Estat previ
L’obertura de la Ronda de Dalt, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, va suposar que el districte d’Horta, que ocupa una vall perifèrica al límit nord entre la ciutat i la muntanya de Collserola, quedés ben connectat a la xarxa viària de la ciutat. Aprofitant aquesta recent accessibilitat i la magnitud de la construcció, nous equipaments d’escala metropolitana, com el Velòdrom d’Horta, van aflorar als laterals de la via ràpida. En altres casos, aquests espais adjacents quedaren a l’espera d’usos futurs i només es veieren transformats per les operacions de desmunt i terraplenament que havien modificat l’orografia natural de la vall. És el cas dels terrenys situats entre el Velòdrom i el cementiri d’Horta, al nord de la Ronda. El seu pendent originari fou esglaonat en diferents terrasses que allotjaven dipòsits de gas i construccions efímeres que donaven servei a les obres.Objecte de la intervenció
L’any 2000 l’empresa pública Transports Metropolitans de Barcelona va decidir destinar aquests terrenys a la construcció d’unes cotxeres amb una capacitat per a 300 autobusos municipals. La seva mida i situació brindaven la inusual oportunitat d’edificar-hi amb aquesta finalitat 60.000 metres quadrats perfectament connectats amb la xarxa viària. Alhora, però, la mida i la situació de l’edifici suposaven un considerable risc d’impacte ambiental en un potencial punt d’accés al Parc de Collserola. La solució a aquest conflicte d’interessos vingué donada per la idea de dotar l’edifici d’una gran coberta enjardinada i accessible que oferiria bones vistes sobre la ciutat i faria de transició entre el seu teixit i el parc.Descripció
Les cotxeres ocupen tres nivells semisoterrats oberts a la Ronda de Dalt i estan cobertes per una llosa de formigó armat amb una superfície de 20.000 metres quadrats. Aquesta llosa està formada per plataformes horitzontals de 7 per 7 metres que es van esglaonant per reproduir la topografia original del terreny. La seva capacitat portant és de 2.000 kg/m² i presenta un baixant de recollida d’aigües cada 40 metres. Una retícula de cassetons de PVC de diferents alçades permet suavitzar el perfil esglaonat de la llosa sense augmentar-ne amb excés el pes mort. Amb aquest principi es formen sobre la coberta grans concavitats circulars de formigó que recullen al seu centre les aigües pluvials. De diàmetres variats, aquests grans embuts estan pavimentats amb materials de colors llampants i donen cabuda a diverses activitats específiques com ara pistes de monopatí, jocs d’aigua o circuits per a bicicleta. Els intersticis que separen els embuts circulars estan plantats amb pins, matolls de bambú i estores d’hyparrhenia, que donen continuïtat a la vegetació natural del parc.Valoració
Traient partit de l’enriquidor efecte que la superposició d’usos diferents té sobre la ciutat, aquesta intervenció exerceix sàviament un paper mediador entre diferents parells de realitats oposades. En primer lloc, conjuga dos usos públics de caràcter ben diferent: el parc, universalment accessible i destinat al lleure, amb la infraestructura per al transport, tant o més necessària però tancada i merament funcional. En un altre nivell, resol la trobada entre el teixit urbà i l’extensió no urbanitzada del parc natural de Collserola. Ho fa des d’una doble essència que permet percebre’l amb la rotunditat d’un cos edificat i amb la subtilesa d’una intervenció paisatgística. Finalment, des d’un punt de vista constructiu, concilia el deure de tota coberta d’expulsar l’aigua que rep amb la necessitat de recollir-la per reutilitzar-la. Aquest aspecte impregna l’obra des de la seva concepció i constitueix un imperatiu de partida que dóna cos i sentit al resultat final.David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
