Estat previ
Savamala és un dels barris més bonics del centre de Belgrad. Abocat a la riba oriental del riu Sava, està ple de racons històrics i d’edificis d’alt valor patrimonial. No obstant això, el pas de successives guerres, la traumàtica transició postsoviètica i el desmantellament de serveis públics imposat per les polítiques neoliberals s’han acarnissat amb el veïnat i l’han submergit en el declivi econòmic i l’exclusió social.Tot plegat es fa ben tangible als seus espais públics, estigmatitzats com a zona franca de la prostitució i la criminalitat i envaïts per un trànsit pesat i intens que els fustiga amb embussos inacabables i alts nivells de contaminació. També al seu parc construït, corcat pels solars buits, els locals tancats i els immobles deteriorats. N’era una mostra l’anomenada «Casa espanyola» (Španska kuća, en serbi), un edifici vuitcentista situat en un tram abandonat de riba, a tocar de la via del tren i a l’ombra del pont de Brankov. Feia temps que la casa, de dues plantes, havia perdut coberta i forjat. Per aquest motiu, havia calgut estintolar les façanes i, des del carrer, el cel s’entreveia per les finestres descarnades.
Objecte de la intervenció
A principis del 2012, la «Casa espanyola» va ser designada com a seu temporal del programa «Incubadora urbana». La iniciativa, emmarcada dins del «Festival Misker» i recolzada per l’Institut Goethe de Belgrad, l’Ajuntament de la capital sèrbia i el districte de Savski Venac, va congregar un grup internacional d’estudiants, experts, artistes i activistes que s’hi van instal·lar durant un període de vint mesos.Van destinar una partida de 50.000 euros i les seves pròpies mans a habilitar temporalment la «Casa espanyola» i a implementar millores puntuals al seu entorn immediat. Tenien la missió de conèixer en profunditat la realitat de Savamala i d’implicar els seus veïns en el desenvolupament d’una estratègia de millora del barri. Confiaven en la transformació social, la creació cultural i la innovació econòmica per aportar qualitat de vida al barri, combatre la seva marginalitat, dotar-lo de racons amb escala humana i encoratjar els veïns a fer-se càrrec del seu propi entorn.
Descripció
Entre el pont de Brankov i la «Casa espanyola», es va instal·lar una passarel·la pavimentada amb una tarima de fusta. De traçat rectilini, arrencava al carrer que hi ha davant de l’edifici, travessava la via del tren amb un pas a nivell i moria en una plataforma situada a la riba del riu. Al seu costat, es van disposar tanques de protecció contra el ferrocarril i es va construir un porxo que permetia aixoplugar activitats a l’aire lliure.Al recinte delimitat per les façanes de la «Casa espanyola», de prop de quatre-cents metres quadrats, es van inserir dos pavellons efímers, decalats entre si per fer lloc a un parell de patis enjardinats. Les cobertes i els tancaments dels pavellons estaven fets de panells d’encofrat reciclats. Un d’ells, el més proper a l’accés, contenia una oficina d’atenció als veïns i un espai per celebrar-hi assemblees, tallers i reunions. L’altre donava cabuda a una petita cafeteria i a un espai expositiu on es donava compte a la població dels avenços del programa.
Des del primer moment i durant tot el progrés de l’obra, la «Casa espanyola» es va convertir en un espai de trobada entre experts, estudiants, artistes, activistes i els mateixos veïns, que van anar creixent en nombre i en nivell d’implicació. Tant als espais habilitats a l’aire lliure com a l’interior de l’edifici, s’hi van celebrar nombrosos i concorreguts actes, com conferències, debats, assemblees i jornades de treball dirigides a concebre estratègies per a la millora del barri.
Valoració
Encara que efímera, l’aparició d’un centre cívic tan vibrant com la «Casa espanyola» en un barri tan deprimit com Savamala va tenir beneficis incalculables. Els veïns, abans submergits en la frustració i la paràlisi, van descobrir junts els valors i potencials del seu territori i de les seves pròpies mans. L’espai autogestionat, la promiscuïtat entre rols i disciplines i l’esperit col•laboratiu van estimular el sorgiment de moltes propostes. Per una vegada, la «regeneració urbana» no s’emprenia des dels despatxos dels experts o els poderosos, sinó a peu de carrer i des de la base de la piràmide social. Tant de bo les llavors sembrades en aquesta «incubadora urbana» tinguin continuïtat i donin fruits a llarg termini.David Bravo
[Darrera actualització: 18/06/2018]
