Introducció

Els urbanistes han estat durant molt de temps de l'opinió que les dinàmiques fí­siques i socials de l'espai públic exerceixen una funció bàsica en la formació de públics i de cultura pública. Els carrers, els parcs, les places i altres espais compartits d'una ciutat s'han vist com els sí­mbols de les possibilitats i el benestar col·lectius, com a expressions de fita i aspiració de lí­ders i visionaris urbans, indrets per a la trobada pública i la formació d'una cultura civil, i espais importants de deliberació polí­tica i lluita agoní­stica. Tot i que les opinions dels analistes i els professionals urbans sobre el detall precí­s de la fita col·lectiva han anat variant en el temps i l'espai, en general no han qüestionat el supòsit que existeix una relació sòlida entre l'espai públic urbà, la cultura civil i la formació polí­tica, com indica clarament la citació que obre aquest article.¹

En aquest article, plantejo el dubte sobre la validesa d'aquesta lectura. En una època d'expansió urbana descontrolada, múltiples usos de l'espai públic i proliferació dels indrets d'expressió polí­tica i cultural, sembla estrany esperar que els espais públics compleixin la seva funció tradicional com a espais d'inculcació civil i participació polí­tica. Estem molt lluny dels temps en què els espais públics centrals d'una ciutat eren el principal indret cultural i polí­tic. A la Roma clàssica, la Florència renaixentista o la Venècia mercantil, els espais públics d'una ciutat (per a les minories que es comptaven com a ciutadans i actors polí­tics) eren indrets clau de la formació cultural i la pràctica polí­tica popular. El que s'hi esdevenia - i com estaven estructurats - donava forma a la conducta civil i la polí­tica en general. No hi havia gaires més llocs de reunió i expressió públics que justifiquessin la seva connexió amb la civitas i el demos, a través d'inculcacions de comunitat, responsabilitat civil i participació o judici polí­tics generades per la trobada i la barreja en l'espai públic.

Avui, però, els indrets de formació civil i polí­tica són plurals i estan molt repartits. Les pràctiques civils - i la cultura pública en general - es formen en circuits de fluxos i associacions que no es poden reduir a l'àmbit urbà (com ara els llibres, les revistes, la televisió, la música, els plans d'estudis nacionals, les associacions internacionals), i encara menys als llocs particulars de trobada dins la ciutat. De la mateixa manera, els indrets de formació polí­tica han proliferat i inclouen la micropolí­tica del treball, l'escola, la comunitat i el veïnat, així­ com els funcionaments dels estats, les constitucions, les assemblees, els partits polí­tics i els moviments socials. L'espai públic urbà ha esdevingut un component, possiblement d'importància secundària, en un camp bigarrat de formació civil i polí­tica. Aquesta seria gairebé amb tota seguretat l'opinió dels estudis culturals i polí­tics, que posarien èmfasi en la preeminència, respectivament, de les cultures dels mitjans de comunicació, el consum i els estils de vida, d'una banda, i de les polí­tiques representativa, constitucional i empresarial, de l'altra. La dinàmica de la reunió en carrers, places, parcs, biblioteques, centres culturals i d'oci - i el pas per aquests indrets - és més probable que s'interpretés en termes del seu impacte sobre les cultures del consum, les pràctiques de la negociació de l'entorn urbà i la resposta social a l'alteritat anònima, que no pas en termes de la seva centralitat a l'hora de donar forma a la cultura civil i polí­tica.

Dins el cànon urbà, però, afirmar que només existeix un vincle feble entre l'espai públic i la cultura civil o la polí­tica democràtica és molt menys acceptable. La història de l'urbanisme és la dels intents per gestionar l'espai públic per tal de construir socialització i compromí­s civil a partir de la trobada entre desconeguts. L'urbanisme s'inspira en una llarga lí­nia de pensament que inclou els filòsofs grecs clàssics, els teòrics de la modernitat urbana com ara Benjamin, Simmel, Mumford, Lefebvre i Jacobs, i els visionaris urbans actuals com ara Sennett, Sandercock i Zukin, tots els quals suggereixen un vincle sòlid entre l'espai públic urbà i la virtut civil urbana i la ciutadania. Aquesta és una lí­nia segons la qual la barreja lliure i sense lí­mits d'humans en l'espai públic obert i ben gestionat afavoreix la tolerància envers els altres, el plaer de l'experiència urbana, el respecte pels béns comuns i l'interès per la vida civil i polí­tica. Tal com afirmen Carr, Francis, Rivlin i Stone (1993, p. 344), «en un espai públic ben dissenyat i ben gestionat, la cuirassa de la vida diària es pot treure parcialment, la qual cosa ens permet veure els altres com una població completa. Veure que persones diferents d'un mateix responen al mateix escenari d'una manera semblant crea un vincle temporal». L'espai públic, si s'organitza adequadament, ofereix la possibilitat de comunió social perquè ens permet desviar la mirada de la rutina diària i, per tant, augmenta la nostra disposició envers els altres.

Entre els professionals urbans, aquest pensament ha inspirat el moviment de la «ciutat bonica» i les «ciutats jardí­» i, més recentment, el projecte de «renaixença urbana» i «nou urbanisme », que recomana tornar a la casa compacta, els porxos, les zones de vianants, els recursos urbans compartits, la barreja de comunitats i la ciutat amb molts espais públics. Tot i que les aspiracions dels professionals urbans han fet un gir cap a les produccions civils i comunitàries en lloc de polí­tiques, els activistes urbans continuen creient que els espais públics urbans inclusius són encara un espai polí­tic important en una època de polí­tica organitzada, representativa i cada cop més centralitzada i també oculta. Aquests espais - tant els espais de reunió pública més representatius com els més grans, així­ com els espais més perifèrics ocupats provisionalment per minories i grups subalterns - són vistos com el terreny de la polí­tica participativa, la reivindicació popular i la contrareivindicació, l'observació i la deliberació públiques, l'oportunitat per a les comunitats amb poca representació o emergents, i la polí­tica de l'espontaneïtat i la interacció agoní­stica entre una ciutadania autònoma. En aquest sentit, la dinàmica social de l'espai públic es considera la mesura de la polí­tica participativa.

Com hem de valorar les fites civils i polí­tiques de l'espai públic urbà a la llum de l'abisme entre les interpretacions dins i fora del cànon urbà? ¿És possible de prendre partit per la interpretació escèptica sense donar per bona l'erosió constant de l'espai públic arreu del món a partir de la privatització, l'excés de policia i l'abandonament absolut, fenòmens que han donat lloc al desgast de les instal·lacions públiques, a carrers abandonats i en ruïnes o perillosos, a la fugida de les classes mitjanes cap a comunitats tancades, i a la sobrevigilància i la comercialització a mida del millor sòl (MIitchell, 2003. Smith, 1996. Low; Smith, 2006)? Low (2006, p. 47) ens alerta, per exemple, que «si aquesta tendència continua, eradicarà els últims espais que queden per a les pràctiques democràtiques, els indrets on una àmplia varietat de persones de diferents sexes, classes, cultures, nacionalitats i ètnies es poden barrejar pací­ficament». Low insisteix, per tant, que «ens assegurem que els nostres espais públics urbans on tots ens reunim continuïn sent públics en el sentit que proporcionin un lloc perquè tothom pugui sentir-s'hi a gust, aprendre i recrear-s'hi, i oberts per tal que tinguem llocs on la cooperació i el conflicte interpersonals i intergrupals es puguin resoldre en un fòrum segur i públic» (ibí­dem).

Vist així­, només els temeraris o els imprudents voldrien qüestionar la importància de conservar espais públics urbans vibrants i inclusius. Encara que els efectes civils i polí­tics de l'espai públic s'hagin anat debilitant a causa de l'expansió d'altres espais formatius, «la deformació o la desaparició de l'espai públic», com ha afirmat recentment Fran Tonkiss (2006, p. 73), «es pot veure com un í­ndex de la debilitació de la vida pública i també com un factor causal en la seva decadència. Els espais públics es degraden pels mateixos processos que redueixen qualsevol idea coherent de l'esfera pública en ella mateixa». Tot i que no vull discrepar de l'opinió que el caràcter de l'espai públic i el de la vida pública estan estretament relacionats, sí­ que vull discrepar en aquest article del supòsit que la sociologia de la reunió pública es pugui interpretar com una polí­tica del domini públic. El meu argument és que la dinàmica de la barreja amb desconeguts en l'espai públic urbà dista molt de ser previsible quan es tracta de qüestions d'inculcació col·lectiva, en tant que està mediatitzada per clares diferències en l'experiència, les expectatives i la conducta socials. Aquesta és precisament la raó per la qual fins i tot els intents més imaginatius per concebre la interacció social en l'espai públic, des d'experiments amb el teatre de carrer i els barris amb porxos fins a festivals multiculturals i celebracions gastronòmiques, són per norma ambivalents. Hi ha gent que pot arribar a desenvolupar solidaritat amb els altres i també amb la ciutat a través d'aquest compromí­s, però d'altres no, depèn de les seves circumstàncies, la seva disposició, les seves expectatives de l'espai públic i la resposta als béns comuns. També forma part del meu argument, seguint aquells que posen de relleu les fonts plurals de la cultura civil i polí­tica en la vida actual, que la socialització en l'espai públic urbà no és una condició suficient per a una ciutadania civil i polí­tica. Per això, és un salt massa gran assumir que uns espais públics d'una ciutat més vibrants i inclusius milloraran la democràcia urbana.

Això no ho dic per negar a l'espai públic una funció a l'hora de donar forma a la conducta pública o fins i tot un sentit dels béns comuns. Els espais públics no han esdevingut tan sols un altre indret de l'expansió privada. No estic d'acord, per exemple, amb els detractors que afirmen que l'augment de l'ús dels espais públics com a reductes del consum sigui sinònim d'una polí­tica d'hedonisme, menyspreu urbà i indiferència social. Hi ha molts estudis que demostren que la tendència actual cap al comerç minorista, l'oci i el turisme urbans va acompanyada de la intensificació tant de l'hedonisme individual com de l'amistat o l'estima pública (Gregson; Crewe; Brooks, 2002. Miller, 2001. Miles; Miles, 2004. Binnie; Young; Millington; Holloway, 2005). Aquests estudis revelen que fins i tot les formes més frenètiques i uniformitzades del consum urbà no han desplaçat la curiositat, l'encant i l'estima estudiada envers els altres, reservats nostàlgicament per a la ciutat de les grans exposicions públiques, l'ociositat i la deliberació pública. Més enllà del consum i les pràctiques d'oci, l'experiència de l'espai públic continua sent de sociabilitat i reconeixement social i acceptació general dels codis de conducta civil i els beneficis de l'accés als recursos públics col·lectius. Continua sent una experiència que afavoreix el foment de la consciència dels béns comuns, potser una consciència que no arriba a fomentar la participació activa en la vida d'una ciutat, però sí­ que sosté les cultures de sociabilitat i sensibilitat civil.

El meu objectiu en aquest article és traçar una lí­nia entre aquestes dues interpretacions de la polí­tica cultural de l'espai públic urbà: una encara expectant i l'altra queixant-se del consum privatitzat. Tot seguint el fil de l'ús quotidià, voldria suggerir que els funcionaments de l'espai públic urbà són polí­ticament modestos (són com guspires de la ciutadania civil i polí­tica), però encara plens de promesa col·lectiva. No obstant això, aquesta promesa la ubico en el batibull entre la població i la cultura material i visual de l'espai públic, i no pas únicament en la qualitat de la interacció social entre desconeguts. Aquest moviment, seguint una publicació anterior a la revista City (Amin, 2007), prové de la insistència que la tecnologia, les coses, les infraestructures, la matèria en general, s'haurien de considerar elements intrí­nsecs de l'ésser humà, una part del «social» urbà, i no pas un domini separat amb una influència insignificant o extrí­nseca sobre les maneres de ser humans. Per això, els indrets formatius de la cultura pública urbana - les formes col·lectives de ser humans a través de les pràctiques compartides - no s'han de restringir a aquells que tenen un caràcter purament humà/interhumà, sinó que també s'haurien d'incloure altres contribucions com ara l'espai, els intermediaris tecnològics, els objectes, la naturalesa, etc. Una de les idees de la lectura posthumana de la realitat social és que la promesa col·lectiva de l'espai públic no es pot reduir a la dinàmica de la interacció interpersonal que dóna lloc a un sentit de «nosaltres» o de tranquil·litat envers el foraster, com ho hauria plantejat el cànon urbà sobre la cultura pública (vegeu Wood; Landry [2007] com a exemple recent). En canvi, hi pot haver més coses en joc, per exemple les influències que tenen més a veure amb la naturalesa de l'escenari mateix que amb els patrons d'associació humana i socialització dins l'espai públic. Això no ho dic per rebutjar categòricament la teoria de la interacció social, sinó per atenuar-ne la força a partir de l'afirmació que la interacció no és una condició suficient de la cultura pública, té una dimensió tàcita que cal reconèixer i sempre està mediatitzada.

El meu argument és que el vincle entre l'espai públic i la cultura pública s'ha de resseguir fins a la dinàmica total - humana i no humana - d'un escenari públic, i la meva tesi és que els impulsos col·lectius de l'espai públic són el resultat d'una resposta humana precognitiva i tàcita a una condició de «multiplicitat situacional», la convivència circumstancial dels cossos, la massa i la matèria, i de molts usos i necessitats en un espai fí­sic compartit. Proposo que considerem qualsevol reconeixement resultant de l'alteritat i del bé comú com el resultat d'un hàbit de reflex inconscient, o en el millor dels casos de «raó pragmàtica » (Bridge, 2005), envers les ordenacions de l'espai plural, i no com el resultat de l'acomodació i el reconeixement interhumà. Les inculcacions del que és col·lectiu, compartit, civil, sorgeixen de l'experiència humana de l'excedent; la massa i l'energia que excedeix el jo, que no es pot posseir, que torna una vegada i una altra, que té propietats emergents i que defineix la situació. No obstant això, es pot fer una objecció important a la meva tesi. Aquest reflex de «confiança en una situació» no és una caracterí­stica de totes les formes situacional, sinó tan sols quan l'espai públic està estructurat d'una determinada manera. Està relacionat amb determinades formes de l'espai públic. Seguint Jane Jacobs (1961) i més recentment Richard Sennett (2006), ressegueixo les «virtuts» de l'excedent urbà fins als espais públics que estan oberts, plens de gent, són diversos, incomplets, improvisats i desordenats o lleugerament regulats.

Començant amb una explicació de la formació civil quan l'espai públic urbà s'estructura d'aquesta manera, l'article passa a identificar les intervencions en l'espai públic que es basen en diversos reflexos de la confiança estudiada en els béns compartits urbans com una manera de reforçar l'apreciació civil de l'espai urbà compartit i, en termes més generals, l'esperança civil en la ciutat complexa i superdiversa (Vertovec, 2006). Les reflexions giren al voltant de les mobilitzacions de quatre conceptes clau de la formació civil en l'espai públic: «multiplicitat», «solidaritat simbòlica», «convivència» i «manteniment tecnològic».

Multiplicitat situacional i pràctica social

Com podem condensar el ritme de la vida quotidiana en els espais públics urbans, les ressonàncies de la repetició col·lectiva i la resistència? Aquesta no és una pregunta fàcil de respondre, perquè els espais públics adopten moltes formes: espais oberts de diferents tipus com ara parcs, mercats, carrers i places; espais tancats com ara centres comercials, biblioteques, dependències municipals, piscines, clubs i bars; i espais intermedis com ara clubs i associacions restringits a públics especí­fics com ara veïns d'un conjunt residencial, entusiastes dels escacs, fanàtics del gimnàs, pescadors, patinadors, etc. Al mateix temps, cada espai públic té els seus propis ritmes d'ús i regulació, i sovint canvien segons el dia o la temporada: la plaça que està buida a la nit, està plena de gent a l'hora de dinar; el carrer que es restringeix sobretot a les passejades tranquil·les i el trànsit, es converteix en el centre de la protesta pública; la biblioteca pública on normalment se senten veus baixes bull de soroll amb les visites escolars; el bar que passa de ser un lloc de converses a cau d'orella a ser un lloc de soroll ensordidor i cossos apilotats. No hi ha un espai públic arquetí­pic, sinó espais-temps d'agregació diversos.

Però és possible identificar els ritmes comuns de la resposta social en tipus semblants d'espai públic? No hi ha dubte que el comportament de les persones en una plaça sorollosa en què els vianants estan constantment evitant altres cossos i objectes serà molt diferent al d'una plaça més petita dissenyada per a la vida en cafès i la barreja cordial. En canvi, es podria afirmar que els espais amb patrons semblants d'organització, ús, vitalitat i inclusió sí­ que comparteixen trets socials comuns. Per exemple, els espais relativament segurs que són bulliciosos, estan oberts a tothom, lliures de frenesí­ i lleugerament regulats - ja siguin parcs, places, centres comercials, museus o biblioteques - semblen marcats per un éthos de confiança estudiada envers la situació. La negociació de l'espai i dels cossos en aquesta mena d'entorn sembla guiada per mecanismes que d'alguna manera fan que el que és estrany resulti familiar (de manera que la gent en bona mesura no se sent amenaçada en companyia de desconeguts i coses i fets no familiars) i que el que és familiar resulti estrany (de manera que s'eviten les familiaritats amenaçadores o enutjoses). Per consegüent, les transaccions es duen a terme d'una manera relativament eficient i segura, s'evita l'amenaça d'una violència no prevista, així­ com el temor i l'ansietat que sempre van lligats a una reunió de desconeguts, i els participants perceben tàcitament o conscientment els guanys positius de la presència en l'espai públic (Paulos; Goodman, 2004). D'alguna manera, la complexitat i la diversitat urbanes estan domesticades i es valoren a través de l'experiència social d'aquesta mena d'espai públic urbà.

És fàcil oblidar la importància que té aquesta fita cultural i social, atesa la infinitat de perspectives d'anomia, indiferència, interès personal, oportunisme i hostilitat entre desconeguts en la ciutat contemporània de diversitat acumulada, flux continu i ràpid, i augment d'allò desconegut. I que una forma de resposta col·lectiva com aquesta pugui sorgir d'una pràctica situacional en lloc de les eleccions racionals o ètiques dels actors socials fa que aquesta fita encara sigui més significativa. Com és que un tipus particular de ritme de l'espai públic urbà és capaç de reforçar una cultura civil de multiplicitat tolerada i béns comuns compartits? Què és allò responsable del resultat civil? La meva afirmació és que aquest ritme no es pot reduir a la naturalesa de la interacció interpersonal entre desconeguts. Per començar, fins i tot els espais civils gestionats d'una manera més creativa —la plaça històrica sense trànsit rodat, el carrer o el basar que bull amb el xivarri de les parades dels mercats i els vianants, el parc bulliciós i ben mantingut que ofereix un refugi agradable i segur a tothom— són llocs d'una interacció amb moltes reserves. Aquests són espais on les persones que ja es coneixen es troben en racons coneguts, on s'estableix una tàctica clara de reconeixement o evitació entre els desconeguts fins i tot quan estan a prop els uns dels altres, on la familiaritat es va fent a poc a poc a partir de la invenció i la repetició, i on l'espurna del reconeixement amb lleuger contacte sempre està tenyit de l'ansietat i el temor que circula als marges de l'espai públic (Watson, 2006. Robinson, 2006). Quan dic això, no vull treure importància a la barreja lliure en els espais públics inclusius, sinó subratllar la naturalesa circumspecta de la interacció social que, afegiria, no sol comportar la transgressió d'actituds i pràctiques acumulades de temps ençà envers el desconegut.

Si, com crec, una etnografia social que impliqui la familiarització del que és desconegut no es pot explicar en termes d'una cultura de negociació interpersonal dins l'espai públic urbà, basant-nos en les pràctiques de l'educació civil, la trobada deliberativa o el reconeixement d'allò estrany, com dirien els clàssics de la sociologia urbana, de quina altra manera es podria explicar? Voldria exposar que un resultat civil com aquest, quan no està amenaçat per formes obscures de divisió i exclusió urbana basades en el desgast, la vigilància excessiva o la manipulació de l'espai públic, es pot interpretar com una forma de reflex social positiu a la condició de «convivència circumstancial», un terme encunyat per Doreen Massey (2005) per fer referència al remolí­ i la juxtaposició de la diversitat global i la diferència en la vida urbana actual. En l'obra de Massey, el terme no està pensat per fer referència a una determinada direcció normativa cap a la vida urbana o la vida pública en general, però la meva proposta és que l'ontologia de «convivència circumstancial », quan es manifesta visiblement com la circulació relativament espontània de múltiples cossos en un espai fí­sic compartit, és generadora d'un éthos social amb connotacions civils potencialment fortes. Aquesta forma de multiplicitat o excedent situacional, excés contingut en un espai fí­sic limitat, produeix efectes socials. Per excedent situacional entenc espais amb moltes coses circulant-hi, moltes activitats que no formen part d'un pla general o de la totalitat, molts impulsos que no paren de canviar el caràcter de l'espai, molts actors que s'han de guanyar a empentes la posició i la influència, moltes imposicions de l'ordre (des dels edificis i els dissenys fins a les convencions i les regles). El remolí­ de matèria excedent en un espai determinat - la seva localització en un mercat bulliciós i d'usos diversos, una plaça, un parc, un conjunt residencial - i la seva experiència com a força d'aquest lloc té un impacte més que casual sobre la cultura pública urbana. El meu argument, per tant, no parteix d'una lectura de la pluralitat en general, sinó d'una encarnació espacial particular de l'excedent; la barreja de cossos, humans i no humans, molt a prop fí­sicament els uns dels altres, regulada pels ritmes de la invenció, l'ordre i el control generats per la multiplicitat.

Vull fer dues afirmacions, fent-me ressò de l'obra de pragmàtics com ara William James (2003) i altres teòrics del pluralisme interessats en la dinàmica relacional i les propietats autoreguladores dels sistemes complexos (Connolly, 2005. Delanda, 2000, 2006). La primera és que les pràctiques ètiques en l'espai públic es constitueixen de manera precognitiva i reflexiva, més que no pas de manera racional o conscient; guiades per rutines de resposta neurològica i pràctica material, més que no pas per actes de voluntat humana. La vitalitat de l'espai, la seva representació funcional i simbòlica, les seves disposicions materials, el remolí­ de la multitud, els nombrosos successos constitueixen un camp compulsiu d'acció i orientació. Molts analistes, des de Baudelaire i Benjamin, interessats pels efectes socials, afectius i psicològics de la multitud urbana moderna han mirat de reflectir aquest aspecte de l'espai públic. Aquestes compulsions de la situació també inclouen una orientació ètica guiada per la pràctica complexa de negociació de l'espai i per la força de la resposta expressada i sensorial dins un escenari plural; una orientació que de tant en tant es pot tenir present d'una manera conscient i que sens dubte està modulada per les influències ètiques formades en altres aspectes de la vida d'una persona, però que exerceix una força considerable en aquell tempsespai com un impuls ètic generat per la situació.

L'ètica de la situació, si ho podem dir en aquests termes, no és uniforme ni positiva en cap dels escenaris de la convivència circumstancial. El remolí­ de la multitud genera massa sovint patologies socials d'evitació, autoconservació, intolerància i dany, sobretot quan l'espai es recolza sobre una dinàmica de poder desigual i pràctiques d'exclusió. La meva segona afirmació, per tant, és que la compulsió de la virtut civil en l'espai públic urbà es deriva d'un tipus particular de disposició espacial, quan els carrers, els mercats, els parcs, els autobusos, els ajuntaments estan marcats per relacions no jeràrquiques, de l'obertura a noves influències i al canvi, i d'un excés de diversitat, de manera que la dinàmica de la multiplicitat o la promesa de plenitud es materialitza amb tota llibertat. Hi ha ressonàncies de la multiplicitat/plenitud situada que tenen una relació significativa amb la naturalesa de la pràctica social o civil. Almenys se'n poden esmentar cinc que mereixen una atenció conceptual i pràctica.

La primera ressonància és la del mateix excedent, experimentat pels humans com un sentit de perplexitat, desconcert i totalitat en situacions que col·loquen els individus i els grups en una relació d'inferioritat amb l'espai i altres cossos al seu interior. El que Simmel va mirar d'explicar en termes de resposta conductual entre desconeguts quan es troben junts molt a prop els uns dels altres en l'espai urbà - des de la perplexitat i l'evitació fins a la indiferència i la curiositat - es podria reinterpretar com l'impacte de l'excedent situacional, experimentat com un espai que presenta més coses que les familiars o que es poden gestionar, està en flux constant i sempre plural, uneix carn, pedra i altres materials, i exigeix una tàctica social d'ajustament i acomodació a la situació (incloent-hi maneres imaginatives de negociar l'espai sense alterar altres modalitats establertes). La ressonància de l'excedent situacional, formada a partir del batibull de cossos en moviment i les condicions ambientals i l'arquitectura fí­sica d'un espai determinat, s'experimenta col·lectivament com una forma de coneixement tàcit, neurològic i sensorial (Pile, 2005. Thrift, 2005a), que contribueix discretament a una cultura civil de relaxament davant de la diversitat urbana i les sorpreses de la multiplicitat.

Aquestes sorpreses gairebé mai no desorienten, perquè una segona ressonància de la multiplicitat situacional és la territorialització: repeticions de la demarcació espacial basades en patrons quotidians d'ús i orientació. El moviment d'humans i no-humans en els espais públics no és aleatori, sinó que està guiat per l'hàbit, l'orientació intencionada i les instruccions dels objectes i els senyals. La repetició d'aquests ritmes dóna lloc a la conversió de l'espai públic en un terreny amb patrons que resulten essencials perquè els actors trobin un sentit a l'espai, hi trobin el seu lloc i s'hi puguin desplaçar. Aquesta formació d'un patró és la manera com es domestica un espai públic, no tan sols com a mapa social del que és possible i permissible, sinó també com una experiència de llibertat a través de la neutralització de les antipaties de demarcació i divisió - des de la separació amb portes fins a la vigilància - per mitjà de les naturalitzacions de la repetició. Les lí­nies de poder i separació d'alguna manera desapareixen en un terreny fortament basat en patrons, perquè el terreny torna a sorgir com un espai d'usos múltiples, trajectòries múltiples i públics múltiples, alliberant i alhora limitant l'experiència social dels recursos comuns urbans.

Una tercera ressonància relacionada de la multiplicitat situacional és l'emplaçament. Això no vol dir que tot aparegui al seu lloc correcte com a conseqüència de les rutines i les demarcacions de la territorialització. Els ritmes de l'ús i el trànsit també són una manera de domesticar el temps. Els espais públics estan marcats per múltiples temporalitats, que van des de la passejada lenta dels uns i el trànsit frenètic dels altres fins a les variacions en els horaris d'obertura i tancament i les diferents temporalitats de la modernitat, la tradició, la memòria i la transformació. En general, però, i això és el que cal explicar, les pressions de la varietat i el canvi temporal dins els espais públics no s'acumulen fins al punt d'ofegar l'acció social. No són una font d'ansietat, confusió i inacció, i això es deu sobretot a la domesticació del temps per mitjà de les rutines i les estructures de l'espai públic. La col·locació del temps a través de la materialització (en formigó, rellotges, horaris, senyals de trànsit), la repetició i la regularitat rí­tmica (de manera que fins i tot el que és ràpid i efí­mer torna a començar) i la juxtaposició (de manera que les temporalitats múltiples són presenciades com una cosa normal) és la seva domesticació. Per això, el que altrament (i en un altre lloc) podria generar perplexitat social passa a ser una capacitat urbana per negociar la complexitat.

No obstant això, les repeticions i les regularitats de la multiplicitat situacional mai no són fixes. Això és perquè una quarta ressonància de la convivència circumstancial és l'emergència. Seguint la teoria de la complexitat, es pot afirmar que la interacció dels cossos en l'espai públic és alhora un procés d'ordenació i d'alteració. Els ritmes fixos són constantment trencats o radicalment alterats per combinacions que generen novetat. Tot i que una part d'aquesta novetat és el resultat d'una acció decidida, com ara nous usos i noves regles de l'espai públic, l'emergència ben entesa té sobretot un temps, una forma i una durada imprevisibles, perquè és el resultat de la combinació d'elements d'una manera no anticipada per produir novetats imprevistes (Delanda, 2006). Els espais públics marcats per la circulació sense lí­mits de cossos constitueixen aquest camp d'emergència, que produeix constantment nous ritmes a partir de les moltes possibilitats relacionals. Això és el que dóna a aquests espais una percepció nerviosa i innovadora, que agrada als uns i és temuda pels altres, però continua sent una ressonància urbana que les persones viuen i sovint aprenen a negociar. Això és el que Jacobs (1961) celebrava quan defensava la dissonància de l'espai obert, receptiu a les sorpreses de la densitat i la diversitat, que es manifestava en la trobada inesperada, la descoberta de la casualitat, la innovació incorporada en gran part en el ritme de la vida pública.

Es pot mencionar una ressonància final, que podrí­em anomenar projecció simbòlica. És en l'espai públic que se solen formar els corrents i els climes de la cultura pública i on reben una expressió simbòlica. La iconografia de l'espai públic, des de la qualitat del disseny espacial i l'expressió arquitectònica fins a les manifestacions del consum i la publicitat, juntament amb les rutines de l'ús i la reunió pública, es pot interpretar com un potent codi simbòlic i sensorial de la cultura pública. És un codi actiu que resumeix les tendències culturals i alhora dóna forma a l'expectativa i l'opinió públiques, però en últim terme és sobretot una mena d'influència ambiental. És per això que tan sovint les projeccions simbòliques en l'espai públic - sorgides a partir de les moltes i variades pràctiques materials sobre el terreny - s'han interpretat com a representacions de la condició urbana, de vegades humana. Hi ha una llarga i il·lustre història de treballs, des de Benjamin i Freud fins a Baudrillard i Jacobs, que han mirat de resumir la modernitat a partir dels sí­mbols de l'espai públic urbà, explicant el progrés, l'emancipació, la decadència, l'hedonisme, l'alienació i l'admiració (Amin; Thrift, 2007). De la mateixa manera, els polí­tics, els urbanistes i els professionals han intentat des de fa molt de temps d'influir en l'opinió pública i el comportament públic a través de les manifestacions de l'espai públic.

Aquestes ressonàncies de la multiplicitat situacional condicionen l'acció social d'una manera bastant forta. Un reflex social és el de la multiplicitat tolerada, estructurada al voltant de la negociació tàcita i inconscient de l'alteritat anònima, dels objectes plurals, de la varietat acoblada, dels avenços emergents i els temps-espais múltiples. Crec que és així­ com s'aborda la diferència i la semblança, allò conegut i allò desconegut, la continuïtat i el canvi en l'espai públic, i no, com s'ha suposat sovint a l'hora de parlar sobre la polí­tica de la diferència, a través de la tàctica percebuda de la negociació o la resposta afectiva envers els altres. Això no ho dic per negar a les actituds i les pràctiques interpersonals en l'espai públic la seva importància (això seria una bogeria, si recordem els actes d'aquells proclius a la malí­cia i a fer mal als altres). Al contrari, ho dic per afirmar que l'experiència social de la mateixa multiplicitat es pot considerar com una forma d'inculcació, al costat dels hàbits d'associació interpersonal en l'espai públic, potser fins i tot reforçant-los.

En segon lloc, però, aquest reflex social dista molt de ser una cosa que vingui donada. La tàctica de la territorialització i l'ordenació general de l'espai públic (en què els excessos de vigilància i control mai no són gaire lluny) són tecnologies bàsiques d'orientació pública. L'ordenació de l'espai és una eina de regulació social, seguretat i delegació. De la mateixa manera, l'emplaçament del temps en els espais públics és un mitjà pel qual s'aborda la perplexitat de l'existència en aquest món - que canvia ràpidament, s'allarga, té múltiples velocitats -, potser fins i tot se li dóna un halo d'encant i meravella. Res d'això està garantit automàticament, ja que està lligat a la poètica de l'experiència en un lloc determinat. La finalitat, però, és que l'ordenació espacial, com les altres fonts d'orientació cultural com ara l'educació, la influència dels mitjans de comunicació i el debat públic, és essencial en la creació d'un públic usuari. És estrany, doncs, que bona part de la història del pensament sobre les inculcacions civils i polí­tiques de l'espai públic hagi decidit centrar-se en la dinàmica de la deliberació i la interacció social en lloc de les regles i les rutines de l'ordenació, que se solen tractar com si fossin la perdició de la cultura pública.

Un tercer reflex social és la conformitat simbòlica. Si una funció de l'espai públic és la d'enquadrar la cultura pública i prendre-li el pols, aleshores tot allò que projecta i s'hi projecta té una rellevància decisiva. L'atmosfera d'un espai públic, la seva estètica i la seva arquitectura fí­sica, la seva reputació i el seu estatus històric, les seves cultures visuals, defineixen subtilment les representacions de la vida social en públic i els significats i les intencions de la cultura pública urbana. Les projeccions simbòliques de l'espai públic s'han de prendre seriosament, no s'han de trivialitzar i dir que són distraccions o falsos fetitxes, com s'ha fet habitual en el lament actual sobre la «tematització» de l'espai públic urbà a través de l'hedonisme del consum excessiu (Amin; Thrift, 2007). Aquestes negacions són una menysvaloració deplorable del poder de la projecció simbòlica, que s'estableix en el punt de contacte entre la cultura pública i l'espai públic. Les projeccions - emeses des de les tanques publicitàries, l'art públic, el disseny de l'espai, les reunions públiques, la forma dels edificis, la netedat dels carrers, els sons i les olors que circulen, els moviments dels cossos - es transmeten amb forts efectes sensorials, afectius i neurològics. Donen forma a l'expectativa pública, no tant a partir del forçament de la conformitat automàtica com del fet de traçar les fronteres de la normalitat i les aspiracions en la vida pública. En els nostres temps, les projeccions en l'espai públic de l'avantguarda cultural, el desig social, les qüestions d'interès públic, els usos de l'espai públic, les normes de llibertat i seguretat, etc., són sumes importants de la vida col·lectiva actual, la mesura de la posició i les possibilitats individuals i socials.

¹ Aquest article es va redactar en principi com un capí­tol del llibre preparat sota els auspicis del Projecte d'Estudis Urbans Comparats del Woodrow Wilson International Center for Scholars (WWICS) i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Agraeixo als editors, Caroline Kihato, Mejgan Massoumi, Blair A. Ruble i Pep Subirós, que m'hagin permès publicar aquesta versió ampliada del capí­tol en la revista City (vol. 12, núm. 1, abril de 2008, p. 5-24) abans que es publiqui el llibre. El llibre es publicarà amb el tí­tol Inclusive Cities. The Challenges of Urban Diversity: Problems and Assets (Woodrow Wilson Center Press i Johns Hopkins University Press, Washington i Baltimore, pròxima publicació). També agraeixo a Bob Catterall, Robert Hariman, Colin MacFarlane i Doreen Massey els seus comentaris sobre una versió anterior.

Amin, A. «Ethnicity and the multicultural city», Environment and Planning A, 2002, v. 34, n. 6, p. 959-980.