El proveïment i la protecció de l’espai públic és tanmateix un indicador igual de vàlid que qualsevol altre de l’estat de salut d’una societat.

Què és l’espai públic? I quin paper té en el futur de la ciutat? Plantejar preguntes com aquestes en plena pandèmia mundial sembla una mica surrealista, però, com amb tantes altres coses, la COVID-19 ha servit per posar en relleu qüestions que ja eren urgents abans de la irrupció del virus. Després d’un any vivint confinaments successius, la majoria de nosaltres som més conscients que mai de la necessitat que tenim d’espai públic i del paper crucial que aquest espai té en la vida saludable de la ciutat; tot i així, la veritat és que, des de fa ja unes quantes dècades, l’espai públic ha patit una erosió contínua a causa dels cotxes, la privatització, els supermercats i, més recentment, internet. Per tant, les preguntes plantejades més amunt no poden ser més oportunes.

L’espai públic és, en essència, el context on té lloc la vida pública, i la seva màxima expressió es dona en un règim democràtic. Històricament, els espais públics urbans eren sobretot mercats, que constituïen invariablement el cor de qualsevol vila o ciutat. Els mercats eren els espais de trobada i intercanvi per excel·lència: un lloc on es congregaven persones de diferents orígens i condicions per baratar aliments, mercaderies, notícies i opinions. Possiblement, el més sensacional de tots fou l’àgora atenesa: un gresol d’aliments, política, comerç i debat; el lloc on va néixer la democràcia. Era un recinte de forma irregular, amb plataners aquí i allà i envoltat d’estoes (edificis allargats i porticats per a ús públic), que tenia múltiples funcions: mercat d’aliments, tribunal de justícia, lloc d’esbarjo, escenari de cerimònies i punt de reunió a l’aire lliure on els ciutadans acudien per votar. L’heterogeneïtat quotidiana del mercat, on s’hi podia anar a comprar olives i trobar Sòcrates discursejant davant de les parades de peix, constituïa el contrapès indispensable dels exclusius sopars (symposia) celebrats per les elits ateneses; un equilibri que era contínuament objecte de debat públic. Així, doncs, aquesta tensió entre l’espai públic i el poder privat ha estat consubstancial a la democràcia des dels seus inicis, una relació que en la nostra era moderna s’està descompensant perillosament.

Per repassar l’evolució de l’espai democràtic des dels seus orígens atenesos fins a l’actualitat caldrien uns quants volums força feixucs; tanmateix, podem destacar uns quants conceptes relacionats amb les preguntes que hem formulat. En primer lloc, l’espai públic té rellevància perquè és inclusiu i, per tant, fomenta les trobades amb l’altre (i la seva tolerància). En segon lloc, en trobar-hi expressió tot allò que tenim en comú —la necessitat d’aliment, de fer treballar el cervell, de sociabilitat, d’intercanvi—, els espais públics permeten la implicació compartida sense la qual la societat mateixa no podria existir. És fonamentalment a través de l’experiència d’actuar en aquest espai negociat —ja sigui celebrant algun tipus de ritual públic, com ara una festivitat nacional, o bé simplement regatejant per una pastanaga— que aprenem a ser individus socials; de la mateixa manera que, en la infantesa, aprenem a compartir el menjar i la conversa a la taula de la cuina. En molts aspectes, els espais públics són l’expressió urbana d’aquestes taules familiars: espais al voltant dels quals ens apleguem per compartir, per expressar-nos i, de vegades, per posar a prova la nostra afinitat. Creats i preservats perquè tots puguem fer-ne ús i gaudir-ne, els espais públics posen de manifest el bo i millor de la societat: les seves aspiracions, la seva generositat i, per damunt de tot, la seva tolerància. Tant si ens hi apleguem per comerciar com per celebrar o protestar, en fer-ho refermem el contracte social que ens uneix, i ho fem fonamentalment de manera visible. 

La majoria d’elements de la vida pública s’han desplaçat de l’espai físic a internet, i no costa gaire adonar-se que aquest canvi recent suposa una amenaça per a l’estabilitat mateixa de la societat. Totes les funcions socials que abans es duien a terme a la plaça del mercat, des de comprar aliments, comerciar i socialitzar fins a debatre, fer safareig i manifestar-se, ara es poden fer per internet, amb tot un seguit de conseqüències que amenacen la democràcia en si mateixa. L’assalt recent al Capitoli, als Estats Units, no és més que un símptoma esfereïdor d’una transformació que s’ha anat coent durant anys. La propagació maliciosa o per desconeixement de mentides, rumors i teories conspiratives amb fins polítics o d’altres tipus s’ha demostrat que ha repercutit en les eleccions generals del Regne Unit i els Estats Units i, a la llarga, ha fragmentat la societat en una sèrie de subgrups antagònics motivats per una animadversió i una desconfiança mútues.

Aquests greuges, però, evidentment no prosperen per si mateixos, sinó que s’alimenten de les decepcions i rancúnies subjacents nascudes de la promesa frustrada del tardocapitalisme i de l’acumulació de poder entre unes elits obscures, factors que internet ha facilitat de manera simultània. És en aquest context —les enormes desigualtats en termes de riquesa, de poder i d’oportunitats que amenacen els països democràtics d’arreu del món— on s’ha d’emmarcar qualsevol debat sobre el futur de l’espai públic.
Tornant a les preguntes plantejades a l’inici, podríem dir, doncs, que l’espai públic és l’expressió física d’una societat oberta i inclusiva i que el seu paper primordial en el futur de les ciutats serà el de contribuir a salvaguardar aquesta obertura davant de múltiples amenaces. Òbviament, l’espai, per si sol, no pot solucionar els problemes de la societat (per més que un bon grapat d’arquitectes somiïn el contrari), però el proveïment i la protecció de l’espai públic (o sigui, d’un espai d’acollida on totes les persones puguin realitzar un ampli ventall d’actes conformes a la llei) és tanmateix un indicador igual de vàlid que qualsevol altre de l’estat de salut d’una societat. Així, doncs, quines formes haurien d’adoptar aquests espais públics? 

Com hem vist en el cas de l’àgora, els espais públics més enriquidors socialment són aquells que acullen una multiplicitat d’esdeveniments de tota mena. A Atenes, la gent potser discrepava del que pogués dir Sòcrates, però absolutament tothom menjava olives. És aquesta coexistència d’uniformitat i diferència en els espais públics allò que fomenta el que podríem denominar esperit públic: de manera anàloga a la contracció d’un múscul, tenir un gran nombre d’encontres cada dia amb veïns, companys de feina, comerciants i desconeguts amb un ampli ventall de necessitats, hàbits i opinions construeix una consciència del que es comparteix molt més profunda que un jurament de fidelitat a una bandera, un credo o un eslògan. Efectivament, quan l’anterior sentiment d’afinitat s’afebleix passen a un primer pla formes posteriors d’identitat oficial,sovint en forma de populisme. 

És en aquest context que el menjar ha de tenir un paper cabdal en el futur de les nostres ciutats i societats. No és cap casualitat que molts dels espais públics més sensacionals de la història, des de l’àgora atenesa i el fòrum romà fins a Les Halles de París, el Covent Garden de Londres, la Boqueria en Barcelona o la plaça Djemaa-el-Fna, a Marràqueix, fossin originàriament, o encara siguin, mercats de menjar. El menjar sempre ha estat l’element que més ha vivificat i modelat l’espai públic, i fins i tot les ciutats. Centres d’intercanvi històrics com l’àgora d’Atenes, el fòrum de Roma i el Borough Market de Londres van precedir les ciutats que més tard van abastar. El menjar congregava les persones molt abans que les ciutats ni tan sols existissin i va continuar fent-ho a mesura que els centres urbans evolucionaven. Abans de l’era del ferrocarril o de la refrigeració, els mercats eren els únics llocs on generalment es podien comprar aliments frescos, de manera que la gent hi havia d’acudir amb assiduïtat. Com a espai obert més important (i sovint l’únic) de la ciutat, la majoria eren supervisats per l’Ajuntament, la qual cosa posava de manifest el lligam indestriable entre menjar i política. Els mercats també eren el lloc on el camp venia a la ciutat, el lloc on l’aliança fonamental entre camp i ciutat es feia palpable per als habitants urbans. A la ciutat preindustrial, ningú no podia ignorar d’on provenia el seu menjar: ovelles, vaques i oques eren menades pels carrers fins al mercat i piles d’enciams i cols barraven el pas. La plaça del mercat sempre era l’indret més animat de la ciutat: el punt on les estructures polítiques, comercials i socials que apuntalaven la vida urbana confluïen per crear la més gran manifestació d’urbanitat.

Avui, les estructures subjacents que modelen la societat han deixat de ser visibles. La major part dels aliments que mengem arriben a altes hores de la nit, es traslladen de manera invisible i anònima per tot un seguit de cadenes de fred especialitzades per poder omplir les prestatgeries dels supermercats mentre dormim. Ja no cal sortir de casa per menjar, per anar de compres, per assabentar-se de notícies o per fer activitats de lleure, i, com ha demostrat la COVID-19, molts de nosaltres ara també podem treballar des de casa. La sociabilitat dels centres urbans està minvant, juntament amb el sentiment col·lectiu de qui som. El poder que abans ostentaven els ajuntaments també s’està desplaçant: dels parlaments i els legisladors a grans empreses globals, entitats financeres i imperis mediàtics; de l’àmbit públic a mans privades. Si volem prosperar en aquesta nova realitat, hem de trobar maneres de tornar a fer tangibles les nostres relacions i de reimplantar espais on puguem actuar com a ciutadans, no només com a consumidors. 

És aquí on el menjar té un gran potencial per reinstaurar la vida pública que hem perdut. A diferència del poder, dels diners o de la influència, el menjar és quelcom físic, i, com que tots hem de menjar cada dia, no ha vist delmat el seu poder de connectar-nos. De fet, durant la pandèmia, això s’ha fet palès d’incomptables maneres: veïns que han cuinat els uns per als altres i han portat menjar als més necessitats, xefs que s’han posat als fogons de les cuines de les escoles i milers de persones que han començat a comprar els aliments directament de productors locals o s’han posat a conrear els seus propis productes. Arreu del món han sorgit noves xarxes alimentàries locals, les quals han forjat vincles que, amb la visió política adequada, podrien establir els fonaments per a la mena de comunitats enfortides i resilients que necessitarem si volem prosperar en un futur baix en carboni. Jo tinc una paraula per a això: sitopia, o lloc de menjar (de sitos: menjar, i topos: lloc). Atès que la nostra vida està marcada pel menjar, si el fem valer i el tornem a situar al centre del nostre raonament, si li fem espai a les nostres llars i als nostres jardins, veïnats, ciutats i regions urbanes, construirem un futur més resilient, tolerant i igualitari.