Estat previ
El centre històric de Tallinn era durant l’edat mitjana una ciutat puixant, adscrita a la Lliga Hanseàtica i majorment poblada per alemanys bàltics. El corredor verd que avui l’envolta substitueix les seves antigues muralles i el separa de la ciutat estoniana que, a mitjan segle XIX, es va desenvolupar al seu flanc meridional. A cavall entre ambdós teixits urbans, una esplanada oberta per acollir el mercat de fenc i fusta interromp la continuïtat del corredor. L’espai s’anomenava plaça de Lenin durant l’època soviètica i va ser batejat com a plaça de la Llibertat el 1991, quan Estònia va assolir la seva independència.Malgrat el que aquests topònims suggereixen, l’esplanada distava de reunir els atributs morfològics i funcionals d’una plaça. La major part del seu perímetre rectangular, de cent metres de llarg per setanta d’ample, no està definida per façanes alineades, sinó per vies de trànsit rodat, zones verdes i algun edifici aïllat. Així, al costat sud hi ha l’avinguda Kaarli, una via ampla i força transitada. A l’oest hi ha el carrer Harju, que porta directament a la plaça de l’ajuntament, situada només tres-cents metres cap al nord, mentre que a l’est hi trobem la Jaani Kogudus (o església de Sant Joan) i els jardins que l’envolten. Només el costat nord està definit per un front unitari d’edificacions altes i ben alineades. A més de la seva inconsistència formal, la suposada plaça només era usada, en realitat, com a aparcament superficial.
Objecte de la intervenció
El 1998 l’ajuntament va convocar un concurs per dotar de rellevància l’espai i treure profit de la seva estratègica centralitat. A més de convertir-lo en el principal escenari del festival que la capital estoniana celebra anualment, calia foragitar-ne permanentment el vehicle privat per tal que exercís la funció d’un espai vestibular que donaria accés a tota la zona per a vianants que s’estén pel nucli històric de la ciutat.Descripció
La construcció al subsòl de l’antiga esplanada d’un aparcament soterrat de dues-centes places ha permès alliberar-la de vehicles i renovar-la completament. La seva superfície, que s’ha pavimentat amb grans lloses de granit de 120 x 300 cm, forma un pla horitzontal que s’estén a la base dels edificis alineats al front nord. El mobiliari urbà que l’equipa, constituït bàsicament per bancs de fusta i jardineres de formigó prefabricat, reposa sobre plataformes proveïdes de rodes que permeten configurar l’espai de múltiples i diverses maneres en funció de les necessitats de cada moment. Lliure de qualsevol objecte fix, la plataforma gaudeix d’una gran versatilitat que li permet allotjar, per exemple, un escenari desmuntable per celebrar concerts multitudinaris a l’aire lliure. També s’hi poden desplegar paviments tèxtils amb les línies normatives de diferents pistes esportives per acollir competicions amb públic. El costat oriental de la plaça està resseguit per nou pals d’enllumenat de gran alçada que dibuixen un front virtual, rítmic i unitari, sense impedir la visió de l’adjacent Jaani Kogudus. El costat occidental de la plaça, en canvi, s’obre cap al corredor verd, on s’han revertit algunes intervencions del segle XIX per donar dignitat i visibilitat a les restes de les fortificacions i on s’ha reservat un espai que ha d’acollir un monument commemoratiu de la guerra de la Llibertat.D’altra banda, la meitat sud de la plaça abandona el pla horitzontal per doblegar-se formant una depressió que s’endinsa prop de quatre metres en el terreny. Una rampa rectilínia recorre diagonalment aquesta depressió i la divideix en dos sectors esglaonats. El sector oriental, que té els graons més alts i amples, constitueix una graderia, mentre que l’occidental és una escalinata que dóna accés a l’AHHAA, el nou museu de la ciència. Aquest equipament està construït sota el paviment de l’avinguda Kaarli, que forma una llosa suportada per pilars de formigó amb forma de bolet. A l’altra banda de l’avinguda hi ha una rotonda de circumval•lació triangular que conté les rampes d’accés a l’aparcament soterrat i que està coberta amb un sostre de vidre que proveeix el museu de llum zenital. Sobre la llosa que cobreix el museu hi ha una parada d’autobusos coberta amb una marquesina transparent que recorre tot el front sud de la plaça. Suportada per perfils metàl•lics escairats, aquesta marquesina es plega formant un parament vertical constituït per un mur cortina amb grans llunes de vidre de color blau cobalt. Aquest parament vidriat dóna suport a una gran pantalla multimèdia cap a la qual s’adreça la graderia de la plaça.
Valoració
Per mitjà d’una sèrie de decisions coherents, la intervenció ha sabut resoldre sàviament la incontinència del context urbà i dotar l’esplanada de representativitat, de versatilitat i, sobretot, d’una nova capacitat de retenció espacial que, ara sí, la fa mereixedora d’anomenar-la plaça. El front nord, l’únic prèviament consolidat, ha estat ben integrat i complementat amb el pla virtual definit per la successió dels grans pals d’enllumenat del costat oriental i amb el límit físic resultant de l’enfonsament de la meitat sud de la plaça.A més de generar un parament vertical allà on la plaça no tenia un límit construït, aquesta operació de plegatge del pla del terra aconsegueix, amb un simple gest, diversos i interessants beneficis. D’una banda, proveeix el museu de la ciència de llum natural i d’una entrada representativa que el posa en relació amb l’espai públic tot i estar soterrat. De l’altra, genera una secció de graderia que permet usar la plaça com un espai de representació a l’aire lliure ple de possibilitats. Finalment, dóna suport al mur cortina de vidre blau que, a més de protegir la plaça del bullici de l’avinguda Kaarli, estableix un suggestiu diàleg visual amb la plaça. Des de la posició elevada de la parada d’autobusos, la seva transparència permet la visió general de l’espai enclotat; des del nivell inferior i gràcies a una subtil inclinació cap al pla del terra, la seva reflectància retorna com un mirall aquesta visió.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
