Estat previ
Malgrat la seva escassa rellevància geogràfica, el riu Manzanares ha tingut un paper determinant en el desenvolupament urbà de la ciutat de Madrid, que ha respectat als seus marges extenses zones verdes sense edificar. Just abans de penetrar en el teixit urbà, travessa el Monte del Pardo, un bosc mediterrani protegit que ocupa més de setze mil hectàrees; al seu pas per la ciutat, deixa a la riba dreta la Casa de Campo, antic vedat de caça de la reialesa que, amb més de mil cinc-centes hectàrees, és avui el parc públic més gran de la ciutat; finalment, abandona Madrid discorrent pel Parque Lineal del Manzanares, una reserva natural de més de tres-centes hectàrees de superfície.El valor natural d’aquests pulmons verds va resultar excepcional a partir del 1926, quan el tram urbà del riu va ser canalitzat i ambdues ribes van perdre el caràcter d’espai agrícola i bucòlic, on els madrilenys es banyaven, pescaven o rentaven la roba. Des de llavors, la ciutat es relaciona amb el riu de manera puntual, a través d’una sèrie de parcs públics d’escala més reduïda. Els més antics són els jardins vuitcentistes del Campo del Moro, que salven el desnivell entre el Palacio Real i el riu, i el Parque del Oeste, que fins a principis del segle XX havia estat el principal abocador de la ciutat.
Tot i que durant la segona meitat del segle passat encara es van obrir a les ribes del Manzanares alguns parcs com el d’Arganzuela, el de San Isidro, el de la Cuña Verde o el del Matadero, el creixement exponencial de Madrid va provocar que a la major part del front fluvial la ciutat acabés per donar l’esquena al riu i el relegués pràcticament a la condició de claveguera. La relació es va trencar definitivament als anys setanta, quan l’escletxa que el curs fluvial generava dins la trama urbana va ser aprofitada per construir el braç occidental de la M-30, una autopista de circumval·lació transitada diàriament per més de dos-cents mil vehicles.
Objecte de la intervenció
L’any 2004, l’Ajuntament va decidir soterrar el tram d’autopista que resseguia les ribes del riu amb un túnel de més de cinc quilòmetres de longitud que va des del Puente de los Franceses fins al Puente del Rey. Aquesta obra faraònica va fer que a Madrid se li presentés l’oportunitat insòlita de disposar d’una gran superfície lliure, d’escala metropolitana, amb una posició cèntrica i amb una estructura lineal que li conferia la possibilitat de connectar totes les zones verdes que voregen el Manzanares.Descripció
Els 750.000 metres quadrats de superfície alliberada pel soterrament de la M-30 acullen ara un corredor verd que connecta tots els parcs fluvials que hi ha al tram urbà de riu, des del Monte del Pardo, al nord de la ciutat, fins al Parque Lineal del Manzanares, al sud. Un nou passeig de ribera anomenat Salón de Pinos ressegueix al llarg de sis quilòmetres les vores del riu. S’hi han plantat més de 250.000 nous arbres i ofereix exclusivament a ciclistes i vianants una xarxa de més de setanta quilòmetres de senderes.Dins el recinte de la Casa de Campo, la riba dreta del Manzanares rega de nou la Huerta de la Partida, un antic hort reial on s’han plantat més de vuit-cents arbres fruiters i que acull una esplanada pavimentada especialment preparada per celebrar grans esdeveniments culturals. L’enderroc de l’aparatós nus viari que cobria el riu ha permès alliberar d’obstacles la visió des d’aquest hort de la cornisa monumental formada pel Palacio Real, la catedral de l’Almudena i la Real Basílica de San Francisco el Grande. El Puente del Rey, que havia quedat atrapat entre els vials d’aquest nus, és ara exclusiu per a vianants i ha estat restaurat juntament amb altres ponts històrics com el Puente de Segovia i el Puente de Toledo.
Tres-cents metres aigües avall, un ramal de la M-30 que creuava obliquament el riu ha estat transformat en una passarel·la enjardinada per a vianants i, poc abans de l’estadi Vicente Calderón, s’ha construït una altra passarel·la, també reservada als vianants i formada per tres braços que convergeixen sobre el riu formant una Y. La reforma i ampliació de les preses de retenció existents, la renovació de la xarxa de drenatge, la inserció de vint-i-set tancs d’acumulació de pluges torrencials i la millora de les plantes de depuració de líquids residuals han elevat considerablement el nivell de les aigües i la seva qualitat, fet que permetrà properament l’obertura d’una platja fluvial a l’altura d’El Matadero.
Valoració
Durant la segona meitat del segle XX, les ciutats europees van dedicar esforços ingents a la construcció de grans infraestructures que, com la M-30, prioritzaven la mobilitat del vehicle privat per sobre de la integritat i la continuïtat del teixit urbà. El temps ha demostrat que l’efecte fluïdificant que aquestes vies ràpides puguin exercir sobre la circulació és breu, ja que, a mitjà termini, la seva obertura va sempre seguida d’un efecte crida que provoca l’increment del parc automobilístic i la seva consegüent saturació. Molt menys efímeres són, no obstant això, les barreres infranquejables que deixen al seu pas i que infligeixen profundes ferides a la trama urbana.Intervencions com la de MadridRío suposen la superació d’aquest model erroni. El riu Manzanares ha deixat de ser una barrera per esdevenir una costura que relliga transversalment el teixit urbà i un corredor verd que connecta longitudinalment els diferents parcs que s’aboquen a la seva llera.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
