Estat previ
En el transcurs de la Guerra Civil espanyola, l’aviació feixista italiana va fer de Barcelona el primer camp de proves d’una tàctica sanguinària anomenada «bombardeig en estora» i generalitzada durant la Segona Guerra Mundial. L’atac indiscriminat va causar prop de vuit-cents morts, més d’un miler de ferits i la destrucció total d’una cinquantena d’edificis. Com a única defensa, la ciutat disposava d’una àmplia xarxa de refugis subterranis construïts per la mateixa població i d’un sistema de bateries antiaèries instal·lat pel Govern de la República. La primera d’aquestes bateries es va erigir el 1937 al cim del Turó de la Rovira que, amb una alçada de 262 metres, és el promontori més alt del teixit urbà.La infraestructura militar, formada de set plataformes circulars de tir, una plataforma rectangular de comandament i pavellons per a la tropa, quedà abandonada un cop acabada la guerra. Des dels inicis de la postguerra, les seves restes van ser aprofitades per aixecar l’assentament informal conegut com Els Canons. Nodrit durant dècades d’immigració massiva per la manca d’habitatges disponibles, Els Canons va arribar a allotjar més de cent cases autoconstruïdes amb pocs recursos i molt d’enginy pels seus habitants, ben organitzats, que alhora que lluitaven per un habitatge futur més digne no deixaven d’equipar de la millor manera possible el seu espai de vida quotidiana.
Les últimes barraques van ser enderrocades poc abans dels Jocs Olímpics del 1992 i van deixar sobre el terreny pedregós del turó terres enrajolats, fragments d’escales i murs d’obra escapçats. Marcat pel solapament de les traces significatives que s’hi havien anant acumulant, el lloc va quedar durant els següents vint anys a disposició de matolls, deixalles, guixades i els pocs visitants que coneixien el secret de les seves privilegiades vistes sobre el barri del Carmel, cap al nord, i la plana de Barcelona, amb el mar de fons.
Objecte de la intervenció
Finalment, a iniciativa del Districte d’Horta Guinardó i amb l’Agència del Carmel com a ens promotor municipal, es va endegar, a partir de la ideació conceptual del MUHBA (Museu d’Història de Barcelona), un projecte de restauració paisatgística per fer del lloc un espai patrimonial del museu de la ciutat al parc dels Tres Turons: un espai d’història i memòria d’un passat recent molt rellevant i un mirador accessible a tothom. La intervenció es va proposar minimitzar l’impacte sobre les preexistències tot realçant les seves diferents capes de significació. Hores d’ara, aquest espai arqueològic que amalgama conflicte bèl·lic i creixement urbà informal del segle XX és un cas únic en el panorama del patrimoni urbà i museístic de les grans ciutats europees.Descripció
L’actuació partia de la consciència que tractava amb un emplaçament dinàmic, cosa que es confirmava a mesura que les feines de neteja i desbrossament aportaven nous paràmetres a la idiosincràsia del lloc. Els pendents pronunciats van augmentar la dificultat d’unes obres que havien de respectar, consolidar i protegir restes fràgils i valuoses. Es va destil·lar fins a mínims imprescindibles la incorporació de nous elements, per als quals es van emprar materials constructius bàsics i metalls en procés d’oxidació. Fins passamans protegeixen escales i balcons i assenyalen al visitant els possibles recorreguts. L’únic paviment afegit, consistent en una estesa de formigó desactivat que mostra els seus àrids, se separa respectuosament de la base de les bateries, però les relliga amb un eix que arriba fins al carrer d’accés.Ambdós vessants del turó s’han reforestat amb diferents espècies de pi mediterrani, concentrades a les cotes inferiors per tal de no entorpir les vistes del mirador. Al vessant septentrional, abocat sobre el Carmel, s’hi ha plantat vegetació adaptada a un cert grau d’humitat i formada per garrofers, figueres i oliveres. Al vessant sud, encarat al mar, abunden les figueres de moro i els pins blancs.
Valoració
La cura d’un lloc abans marginal ha foragitat el vandalisme sense trencar la seva màgia. Tant els veïns del Carmel com visitants de més enllà s’hi apropen ara amb més comoditat, atrets per les vistes del mirador i per la delicada restitució d’unes restes que fan pedagogia dels valors històrics del lloc. Alguns d’ells estan carregats de l’èpica i el dramatisme que caracteritzen la guerra. Els altres parlen d’un drama més prosaic però no menys rellevant, protagonitzat pels nouvinguts i els exclosos que no tenen accés a un dret tan fonamental com l’habitatge.David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 19/05/2023]
