Estat previ

La mina de Zollverein constitueix un dels vestigis industrials més importants d’Alemanya. Operatiu des del 1847, el complex va arribar a ocupar una superfície de més de vuitanta hectàrees que incloïen múltiples pous d’extracció de carbó i una planta de destil·lació de coc, combustible sòlid emprat en la producció d’acer. També generava productes secundaris com amoníac, quitrà o benzè cru. El «Pou 12», considerat una peça mestra de l’arquitectura industrial, va ser dissenyat el 1932 per Fritz Schupp i Martin Kremmer seguint les directrius estilístiques de la nova objectivitat (Neue Sachlichkeit) marcades per l’escola Bauhaus. La seva característica torre de ventilació Doppelbock esdevindria ben aviat un arquetip per a les instal·lacions mineres subsegüents, fins al punt de convertir-se en una de les principals icones de la indústria pesada alemanya. El conjunt va sortir miraculosament intacte de la Segona Guerra Mundial i poc després es va convertir en el jaciment miner més productiu del país. L’ampliació dels anys setanta la va situar entre les principals plantes de producció de coc de tot el món. A partir de llavors, la disminució de la demanda mundial de carbó, l’extinció gradual dels jaciments més accessibles, la conversió de la conca del Ruhr en una de les regions metropolitanes més poblades d’Europa i la progressiva diversificació de la seva economia cap a la indústria tecnològica i el sector terciari van motivar la clausura seqüencial del complex, que va tancar definitivament les seves portes el 1993.

Mentre s’aclaria el destí que havia de tenir, el recinte va quedar segellat amb una tanca perimetral que el protegia de qualsevol intrusió. Enmig dels nous desenvolupaments urbans, la seva immensa extensió va romandre aïllada durant alguns anys, com una reserva de flora i fauna lliure del destorb de qualsevol presència humana. Boscos de bedolls i catifes de matolls, molsa i falgueres van fer-se amos d’una geografia artificial feta de rampes, bancals, terraplens, preses, crestes i esvorancs. Un paisatge cobert de substrat negre, trencat per les superfícies especulars de les basses de decantació de carbó i puntejat per arquitectures industrials estranyament inútils, com ara pous de ventilació, esveltes xemeneies, torres de refrigeració, forns, sales de màquines, pals elèctrics i piles de maons. En algun moment, la planta de producció de coc es va intentar vendre a la Xina, però les negociacions es van trencar i les instal·lacions van córrer el risc de ser enderrocades. Afortunadament, l’estat de Rin del Nord-Westfàlia havia adquirit els terrenys de la mina el 1986, tan bon punt com el «Pou 12» va tancar. L’any 2001, just després de ser catalogat i protegit per l’estat, el conjunt del complex va ser inscrit com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.


 

Descripció

L’obertura del parc de Zollverein es va produir el mateix any 2005, amb plena consciència que el procés de la seva consolidació definitiva va per llarg, si és que arriba mai. Des de llavors, seguint el principi del «desenvolupament a través del manteniment», les zones restringides van reculant per donar pas a un parc públic deliberadament inacabat que, de manera dilatada, es va fent accessible amb l’aportació gradual i continuada de millores i nous elements. La intervenció emfatitza els valors del patrimoni industrial a través de la seva progressiva restauració. El 2008, per exemple, l’antiga planta de rentat de carbó es va convertir en el nou Museu del Ruhr, amb una exposició permanent sobre la història d’una de les regions industrials més grans del món. El centre cultural organitza tallers, visites guiades, excursions pel parc, conferències o projeccions audiovisuals.

L’èmfasi donat a les preexistències contrasta amb la contenció de les actuacions paisatgístiques, que limiten l’adició d’objectes i materials com si els fes recança que es perdi la màgia del lloc abandonat. Bé és cert que s’han afegit elements robustos, fins i tot escultòrics, com ara la garita de recepció, a l’entrada del parc. També dispositius de senyalització que orienten els visitants en un espai vast on no costa perdre’s i on no es pot accedir a tot arreu. Tot i així, la majoria d’intervencions són amb prou feines perceptibles i tot just aspiren a acompanyar el visitant discretament. Al «bulevard de la pista», per exemple, esteses de formigó dibuixen senderes rectilínies sobre el terra vegetal d’un bosc de bedolls per indicar el camí cap al museu. El «passeig anular» és un camí asfaltat que serpenteja al voltant dels edificis industrials per oferir-ne perspectives diverses. Aquí i allà, hi ha àrees de jocs, racons de sojorn equipats amb mobiliari, miradors furtius i jardins amagats que faciliten diferents formes d’apropiació per part dels visitants. Un sistema d’enllumenat amb jerarquia d’intensitats sap separar el gra de la palla i, sense sorolls superflus, ressalta només allò que s’ho mereix.