Estat previ
Als residents d’Uster els agrada gaudir de la natura que envolta la seva ciutat, la tercera més gran del cantó suís de Zuric. Tot i que minvants, els territoris de les vores urbanes els ofereixen encara una bona diversitat de paisatges amb valors naturals. D’una banda, hi ha els aiguamolls que voregen el llac de Greifensee, a l’oest de la ciutat. De l’altra, hi ha alguns drumlins, monticles arrodonits, esgarrapats i allargassats que s’han deformat sota el pes del gel d’una antiga glacera en moviment. Finalment, hi abunden els boscos caducifolis, que, més o menys esquarterats pels camps de cultiu, formen un arxipèlag de claps de diverses mides.Un d’ells, no gaire gran —amb prou feines una hectàrea— però adjacent al teixit urbà, està travessat per un camí de ronda que facilita l’accés a ciclistes, corredors i gent que passeja el gos. Molts són urbanites que, tot i apreciar el bosc, el simplifiquen i no l’acaben d’entendre com quelcom més que un lloc ple d’arbres. Però el bosc és un sistema complex i dinàmic. Sota la mirada atenta, es pot comprovar com es desplaça, s’orienta, muda, es recargola o decau. Pot semblar un ball o una batalla, on cada espècimen es recolza en la presència dels altres o bé hi competeix per la llum o pels nutrients del subsòl.
Objecte de la intervenció
Des de fa uns anys, l’Ajuntament d’Uster planifica una via verda que ha de recórrer els diferents tipus de paisatge dels voltants de la ciutat. L’any 2013, el camí de ronda va ser inclòs com un dels trams d’aquesta via. El departament que s’ocupa de l’urbanisme i el medi ambient vol acompanyar el recorregut amb una sèrie d’intervencions puntuals, de caràcter paisatgístic o de Land Art. Com a part d’aquestes actuacions, es va decidir invertir uns vuitanta mil euros per intervenir en el bosc del camí de ronda. La intervenció buscava un difícil equilibri entre dos objectius aparentment contraposats.D’una banda, es pretenia guiar els urbanites en la comprensió del bosc per tal que el valorin i el respectin. Ajudar-los a distingir entre les restes de bosc primigeni i els fragments de bosc antropogènic; fomentar la immersió entotsolada en el silenci ensordidor d’escenaris crus i feréstecs. De l’altra, es volia delimitar alguns llocs concrets que, equipats i confortables, permetessin el descans i l’esbarjo respectuós. En definitiva, fer-hi trobades i pícnics no havia d’estar renyit amb la contemplació dels canvis del paisatge.
Descripció
L’aparent contradicció d’aquests objectius es reflecteix en el títol que es va donar a la intervenció. La «Plaça del bosc salvatge» consisteix en l’obertura de tres clarianes circulars, d’uns deu metres de diàmetre, en diferents punts de la massa forestal. A les tres places, amb prou feines separades un centenar de metres entre si, s’hi han usat materials naturals, recollits de l’entorn immediat i lleugerament transformats amb operacions ben simples. Alguns dels arbres no s’han tallat de soca-rel, de manera que el tronc quedi a l’alçada d’un seient o d’una taula per fer pícnics. A més, els troncs s’han serrat en llesques fines i circulars que s’han usat, com rajoles de fusta, per pavimentar les clarianes. Cadascuna d’elles ofereix la visió sensible i complexa d’una mena de bosc ben diferenciada.La primera clariana va ser batejada com el «Temple dels pilars vivents», expressió usada per Baudelaire a Les fleurs du mal per definir la natura. S’obre en la frondositat d’una fageda climàcica, envoltada de troncs argentats i coronada pel fullam espès. Permet l’observació d’un ecosistema madur, molt organitzat i complex, on convergeixen diverses successions vegetals que han sobreviscut a les ventades glacials gràcies a la protecció d’un drumlin adjacent. Menys sort van tenir els ecosistemes de les altres clarianes. La segona, titulada «Buidor en curs», mostra un creixement dens però incipient, al vessant oriental del drumlin, devastat pels huracans. Aquí només s’han talat arbres endèmics, mentre que alguns exemplars exòtics —forans— s’han deixat palplantats enmig del buit per posar de manifest que estan fora de lloc. La tercera clariana expressa la bellesa estranya i deformada d’una escena apocalíptica. Successives tempestes hi han deixat un munt d’avellaners mig tombats, amb les arrels enlaire, com escombres gegantines que ningú ha endreçat. Els rizomes, barrejats amb el substrat, hi esculpeixen una topografia capriciosa que dispara feixos en totes direccions.
Valoració
Quan els arbres no deixen veure el bosc, res millor que obrir-hi una clariana. Seguint aquesta lògica, la intervenció «Plaça del bosc salvatge» utilitza les tres clarianes circulars com si fossin ciclorames, aquelles imatges envolupants que es projecten sobre el parament còncau d’un cilindre de grans dimensions. Així ofereixen la possibilitat de contemplar el bosc i els seus canvis sense alterar excessivament el que s’hi observa. Molt sovint, les baranes, les escales, les tarimes o els senyals d’informació que fan més accessible un paratge natural obert al públic fan nosa a alguns, que senten que el lloc ha perdut autenticitat. És més difícil que passi quelcom similar a les tres clarianes d’Uster, gràcies a l’extremada subtilitat i naturalitat de les solucions i els materials amb els quals s’ha equipat l’espai. En qualsevol cas, les clarianes no deixen de ser petites excepcions antròpiques en la gran massa forestal que envolta la ciutat. Una massa forestal que sempre corre perill de ser depredada per la mateixa ciutat. Per això, apropar els urbanites al bosc ajuda que el valorin i el defensin. En altres paraules, de vegades cal civilitzar un paratge perquè no acabi urbanitzat.David Bravo Bordas
[Darrera actualització: 13/09/2018]
