Les ciutats ofereixen una esperança de reconciliació entre diferents comunitats d’humans i entre nosaltres i altres espècies.
La lliçó que la vida imposa constantment és “Mira sota els teus peus” […]. L’atractiu d’allò que és distant i difícil és enganyós. La gran oportunitat es troba allà on ets. No menyspreïs el teu lloc i la teva hora. Cada lloc és el centre del món.
John Burroughs
Des del començament de l’any 2020, molts de nosaltres ens hem quedat atrapats en el nostre lloc de residència. En aquesta situació, els subtils i constants ritmes del món que gira al nostre voltant, o els de les estacions que es despleguen sota els nostres peus i sobre els nostres caps, han ofert un contrast més evident amb les vides digitals que parpellegen i s’estenen en les pantalles dels nostres dispositius. Treballant des dels confins de casa meva a Singapur, em sento més fascinada que de costum per la natura de la meva ciutat. Quan sortia per fer exercici, m’unia a moltes altres persones que gaudien de l’arribada de les flors silvestres i les papallones a les cunetes, després que es deixés de tallar l’herba durant el període del confinament, i que esperaven que es permetés que aquesta vida salvatge redescoberta es quedés amb nosaltres (1)
Certs grups de persones, com la gent gran i els nens, els moviments dels quals estan més limitats localment fins i tot en condicions “normals”, ja interactuen estretament amb els seus ecosistemes locals. Cada matí, veig la meva veïna de més de vuitanta anys a la vorera, sumida en las seves tasques o els seus records, o, el que és més probable, en l’entrellaçament de totes dues coses. Omple una bossa de plàstic amb flors de pèsol blau que agafa de les enfiladisses silvestres que cobreixen la barana del lloc en què el nostre carrer creua un canal d’aigua pluvial: aquestes flors es convertiran en una infusió o en colorant per a pastissos. Per anar a la llar d’infants, la meva filla camina pel sender que voreja aquest mateix canal. Sol aturar-se per copsar en l’aigua el frenesí dels peixos que s’alimenten i es barallen. En una barana o un terrat pot veure sovint una martinet blanc o una garsa a l’aguait del seu esmorzar.
Els vincles existents entre el contacte amb la natura i el benestar humà és un fenomen ben conegut. La biofília, la teoria de 1979 del biòleg Edward O. Wilson segons la qual la humanitat té un desig instintiu d’interactuar amb la natura, ha arribat a formar part de la cultura popular. Entre els exemples de la investigació que demostren els beneficis del contacte amb la natura se solen citar els temps de recuperació dels pacients en habitacions amb vistes a la vegetació, que són més breus que els d’aquells que veuen una paret nua, i el fet que un passeig per un parc té un efecte de reparació psicològica més gran que caminar per un carrer ple de gent.
¿Existeix una tensió entre l’atracció innata i saludable que sentim per la natura salvatge i l’imperatiu ambiental de viure en entorns densos, en ciutats? Actualment, a les notícies es parla molt del fet que la pandèmia ha accelerat la fugida d’algunes de les ciutats més icòniques del món, com Londres i Nova York, a la perifèria i més enllà. Es pot discutir si aquest fenomen forma part d'un èxode urbà de proporcions més grans i de llarg termini (2), però fins i tot una tendència més suau cap a la suburbanització ―o, en el cas dels rics, la recerca de refugis rurals― s'oposa al consell dels científics que sostenen que la nostra esperança de conservar un planeta habitable depèn d’una ràpida i dràstica reducció de la petjada actual de les activitats humanes. De la mateixa manera que no hi ha cap “altre lloc” al qual puguem llençar els nostres residus, l’“escapada” de la ciutat amenaça d’expandir els nostres problemes humans sobre una extensió de terreny més gran. Com els epidemiòlegs ens han recordat en el cas dels brots de malalties contagioses, des de l’ebola fins a la COVID-19, envair els refugis cada vegada més petits d’altres espècies les posa en perill tant a elles com a nosaltres.
“Resilvestrar” implica restablir un paisatge prèviament alterat per la gent. Aquest concepte ha arribat a la imaginació popular a través d’històries com Wilding (2019), la crònica d’Isabella Tree sobre la transformació de la finca de la seva família a l’Anglaterra rural, i Feral (2017) de George Monbiot. Aquests dos relats han convençut molts lectors del gran potencial que té la recuperació de la terra esgotada, i també han contribuït a difondre el coneixement del paper crucial que els grans mamífers no humans tenen en les cascades tròfiques que determinen els ecosistemes dinàmics.
¿Com canvien les dinàmiques del resilvestrament quan es transfereixen d’espais dels quals els humans s’han retirat voluntàriament ―com l’antiga terra de conreu, les regions desindustrializadas o els parcs nacionals― a llocs on els humans encara desitgen coexistir densament, és a dir, a les ciutats? És possible que a alguns el “resilvestrament urbà” els sembli un oxímoron. En el context nord-americà, segons he pogut veure, el resilvestrament es relaciona amb la visió d’un col·lapse social inevitable (segons el concepte de l’“adaptació profunda”), una relació que moltes vegades presenta ressons incòmodes del projecte dels colons pioners i de l’ambiciós ―però sovint “ingenu”― moviment del “retorn a la terra” de les dècades dels seixanta i setanta. En alguns fòrums es difon l’opinió que les ciutats, i en alguns casos la mateixa civilització, són l’arrel de tots els problemes humans.
Per contra, en el nostre nou llibre, Flourish: Design Paradigms for Our Planetary Emergency (2021), Michael Pawlyn i jo afirmem que hem d’acceptar la realitat de la nostra interdependència tant amb pobles diferents com amb altres espècies, mentre ajudem les nostres ciutats a evolucionar perquè puguin donar suport activament a aquesta realitat. A Flourish vam explorar aquesta i altres formes en què els dissenyadors i els clients del disseny poden prestar suport a la transició des de l’arrogància i l’ansietat de l’Antropocè cap a l’acceptació i la reintegració del Simbiocè. Aquest últim concepte el va encunyar el 2011 el filòsof mediambiental Glenn Albrecht, que posteriorment va observar que “alguns humans ho han fet bé en la simbiosi de curt termini que desafia el nostre gegantisme industrial i els nostres monocultius, però ha arribat el moment que tota la humanitat es reintegri a la diversitat i la unitat de la resta de la vida” (3)
¿Quin aspecte té el resilvestrament als nostres carrers i espais urbans? En contextos urbans densos, on és funcionalment o políticament impossible reintroduir altres grans mamífers a gran escala, els humans hauran d’intervenir activament d’una manera que ajudi el paisatge a evolucionar. Per a alguns, això podria significar la reintroducció deliberada d’espècies autòctones de plantes i animals als espais urbans. El pla d’introduir a Barcelona ruscs d’abelles, torres en les quals puguin niar els ratpenats i les abelles, i de plantar una vegetació respectuosa amb els insectes constitueix un exemple d’aquest mètode. En el meu ús del terme, el resilvestrament urbà també comporta acceptar el sorgiment espontani de noves plantes, les llavors de les quals han estat transportades per l’aire o per animals, i evitar o reduir d’una manera significativa tant les operacions de segar, podar i escardar com l’ús de pesticides. Aquest plantejament pot observar-se en els experiments de resilvestrament duts a terme per Yun Hye Hwang en diversos llocs de mostra de Singapur, entre els quals es troben un terrat i un prat d’un campus universitari. (4)
Per assegurar un impacte substancial en els sistemes urbans, aquestes petites mesures han de tenir el suport de polítiques més àmplies que integrin la natura com un factor essencial de l’urbanisme i les decisions de gestió i, de manera crucial, el suport ciutadà (5) . Tant el pla de la Ciutat en la naturalesa de Singapur, desvelat al 2020, com els plans de “renaturalització” de Barcelona que s’han anunciat recentment (6) , són el resultat d’un treball començat molt abans que ens colpegés la pandèmia. No obstant això, els beneficis tangibles que la naturalesa urbana aporta al benestar dels qui s’han quedat “atrapats” en aquestes urbs sens dubte han ajudat a convèncer molta gent sobre la seva necessitat tant en aquestes dues ciutats com en d’altres de tot el món.
El resilvestrament s’expandeix i enriqueix l’agenda ecològica per als espais públics urbans. Pistes d’esports i zones d'esbarjo, carrils bici i granges urbanes són tots ells importants per al futur de les ciutats, però seria un error considerar que tot això substitueix els espais més salvatges. Com Charles Montgomery afirma a Happy City (2014), els arbres i els prats dels espais ben cuidats i ordenats que els humans diuen que prefereixen mirar pot ser que no aportin un benefici tan gran per al benestar com les formes de natura més silvestres. A més, permetre que la natura més “silvestre” entri en les nostres ciutats pot ajudar a construir una societat més simbiòtica amb la natura per mitjà de cicles d'influència generacionals: els investigadors han constatat que l’exposició directa a la natura durant la infància està relacionada amb actituds i pràctiques de conservació en la vida adulta (7)
En el seu llibre Down to Earth (2018), Bruno Latour va defensar la necessitat de reorientar la política cap al “terrestre”. Aquesta tesi va despertar l’interès de molts lectors, encara que no oferia exemples clars del que podia significar en la pràctica. Un altre motiu pel qual la proximitat a la natura salvatge és important per als habitants de les ciutats és que ens ofereix metàfores i models per als sistemes humans i el nostre futur social.
En aquesta època que ens reclama que canviem la nostra forma d’estar al món, necessitem metàfores i models inspiradors. En el nostre últim llibre Flourish, Michael Pawlyn i jo animem els lectors a dirigir una mirada més profunda a la natura per trobar models d’un disseny veritablement regeneratiu. En un exemple molt gràfic que ens sembla il·luminador, el botànic, professor i escriptor Robin Wall Kimmerer observa la rica vida social d’una planta local, el corner, i descobreix una metàfora que ens ajuda a imaginar una nova economia basada en la “gratitud i la reciprocitat”, en el principi de l’abundància, més que no pas en el de l’escassedat (8)
Membre de la Citizen Potawatomi Nation, Kimmerer és una de les moltes veus que ens recorden que una infinitat de comunitats han practicat l’administració simbiòtica dels seus paisatges coevolucionats durant generacions. Qualsevol intent seriós de resilvestrar o restaurar l’ecologia ha d’unir-se al reconeixement i aprenentatge de les sofisticades relacions existents entre els pobles indígenes i els seus paisatges. Estudis més profunds de les pràctiques específiques de gestió de la terra per part dels indígenes, com el Black Emu (2018) de Bruce Pascoe a Austràlia i el Tending the Wild (2013) de M. Cat Anderson a Califòrnia, ofereixen altres exemples de formes de vida íntimament entrellaçades amb el lloc.
Més enllà del repte de (re)adquirir un coneixement local profund, el resilvestrament en el context de les ciutats contemporànies haurà de fer front a altres dificultats com ara la intensitat d’ús, els microclimes de soroll produït per l’home, la contaminació de l’aire, l’efecte d'illa de calor de les ciutats, les superfícies impermeables, etcètera. És temptador buscar analogies amb els desafiaments de conrear la coexistència humana en contextos urbans densos, les turbulències i riscos de l’estreta interacció entre persones amb diferents orígens i pràctiques culturals.
El resilvestrament ofereix un model nou i molt prometedor per a la indústria del paisatge. De la mateixa manera que hem demanat a alguns dels més vulnerables de les nostres societats que netegin els nostres vàters i escorxin el nostre bestiar, se sol concebre el treball en el paisatge com un treball manual no especialitzat on només compta la força bruta. Desmarcant-se clarament d’aquesta concepció, durant el desenvolupament dels seus projectes de resilvestrament, Hwang va ensenyar als treballadors del paisatge amb els quals va treballar a identificar certes plantes perquè hi tinguessin una cura especial (el cas de les espècies en risc) o perquè les gestionessin d’una manera adequada (el cas de les enfiladisses que creixen molt de pressa i ofeguen altres plantes). Aquest és un pas petit però important per avançar d’un sistema de control a un sistema de cura. En un temps en què tant el nacionalisme ètnic com la pèrdua de biodiversitat amenacen molts punts del planeta, les ciutats ofereixen una esperança de reconciliació entre diferents comunitats d’humans i entre nosaltres i altres espècies. La natura dinàmica i heterogènia de les ciutats també pot permetre un tipus de resilvestrament que superi els vells conceptes d’espècies “autòctones” i “invasores” i celebri els processos de negociació, adaptació i barreja.
Als cínics potser això els semblarà una fantasia romàntica. Però s’ha obert una finestra d’oportunitat: diversos governs municipals estan articulant programes de resilvestrament i els mitjans de comunicació convencionals estan divulgant el concepte. És la nostra oportunitat per fer un salt que vagi més enllà d’una concepció de la natura basada en els “serveis de l’ecosistema”, una visió que continua subjugant la Terra i altres espècies al servei de l’ésser humà. És el nostre moment per actuar a partir del coneixement que els humans som més que protectors “biofílics” de la natura: som una part inextricablement integrada en el tot de la natura. En essència, hem de resilvestrar la nostra autoimatge.
Per fer-ho, haurem de capgirar les nostres tendències egocèntriques i antropocèntriques, aprenent a veure’ns a nosaltres mateixos en altres pobles, altres criatures, altres sistemes. Els habitants de les ciutats, com la meva veïna que recull flors i la meva filla que mira els peixos, troben recursos i alleujament allà on molts altres no mirem perquè estem massa ocupats o distrets. Si mirem al nostre voltant amb més cura i més curiositat, ¿com podrien tantes altres formes de vida que enfonsen a terra els seus cossos, les seves arrels, els seus micelis, suggerir-nos noves formes d’integrar-nos en els nostres espais urbans en aquesta era incerta? Estar “atrapat” en un lloc no ha de significar necessàriament immobilitat: també pot significar un arrelament que ens permeti florir.
1.https://www.channelnewsasia.com/news/commentary/covid-19-circuit-breaker-grass-cut-frequency-biodiversity-nparks-13013956.
2.https://www.bloomberg.com/news/articles/2020-09-16/the-truth-about-american-migration-during-covid.
3. https://theecologist.org/2019/feb/27/after-anthropocene.
4.https://blog.nus.edu.sg/urbanwildlab/
5. https://www.channelnewsasia.com/news/singapore-to-plant-1-million-trees-develop-more-gardens-and-12500858.
6. https://www.theguardian.com/environment/2021/jan/31/bat-boxes-greened-streets-and-insect-hotels-barcelona-embraces-its-wild-side-aoe.
7. https://research.childrenandnature.org/research-library/ is an excellent portal for research in this area.
