Estat previ
Fundat pels àrabs al peu del Monte Ganzaria, San Michele és un nucli petit, dens i compacte, amb espais públics de reduïdes dimensions que són més conseqüència de l’arbitrarietat i l’abrupta topografia que no pas d’una planificació premeditada. La majoria dels seus carrers segueixen les corbes de nivell del turó coronat pel castell ducal, que dóna fe del seu origen medieval. El carrer principal, que rep successivament els noms de Via Umberto i Via Roma, baixa del castell en direcció sud i relliga tots aquests carrers com una espina dorsal.A l’extrem sud d’aquest eix vertebrador hi ha un dels edificis més grans del poble, una escola construïda als anys trenta del segle XX per l’enginyer Saverio Fragapane i que avui és la seu de l’ajuntament. Amb planta de doble T, té un front rectilini abocat a la Via Roma i una façana posterior interrompuda per dues ales transversals que donen a l’antic pati de l’escola. Al llarg del temps el pati posterior va patir una sèrie d’intervencions successives i contradictòries que, fins fa poc, el feien aparèixer com un buit introvertit i incoherent en el si d’un teixit urbà tan mancat d’espais oberts. L’antic mur que el tancava romania parcialment en peu i el separava dels edificis que l’envolten i que, en tot cas, no destaquen per la seva qualitat arquitectònica. Tot plegat explica que l’espai tingués un caràcter inhòspit i residual i que fos únicament usat com a aparcament.
Objecte de la intervenció
Quan les dependències municipals es van traslladar a l’edifici de l’antiga escola, es va fer palesa la necessitat de convertir el pati posterior en una veritable plaça comunal. L’any 2003, l’ajuntament va decidir destinar a tal efecte un pressupost de poc més d’un milió d’euros. Aprofitant l’avinentesa i amb l’objectiu de garantir la dinamització de la nova plaça, es va decidir obrir-hi també una nova oficina postal. El principal repte de la intervenció era la fundació d’un espai públic representatiu i capaç d’esdevenir un nou lloc de trobada per a la comunitat. Però la consecució d’aquest repte comportava una dificultat topològica: calia que l’edifici es donés la volta, que la seva façana posterior adquirís la dignitat que es mereixia la seva nova posició relativa.Descripció
L’enderroc de la tanca perimetral va posar de manifest la indiferència del pati escolar, que era completament horitzontal, envers la pronunciada topografia dels carrers que l’envolten. Per aquest motiu, la urbanització de la plaça es va resoldre com un pla inclinat que salva un desnivell de prop de dos metres i que és travessat per una rigola diagonal que assenyala la línia de màxim pendent. Acompanyada per una filera de tarongers, aquesta rigola reuneix al seu pas per la plaça tota l’aigua de pluja com l’aiguafons d’una coberta. A la dreta de l’ajuntament, vora l’extrem superior d’aquesta diagonal, s’ha aixecat la nova oficina de correus, un edifici cantoner i de planta quadrada.La seva façana principal és exempta i s’escapa de la planta de l’edifici per abastar tot l’ample de la plaça. Està resolta com una gelosia, amb un aparell de lloses horitzontals de pedra volcànica que conformen un parament abrupte i calat. La mateixa solució constructiva ha servit per aixecar una altra façana exempta, perpendicular a la primera i situada davant l’edifici de l’ajuntament. Amb una llargada de més de vint metres, aquesta segona gelosia oculta les dues ales transversals de la façana posterior de l’ajuntament i ofereix a la plaça un front rectilini i uniforme. A més, absorbeix la diferència de nivell que hi ha entre els patis que separen aquestes ales, que són horitzontals, i el paviment inclinat de la mateixa plaça. Així, l’extrem nord de la gelosia té una alçada de gairebé quatre metres, mentre que l’extrem oposat no arriba al metre i mig. Al terç més alt del mur hi ha una gran obertura quadrada que és l’entrada a l’ajuntament. Està al nivell de l’edifici, però queda aixecada uns cinquanta centímetres per sobre de la plaça, motiu pel qual té unes escales que salven aquesta diferència de nivell.
Valoració
La nova plaça ha deixat enrere l’ambigua informalitat d’un buit residual usat únicament com a aparcament i ha quedat inequívocament definida pel tríedre que formen les dues gelosies i la superfície inclinada del terra. El seu pronunciat pendent la trava amb el teixit urbà perquè permet posar-la en relació amb els carrers que hi conflueixen. Fruit d’una franca i valenta acceptació de la naturalesa abrupta que caracteritza l’orografia de San Michele, aquest pendent ha invertit el caràcter introvertit de l’antic pati escolar, que ara és un lloc de trobada accessible i representatiu.Malgrat la contemporaneïtat del seu llenguatge, les noves façanes dels dos edificis públics que presideixen la plaça són perfectament afins a la tradició mediterrània. D’una banda, recuperen l’arquetip de la gelosia i el traslladen de l’àmbit domèstic al públic per mitjà d’un monumental canvi d’escala que multiplica la riquesa dels seus jocs lumínics i visuals. De l’altra, responen fidelment a la tipologia de la plaça mediterrània, buit excepcional dins d’un teixit dens i compacte, que renuncia a l’extensió horitzontal en favor de la rotunditat dels seus límits verticals. Abans que als edificis que s’oculten al seu darrere, ambdues façanes pertanyen a la plaça. De mers elements constructius han passat a ser elements civilitzadors.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
