X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.

Veu: Judith Butler

«L’espai públic s’està encongint, venent o sent monitorat»
Judith Butler és una de les veus destacades que han passat pel CCCB i ens ha deixat  la seva valuosa reflexió sobre l’espai públic.

[Durada: 00:04:15 | Llengua: Anglès]

Espais compartits va enregistrar aquesta conversa amb Judith Butler el 5 de novembre de 2015, quan va visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en motiu de la seva conferència «Cossos que encara importen», el 5 de novembre, dins del marc de l’exposició «+Humans», per tal de reflexionar sobre el futur immediat que espera a la nostra espècie.

En la pregunta sobre quin creu que és la situació de l’espai públic, Butler alerta de la privatització, reflexionant que «la idea d’un espai on qualsevol pugui reunir-se formal o informalment cada cop és més difícil». Per a exemplificar-ho, parla de «Occupy Gezi». Segons Butler, quan aquest espai icònic dels moviments i representacions polítics va ser venut a la indústria privada, els turcs ho visqueren com una gran ofensa i «van adonar-se que la democràcia es trobava d’alguna manera en perill si no tenien un espai públic on reunir-se». Acaba afirmant contundentment que «Com més espais es privatitzen, menys llibertat de reunió hi ha. I dubto que puguem tenir democràcia sense llibertat de reunió»

Pel que fa el seu espai preferit, Butler parla de la piscina pública que visita sovint. Es tracta d’un equipament accessible per a tothom – física i econòmicament – i en valora el seu valor democratitzador i igualitari: Hi ha gent que la fa servir per a dutxar-se, d’altra per nedar i en general és un lloc divers on diferents col·lectius poden trobar-se i estar en contacte. Butler lamenta que per raons d’austeritat n’hagin tancat unes quantes i afirma que allà se sent part d’un col·lectiu de forma anònima: «Som d’edats, mides i colors diferents [...] no sé els noms d’aquestes persones [...] però intentem viure les nostres vides corpòries com podem. I això em fa apreciar l’esfera pública diàriament»

Guillem Pujadas Jané