A FAVOR DE L'ESPAI PÚBLIC

La pregunta per l'espai públic ve acompanyada -potser motivada- per la preocupació sobre l'estat de la democràcia. És una constant. I no és estrany, perquè sabem que ciutat, democràcia, política i filosofia van néixer juntes a l'antiga Grècia, fruit de la irrupció de les lleis dissociatives del logos i de la superació de l'organisme de la vida preurbana que atorgava a cadascú un destí marcat per la naturalesa irrebatible. "La unitat no és objecte de la ciutat perquè aquesta és pluralisme", ens deia Aristòtil.

El lloc simbòlic en què ciutat, democràcia i política es troben és l'espai públic. [...] La càrrega simbòlica de l'espai públic és molt gran. M'agradaria dir que l'espai públic és el lloc de l'ús públic de la raó, a diferència de l'ús privat de la raó, segons la distinció de Kant. L'ús públic de la raó gaudeix d'una llibertat il·limitada per servir-se de la raó mateixa i parlar en nom propi. L'ús privat és domèstic i, sovint, sotmès a un mandat. Però aquesta distinció està impregnada d'un optimisme il·lustrat i una confiança en la raó molt rara en els temps actuals.

Avui ens movem més aviat en una distinció més prosaica: espais públics, espais privats, espais col·lectius. Els espais col·lectius són aquells que tenen significació pública, encara que siguin de propietat privada i impliquin peatges de discriminació econòmica: els centres comercials i els estadis en són uns exemples habituals. En qualsevol cas, la propietat -en una societat que n'ha fet un dret fonamental- és un factor bàsic de definició de l'espai públic. L'onada de privatitzacions que els estats han emprès aquests últims anys ha introduït aquesta noció de lloc públic de propietat privada, rebuda per alguns amb un entusiasme precipitat.

L'espai públic es pot definir per l'accés, per la funció i pel fi. L'accés: seria públic l'espai al qual tothom pot accedir en igualtat de condicions, independentment del seu origen, poder o classe social. És l'espai ideal de la política democràtica, espai de la igualtat, que és el valor principal de la democràcia, tot i que això s'oblida sovint. Així són els llocs públics per excel·lència: places, parcs, carrers, cantonades, on aparentment tothom està en les mateixes condicions, llevat dels qui porten guardaespatlles.

Per la funció: l'espai públic és el lloc on s'estableixen les relacions que van més enllà de l'àmbit privat i, per tant, creen comunitat. Una societat dominada per l'individualisme, on el privat no tingui sentit del que és públic, camina cap a l'anomia. Una societat en què el públic engoleix el privat és una societat totalitària. La vitalitat democràtica arriba quan des del privat s'opera amb sentit i consciència del que és comú i es crea teixit social, sobre el qual es construeixen les institucions públiques, sense esborrar mai la separació entre el que és públic i privat.

Per la finalitat: la pluralitat de fins és el fonament de l'espai públic, com a garantia de la pluralitat real de la societat. L'espai públic pot servir per realitzar o expressar fins compartits per tota una societat o una part, però no hauria de ser el lloc d'exclusió de ningú. [...]

És cert que, per tradició, per història, per manera d'entendre la vida col·lectiva, la qüestió de l'espai públic té certa especificitat europea. Europa és probablement la que contempla amb més disgust l'estandardització de les perifèries urbanes del món i la desterritorialització -en el sentit de pèrdua de signes culturals específics- de l'urbanisme banalitzat. [...]

L'espai públic és un espai d'interrelació. La televisió ens fica a casa les imatges del món, però no converteix la casa en un espai de relació més enllà de l'àmbit domèstic. I, tanmateix, sostreu la gent de l'espai públic. La democràcia televisual és de baixa intensitat. L'espai virtual és un àmbit efectiu de relació, però la bèstia humana hauria de canviar molt perquè l'absència de presència no fos vista com un dèficit. [...] L'espai públic marca els límits de la idea de ciutat. On no n'hi ha, es pot parlar d'urbanització, però difícilment de ciutat. Per això, veure com la gent, des del no-res, configura espais públics a les megalòpolis més desarticulades és esperançador si pensem en el vincle entre ciutat i democràcia.

 

Josep Ramoneda, Director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)
Versió reduïda del text introductori de la jornada de debat sobre espai públic "Ciutats (In)visibles: espais de risc, espais de ciutadania", celebrada el 25 de juliol del 2003 a Barcelona, durant la qual es va presentar públicament l'Arxiu Europeu de l'Espai Públic Urbà. El text íntegre fou publicat a El País el dia 29 de juliol del 2003.

 

OPORTUNITAT

Durant els últims anys, arreu d'Europa, la recuperació d'entorns captius dins de la geografia urbana -indrets naturals malmesos amb escasses possibilitats d'accés, llocs tenyits d'obsolescència, terrenys limítrofs orfes de relacions amb les trames consolidades-, i la revitalització d'àmbits marginals o oblidats i la seva transformació en nous espais per a l'ús col·lectiu han permès encetar estratègies de vertebració urbana, amb les quals, a través de l'espai públic, s'ha intensificat la permeabilitat entre diferents parts de la ciutat, acostant les seves múltiples realitats.

La freqüència d'aquests plantejaments urbanístics denota la continuació d'un esforç sostingut en la creació i la consolidació de l'espai públic; esforç que se centra, en les millors intervencions, no només en l'increment i la millora de les dotacions espacials considerades aïlladament o en funció de la qualitat del disseny dels components físics d'ús comú que presenten, sinó també, i molt especialment, en la construcció de nous àmbits públics atenent a la seva capacitat com a escenari compartit i suport d'activitat, densitat, cultura, aspectes que han caracteritzat els espais públics de les ciutats europees: ciutats-sistema, fruit del conjunt de relacions que s'hi produeixen.

En un moment de creixents desigualtats socials i de nova irrupció d'onades migratòries, les qualitats latents de l'espai públic com a aglutinador i condensador de la vida urbana prenen un nou protagonisme, i esdevenen una inestimable referència a l'hora de construir espais de convivència i d'integració que permetin assolir un major equilibri urbà. L'adequació i la millora d'espais públics allà on poden incidir més eficaçment a pal·liar les discontinuïtats entre teixits i les desigualtats, posant l'accent en la relació coherent entre tots ells a diferents escales, contribueix d'una manera efectiva a una major cohesió tant de l'estructura física com social, i incrementa la qualitat de l'experiència diària de milers de persones.