La pandèmia ens obliga a plantejar-nos problemes de les ciutats que perduraran després de la crisi, afirma Richard Sennett. En aquest article l'autor analitza temes claus com ara l’oportunitat que la pandèmia ofereix als poders reguladors, la importància de trobar maneres de contrarestar la fractura cada vegada més gran entre una classe mitjana segura i una classe treballadora exposada, la necessitat d’equilibrar una ciutat ecològica amb una ciutat sana, i de l’ús de la tecnologia per refermar el poder de la comunitat a la ciutat.
A Homo sacer, el filòsof italià Giorgio Agamben escriu sobre la repressió que té lloc quan es declara un estat d’excepció. Igual que en els camps de concentració nazis, la vida de les persones es redueix a un mínim biològic, però aquesta reducció pot persistir un cop acabades les condicions excepcionals. El sociòleg Alain Touraine ja va demostrar fa anys que les condicions en temps de guerra van legitimar el fet que l’Estat regulés la vida de la gent fins a molt després de la fi de la Segona Guerra Mundial. Les estructures de poder exploten les crisis i les utilitzen per legitimar un control més ampli.
El pànic permet explotar les crisis. Molt pocs joves d’avui dia que viuen en països rics tenen l’experiència de la disciplina militar, que es regia pel principi que els soldats havien de mantenir el cap fred en els moments difícils. Al camp de batalla, el pànic és pràcticament sinònim de mort. I actualment els mitjans de comunicació estan embriacs de pànic, i ens presenten els extrems de la malaltia i la mort com un destí inevitable. Quan hi ha una bona notícia, per exemple el fet que els xinesos hagin aconseguit reduir la propagació del virus, els mitjans no experimenten la mateixa fascinació que quan comparen la pandèmia de la covid 19 amb la pesta negra del segle XIV. És absurd, però la comparació fascina. Així, doncs, el poder dels mitjans és útil a l’Estat en el seu projecte normalitzador.
No pretenc en absolut restar importància a la pandèmia actual, només dic que s’ha d’abordar sense caure en el pànic i que és una «oportunitat», si és que se’n pot dir així, que caldria aprofitar.
Les ciutats s’enfronten amb la perspectiva següent: les normes i la regulació de les ciutats duraran fins a més enllà de la pandèmia. Concretament, les que regeixen l’espai públic, dicten la distància social i dispersen les multituds perduraran fins i tot després que s’hagi descobert el medicament per combatre la malaltia. Només cal recordar la història recent. Després de l’11 de setembre de 2001, les normes que regien els actes públics, controlaven l’accés als edificis i especificaven com s’havien de construir edificis a prova de bomba van continuar vigents. El «distanciament social», que és necessari durant la crisi actual, amenaça de convertir-se en norma aplicada pel govern fins i tot després que, gràcies a una vacuna efectiva, ningú no tingui cap raó de pes per tenir por d’apropar se a una altra persona.
Tanmateix, la pandèmia ens obliga a plantejar-nos problemes de les ciutats que perduraran després de la crisi. El primer és l’aïllament social, el cosí sinistre del distanciament social. La pandèmia —sobretot a Europa, des d’on escric, Londres concretament— ha fet que la gent s’adoni del problema de com cal tractar un gran nombre de persones grans que viuen soles. A Londres, un 40 % de la gent gran viu sola. I a París, un 68 %. Ja experimenten el distanciament social, i la solitud no aporta res de positiu a la seva salut, ni la física ni la mental. Segons el meu parer, els governs no són capaços de promulgar lleis que puguin resoldre la solitud que genera la imposició del distanciament social. Més aviat és un repte per a la societat civil urbana, i per superar-lo ens caldran nous conceptes de comunitat.
La pandèmia també obliga els urbanistes a repensar l’arquitectura de la densitat. La densitat és la raó de ser de les ciutats; la concentració d’activitats en una ciutat estimula l’activitat econòmica (per exemple, l’«efecte aglomeració»); la concentració de persones és un bon principi ecològic per abordar el canvi climàtic mitjançant l’estalvi de recursos d’infraestructura, i la concentració és bona socialment quan les persones s’exposen a altres persones diferents en una ciutat densa i diversa. Però, per evitar o inhibir pandèmies futures, és possible que ens calgui trobar formes físiques de densitat diferents que permetin a les persones comunicar-se, veure els veïns i participar en la vida del carrer encara que estiguin temporalment separats. Ja fa temps que els xinesos van trobar una forma així de flexible amb els patis shikumen, i ara els arquitectes i planificadors han de trobar el seu equivalent contemporani.
Un problema més complicat de resoldre pel que fa a la densitat és el transport. Els avantatges del transport públic consisteixen justament a agrupar de manera eficient molts viatgers alhora, però no és una forma de densificació sana. Per això, a París i a Bogotà els urbanistes estudien l'anomenada «ciutat dels quinze minuts», on la gent pot arribar als nodes densos caminant o en bicicleta en comptes de viatjar de manera motoritzada. Però caldria una revolució econòmica per aconseguir-ho, sobretot en ciutats en desenvolupament, com Bogotà, on les fàbriques es troben lluny dels barris i els assentaments informals on viuen els treballadors.
Això posa en relleu un gran problema: com es poden reconciliar i integrar una ciutat sana i una ciutat verda. A petita escala, hi ha alguns punts de trobada obvis —com trobar la manera que els pobres no hagin de cremar escombraries i no contribueixin a la contaminació—, però una relació més àmplia entre salut i ecologia ens obligarà a repensar radicalment la densitat.
Al meu entendre, la pandèmia és un experiment natural de la desigualtat de classes. Els treballs que es poden fer des de casa són, generalment, treballs de classe mitjana, però no és possible recollir les escombraries, reparar una canonada o prestar molts altres serveis en línia. Si la pandèmia actual deixa un rastre durador en el món obrer, temo que serà un rastre que ampliarà encara més la bretxa entre el treball manual i el treball intel·lectual, i la classe treballadora quedarà molt més exposada a unes condicions de treball potencialment poc saludables.
Dit això, la pandèmia podria, d'altra banda, humanitzar l’ús de la tecnologia punta a les ciutats. Els models de «ciutat intel·ligent» de fa una generació tots tenien a veure amb la regulació i el control: l’Estat en línia. El que veiem que sorgeix en aquesta pandèmia són bons programes i protocols que creen comunitat. M’impressiona especialment la quantitat de xarxes d’atenció mútua que sorgeixen a Londres en comunitats com la meva, que és molt diversa però que, fins ara, no semblava gaire una comunitat.
En resum, en aquests moments ens cal témer l’oportunitat que la pandèmia ofereix als poders reguladors, rebutjar l’escenari de pànic que plantegen els mitjans de comunicació, trobar maneres de contrarestar la fractura cada vegada més gran entre una classe mitjana segura i una classe treballadora exposada, buscar maneres de diversitat que puguin fusionar una ciutat ecològica amb una ciutat sana i utilitzar la tecnologia per refermar el poder de la comunitat a la ciutat.
Aquest article va ser inicialment publicat a la revista francesa AOC media.
