Estat previ
Situada vora la inestable frontera entre els regnes islàmics i cristians, la ciutat de Huéscar va canviar set vegades de mans entre el segle XIII, quan va ser fundada, i el segle XV, pocs anys abans de l’hegemonia peninsular dels Reis Catòlics. Davant d’aquesta inestabilitat, la defensa de la ciutat feia necessari el control visual del territori que l’envoltava. La «Torre del Homenaje» va exercir aquesta funció fins que, durant la penúltima conquesta cristiana de la ciutat, encapçalada el 1434 per Rodrigo Manrique, la seva estructura, majoritàriament lígnia, quedà totalment escapçada. Només en romangué en peu la base de pedra i tàpia, d’una planta d’alçada, que anà perdent amb el temps el caràcter monumental per convertir-se en habitatge i dissoldre’s indiferenciadament dins la trama urbana. Aquestes restes resulten avui insuficients per conèixer amb exactitud les dimensions i la forma que la torre havia tingut.Objecte de la intervenció
Tot i que aquest desconeixement feia impossible una restauració fidel de l’edifici original, l’any 2000 la Delegació de Cultura de la Junta de Andalucía va voler promoure una intervenció que recuperés el seu caràcter monumental i en restablís la doble funció de fita i de mirador.Descripció
La «Torre del Homenaje» està constituïda per dues construccions de planta baixa i pis, separades per un passatge de poc més d’un metre d’amplada i unides només en un extrem. Una d’elles, de menor alçada i en forma de L, està arrebossada amb morter blanc com les cases veïnes a les quals queda adossada i té un caràcter auxiliar. L’altra, de gairebé dotze metres d’alçada i planta quadrilàtera de dotze per dotze metres, és un edifici cantoner, pràcticament exempt i amb un caràcter molt més monumental.La planta baixa del cos principal està constituïda per les restes originals de la torre: quatre murs de més d’un metre de gruix, arrebossats amb morter de pedra calcària. Aquests murs defineixen una sala tancada de més de cinc metres d’alçada i amb un pilar central. Sobre aquesta planta s’aixeca un cos lleuger, construït amb llates de fusta, que evoca l’arquetip de l’estacada medieval. Suportat per una estructura de bigues i pilars postensats de fusta, aquest cos està constituït per dues rampes que es cargolen al voltant d’un pati central i que donen accés i sortida al mirador del terrat, des d’on s’ataüllen les cobertes de Huéscar i els horitzons del territori que l’envolta.
Valoració
Per sort o per desgràcia, restaurar no podia equivaler en aquesta ocasió a restituir o consolidar una forma original que s’havia perdut en l’oblit dels temps. Per aquest motiu, al cap de sis-cents anys de la seva destrucció, la intervenció reinventa des d’una actitud respectuosa però francament contemporània la forma de la torre, restaurant-ne només el significat i la funció. Abans de tornar-la a construir, ha calgut tornar-la a projectar. Es tracta, doncs, d’una restauració abstracta, no figurativa, que sap aprofitar la càrrega simbòlica de l’antic monument i que queda alhora alliberada de la tirania de la forma preexistent. Aquesta llibertat permet que el projecte pugui establir còmodament un joc dialèctic i sincrònic entre el passat i el present.En aquesta relació dialèctica, el pes físic i històric de la base formada pels murs de la torre original es contraposa a la lleugeresa i contemporaneïtat de la nova estructura de fusta que, al seu torn, remet a l’antic arquetip de l’estacada militar. Al mateix temps, en la disposició dels dos cossos que formen la nova torre s’estableix una interessant dualitat entre els dos ingredients de la ciutat: el monument i el paisatge urbà. Mentre que l’edifici principal –alt, exempt i cantoner– es destaca significativament com un monument, el cos auxiliar –adossat, enrasat i emblanquinat com els veïns– se solidaritza anònimament i harmònicament amb el paisatge de la trama urbana.
També és dual la funció pública recuperada, que permet al mateix temps veure i ser vist: la torre és alhora una fita, una marca que orienta i dóna sentit col•lectiu, i un mirador que ofereix als ciutadans una visió panòptica de la seva ciutat i del territori que l’emmarca. Encara retrobem aquesta dialèctica de la mirada, de veure o ser vist, en el parament de llates de fusta de l’estacada que, com una persiana o una gelosia, ofereix una vista calada de l’exterior i permet a penes endevinar les siluetes que es belluguen al seu interior. Finalment, el recorregut ascendent cap al mirador ofereix l’expressió més dramàtica d’aquesta dialèctica visual quan, immediatament abans de regalar-nos el panorama horitzontal sobre la ciutat i el seu entorn, ens confina en un pati que nega qualsevol visió de l’horitzó per imposar-nos la verticalitat de l’Axis Mundi.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
