Estat previ

La Laguna de la Feria era un braç menor que el riu Guadalquivir formava al nord de les muralles de Sevilla, entre els actuals barris de la Macarena i la Feria. El 1574 el comte de Barajas va fer dessecar els seus terrenys pantanosos per convertir-los en un passeig arbrat anomenat Alameda de Hércules. Amb una llargada de prop de mig quilòmetre i una amplada de seixanta metres, aquest formidable saló urbà és encara avui l’espai públic més extens del nucli històric. Va ser concebut com una terna de vies paral·leles i flanquejades per fileres d’àlbers que recorre longitudinalment l’antiga llacuna de nord a sud. La via central es va equipar amb bells sortidors que assortien la població d’aigua de la font de l’Arzobispo i el seu extrem meridional va ser culminat amb una parella de columnes extretes d’un temple romà dedicat a Hèrcules i situat a l’actual carrer Mármoles. Les columnes es van coronar amb dues estàtues de l’escultor Diego de Pesquera. Una d’elles representava Hèrcules, el fundador mitològic de la ciutat, i l’altra Juli Cèsar, el responsable de la construcció de les seves primeres muralles.

D’ençà de la seva creació, l’Alameda de Hércules ha estat objecte de diverses intervencions. El 1764 s’hi van instal·lar tres noves fonts, es va reposar l’arbrat i es van complementar les primeres columnes amb una nova parella situada a la capçalera septentrional i coronada, en aquesta ocasió, amb les estàtues de dos lleons esculpides per Cayetano de Acosta. En la remodelació del 1876 els pedestals de les quatre columnes es van encerclar amb reixes i fossars; el 1936 es van obrir les dues vies laterals a la circulació de vehicles i es van crear dues noves vies transversals que dividien el passeig en tres sectors; el 2001 s’hi van instal·lar dos quioscs de begudes d’estil neoromàntic. Com a resultat d’aquesta successió d’intervencions parcials i inconnexes, més afortunades les unes que les altres, el passeig va acabar perdent el caràcter unitari i l’esplendor inicial. El seu terra estava cobert amb l’arena que s’usa a les places de toros, una solució que tenyeix molts espais públics andalusos d’un característic to ocre però que, sense un manteniment treballós, s’enfanga a l’hivern i aixeca pols a l’estiu. Molts exemplars d’àlber estaven en mal estat o havien mort i el deteriorament i la fragmentació de l’espai generaven confusió en els usos i donaven peu a l’ocupació caòtica d’algunes superfícies amb terrasses de bar desorganitzades o amb vehicles mal aparcats.

Descripció

Durant aquestes obres, s’ha repoblat la minvada arbreda amb cinc plàtans i tres-cents cinquanta lledoners, espècies particularment recomanades pel servei municipal de parcs i jardins atesa la seva capacitat d’adaptació als rigors de l’estiu sevillà. El seu ràpid creixement farà que en pocs anys siguin alts i frondosos i que donin ombra als passejants. Els exemplars més vells del passeig central s’han respectat entenent que, a mesura que desapareguin, s’anirà aclarint l’espai que separa les dues parelles de columnes fins que acabin per veure’s mútuament.

També s’ha pavimentat el terra amb una llamborda especialment dissenyada i acabada amb una capa d’un color ocre semblant al de l’arena preexistent. Gràcies a la seva forma de doble rombe les peces s’encadellen formant juntes en zig-zag i s’adapten fàcilment a les suaus ondulacions de la topografia. Això ha permès alliberar les columnes de reixes i fossars i enfonsar molt subtilment el paviment que les envolta perquè les reculli a ras de la seva base. La major part de la superfície és ara exclusiva per a vianants, llevat de les dues vies laterals, on la circulació de vehicles s’ha reduït a la mínima expressió. El paviment cobreix indistintament ambdues zones i els passos rodats estan delimitats tan sols per fites de formigó del mateix color ocre. Les fites emergeixen del paviment com si fossin el resultat de l’extrusió vertical d’un mòdul de sis llambordes.

Als extrems i al centre del passeig s’han instal·lat tres fonts constituïdes per brolladors encastats a terra, d’on surten raigs verticals per al gaudi dels nens o núvols d’aigua polvoritzada que refresquen l’ambient. Al voltant d’aquestes fonts, peces de gres antilliscant substitueixen les llambordes ocres de la resta del paviment. Tot i que són iguals en forma, mida i aparell, estan revestides amb un esmalt de color blau o blanc (els colors amb què tradicionalment s’assenyalen les fonts a Sevilla) i reprodueixen sobre el pla de terra grans dibuixos que remarquen la presència d’aigua. El dibuix de la font central representa dos números de grans dimensions, un 1574 i un 2007, que són, respectivament, l’any de creació de l’Alameda de Hércules i l’any inicialment previst per a la finalització de les obres d’aquesta darrera remodelació.

Nous quioscos acompanyen els instal·lats l’any 2001 i dilueixen el seu protagonisme sense contradir-los. Secunden amb certa ironia l’estil neoromàntic dels preexistents però són més petits i es despleguen com paravents per definir àmbits determinats on parar les taules i les cadires de les terrasses. Es resguarden del sol amb grans pèrgoles de set metres d’alçada, constituïdes per suports verticals de formigó en forma de T d’on pengen panells lleugers d’alumini pintats de blanc, blau i groc. Sota les pèrgoles i vora els quioscos hi ha bancs de formigó prefabricat i tintat en massa de color groc.

Prop de les columnes de l’extrem meridional hi ha un rellotge de tres cares que reposa sobre un pilar d’acer. El pilar té un volum troncopiramidal i s’inclina respectuosament per no entrar en competició amb la verticalitat de les seves veïnes. Al llarg de les dues vies laterals hi ha fileres de fanals arquejats i aparellats de dos en dos. Al subsòl s’ha instal·lat un sistema de recollida pneumàtica d’escombraries i s’ha renovat el clavegueram i els serveis de subministrament d’aigua, gas i electricitat.