Les ciutats denses s’han trobat en el focus d’atenció arran de l’impacte de la pandèmia COVID-19. En aquesta entrevista Carme Ribas, arquitecta barcelonina i presidenta de l’edició 2014 del Premi Europeu de l’Espai Públic, reflexiona sobre les perspectives de futur de les ciutats.

Gran defensora de l’espai públic, Ribas analitza, en la conversa amb Manuel Lillo, director del setmanari El Temps, temes claus com ara la densitat urbana, la mobilitat, la renaturalització de les ciutats o la relació entre l’espai públic i l’espai privat. Reforçarà el coronavirus el valor de l’espai públic? Canviaran els nostres barris?

- En el perfil biogràfic que li fa el CCCB es diu que vostè va participar en la “democratització dels espais públics” de Barcelona a inicis dels vuitanta.

- Estem parlant de fa molts anys, als inicis de l’Ajuntament democràtic, quan tot estava per fer i calia democratitzar-ho tot. Es va treballar molt, sobretot, en la reconstrucció de l’espai públic com a suport de la vida col·lectiva. En concret, a Barcelona, es van urbanitzar bona part d’espais públics a les zones cèntriques, però també en els barris perifèrics: obrint nous parcs, noves places, refent fractures històriques, urbanitzant... Era l’època en què estava Oriol Bohigas a l’Ajuntament, qui va proposar “monumentalitzar la perifèria”: crear noves centralitats, nous espais públics que donessin identitat a cadascun dels barris que formen la ciutat. Un grup de joves que recentment havíem acabat la carrera, entre els quals hi era jo, vam col·laborar en fer possible aquesta perspectiva a dins de l’Ajuntament. 

- Parla, però, de fa molts anys. Encara caldria “democratitzar” més l’espai públic?

- És evident que és un tema que no s’ha d’abandonar. No podem parlar de l’espai públic sense relacionar-ho amb l’espai privat. Cada vegada hem anat entenent més que aquests dos espais no es poden desvincular l’un de l’altre. En aquests dies de la COVID-19 s’està veient força: qui està patint més els efectes del virus són els barris en què la qualitat de l’espai privat té moltes deficiències i necessiten més d’un bon espai públic. Ara, en ple desconfinament, es veu més pressió sobre l’espai públic en els barris en què l’espai privat té més deficiències. Hem d’entendre que treballar amb l’espai públic o col·lectiu també vol dir concebre l’espai privat d’una altra manera. L’espai privat també ha de tenir espais de convivència, espais comunitaris que són molt escassos en els barris on hi ha més vulnerabilitat perquè els habitatges són més petits. Això, des de la nostra professió, ho hem vist molt: tot l’habitatge social o protegit ha estalviat molt en els espais col·lectius. Ara ens estem adonant que és importantíssim crear unitats de convivència que comparteixin uns certs espais comuns, comunitaris, “públics”. I en el futur és un tema que caldrà pensar molt seriosament. 

- Pensa que la nova realitat que imposarà el període posterior a la pandèmia reforçarà la consciència de comptar amb aquests espais?

- Hauria de ser així. Hauríem d’anar cap a una concepció de l’habitatge com a unitats de convivència en què es comparteixen alguns espais més flexibles i, fins i tot, donar més importància als exteriors. Per exemple, hi ha molts habitatges i promocions d’habitatges protegits sense accés a les cobertes, on les cobertes no s’entenen com a espai compartit perquè això en dificultaria el manteniment. Crec que tot això s’haurà de repensar i que en les ciutats denses, com ho Barcelona, cal posar en valor aquests espais.

- Però aquests espais podrien arribar a substituir el paper que fins ara ha jugat el carrer en la vida pública? 

- No. Crec que una cosa es complementa amb l’altra. El carrer continuarà sent important, perquè el carrer és l’espai democràtic per excel·lència. O ho hauria de ser. Ara, amb el tema de la COVID-19, tindrem problemes per articular-ne els usos. Aquest problema ja existia. Però en el fons la COVID-19 ha magnificat els temes pendents que ja teníem davant, que és com aconseguir fer possible la convivència dels usos en l’espai públic d’una manera democràtica, però sense que hi hagi una competitivitat negativa.

- Com es fa, això? 

- Per exemple amb el canvi de model en la mobilitat. És fonamental reduir el percentatge d’espai públic que ocupa el vehicle privat, que ara està molt per sobre de la proporció de persones que l’utilitzen per desplaçar-se. Una de les úniques coses positives que ha portat la pandèmia és que això ja està en l’agenda de tothom. En un espai compartit has d’escollir què prioritzes. I està clar que el transport privat ha de ser el gran perjudicat i que, per fi, hauríem de poder guanyar espai públic d’una manera més tranquil·la, diguem-ne, sense una oposició tan forta i de tants actors com havíem tingut fins ara en aquest tema. Tot això també és important en relació al canvi climàtic. És significatiu veure com s’han recuperat nivells tan baixos de contaminació a la ciutat amb tanta rapidesa... Jo particularment no m’esperava que fos tan ràpid. És una meravella.

- La pandèmia servirà per conscienciar la necessitat de limitar l’ús de transport privat? Una cosa conduirà a l’altra? Influirà en els qui han de prendre aquesta decisió a nivell institucional?

- La recuperació de la qualitat ambiental d’aquests dies, amb l’absència de la contaminació produïda pels vehicles, bàsicament, crec que ha sigut una evidència tan gran que afavorirà que molta més gent estigui a favor de treballar per mantenir-ho, i estarà disposada al sacrifici d’una part del sistema de mobilitat. No tinc enquestes de l’opinió de la gent, però diria que tot això ajudarà a fer un pas que fins ara havia costat de fer.

- Pensa que la pandèmia ha canviat el concepte generalitzat que la gent tenia sobre el carrer, ni que fora de manera inconscient?

- Diria que sí. Una primera cosa que s’ha posat molt en valor és l’espai de convivència que és l’espai públic. Hi ha hagut molta enyorança de les trobades rutinàries. D’altra banda, crec que s’ha posat en valor la qualitat de l’aire, del cel, la quantitat d’ocells que tenim... És un gran salt de qualitat. D’aquí ve un altre tema, que és un canvi més difícil: la renaturalització de les ciutats. Les ciutats denses, com les nostres, tenen el problema de la manca d’espai per poder infiltrar la natura a dins. Altres ciutats, com les de tradició anglosaxona, tenen aquest costum que aquí no tenim. Caldrà una voluntat molt persistent per anar recuperant asfalt i substituir-lo per trossos de terra replantats. Caldrà que, a mida que traiem cotxes, puguem plantar grans arbres a cada cantonada. Hem de recuperar la possibilitat d’infiltrar el verd a les nostres ciutats. Aquest, segur, serà un dels temes pendents en l’espai públic.

- Això té cabuda en ciutats denses com les nostres?

- És clar. Aquí hi ha sempre la discussió entre el futur de les ciutats: la ciutat densa que tant hem defensat, aquella en què hi ha més interrelació i contacte, que provoca una cultura singular, que ens agrada, també s’ha vist que és una ciutat en què el contagi és més fàcil i les pandèmies més difícils de controlar. Per tant, el dilema entre ciutat densa i ciutat dispersa està tornant a aparèixer. De tota manera, des del punt de vista del tema del canvi climàtic, no interessa gens la dispersió. Per tant, crec que continuarà estant en valor la ciutat densa per evitar la dispersió a la resta del territori. Però aquesta ciutat densa, segurament, haurà de partir d’uns altres supòsits i, d’entrada, haurà de treballar amb sistemes de mobilitat molt diferents, humanitzant el seu espai públic, infiltrant espais naturals a l’interior... Ha de treballar, en definitiva, per fer compatible tot això. I aquest és el gran dilema amb què ens trobarem. Ja hi ha gent dient que hem de tornar al camp, que hem de repoblar els pobles abandonats... M’agradaria pensar que aquesta no és la mort de la ciutat, sinó que l’hem de repensar, tal com ja es va fer al segle XIX amb les pestes, quan hi va haver tots els plans d’higienització amb els sistemes de sanejament. Aquí ha d’aparèixer un altre pla de sanejament, tal com ja es va fer en el seu moment.

- Explica que la densitat és més beneficiosa a nivell ecològic, però perjudicial en termes de salut. En la nova transformació de les ciutats que hi haurà, si n’hi ha, després de la pandèmia, quin criteri pensa vostè que pesarà més?

- No li sabria dir cap a on anirem. Però aquest és el gran dilema. Hi ha qui pensa que la ciutat ha de ser una ciutat de ciutats que s’ha d’organitzar per barris amb autonomia pròpia, en què hi hagi a l’abast centre assistencial, biblioteca, escola... això és el que s’està promovent a París, “la ciutat dels 15 minuts”, que vol dir que en aquest temps, a peu o en bicicleta, has de poder arribar a tots aquests espais de primera necessitat, fins i tot als de trobada amb la gent. Si es treballa àrea per àrea, jo crec que això té sentit. Crec que a Barcelona s’intenta fer amb el model de superilles, que no només es urbanístic, sinó també d’organització social. Aquesta és una de les grans apostes de futur. A Barcelona, per exemple, els espais culturals estan tots agrupats i alhora allunyats. Per anar a veure un espectacle cal anar al centre. Caldria pensar en altres zones i espais que compleixin amb aquesta funció. També passa amb els sistemes assistencials, que s’agrupen per serveis i no per localització. Cal que sigui al revés, les persones han de poder ser assistides en un lloc proper. També caldrà repensar els desplaçaments al centre de treball. En continuem fent molts i aquests dies s’ha vist bastant: han sortit mapes de mobilitat de gent que es continuava desplaçant durant el confinament i és esfereïdor, perquè es mouen molt des de les perifèries. Els veïns dels barris més perifèrics, normalment els més vulnerables, són els que se solen ocupar de fer les feines més essencials i, per tant, els qui s’han de moure més cap al centre de la ciutat. Segurament les feines més essencials són les que menys canviaran en aquest sentit. Però d’altra banda, el teletreball ha arribat per quedar-se. Tothom es planteja si cal que els treballadors treballin vuit hores al dia cinc dies a la setmana en el lloc de feina. Això segurament no caldrà. I això, evidentment, afectarà la mobilitat, tal com l’hem conegut fins ara.

- D’altra banda, hi ha qui assegura que el nou món vindrà determinat per les pandèmies. En aquest sentit, els espais públics podrien passar a ser considerats un element de contagi? Caldrà reinventar ciutats buidades?

- No crec que l’espai públic es buidi. Fixi’s que tot el que es pensa és en un retorn a l’activitat basada en l’espai públic. La ciutat se salvarà. Ens diuen que els espais tancats són els més perillosos, cosa que és certa, pels sistemes de ventilació etc., i això serveix per pensar en activitats a l’aire lliure. I això vol dir que tota la cultura es reprendrà, a l’espai públic, cosa que anirà en contra dels espais tancats.

- I la por al contagi al carrer no pot incentivar el sedentarisme entre la ciutadania?

- No m’ho sembla. Hi ha hagut una mena de sortida explosiva els primers dies de desconfinament. Evidentment hi haurà restriccions, però les ganes de tornar a formar part de l’espai públic s’ha demostrat sobradament. Només cal veure com estan les places, carrers i parcs en aquest període. Segurament això també es deu a les deficiències de l’espai privat, que si tingués més qualitat no hi hagués hagut aquestes ganes de tornar a sortir. Però jo diria que la ciutadania, en general, ha demostrat unes ganes bestials de tornar a participar en aquest espai públic. Segur que tindrem restriccions durant molt de temps. Segur que hi haurà noves maneres de comportar-nos en l’espai públic, però crec que el tornarem a tenir. Jo d’això no dubtaria.

- Pensa que els balcons i les finestres passaran a tindre més importància d’ara en endavant com a elements que reforcen l’espai públic?

- Segur. La tendència que hi ha hagut a no fer balcons des dels anys cinquanta, induïda per les normatives, ha estat nefasta, i va fer que desapareguessin espais exteriors. La normativa s’hauria de fer repensar, també, perquè afavorís espais exteriors.

- L’enginyeria urbana i l’arquitectura ha contribuït molt al llarg de la història a fer augmentar l’esperança de vida. Com contribuirà per millorar les condicions veïnals en l’etapa post-pandèmia?

- Crec que la renaturalització i la introducció del verd és important. Repensar els espais públics, també. Caldrà eliminar l’ús del cotxe tant com es pugui perquè hi hagi més espai per a la gent. I segurament la tecnologia també ens podrà ajudar: és probable que aparegui, sense sentir-nos excessivament controlats, tecnologia capaç de mesurar la qualitat de l’aire a dins de l’habitatge. Si hi ha hagut tanta domòtica per encendre el forn quan estem fora de casa, segur que se’n pot crear per avisar-nos de situacions d’insalubritat. També poden sorgir sistemes per poder-te connectar amb la gent que viu sola a través de centraletes de barri. Però el que caldrà serà intentar reduir la contaminació al màxim i contribuir a la renaturalització de la ciutat. Caldrà trobar una certa reconciliació entre l’agricultura i l’urbanisme. Hi ha gent, aquests dies, que ha augmentat la compra de producte ecològic i de proximitat. Hi ha hagut una certa vinculació, un cert afany per controlar el que es menja, per l’alimentació saludable. Això haurà d’entrar en la cultura urbana.

- Pel que fa a la reconversió de les ciutats, n’hi ha alguna en el món que apunte bones maneres en aquest sentit?

- N’hi ha moltes que fan esforços. A Holanda i Alemanya han fet, per exemple, petites ciutats o barris ecològics, responsables en termes de transició energètica, en termes d’emissió zero... a Europa, als països nòrdics, també a França, treballen en barris nous. En la reconstrucció de la ciutat París hi aposta molt seriosament. I ciutats com ara Copenhaguen o Hèlsinki funcionen bé però són molt poc denses. Aquestes han recuperat molt l’espai públic per al ciutadà, i és impossible comparar-nos-en: la densitat d’habitants per quilòmetre quadrat és infinitament més baixa que la nostra. Aquí haurem de ser molt enginyosos per trobar la manera de fer-ho.

- Pensa que es donen les condicions per trobar aquestes maneres?

- Les haurem de trobar. Aquest tema del contagi tan directe crec que l’anirem solucionant per altres vies. Hi haurà uns hàbits de comportament i d’higiene que no els perdrem. Però que no ens puguem abraçar... Espero que algun dia ho tornem a fer. Aquesta cosa del contagi tan directe se solucionarà per la via de la recerca sanitària. És com allò de les pestes: no se sabia d’on venien fins que es va descobrir que era per l’aigua corrent i es va actuar en conseqüència. Quant més coneixem aquests virus, més senzill serà enfrontar-nos-hi directament. Per tant, la proximitat la tornarem a tenir. Però això no va desvinculat dels temes d’emergència climàtica. Caldrà tenir present, per exemple, els hàbits saludables dels ciutadans. Una ciutat mai no serà autònoma des del punt de vista alimentari, perquè mai no tindrà la superfície suficient com per cultivar tot el que menja. Però caldrà introduir una agricultura urbana educativa, que ajudi a prendre consciència del que mengem. Serà important reforçar els vincles amb l’agricultura. Crec que aquest sí que és un deure de la ciutat. I alhora, caldrà preservar el que tenim d’espai agrícola proper a les ciutats. Això és molt important i fa referència a l’escala metropolitana, i és aquí quan entrem en un tema de cogovernança. Barcelona pot donar respostes molt ràpides, però els municipis més petits ho tenen més difícil i caldrà que estiguin ben liderats i disposats a col·laborar entre si.

Aquest article va ser inicialment publicat a la revista El Temps.