Estat previ
A cavall d’Agniesebuurt, un barri populós del segle XIX, i el centre modern de Rotterdam, hi ha un grup d’edificis heterogenis que envolten un buit central. La majoria, en forma de torres aïllades o barres allargassades, daten de la segona meitat del segle XX. Un d’ells, obra del reconegut arquitecte holandès Hugh Maaskant, és un bloc lineal de dos-cents metres de llargada que conté oficines, un teatre, un gimnàs i dos centres educatius, el Graphic Lyceum i el col·legi Zadkine. També hi ha una església vuitcentista que ocupa una nau amb façanes de maó fosc i coberta a dues aigües. Malgrat la seva centralitat i la intensitat dels seus usos, el conjunt patia una deficiència ben pròpia dels creixements urbans de les darreres dècades. L’estructura típicament poligonal, a base de peces soltes, feia que els intersticis entre edificis fossin excessius i que l’espai lliure resultés tediós i inactiu. En aquesta mateixa línia, el buit central, batejat com a Benthemplein, tenia de plaça poca cosa més que el nom. Tan sols una filera d’arbres, frondosos i prominents gràcies a la constància de la pluja, amenitzava la buidor del lloc quan el fred no els arrabassava les fulles.Objecte de la intervenció
Precisament, la intensitat del règim de pluges és un fenomen que preocupa l’Ajuntament de Rotterdam, que veu com molts indrets del nucli urbà s’inunden cada any. El consistori fa temps que promou la construcció de dipòsits soterrats que capten i retenen l’aigua de pluja. Però aquestes infraestructures, que no són barates, són sovint invisibles i els seus efectes resulten poc evidents a ulls dels contribuents. Per aquest motiu, el govern municipal segueix l’estratègia que els nous sistemes d’emmagatzematge d’aigua aflorin a la superfície per fer-se explícits i, fins i tot, per contribuir a millorar la qualitat mediambiental de l’espai urbà, a reforçar la identitat dels barris o al gaudi dels ciutadans.Seguint aquesta lògica, l’any 2011 es va decidir destinar quatre milions i mig d’euros a la construcció d’un sistema de retenció d’aigües pluvials a la Benthemplein. Apart de la seva funció hidràulica, l’obra havia de servir per significar l’espai i dotar-lo d’atractius que apel·lessin els usuaris dels edificis que l’envolten. Amb aquesta finalitat, es va promoure un procés participatiu que va aplegar els professors i alumnes del Graphic Lyceum i el col·legi Zadkine, usuaris del teatre i el gimnàs, membres de l’església adjacent i residents del veïnat d’Agniesebuurt. Es van organitzar tres tallers per consensuar un programa de necessitats i imaginar l’atmosfera desitjada. Tothom va estar d’acord que el lloc guanyaria dinamisme si prenia els joves com a protagonistes i si es deixava influir pels cicles estacionals de l’aigua.
Descripció
Un cop reformada, la Benthemplein és coneguda com a «plaça de l’Aigua» perquè conté tres basses de retenció que s’omplen quan plou. Bona part de l’any, però, les basses estan seques i serveixen com a espais recreatius. La més gran i profunda ocupa el centre de la plaça. S’omple només quan plou molt, a través d’un dels seus quatre costats, on l’anomenat «mur d’aigua» hi aboca una cascada abundant i vistosa. Quan és buida, serveix com a pista de futbol, de bàsquet o de voleibol i consta de dues graderies perquè el públic pugui veure els partits. Al nord de la plaça, just davant del tester de l’església, hi ha la bassa més petita, amb un perímetre trapezoïdal, resseguit també de grades, i una illa central que serveix com a escenari per ballar. La tercera bassa, quan és seca, està destinada a tots aquells que es mouen sobre rodes i als qui els vulguin observar.Grans canalons d’acer inoxidable encastats al paviment condueixen l’aigua de pluja que cau sobre la plaça cap a les tres basses. Són soferts i estan volgudament sobredimensionats perquè hi puguin jugar els monopatins. Un d’ells s’aixeca del pla de terra per servir de sobreeixidor al «pou de pluja», que acumula l’aigua provinent de la coberta d’un dels edificis veïns. Vora l’església, hi ha un baptisteri a l’aire lliure que també rega la xarxa de canalons. Tots els elements que condueixen aigua tenen un acabat metal·litzat brillant, mentre que les parts inundables de les basses estan acolorides amb diferents tons de blau. Els arbres preexistents s’han preservat i s’han acompanyat de parterres amb herbes altes i flors, resseguits de bancs correguts de formigó.
Valoració
Sovint, sobretot quan funcionen correctament, les infraestructures urbanes passen desapercebudes perquè ocupen una posició subsidiària i merament funcional. Això és comprensible quan serveixen espais cèntrics, carregats d’usos i sentits, però pot resultar paradoxal en indrets apagats i buits que el que realment necessiten és que hi passin coses. La «plaça de l’Aigua» és un exemple afortunat dels beneficis que pot reportar que les infraestructures s’expressin, que facin explícita la seva utilitat i que, fins i tot, s’alliberin de l’obligació de cenyir-se a una funció única. En efecte, gràcies a la seva versatilitat i als diversos estats que adopten al llarg de l’any, les basses de la plaça Benthemplein dinamitzen i signifiquen l’espai i conviden la gent a gaudir-ne.David Bravo
[Darrera actualització: 12/06/2020]
