Estat previ
A mig camí entre la península de Peníscola i el Delta de l’Ebre hi ha el municipi de Vinaròs. Durant les darreres dècades la seva rellevància turística ha crescut respecte de la competència dels nuclis veïns. Això ha donat lloc a l’expansió, a nord i a sud del centre històric, de nous creixements suburbans formats per petites parcel•les amb habitatges unifamiliars aïllats que en gran part s’ocupen només durant la temporada d’estiu. Amb greus deficiències d’infraestructura encara no resoltes, aquests teixits s’atapeeixen febrilment contra la línia de costa. Al llarg de la major part del front marítim, un simple carrer asfaltat amb doble sentit de trànsit rodat separa les primeres parcel•les de la platja. En alguns casos, però, les cases estan a tocar de l’aigua.En contrast amb la banalitat d’aquesta urbanització i malgrat la pèrdua irreversible de la seva virginitat original, la línia de costa ha preservat un cert grau de bellesa natural. L’erosió de la mar li ha conferit un perfil retallat on s’alternen caletes i petits sortints formats per estrats de roca conglomerada que es desintegra amb facilitat. Tot i que ofereixen magnífiques vistes cap al mar i el penyal de Peníscola, potser a causa del seu difícil accés, aquestes formacions rocoses no són gaire conegudes ni freqüentades.
Objecte de la intervenció
La situació de la costa reclama mesures urgents que mitiguin o aturin les erosions que pateix, tant per l’efecte natural de la mar com per l’increment de la pressió edificatòria. Sens dubte, les solucions han de passar pel desenvolupament a gran escala d’estratègies que ordenin el front marítim consolidant el caràcter públic del passeig i les platges i prenent especial cura de la preservació de les seves qualitats mediambientals. Fent un petit primer pas en aquest sentit, l’ajuntament de Vinaròs va promoure l’any 2006 la instal•lació, al llarg d’un bon tram de costa, d’una sèrie d’objectes modulars anomenats «Microcoasts». La idea que regia aquesta iniciativa entenia que la preservació dels sortints rocosos del litoral passava per fer-los accessibles.Descripció
Els «Microcoasts» són tarimes modulars de fusta que es disposen sobre les roques i ofereixen superfícies confortables per jugar, prendre el sol o jeure mentre es gaudeix de la vista. Algunes d’elles són horitzontals, mentre que d’altres es pleguen sobre si mateixes i donen lloc a superfícies polièdriques de cares triangulars. Aquest relleu genera seqüències de concavitats i convexitats que permeten recolzar-s’hi adoptant una gran diversitat de positures possibles. La seva complexitat volumètrica, però, contrasta amb la simplicitat geomètrica que hi ha darrere de la seva concepció constructiva.En efecte, les tarimes estan concebudes a partir de la juxtaposició sistemàtica d’un sol mòdul bàsic. El mòdul és un políedre format per una piràmide hexagonal que ha perdut dues de les seves sis cares i a la qual s’han afegit altres quatre plans triangulars. La planta de la figura resultant presenta un perímetre força irregular que, no obstant això, dibuixa un hexàgon perfecte quan es combina amb dos mòduls més. Així, la repetició de la unitat hexagonal que conformen tres mòduls bàsics encaixats permet estendre la tarima com un teixit cel•lular sobre algunes porcions del terreny pedregós.
Valoració
La instal·lació dels «Microcoasts» sobre les darreres porcions feréstegues de la costa de Vinaròs les civilitza sense urbanitzar-les. És evident que, amb aquesta operació, la població ha guanyat la possibilitat de gaudir còmodament d’un espai de relació amb la mar. Però aquest espai natural també ha obtingut el seu benefici. Esdevenint accessibles i confortables, les zones salvatges abans ignorades s’han convertit en llocs concrets i reconeguts. Això les ha fet ingressar dins la consciència col•lectiva, fet que ajuda a preservar-les de futures agressions urbanístiques.Si bé és cert que el preu d’assolir aquesta seguretat ha comportat una certa pèrdua de llibertat, la seva domesticació ha estat summament respectuosa i delicada. Els «Microcoasts» tenen l’aspecte efímer i lleuger d’una fina làmina que es doblega per elevar-se sobre el terreny. Com mobles de fusta, estan construïts en sec, de manera que podrien ser retirats sense deixar cap empremta irreversible sobre el terreny. Contraposades amb les del formigó i l’asfalt de la urbanització massiva, aquestes qualitats representen al mateix temps el respecte pel context natural i el confort tàctil i ergonòmic que aporten als seus usuaris. D’altra banda, i sense contradir les esmentades qualitats, la seva aparença tectònica i la geometria gairebé mineral dels seus políedres triangulats emparenta formalment els «Microcoasts» amb la base rocosa que els dóna suport.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
