Un pròleg o resum

Davant els grans reptes quantitatius d'aquest tombant de segle, els arquitectes dubten entre la raó apol·línia, que els empeny a oferir respostes, i la passió dionisíaca, que els mena a formular preguntes. Oferir respostes és socialment correcte: si no formes part de la solució formes part del problema; formular preguntes és individualment correcte: la independència de judici exigeix la reconsideració de la racionalitat d'allò que és real. Dividits entre la seva condició professional i la seva condició intel·lectual, entre la tècnica de la disciplina i l'art indisciplinat, entre el seny i la rauxa, els arquitectes corren el risc d'escindir‑se entre autistes i histèrics.

Aquesta cesura global dels autors correspon a una fractura interna de les obres. Migpartides entre el seu component tectònic i el seu component simbòlic, les obres arquitectòniques contemporànies exhibeixen sense vergonya les cicatrius entre construcció i imatge, entre la forma exigent de la producció i les formes libèrrimes del consum. L'abstracció normativa i la figuració singular coexisteixen sense fertilitzar‑se, en una pugna esquizofrènica entre el genèric universal i l'específic local, entre l'àmbit de la necessitat i el de la llibertat.

Els referents mil·lenaris de la casa i la família es dissolen dins la megàpoli, erosionats pel doble influx del canvi tècnic i el canvi social. Tecnòpoli o telèpoli, la ciutat contemporània es proposa proporcionar confort, mobilitat i intimitat a una miríada atomitzada d'individus; però tant les morfologies habitacionals convencionals com les formes de sociabilitat i agrupació s'hi mantenen tossudament resistents. L'hàbitat és hàbit, costum, cabuda inèrcia del viure. Sota la diversitat dels idiomes o dels climes sobreviu un nucli tenaç d'intimitat i permanència, aliè al tràfec i la mudança.

Aquesta ametlla aspra i pertinaç fa de l'habitatge una "casa de la vida", fruit sucós del plaer o el sofriment, marc de la tela pintada i tremolosa de la comèdia humana, efímera i sagrada, profana i eterna. Estructura i pell, suport i missatge, espai i esdeveniment es contraposen ―necessaris i enfrontats―, com el marc i la tela en la pintura. Escenari al capdavall de l'excepcionalitat del quotidià, la casa mostra i es contempla amb les màscares del teatre. Riallera o plorosa com les antigues parelles de filòsofs, sorneguera o impàvida com el Menip i l'Esop de Velázquez, a la casa s'encreuen els dos tarannàs del coneixement.

Potser la saviesa d'aquesta hora rau a resistir les fractures del segle tot mirant de suturar‑ne les ferides en comptes de celebrar‑ne la fragmentació. Les esquerdes de l'arquitectura són també clivelles en el cos individual i col·lectiu dels arquitectes. Avui dia són més nombrosos els arquitectes vius que els morts: el creixement exponencial de la població ha fet que la major part dels arquitectes que han existit siguin contemporanis nostres. No és gens segur, tanmateix, que l'arquitectura actual sigui més abundant que la pretèrita, i no cal dir que és ben lluny de ser igual de sana.

Histèrics i autistes: els arquitectes davant dels dilemes del segle

L'arquitecte és un animal bifront. Intel·lectual i alhora tècnic, la seva actitud davant del món no pot deixar de ser simultàniament crítica i propositiva. Com a intèrpret, sospesa, valora i jutja; com a professional, projecta, manipula i altera. Fóra consolador pensar que aquestes dues facetes de l'activitat s'exerceixen successivament com estadis diferents d'idèntic procés de coneixement i transformació de la realitat. Tot sovint, però, totes dues actituds se segreguen en pols antitètics i excloents d'observació i intervenció.

L'observació és gratuïta i capritxosa, inacabable i inquieta; reflecteix la mutabilitat voluble del torrent de les coses, i afronta amb els dominis incerts de l'expressió artística. La intervenció és sistemàtica i tenaç, finita i dirigida; palesa la claredat geomètrica de la lògica, i s'aproxima al terreny instrumental de l'ordenació política. Artifici o artefacte, art de l'inesperat o art del necessari, l'escissió de la consciència comporta una escissió dels objectes.

Fragments, esquerdes, fractures, dislocacions, fluids, vapors: així és la collita formal i fractal de l'ull histèric que pretén reflectir l'ordre desesperat del món. Sòlids hermètics, abstracció minimalista i transparències immaterials: aquests són els materials amb què es representa el projecte de desaparició de l'autisme disciplinat i disciplinari. Però Apol·lo i Dionís respiren amb la mateixa membrana prima, es nodreixen per idèntic laberint intestinal, caminen sobre cames robustes semblants; solament el cap incert mira en dues direccions.

Les esquerdes de l'obra: entre la raó global i la imatge local

Migpartida, l'obra d'arquitectura no reïx a reunir la seva lògica tectònica amb la seva voluntat simbòlica. La raó constructiva exigeix  el seu peatge normatiu, mentre que la capacitat expressiva reclama la llibertat compositiva. L'ordre de la producció regla les fàbriques i els cossos, regularitza l'espai i ritma el temps; el desordre del consum excita les variacions, promou la diversitat i convoca els desigs. Entre l'essència de la construcció i l'accident de la imatge s'obre un golf infranquejable.

Aquesta vella pugna s'ha abillat amb moltes vestidures. La raó exigia una carnadura abstracta, mentre que l'emoció només era suscitada per la connotació figurativa; allò que és genèric s'ocupava d'allò que desborda els costums, paisatges i climes, mentre que allò que és específic es nodria de la condició irrepetible del lloc; i allò que és universal s'ungia amb el sacrament violent d'allò que és necessari, mentre que la condició local detenia el privilegi o la màcula de l'atzar imprevisible i erràtic.

Enllà de les esquerdes, l'obra espera o convoca un futur compacte, que tanqui ferides i redueixi fractures. Sense renunciar a la tensió vivificadora dels pols oposats, musculosa i alerta com un colós que obre les cames sobre la rada, l'obra d'arquitectura pot aspirar fer de mitjancera entre raó i imatge i evitar‑ne el desconjuntament material i dialògic. Aquest compàs tens de membres estesos representa igualment l'autor dividit i la ciutat en trànsit.

Hàbits o mudances: la transformació de la ciutat contemporània

Sota els peus i damunt del cap de la ciutat, el món es mou. Les mutacions del transport i la revolució de les telecomunicacions han devastat el traçat de la ciutat tradicional, però encara no han delineat una ciutat distinta. La convenció urbana es desdibuixa sense que es perfili cap urbanitat renovada, mentre les comunitats difuses de les xarxes de connexió assagen sociabilitats efímeres fora de l'espai físic i lluny del contacte material.

Les migracions econòmiques i polítiques desarrelen multituds, i el trencament dels vincles familiars atomitza les poblacions i dóna a llum societats clivellades: despreses del seu llenç geogràfic i crebantades per infinites i diminutes esquerdes. El paisatge íntim d'aquesta humanitat esmicolada correspon a un paisatge físic desconjuntat i heterogeni, que expressa la seva condició insolidària per mitjà de la seva naturalesa discontínua.

Tanmateix, l'obstinació de l'hàbit habitant reconstrueix permanentment "placebos" d'urbanitat i efímeres imitacions de sociabilitat habitual. En forma de nostàlgia o de consciència de buit, la insatisfacció amb la biografia insular a què ens aboca la fragmentació del món creix com un dolor lent i persistent. La biologia coral reclama el seu peatge i sobre el territori esquerdat s'estenen els fils resistents i lleus del teixit social.

Residència a la terra: sobre la casa com a escenari de la vida

A la ciutat crema l'aigua, i el pare absent abrusa la família. Els trencaments urbans i demogràfics trenquen també la casa, cèl·lula i cel·la de la reunió de parents. De l'habitatge unipersonal a la variada panòplia d'allotjaments col·lectius que constitueixen o fingeixen l'habitació familiar, la histologia residencial palesa metàstasi i necrosi. El teixit sa s'altera o mor amb la interrupció del reg generacional; la casa sobreviu desossada o en rèpliques esteroides i publicitàries.

Però la casa és marc i escenari del nostre trajecte al món, lloc de celebració del cos lluminós i també lloc d'acceptació del cos malalt, closca de protecció de la vida somiada i els somnis viscuts.

Estructura de la pell quotidiana, suport dels missatges domèstics i espai dels esdeveniments de l'hàbit, a la casa cohabiten l'imprevist i el costum, la intimitat i el reflex, la peripècia i l'ombra. Quan es trenca, la vida s'esberla com un vidre estanyat.

Humil o ampul·lós, aquest guinyol de titelles ens acull i ens empara; en aquest "corral de comedias" ens representem amb fortuna o sense talent; d'aquest teatre, en som alhora intèrprets i públic, i hi patim glòria o fracàs: no mereix morir. El marc de la casa construeix i inventa la intimitat; si se'n lleven els murs, la vida secreta vessa dels límits de la tela i, en embolicar‑se el públic i el privat, s'esvaeixen els límits que donen sentit a les paraules i a les coses.

Construcció guaridora: per una arquitectura que sigui consol i alleujament

L'art esmola la percepció i representa el món. És potser per això que molts concedeixen a l'arquitectura la missió artística de furgar en les esquerdes i burxar en les ferides representant la fragmentació de la societat i el territori per mitjà de formes fracturades. Però l'arquitectura és, potser, un art medicinal i, per tant, encaminada a mirar de guarir abans que no pas a descriure el mal; o un art útil i, per tant, més dedicat a adobar el món que no pas a evocar‑lo.

Si aquesta activitat estigués sotmesa a un jurament hipocràtic, de segur que hi figurarien la salut de la ciutat, el benestar dels ocupants o la consistència tècnica i econòmica de les fàbriques. Però amb massa freqüència els edificis atempten contra l'entorn urbà o paisatgístic, contra la comoditat i conveniència dels usuaris o contra la lògica i economia constructives. No és gens forassenyat concloure que l'arquitectura s'adiria millor amb la seva dimensió de servei si substituís els xamans per metges.

Aquesta construcció guaridora està desproveïda de perfils heroics; esmorteeix la consciència en pal·liar el sofriment; prefereix l'eficàcia a l'excel·lència, i evita amb precaució l'aventura i el risc. Una tal arquitectura difícilment explorarà els abismes de l'art; però allò que perdi d'emoció ho guanyarà de responsabilitat. Pocs esperen inspiració del cirurgià i, tanmateix, tothom n'espera coneixement i competència. Potser també convé més a l'arquitecte que el jutgin per la seva traça abans que pel seu geni; ni el teixit de la ciutat ni el flux de la vida no se'n ressentiran.

Epíleg axiològic

Hem habitat durant massa temps en el confort narcòtic de l'arquitectura heurística; comença a ser hora d'instal·lar‑nos sobre el sòl exigent de l'arquitectura axiològica. El trànsit de la memòria als valors és també un viatge de la història a l'ètica. Dins el trajecte ardu que mena d'allò que creiem que hem estat a allò que creiem que hem de ser és tan fàcil perdre‑s'hi com cansar‑s'hi. Com l'Asclepi d'Espinosa, haurem de deixar‑nos guiar pel rigor de la raó i la passió de la veritat.

Aquest camí de perfecció traspua un perfum embafós de pietat beata. Tothom que sigui conscient dels riscs del rigorisme fonamentalista i malhumorat especiarà la seva conducta i els seus judicis amb malenconia i tolerància. Però res no és més rigorós en la seva exigència d'acatament universal que el relativisme irònic del postestructuralisme borrós, simulat, feble i caòtic. Manifestar conviccions i adherir‑se a valors resulta a hores d'ara intolerablement adust i procaçment subversiu.

El meu paisà Gracián recomana "sentir amb els menys i parlar amb els més", evitar de manifestar públicament la discrepància íntima amb el parer de la majoria. El cinisme del consell no es pot reduir a la condició de "glaçada i treballosa fotesa", com Borges va descriure la prosa conceptista de l'aragonès. Contràriament, expressa amb eloqüència rotunda la sensibilitat barroca en què vivim, que fa de la dissimulació i la duplicitat la brúixola de la supervivència moderna.

Avui dia, una arquitectura sociològica obliga, sens dubte, a "sentir amb els menys" i, atesa la naturalesa pública del seu exercici, és incompatible amb la cautela de "parlar amb els més". Una arquitectura que s'ocupi dels valors empeny a prendre partit dins l'esfera del col·lectiu tot projectant futurs voluntaris en comptes d'extrapolar pretèrits necessaris. Discrepant del cor intel·lectual, però coral pel que fa al seu propòsit social, aquesta arquitectura ideològica solament pot prosperar en l'humus fèrtil de la raó humana que ordena el món.

Però l'exigència de rigor racional no pot portar a la perfecció implacable de l'exactitud mineral. El flux imprevisible de la vida es congela en les latituds glaçades de la raó hiperbòria, i el rigor del pensament es transforma en rigor de mort, geometria i silenci. "Mestre, sou perfecte", van dir en certa ocasió al poeta Aleixandre. "Vull voler‑ho ser", va respondre, "però no voldria ser‑ho".

El títol d'aquestes tesis aforístiques fa referència simultània a Nietzsche, Friedrich, El naixement de la tragèdia dins l'esperit de la música (1872)  i Eco, Umberto, Apocal·líptics i integrats davant la cultura de massa  (1965).