Forensic Architecture (FA) és una agència de recerca amb seu a Goldsmiths, Universitat de Londres. El seu multidisciplicnari equip treballa al servei dels drets humans i les causes ambientals reconstruint i documentant certs casos en fòrums legals i polítics amb finalitats judicials i de denúncia.

Segons el web del Forensic Architecture:

«El 27 de febrer de 2020, el govern turc va obrir les fronteres amb Grècia per exercir pressió política sobre la Unió Europea respecte a Síria. Milers de migrants i refugiats van ser conduïts fins a un punt únic a la frontera entre tots dos països amb la promesa d’una ruta cap a Europa.
El govern grec va respondre-hi enviant policia i tropes a la zona. Va advertir els migrants que no creuessin i va suspendre el sistema d’asil. Després d’uns quants dies de tensió, el 3 de març, un comitè de la Unió Europea, incloent-hi el primer ministre grec i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, van visitar la zona. En la seva declaració conjunta, Von der Leyen va lloar Grècia com l’“escut” d’Europa.
L’endemà, hi va haver una escalada de la violència al pas fronterer. Hi va haver trets i ferits. Les autoritats turques van afirmar que Grècia havia disparat contra els refugiats i n’havia ferit cinc. Les autoritats gregues van afirmar que allò no era cert i encara no hi ha un consens sobre els fets d’aquell dia.» ⁽¹⁾

Dirigit per l’arquitecte i professor de Cultures Visuals i Espacials, Eyal Weizman, Forensic Architecture (FA) és un grup de recerca format per arquitectes, programadors, cineastes, periodistes de recerca, artistes, científics i advocats que opera des de Goldsmiths, University of London. FA utilitza alta tecnologia per investigar casos de violacions de drets humans per part d’estats, cossos i forces de seguretat, exèrcits o corporacions.

Mitjançant eines digitals d’anàlisi espacial, modelatge, tecnologies immersives, recopilació documental, entrevistes i col·laboracions acadèmiques, reconstrueixen les escenes i els esdeveniments dels casos per poder presentar-los com a proves en investigacions judicials, comissions parlamentàries o publicar-les en mitjans de comunicació. Una autèntica pràctica forense espacial.

En el cas de Muhammad Gulzar, Forensic Architecture va treballar amb altres agències de mitjans i diaris com Der Spiegel, Lighthouse Reports o Bellingcat recollint i examinant un munt de vídeos i fotografies. Van fer entrevistes amb testimonis i van sol·licitar informes pericials a experts en acústica. Utilitzant eines d’edició de vídeo i modelatge tridimensional, van aconseguir reconstruir de manera fidedigna els fets esdevinguts aquell dia i van determinar amb poc marge d’error l’origen dels trets que aquell 4 de març van matar Gulzar i van ferir sis persones més.

A més de presentar la seva feina com a evidències en processos judicials, FA també busca incidir en àmbits que transcendeixin el camp legal. Conscients del poder dels mitjans per donar més visibilitat als seus treballs i contribuir a fer pressió social per a les causes que aquests defensen, el treball de FA s’ha exposat en centenars de museus, galeries i centres d’art d’arreu del món amb una gran repercussió, cosa que han aprofitat per qüestionar el poder i les institucions. Això pretenia l’obra present a la documenta 14 de Kassel, on FA va presentar la reconstrucció forense d’un assassinat comès per neonazis a la mateixa ciutat, la investigació del qual semblava tenir encara aspectes poc clars.

A més de qüestionar el rol de l’artista, pot fer la impressió que, en allunyar-se de la solemnitat i el rigor de la sala de judicis, s’acosta a la subjectivitat associada amb el món de l’art. Aquesta és una aproximació o confusió conscient i expressa de l’equip. De fet, l’expressió «estètica forense» apareix reiteradament en publicacions i exposicions de l’equip.

Segons Weizman mateix, no es tracta d’estetitzar o banalitzar els fets exposats, sinó de referir-se a l’etimologia grega de la paraula estètica, «susceptible de percebre’s pels sentits».

«[…] qualsevol forense t’explicarà que l’estètica és essencial per al treball de recerca i per a la seva presentació. A l’hora de presentar els fets, tothom entén que l’habilitat retòrica d’un advocat pot incidir més que els mateixos fets: és la manera com es presenten amb proves pericials, objectes, imatges, que comporten tota mena de decisions estètiques, de color, to, matís, ajustament, etc. Això il·lustra una cosa que tothom sap, encara que ningú no en vol parlar en l’àmbit forense. Depenem de l’estètica –som professionals de l’estètica–, però ens hem d’allunyar d’aquesta associació.»

En treballar amb material audiovisual recollit, hi ha una estetització prèvia i mediada en el moment en què es capten aquestes imatges i aquests sons. FA aconsegueix que aquesta «percepció dels sentits» treballi a favor de les seves causes. La combinació de dues disciplines com la ciència forense i l’arquitectura produeix una pràctica novella. Més enllà del pur peritatge, l’arquitectura forense aplica eines digitals des del compromís polític i una manera d’afrontar l’espai públic com a escenari del conflicte allunyada de l’enfocament habitual dels estudis d’arquitectura o urbanisme. Una manera de fer que confronta amb el poder en lloc d’alinear-se amb els seus preceptes i que aquest observa amb desconfiança. En paraules de Weizman, «els arquitectes s’han de convertir en figures públiques, posicionar-se, facin el que facin.»

El treball de Forensic Architecture sembla entroncar amb la citació de Michael Sorkin: «L’arquitectura no és mai apolítica: sempre reforça un conjunt de relacions socials, ja siguin dins de la família o entre governant i governat.» ⁽²⁾ FA planteja la dimensió política des de la mateixa praxi. Utilitzant-la com a disciplina, com a eina el resultat de la qual potser no construeix, no edifica, no altera l’espai físic, però que per descomptat sí que construeix un espai social i polític, no ja reforçant, sinó construint un conjunt de relacions socials.

Aquest posicionament està allunyat del de referents de la disciplina que accepten sense remordiments la complaença amb el poder com a part inherent del seu treball. Formulat per part d’un reconegut arquitecte en forma de pregunta i resposta: «Hi ha hagut cap moment en la història de l’arquitectura on l’arquitecte hagi contribuït amb qüestions cabdals per a la societat? Els arquitectes sempre han acompanyat els poderosos.» ⁽³⁾Una afirmació tan honesta com cínica que el treball de Forensic Architecture sembla si més no intentar contradir.