Estat previ
Nørrebro és el districte més conflictiu de Copenhaguen. En diverses ocasions des dels anys vuitanta, els seus carrers han estat escenari dels aldarulls més importants de la història danesa recent. La violència dels enfrontaments entre la policia i els manifestants, que tan aviat s’oposaven a l’entrada de Dinamarca a la Unió Europea com al desallotjament d’un centre cultural ocupat, ha quedat marcada a la retina dels televidents danesos i ha contribuït a estigmatitzar el barri.Més enllà de la transcendència mediàtica d’aquests successos puntuals, el cert és que la vida quotidiana de Nørrebro està molt determinada pels reptes que planteja l’altíssima diversitat cultural dels seus setanta mil habitants, provinents de més de seixanta països diferents. Turcs, pakistanesos, bosnians, somalis o albanesos comparteixen un paisatge on conviuen casetes privades amb blocs d’habitatge cooperatiu, bars populars amb escoles públiques o grans eixos viaris amb racons perduts i tranquils.
Aquest darrer era el cas d’una franja buida d’uns vuit-cents metres de llargada que, des de feia dècades, esgarrapava de nord a sud el teixit del barri. Era la traça d’una línia ferroviària que, després de ser desmantellada, havia esdevingut un reducte marginal, mal urbanitzat i poblat de matolls. Els edificis adjacents li giraven l’esquena amagant-se rere arbres i tanques i, de nit, era un lloc força tenebrós, tan sols il·luminat per alguns pals d’enllumenat plantats al llarg d’una sendera. Malgrat tot, la franja estava delimitada als seus extrems pels carrers Nørrebrogade i Tagensvejdues, dos eixos comercials bulliciosos i plens de botigues i restaurants de tot el món.
Objecte de la intervenció
L’any 2008, l’Ajuntament de Copenhaguen i una associació d’empreses immobiliàries que promou sense finalitat de lucre la transformació de l’entorn construït van reunir gairebé vuit milions d’euros per convertir l’espai en un parc que s’anomenaria «Superkilen» (Gran Falca). La intervenció prendria la diversitat cultural del barri no sols com a punt de partida, sinó també com una qualitat a preservar i celebrar, un element que inspiraria tots els espais del parc i aglutinaria els veïns al voltant de referències ètniques, culturals i lingüístiques originàries d’arreu del món.Per aconseguir-ho, caldria entendre el projecte com una creació oberta i col·lectiva, basada en l’aportació d’imaginaris exòtics per part dels habitants de Nørrebro i en la col·laboració multidisciplinària d’arquitectes, paisatgistes i artistes. Al capdavall, el nou parc podria inspirar moltes altres ciutats a l’hora d’abordar la diversitat cultural dels seus barris.
Descripció
El «Superkilen» s’ha projectat com una exposició universal d’elements de mobiliari urbà, equipaments lúdics i esportius, instal·lacions artístiques i espècies vegetals provinents d’arreu del món. Molts d’aquests ingredients han estat proposats pels mateixos veïns i la gran majoria, a més de connotar l’espai, fan la mateixa funció per a la qual van ser concebuts. Els objectes s’han importat directament dels seus països d’origen i, quan això no ha estat possible, se n’han fabricat còpies fidels.Una sendera per a vianants i ciclistes serpenteja d’una punta a l’altra del parc a través de les seves tres parts principals, que queden definides pels diferents tractaments que rep el pla del terra. Al terç meridional, en contacte amb el carrer Nørrebrogade, hi ha la «Plaça Roja», recoberta amb una catifa asfàltica de tons vermells, roses i taronges. Aquesta part destaca per l’abundància d’instal·lacions artístiques amb referències culturals, com un mural dedicat al president xilè Salvador Allende, un sistema de so amb música jamaicana, cartells de la Plaça Roja de Moscou o anuncis de neó escrits en rus i en xinès. També hi ha alguns arbres aïllats, com un cirerer japonès o un auró noruec, bancs iranians, cubans i suïssos, diversos exemplars de «Belisha beacon», un pal d’enllumenat molt típic d’alguns països anglosaxons, sacs de boxa tailandesos, gronxadors indonesis, papereres britàniques, bol·lards amb la bandera de Ghana o tapes de clavegueram irlandeses.
La part central del parc, el «Mercat Negre», és la més petita i la de caràcter més urbanitzat, ja que els seus únics elements vegetals són un grup de palmeres excelses xineses (Trachycarpus fortunei). També està pavimentada amb asfalt, en aquest cas negre i solcat per línies blanques i sinuoses. El presideix una gran font marroquina que fa de punt de trobada i hi destaca un tobogan japonès amb forma de calamar gegant. També hi ha cabines telefòniques del Brasil, taules búlgares per jugar als escacs, làmpades ultraviolades dels Estats Units, tamborets de bar carioques o un cartell de dentista de Qatar.
La part septentrional, la més extensa del parc, satisfà el desig veïnal de comptar amb més vegetació al barri. Arriba fins al carrer Tagensvejdues i s’anomena «Parc Verd». És tota d’aquest color, tant als generosos parterres de gespa, plantats amb cedres libanesos o làrixs centreeuropeus, com a les zones pavimentades amb asfalt pintat. Aquí, bancs eslovens, etíops, portuguesos, de Miami, de Praga o de Porto conviuen amb hamaques sueques, taules de pícnic alemanyes, gronxadors de Kabul o taules de ping-pong espanyoles. Com a referències artístiques, hi ha un parterre de terra seca palestina o un pal publicitari amb la figura d’un Donut tridimensional típicament nord-americana.
Valoració
El «Superkilen» corre riscos ètics i estètics quan s’exposa a ser assimilat a la frivolitat d’un parc temàtic o a semblar un guirigall kitsch d’homenatge al mal gust. L’alegria desenfadada, heterodoxa i lliure de complexos amb què ho fa li ve, sens dubte, de la seguretat d’estar servint una bona causa. Recrear paratges llunyans i exòtics no és cap novetat dins la tradició de la jardineria i el paisatgisme. Aquí, però, l’exotisme serveix per apropar els usuaris a una llar que ha quedat lluny o, segons com es miri, per facilitar que la llunyania on viuen esdevingui una llar.El projecte no sols respon sense embuts ni matisos a les demandes veïnals de sempre, com disposar de més zones verdes o d’espais de lleure a l’aire lliure. Ho fa, a més, prenent els imaginaris dels veïns com a principal ingredient del projecte i component-los en una suma d’identitats diferents que crea nous sentits col·lectius. En lloc de perpetuar la imatge d’una Dinamarca homogènia, lluny de purificar l’espai amb un disseny asèptic i homologat, el parc, pensat perquè gent diferent pugui jugar junta, és una celebració cosmopolita de la riquesa que produeix la barreja.
David Bravo
[Darrera actualització: 04/07/2022]
