Espais urbans, a part de ser públics, també són polítics. Es basen en la idea que l’accés és obert a tothom. Però, qui té accés a certs espais «públics» i qui no? 

Eric Fassin és professor de sociologia a la Universitat de París 8 Vincennes-Saint Dennis, i investigador al Laboratoire d’études de genre et de sexualité (CNRS – París 8 – París Ouest). El sociòleg va entrevistar-se per a Espais Compartits durant la seva visita al CCCB amb motiu del seminari «La governança i l’augment del populisme a l’Europa del sud», organitzat pel CCCB i la British Academy el passat 2 de juliol, en el marc dels debats «Europa: de l'esperança a la desafecció».

La renovació de la Place de la République i l’ús ciutadà que ha tingut un cop se n’ha reduït considerablement l’espai dedicat als cotxes constitueixen, segons Fassin, un bon exemple que l’espai, a més de ser públic, és polític. Es basa en la idea que l’accés és obert a tothom. Però, qui té accés a certs espais «públics» i qui no? En la mateixa definició d’espai públic l’exclusió és tan important com la inclusió. L’espai públic és polític precisament perquè defineix qui queda a dins i qui en queda fora.

Fassin recorda, també, el que oblidem quan entenem l’espai públic només des d’una òptica material. En els últims anys, les xarxes socials s'han percebut com la font d’expressió del ressentiment i agressivitat. Les plataformes digitals però també han donat l’oportunitat de participar en el debat públic a molta gent que no hi tenia cabuda. El sociòleg francès parla de l’onada de denúncies feministes sota el hashtag #metoo com un exemple de la rellevància de la possibilitat de parlar sense la necessitat de tenir un reconeixement públic, gràcies a les xarxes socials.