X
This website uses third-party cookies so that you can enjoy the best possible user experience. If you continue to use this website we will assume that you accept their use. You can change your settings or obtain more information here.
L'Europa del futur
Bronislaw Geremek, 2002
Conferència celebrada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 16 de desembre de 2002 en el marc del Debat de Barcelona «Europa com a assignatura»

Historiador de professió, durant un temps m'he dedicat a l'aventura de la polí­tica, la qual, curiosament,m'ha remès a la Història. Com a ministre d'Afers Estrangers de Polònia, vaig encetar i seguir les negociacions relatives a l'adhesió del meu paí­s a la Unió Europea, i estic content que el procés s'hagi conclòs amb èxit.

Emsemblamolt important subratllar que els països que entren a la Unió ho fan després d'haver estat transformats profundament pel procés d'adhesió. Ara bé, laUnió Europea també evoluciona, i ha d'afrontar la qüestió del seu propi futur, que avui dia ningú no sabria endevinar.

El lloc únic que Europa ha ocupat en la història delmón ha estat garantit —com subratlla Fernand Braudel— per una mena de relació estable entre la seva població i la de la resta delmón. Des de l'any 1000, Europa s'ha pogut vantar de representar la meitat de la població mundial. Ara bé, si al començament del segle xx encara reunia una quarta part dels habitants del nostre planeta, actualment Europa no representa més del 10% de la població mundial. Amb tot, continua essent una potència, ja que constitueix una comunitat que s'ha convertit en un gran actor econòmic i polí­tic: la Unió Europea.

Pel seu volumde negocis i el seu potencial econòmic, es pot mesurar amb la principal potència econòmica mundial: els Estats Units d'Amèrica. En efecte, és aquest potencial el que proporciona a Europa l'oportunitat històrica de reconquerir un lloc de primer pla en el món. Aquesta oportunitat depèn, més enllà de la reunificació, dels efectes de l'ampliació del 2004, una ampliació sense precedents en la història de la Unió.

I és que, per primera vegada, el procés d'integració europeu ha fet desaparèixer la frontera entre l'Est i l'Oest d'Europa amb l'entrada no solament dels països postcomunistes sinó també de països que havien quedat al marge d'un món urbà i capitalista, encara profundamentmarcats per la vida rural i una forma de servitud.

Així­mateix, aquesta ampliació és la primera que afecta països força pobres (excepte Xipre i Malta), el producte interior brut dels quals arriba amb prou feines al 40%de lamitjana de laUnió Europea. Es pot considerar que aquesta adhesió representa un problema per als països rics de la Unió o, per contra, pensar que és una oportunitat immensa. La pobresa és el signe d'un gran desequilibri. Si bé no crec que es perfili un possible xoc cultural de civilitzacions, sí­ que estic persuadit que la pobresa en el món és la font d'un risc més gran. Ens cal trobar elsmitjans susceptibles de fer desaparèixer la pobresa. Gràcies a les ampliacions anteriors, la Unió Europea ja té experiència en el tema. És en part el cas d'Espanya, un paí­s que, quan va ingressar a la Unió, no superava el 75% del producte interior brut europeu.Amb aquesta nova ampliació cap a l'Est, s'esborra la frontera traçada entre països pròspers econòmicament i els altres, i també s'allunya la possibilitat d'un hipotètic xoc de civilitzacions, com el que en certa manera il·lustra la barrera del Rio Grande entre Mèxic i els Estats Units. La Unió Europea ha pres una decisió valenta, tan interessant com important per al seu futur. Ha demostrat la seva voluntat de ser més que un club de països rics i ha apostat perquè combatre la pobresa i deixar-la enrere sigui possible.

Ara, la qüestió és saber en quina direcció es mourà aquesta Europa ampliada.Desitjaria abordar aquest tema del futur europeu a través del prisma del passat. És una paradoxa a la qual al·ludia sovint un dels meus mestres: que els millors futuròlegs es troben entre els historiadors. Els historiadors disposen d'aquest camp d'experiència immensa que és la història dels homes per comprendre el present i encarar el futur. Tal com jo ho veig, és una bona cosa que els historiadors es fiquin en polí­tica, perquè, en fer-ho, es plantegen el present i el futur partint del passat.

La Unió, ¿es pot dotar d'una dimensió polí­tica que consagraria el seu èxit econòmic, la formació del mercat únic, l'existència d'una moneda única, l'euro (i sabem fins a quin punt, en la història de la formació de les nacions, encunyar moneda era sinònim d'una forma polí­tica anomenada estatnació)? M'inclino a respondre negativament. L'Europa del futur no serà un estat-nació o un estat supranacional.Unificada o reunificada, formarà sempre un cos molt particular, tot i que comunitari.Ara bé, dir «comunitari» pressuposa l'existència d'una certa unitat amb els seus propis fonaments. ¿Es pot postular que existeix una civilització europea?

Si es considera que una civilització es defineix per l'existència de trets comuns i únics, que no es troben enllocmés, la respostamés senzilla és dir que la civilització europea no existeix. Tots els seus trets els comparteixen nombroses societats, que s'han inspirat, per exemple, en el seu procés de modernització. Europa ha demostrat una certa generositat a propagar, fora de les seves fronteres, els seus valors i el seu llegat.

Però aquesta qüestió és molt delicada quan s'aplica a la mateixa Europa. ¿Podemdir avui dia que hi ha europeus, que la futura Constitució pot recórrer, en la introducció, a l'expressió: «Nosaltres, el poble europeu», «We the people»? La resposta continua essent negativa. El que s'imposa és el plural, en la fórmula: «Nosaltres, els pobles d'Europa», atès que aquest plural respon a la realitat europea.

Totes les grans cultures nacionals europees s'han construït al voltant d'allò que era propi d'un poble. L'any 732, en les cròniques medievals, es troba per primera vegada el terme Europeenses ('els europeus'). El context s'hi prestava. En aquella època, Europa havia de fer front a l'expansió de l'Islam i tenia por que les conquestes àrabs poguessin destruir l'herència dels europeus.Tot seguit, el terme desapareix i no torna a entrar en escena fins avui, la qual cosa planteja, tal com jo ho veig, la qüestió del caràcter tan particular de l'esperit europeu.

El 1947, en el seu assaig Sobre l'esperit europeu, el gran filòsof alemany Karl Jaspers va intentar definir allò que caracteritza l'esperit del vell continent.Hi avançava que aquest esperit consistia a proposar al mateix temps una tesi i la seva antí­tesi; a construir i, simultàniament, a desconstruir. Seguint Jaspers, es podria dir que la història del pensament europeu, del seu esperit, està marcada per aquesta caracterí­stica tan particular, que s'expressa a través d'una mena d'anàlisi autocrí­tica. No crec pas que hi hagi cap altra civilització que dubti sistemàticament dels seus propis fonaments.

En el seu tractat Sic et non ('Sí­ i no'), Pere Abelard, ja al segle xii, volia demostrar, en reunir els textos de les Sagrades Escriptures que es contradiuen, que la veritat sempre és un procés i que l'anàlisi crí­tica és un exercici necessari. La història del pensament a Europa és un seguit de crisis de la consciència europea, crisis nascudes arran de l'esfondrament de veritats en les quals es creia fins aleshores: la crisi de finals de l'edat mitjana, però també la del segle xvii, tal com ho planteja l'historiador francès Paul Hazard, o també la que va anar del segle xvii fins al xx.

Aquest tret —a saber, aquest poder increïble per a l'autodestrucció per elaborar noves tesis i noves aproximacions a la veritat— és molt propi de la tradició europea. És fent servir la Història coma testimoni que es pot adoptar aquesta actitud crí­tica i analitzar la formació d'una certa comunitat europea, és a dir, la història d'aquesta Europa en procés de creació.

D'entrada, aquesta ha estatmarcada pel naixement dels imperis europeus, per la seva recerca de l'hegemonia i la dominació. Carlemany va ser el primer d'emprendre, pels volts de l'any 800, la unificació de l'Europa del moment. En aquella època, Europa no era un univers cultural i social sortit de l'Antiguitat, sinó una realitat construïda per uns bàrbars que s'havien apropiat del llegat clàssic i que havien trobat, en el cristianisme, unmarc de referència cultural.Aquest emperador va forjar una unitat polí­tica que es retroba al llarg de tot elmil·lenni següent, fins al naixement de la Comunitat Europea i de les fronteres que ha traçat.

Els seus successors, els emperadorsOtó I,Otó II iOtó III, van perpetuar aquest llegat i van desitjar obrir l'imperi carolingi al món eslau. Vers l'any 1000, Otó III viatja a Gniezno, a Polònia, i reconeix, poc temps després, l'existència dels regnes d'Hongria i de Polònia en el si d'Europa. És aquesta la unitat polí­tica que es va esquerdar al segle xi.

El segon acostament polí­tic d'Europa és l'elaborat perCarlesV, per a qui un imperi no ha de veuremai pondre's el sol: l'imperi europeu té per horitzó el món sencer.

La tercera unificació que es pot qualificar d'imperial és la de Napoleó, que, en nom de la Revolució i de la llibertat, va voler imposar una idea nacional a un territori que abastava tot Europa. Si la Primera Guerra Mundial va fer desaparèixer els imperis i si, al final d'aquest conflicte, l'aspiració a una reorganització polí­tica d'Europa es va saldar amb el fracàs de la Societat deNacions, la SegonaGuerraMundial i les aspiracions de Hitler demostren, a la sevamanera, la voluntat reiterada de crear un imperi europeu.

El sociòleg francès Edgard Morin s'ha mostrat durant molt de temps molt hostil a la idea d'Europa, que ell relacionava, a causa de la seva pròpia experiència, amb la realització de l'ideal nazi. Han passat els anys i aquest sociòleg ha canviat de parer: ara Europa representa per a ell «una altra cosa». ¿Què pot ser aquesta «altra cosa» després d'haver constatat que l'experiència imperial per construir Europa és un camí­ sense sortida? Les dues grans experiències que formen la unitat europea són, em sembla, d'ordre comunitari.

La primera és la de la cristiandat medieval, que és no solament un univers religiós, sinó també una organització polí­tica formada al voltant de la idea cristiana. Entre els segles xii i xv, confereix una unitat al territori europeu amb la pràctica d'una mateixa litúrgia i de les seves expressions, amb una mateixa inspiració arquitectònica a l'hora de bastir esglésies i castells. Així­, l'àrea d'influència de l'art gòtic podria traçar aproximadament els lí­mits de l'Europa actual. Sensemoure'ns de la cristiandat medieval, el llenguatge de les arts plàstiques també és un llenguatge comú, no solament per la referència a les Sagrades Escriptures, sinó també per la sevamanera de representar- les. La cultura sàvia es basa en la tradició de les Sagrades Escriptures, però també s'inspira molt en la filosofia antiga, que, d'arrel laica, integra el corpus de la tradició cristiana. Així­, Aristòtil representa la gran autoritat del món cristià, i apareix com un filòsof sant en les regles fonamentals dels manuscrits medievals o com el protector d'algunes universitats medievals posades sota l'autoritat de l'Església.

Aquesta unitatmolt profunda es troba també en la vida quotidiana. Una anècdota: els francesos avui encara importenmolts cargols de Polònia, tot i que es diuen «cargols de la Borgonya». ¿Per què? La hipòtesimés versemblant és que elsmonjos benedictins polonesos haurien introduït a Polònia aquests cargols procedents de l'oest d'Europa per variar elmenú durant la quaresma, perí­ode en què no es podia menjar carn.

El vi, en canvi, representa un element fonamental en l'univers cristià, ja que forma part essencial de la litúrgia i del sacrifici. Així­, gràcies a l'Església, s'estén al conjunt de la cristiandat una cultura del vi, una cultura que Fernand Braudel oposava a la de la cervesa o de l'alcohol demés graduació. Fins al segle xv, es produeix vi en climes diferents del nostre (en aquella època el clima era més càlid) a la regió del nord de França, al voltant de Lille, però també a les regions properes al mar Bàltic. La universalització de certes pràctiques religioses i culinàries, i de la cultura del vi en particular, constitueix el marc d'una mena d'unió europea.

L'Europa de la cristiandat es forma i es desenvolupa també a les escoles i les universitats, on s'apliquen els mateixos programes en teologia, en dret i en arts liberals, i on se segueixen els mateixos cursos escolars. L'estudi de la gramàtica em sembla un dels elements fonamentals a l'època de la unificació europea.

Algú podria creure, i s'equivocaria, que aquest procés només afecta els erudits que dominen la cultura escrita. En efecte, la cristiandat medieval és un univers format per tres estats: els guerrers o bellatores; el clergat o oratores; els treballadors, lamajoria pagesos, però també artesans urbans, o laboratores. Ara bé, l'organització de la famí­lia, del temps —l'any, la setmana, el dia— que regeix la vida dels cristians és lamateixa per a tota l'Europa medieval.

En aquella època, la cristiandat va des de la Samogí­cia, paí­s bàltic cristianitzat tardanament (al segle xiv) fins a Espanya, i des de Noruega fins a Sicí­lia. Una comunitat definida per la seva manera de viure i per a la qual la guerra és un estat normal. EnMaquiavel trobeml'anàlisi segons la qual l'ésser humà és fonamentalment dolent i la guerra, l'expressió més normal de la polí­tica. Aquesta és —no ho oblidem— una herència de l'Europa cristiana, d'una comunitat formada al voltant dels valors de la cristiandat i que viu en una societat estructurada al voltant de la guerra.

El declivi d'aquesta comunitat comença amb Martí­ Luter, el 1517, i li arriba la fi amb les tesis de Wittenberg. El 1523, Suècia fa del protestantisme la religió oficial del paí­s. Si Erasme de Rotterdam encara intenta defensar l'univers de la cristiandat, es tracta nogensmenys d'un capí­tol acabat, és a dir, la fi d'una comunitatmeravellosa, àmplia, profunda, que reunia els diferents pobles nacionals al voltant d'unamateixa llengua, el llatí­, la llengua erudita comuna.

Aquesta primera experiència comunitària és seguida per una segona, la d'una Europa de la qual Gottfried Leibniz diu que és un espai homogeni, tal com passa amb la Xina. Un espai homogeni pel seu contingut cultural, per la voluntat dels seus promotors de viure junts, de comprendre's: és la República de les Lletres, la Res Publica Litteraria que, als segles xvii i xviii, es proposa formar una comunitat d'elits. Una comunitat d'aquells que dominen no solament les llengües, sinó també la ciència, concebuda com l'eina fonamental per comprendre el món. Els erudits, els artistes, els juristes, els diplomàtics, els especialistes en l'Antiguitat són els actors d'aquesta Europa de les elits culturals, que tenen com a punts de trobada les acadèmies, les societats cientí­fiques, les revistes o els salons.

Els seusmembres comparteixen dues grans conviccions. La primera és que el caràcter unitari de la naturalesa humana constitueix una evidència; la segona, que amb la raó n'hi ha prou per unir el poble. És al voltant d'aquestes dues idees que es forma una elit europea de la cultura.

Tot i que la cristiandat de l'edat mitjana abraça les masses, la totalitat de la societat, malgrat l'existència dels tres estats, considera les persones com a objectes, els nega la condició de subjectes. Al seu torn, la República de les Lletres, si bé en un principi eramolt elitista, nodria la voluntat de fundar una comunitat, d'elaborar uns valors comuns, com també les tècniques i els mitjans capaços d'assolir aquest objectiu.

Em sembla important recordar aquest doble llegat comunitari. Europa s'ha construït al voltant d'objectius polí­tics. La cristiandat desitjava atorgar un paper al papa i a l'emperador, però també a lesmonarquies i a les esglésies nacionals,mentre que la segona enaltia el paper de la raó. Malgrat que aquestes dues tradicions són diferents per naturalesa, la seva voluntat d'unificació les fa molt semblants.

¿Es pot considerar religiosa la primera i laica la segona?Vegem què en pensa una autoritat que no es pot acusar d'indulgent envers l'Església o la religió cristiana. Em refereixo a Voltaire, que deia inequí­vocament: «Europa és cristiana». En certamesura, en les dues experiències comunitàries, la religió o la tradició judeocristiana —el missatge de la qual és universalista— no és el fonament sinó l'origen d'una voluntat d'unificació europea, les conseqüències de la qual són d'ordre secular.

El mot Europeenses apareix el 732; més tard, en els tractats de geografia, el mot Europa servia per descriure el món. Ara bé, a l'època, la paraula pertanyia al registre dels erudits; en la vida real, es tracta d'un nom sense vida. No reapareix fins al segle xv, amb un sentit nou, gràcies a la ploma d'Enea Silvio Piccolomini, un gran humanista, o a la de Maquiavel. Piccolomini, esdevingut papa amb el nom de Pius II al final de la seva vida, empra la paraula Europa en un sentit laic, acceptable per al pensament humanista i, per tant, mancat de contingut religiós o cristià. Ara bé, mancat no vol dir pas hostil o estrany. Pius II, un dels grans esperits de l'època, demostra de quina manera l'esperit humanista es troba també en l'origen d'un nou pensament religiós.

Aquest repàs històric em permet avançar quins són els grans valors fundadors de la civilització europea en els quals la Unió Europea es pot emmirallar actualment. En primer lloc, figura —a parer meu— el respecte per la persona humana, un valor aportat per aquest gran corrent humanista, i gosaria dir personalista, present en el pensament europeu. Si parlo de «respecte per la persona humana», i no d'humanisme stricto sensu, és perquè considero improcedent l'oposició entre tradició cristiana i tradició humanista. El pensament humanista reitera el respecte cristià envers la persona humana i la dignitat de l'home. Aquest valor, a Europa, està present tant en la tradició religiosa com en el món laic, un valor que fa impensable tot atemptat suïcida dirigit contra la vida dels altres, acte als antí­podes del respecte per la persona humana.

Aquest valor està í­ntimament relacionat —cosa que em sembla molt important en el llegat espiritual europeu— amb la llibertat, amb l'elogi d'aquesta i amb la profunda adhesió que suscita, un valormolt arrelat en el pensament europeu, indispensable per a la unitat d'Europa, com mostren les directrius de Copenhaguen. Una llibertat que és la de la vida pública, de la vida econòmica, de la vida social.

El segon valor és el Dret. En la tradició europea, aquest sorgeix en el marc d'una contradicció interna: ¿s'ha d'estar de part d'Antí­gona o de part de Creont? Antí­gona, que vol enterrar el cos del seu germà, apel·la a l'imperatiu moral, al dret dels déus de permetre-li el que el rei li prohibeix. El drama de Creont és haver de distingir el dret diví­ dels drets establerts, drets que, en tant que rei, ha de concedir a tothom. Em sembla que aquest respecte del Dret «comú», de l'Estat de dret, també implica el respecte envers els ciutadans.

El ciutadà de la Unió Europea es pot fer una certa idea del lloc que ocupa en l'Europa del futur gràcies a la definició del civis romanus, del ciutadà romà que gaudeix de tots els drets, independentment de la seva pertinença ètnica, religiosa, cultural o del color de la seva pell. En efecte, elDret romà li confereix la condició de subjecte en el si de l'Imperi. Ja en un elogi de la Roma del segle iv, es troba l'oda més bonica a la llibertat dels ciutadans, tal com tothom voldria que fos entesa pels ciutadans de l'Europa del futur.

Per acabar, com a polonès, voldria promoure un valor que em sembla important i que, per a mi, té un sentit històric particular: la solidaritat. Com per accident (de vegades les coses surten bé per accident), la decisió sobre l'ampliació es va comunicar als polonesos i les poloneses el dia 13 de desembre de 2002. El 13 de desembre és l'aniversari d'un esdeveniment que, vint-i-un anys abans, va anihilar l'esperança polonesa. Després de cinccents dies d'existència del sindicat Solidaritat, l'Estat va fer aplicar la llei marcial contra la societat i el poble polonesos. Doncs bé, al cap de vint-i-un anys, es va escollir elmateix dia per anunciar aquesta bona notí­cia.

Considero molt important el fet que, en el debat sobre l'ampliació, la qüestió de les polí­tiques de solidaritat s'abordi, com ho fa la Unió Europea, de manera sistemàtica, a través de la polí­tica dels fons estructurals, la polí­tica dels fons de cohesió i la polí­tica agrària comuna, discutida i discutible. A parer meu, allò més important és que aquest principi de solidaritat, arrelat molt profundament en la consciència europea, crea un univers socialmolt particular, gràcies al qual Europa es pot distingir avui de les altres civilitzacions i continents. I no ho fa sense dificultats, ja que a Europa el treball és més car que en altres llocs, i està basat en una tradició social el respecte de la qual és important per al futur d'Europa, una peça clau de l'herència que volem perpetuar a la Unió Europea.

Finalment, m'agradaria respondre la pregunta: «¿Quina és, doncs, laUnió Europea del futur?». Crec que ens hemdemalfiar d'unamena d'utopia. ¿Oi queMartin Luther King deia que tots els projectes polí­tics importants neixen d'un somni, d'un impuls fundador ben allunyat de la utopia, d'un somni d'organitzar elmón? En la formació de laUnió Europea d'avui existeix un somni d'unitat. Aquest somnimeravellós va néixer cinc anys després de la fi de la guerra més mortí­fera de la història de la humanitat, el 1950. Davant de la desaparició d'un règimdelsmés totalitaris, de l'existència d'un altre sistema totalitari que perdurava, la idea de reunir els europeus al voltant d'un objectiu en un principi econòmic es va concretar en la creació d'un mercat comú i, més recentment, d'una moneda única. I es perfila també una polí­tica exterior comuna, així­ com una polí­tica de seguretat exterior i interior.

¿És imaginable que l'actual federació dels estats-nació, comJacques Delors defineix laUnió Europea d'avui, es pugui transformar en una comunitat, una paraula molt càlida si es pensa, com jo faig amb una certa nostàlgia, en les comunitats europees antigues? Lameva resposta és afirmativa si volemgirar els ulls al passat, al somni que la comunitat cristiana de l'edat mitjana i després la comunitat dels homes de lletres van fer realitat.

Actualment, existeix l'oportunitat de crear una comunitat que no estaria reservada només als privilegiats i que no intentaria excloure els altres. Per fer-ho, caldria recuperar la inquietud que acompanyava les primeres reflexions sobre el futur d'Europa, sobre la idea d'Europa i sobre la integració europea, és a dir, sobre la identitat europea, la seva cultura, la seva memòria col·lectiva. No hi ha res de biològic en la idea d'identitat europea, res que tingui relació amb la sang; solament existeix l'elecció, la voluntat de viure plegats. Vet aquí­ el que em fa creure, amb un optimisme tenyit de realisme, en el futur de l'Europa ampliada.