va inaugurar a Disneyland, a Califòrnia, el 17 de juliol de 1955. Totes les ciutats pròsperes d’Europa i Estats Unit van aprendre la lliçó, des de Barcelona, amb la seva infinitat de petits espais públics i el seu suport als espectacles de carrer, fins a Nova York, on Central Park va fer un gir durant la darrera generació i va passar de ser un espai municipal antisocial a un lloc d’esdeveniments públics, gestionat i programat per una fundació privada, el Central Park Conservancy.
L’espai públic es pot recuperar per revitalitzar la vida econòmica i social de les zones urbanes, però ha de ser segur, còmode i respectuós amb els vianants. És la motivació que hi ha al darrere de Temple Bar, O’Connell Street, els nous ponts del Liffey, el Boardwalk i la proposta de Grand Canal Square als Docklands, a Dublín, amb una arquitectura que defuig la nostàlgia. Això és el que impulsa l’animació dels nostres espais públics, ja sigui el marató de la ciutat, els espectacles de focs artificials com el Skyfest o el programa anual d’arts públiques de Temple Bar, Diversions. Les ciutats saludables requereixen una cura i una atenció constants. I una reinvenció contínua: la ciutat com a espectacle i no com a parc temàtic.
Quines implicacions té per a l’espai públic? Actualment, a Irlanda, la paraula públic és gairebé com una paraulota. Es menysprea el sector públic mentre que es lloa el sector privat. El transport públic no és atractiu. Qui es pot permetre una mútua privada no recorre al sistema sanitari públic. Les implicacions semblen evidents. Si l’espai públic vol triomfar, ha d’adoptar cada vegada més els gestos de l’espai privat. D’aquesta manera la societat irlandesa tindrà l’espai públic que vol o, si més no, que es mereix.
Shane O'Toole | Traducció: Ester Gómez
