X
This website uses third-party cookies so that you can enjoy the best possible user experience. If you continue to use this website we will assume that you accept their use. You can change your settings or obtain more information here.
Una dècada de premis
Dietmar Steiner, 2010
Aquests últims deu anys del certamen biennal del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà no sols constitueixen una prova de com s’ha avançat pel que fa a poder premiar uns assoliments arquitectònics de caire excepcional, sinó que, a més, han servit per acompanyar el desenvolupament discursiu del que ha significat l’espai públic al llarg d’aquesta dècada. Ja des dels seus inicis l’any 2000, va sorgir un procés de cooperació cada vegada més gran amb altres instituts europeus d’arquitectura. D’aquesta manera, tant els guanyadors com el mateix Arxiu han fornit una perspectiva única i molt representativa del desenvolupament de l’espai públic urbà a Europa.

Com a membre del jurat des de l’any 2002, intentaré descriure l’itinerari que ha seguit el premi i les activitats que ha ofert el CCCB a tall de reflexió sintetitzada dins del debat europeu. Comencem dient que no hi ha a Europa una ciutat equiparable amb Barcelona pel que fa a la ubicació per al discurs sobre l’espai públic. El programa ara llegendari dels espais públics que es va posar en pràctica durant els anys vuitanta va suposar, després del bloqueig polític de la dictadura de Franco, un acte d’alliberament urbà que va causar una sensació internacional, que es va estendre fins i tot més enllà de l’àmbit de l’arquitectura.

Per això, qui millor que el CCCB, una institució única dedicada a l’exhaustiu desenvolupament cultural i intel•lectual, per concebre i convocar un premi dedicat a l’espai públic urbà? Els nombrosos i variats projectes que s’han anat presentant no han deixat de plantejar al jurat diverses qüestions de caire substancial: En què consisteix en realitat l’espai públic urbà en el nou mil•lenni? No ha desaparegut ja fa temps a l’espai de les comunitats virtuals i de comunicació de masses? Deu ser veritat que l’espai públic s’està deixant absorbir cada cop més pel sector privat? No es deu estar deixant domesticar i limitar per culpa d’un nombre cada cop més gran de normes i regulacions?

Acostumem a oblidar que no va ser fins a la segona meitat del segle XX que l’espai públic urbà es va definir com un tipus de caire generalitzador. Anteriorment, la terminologia de l’urbanisme comprenia tan sols conceptes com carrers i places, parcs i àrees d’esbarjo. Pràcticament es limitava a gestionar els espais buits entre edificis, necessaris per a qüestions com la prevenció d’incendis i la il•luminació. A més, en aquells casos en què l’espai públic s’estudiava i es planificava des del punt de vista d’un «model» arquitectònic, el que es procurava era la representació del poder polític ―ja fos de caire monàrquic, feixista o comunista― i fer, d’aquesta manera, que la conducta dels usuaris d’aquells espais fos dirigida i controlada. No va ser fins que es van instaurar les reformes democràtiques a mitjan segle XIX que va sorgir la idea de l’espai públic «per a tothom», de «públics quotidians». Tanmateix, fins i tot aquest concepte es va determinar i es va modelar en funció d’uns rituals sociològicament definits, és a dir, d’uns rituals públics.

Per tant, gosaria sostenir que mai no hi ha hagut ni hi haurà un espai urbà lliure pel que fa a les accions i representacions del públic. Al cap i a la fi, tots i cada un dels espais públics, com queda palès a l’«espai social» d’Internet, es determinen a partir dels rituals de la utilització, que forçosament impliquen uns codis de conducta, uns límits d’accés i uns processos d’exclusió. En una ocasió, el president del jurat, Manuel de Solà-Morales, va abordar aquesta qüestió de manera contundent i diàfana: tots els estadis de futbol són privats i, tanmateix, tots els usuaris, encara que hagin de pagar per entrar-hi, tenen la sensació que estan ocupant un espai públic.

Per tant, no hi fa res, en realitat, si l’espai públic urbà es gestiona de manera pública o privada, ni si constitueix un espai real o virtual. Cada punt d’accés i activitat dins d’aquest espai requereix una «negociació política». Les queixes de les esquerres a propòsit de la privatització creixent de l’espai públic ―la transformació de places en centres comercials― no es podran resistir a la realitat. M’assec en el restaurant d’un centre comercial a Barcelona que dóna a un espai publicoprivat. Demano una cervesa i em passo una hora llegint un llibre sense que ningú em molesti. Camino per l’espai públic del passeig de Gràcia fins que de sobre les forces de seguretat prohibeixen el pas per les voreres a causa d’una manifestació sense importància. La meva conclusió: la utilització pública de l’espai públic no es redueix a una simple qüestió de relació abstracta amb la propietat, sinó que es basa sempre en la manera en què s’exerceix el poder en aquell espai.

La qüestió de com definir l’espai públic urbà és precisament el que els membres del jurat no han deixat de plantejar-se durant l’última dècada. Cal que l’espai públic sigui obert i exterior, o és possible que els edificis es puguin considerar també un espai públic? Fins i tot el llegendari plànol de Nolli de Roma (1748) mostra que els espais públics s’estenen des dels carrers i les places fins als espais interiors dels edificis públics. Un mercat cobert, una església o un centre comercial, són espais públics? Rafael Moneo, president del jurat que va atorgar el premi de l’any 2010 al Palau de l’Òpera i el Ballet Noruecs , va donar una justificació especialment aguda respecte de la flexibilitat del concepte de l’espai públic: l’espai públic que ofereix la coberta i l’entorn de l’edifici enriqueix tant l’espai públic d’Oslo que la funció que exerceix l’edifici en si dins d’aquest context resulta irrellevant.

Quin valor hem d’assignar als projectes arquitectònics i artístics que tematitzen l’espai públic de manera efímera o temporal? En efecte, aquests projectes han adquirit cada vegada més importància al llarg dels darrers anys. En la seva majoria, es tracta de projectes artístics participatius que transmeten una incertesa cada vegada més gran respecte als rituals acceptats generalment a propòsit de la utilització de l’espai en societats cada vegada més heterogènies. Aquesta avantguarda artística ens dóna entenent que en el futur únicament es podrà «moderar», en comptes de determinar, l’ús de l’espai públic. Això vol dir que els rituals del poder i els rituals d’apropiació dels espais acabaran fluint plegats en un discurs polític continu.

Si hagués de resumir la meva experiència com a membre del jurat, m’hauria de referir al procés tècnic d’avaluació de les obres presentades. El jurat sempre ha hagut de prendre decisions sobre la naturalesa d’aquestes, formades sempre per imatges i textos. L’important aquí és saber si amb una mirada efímera n’hi ha prou per obtenir una perspectiva real de la funcionalitat a llarg termini d’un espai públic urbà. Al cap i a la fi, aquests espais cobren vida segons l’ús que se’n faci, i la seva utilització, al seu torn, depèn de les estacions, dels canvis socials i de les restriccions polítiques. La verificació d’aquests factors només s’aconsegueix a través de l’observació i l’anàlisi a llarg termini.

D’altra banda, cal assenyalar que la continuïtat aconseguida en el si del jurat ha proporcionat una experiència de gran utilitat per valorar la importància i la qualitat de les obres presentades. Avui dia, hi ha alguns elements de l’espai públic que gaudeixen d’una certa popularitat, com els fanals i els projectes espectaculars d’il•luminació, o les fonts i els brolladors informals, molts d’ells amb mecanismes interactius que ruixen alegrement els nens que juguen al seu voltant; o els bancs i les àrees de descans, o els espais amb el paviment decorat amb tota classe de dissenys i materials. El que és realment important no és que un nou espai públic arribi a ser especialment «bonic», sinó que sigui capaç de transmetre’ns una «història» que contribueixi a la identitat del lloc.

No són poques les vegades que, situats davant de les imatges de l’«abans i el després» del projecte, comprovem que el més encertat hauria estat deixar-ho tot com estava. L’espai públic urbà és una «escultura social», un espai polític per a la negociació. Aquest és el «text» que acompanya el discurs del jurat més enllà de les «imatges» presentades.