X
This website uses third-party cookies so that you can enjoy the best possible user experience. If you continue to use this website we will assume that you accept their use. You can change your settings or obtain more information here.
Insurgent citizenship in an era of global urban peripheries
James Holston, 2007
Conferència pronunciada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 13 de desembre de 2007, en el marc del cicle de debats «Perifèries Urbanes».

El moment que vivim es caracteritza per una urbanització sense precedents a escala mundial arran de la qual molts països que eren bàsicament rurals han esdevingut majoritàriament urbans en qüestió de dècades. Al mateix temps, un procés paral·lel de democratització ha fet que des del 1970 es dupliqués el nombre de democràcies electives arreu del món, passant del trenta-tres al seixanta-tres per cent dels estats sobirans en només trenta anys. A més de constituir un fenomen d'un abast i una rapidesa extraordinaris, la combinació d'aquestes dues transformacions en llocs concrets ha generat una situació similar arreu del món: la majoria de la població urbana resideix en zones perifèriques depauperades, en diverses condicions de residència il·legal o irregular, al voltant d'un nucli que es beneficia dels seus serveis i de la seva pobresa.

D'altra banda, aquesta nova disposició urbana ha generat una resposta similar en diferents punts del món, ja que precisament en aquestes perifèries han sorgit moviments civils que s'han enfrontat als mecanismes de desigualtat que el nucli fa servir per mantenir segregats els seus pobladors. Evidentment, no totes les perifèries han generat aquesta mena d'insurgència, però el xoc entre ciutadanies és prou generalitzat com per qualificar-lo de conflicte mundial. 1

Les conseqüències d'ambdós processos, el d'urbanització i el de democratització, han estat contradictòries. El segon, que en teoria semblaria augurar una ciutadania més igualitària i, per tant, un increment de la justí­cia i la dignitat de les persones, a la pràctica ha comportat en la majoria de democràcies un gran conflicte entre els ciutadans per tal com els principis i els prejudicis xoquen en l'àmbit de la pertinença nacional i la distribució dels drets. Si bé les ciutats eren històricament el locus d'expansió de la ciutadania, el procés de periurbanització contemporani pot crear situacions especialment perilloses quan certes àrees urbanes s'omplen d'habitants marginals, nacionals del paí­s o no, que es rebel·len contra la seva exclusió. Així­, durant les darreres dècades i en societats ben diverses d'arreu del món, l'aparició de moviments urbans d'insurgència democràtica ha trastocat les fórmules establertes de domini i de privilegi. El resultat, però, ha estat una relació conflictiva entre elements democràtics i antidemocràtics, ja que, d'una banda, han sorgit noves classes d'habitants urbans que reclamen una ampliació del concepte de ciutadania democràtica i, de l'altra, noves formes de violència i de desigualtat que erosionen aquest procés.

En aquest text em centraré en alguns conflictes relacionats especí­ficament amb aquests entrebancs de la ciutadania. En primer lloc demostraré que la manera com els moviments insurgents s'enfronten al sistema consolidat consisteix a presentar formulacions alternatives del concepte de ciutadania; dit d'una altra manera: els conflictes que els envolten no són reaccions de protesta o violència de caire idiosincràtic o instrumental sinó que representen un xoc entre diferents plantejaments de la ciutadania. A partir d'aquí­ intentaré demostrar que els moviments insurgents, si bé poden arribar a estendre's per tot l'espai públic i fins i tot envair el centre urbà, fonamentalment són manifestacions de les perifèries. En la mesura que la plaça consistorial, per exemple, encarna una determinada idea de centralitat i de sobirania, el seu disseny arquitectònic, la seva organització institucional i el seu ús simbolitzen les jerarquies, legalitats, segregacions i desigualtats del règim establert contra el qual se situen els moviments insurgents. L'arquitectura de la plaça consistorial consolida les forces del centralisme i marca les condicions que han de regir l'esfera pública oficial. En alguns casos els moviments insurgents fan servir aquestes condicions per articular la protesta (els drets de propietat, la infraestructura urbana, la justí­cia, fins i tot la maternitat, per exemple). Ara bé, de la mateixa manera que el nucli utilitza l'estructuració de l'espai públic per mantenir la població pobra marginada a la perifèria i reduïda a una «nua vida» de servitud, els mecanismes de desigualtat imperants inciten els habitants dels suburbis metropolitans a reclamar una vida digna de ciutadans de ple dret.

El que m'interessa demostrar és que el lloc on la població urbana pobra expressa les seves reivindicacions amb més força i originalitat no és pas la plaça consistorial sinó més aviat l'àmbit de la vida domèstica i quotidiana a les perifèries remotes, especialment en tot allò que té a veure amb la construcció de l'habitatge. La insurgència comença amb la lluita pel dret a viure quotidianament en condicions dignes. D'acord amb això, la reivindicació d'una nova formulació de la ciutadania s'articula entorn de la construcció de la casa, la propietat dels terrenys, les canalitzacions d'aigua, les guarderies d'infants, la seguretat i altres aspectes de la vida residencial. Els seus impulsors són els «quasi ciutadans» del sistema en vigor: dones, obrers manuals, ocupants de terrenys, persones semianalfabetes i, sobretot, famí­lies amb dificultats per demostrar la propietat de la parcel·la que habiten pel fet d'haver-se establert legalment o il·legalment en territoris allunyats del centre privilegiat. Aquestes són les persones que, en el procés de construcció i manteniment dels seus espais de residència, no només han creat des de zero una enorme metròpoli sinó que han plantejat la possibilitat d'una ciutat regida per un altre ordre social.2

La idea que aquesta periurbanització produeix noves classes de ciutadans i d'activistes contrasta amb les teories, sempre tan abundants, que prediuen una catàstrofe social i ecològica. Les versions del segle xix, que descrivien els problemes urbans com una malaltia del cos social, van servir perquè els reformistes urbans de l'època justifiquessin la «haussmannització » de les ciutats europees i americanes. Segons aquesta interpretació, determinants grups de població constituïen «classes perilloses» i mereixien ser objecte d'estudi cientí­fic i de vigilància polí­tica.3 Recentment, una nova eclosió d'obres alarmistes sobre els slums (els suburbis marginals de les grans metròpolis) i els «milers de milions d'habitants suburbans » satisfan una evident avidesa popular i acadèmica per les profecies apocalí­ptiques de degradació planetària causada per la urbanització actual.4 No dubto que molta gent viu i treballa en condicions miserables i pateix les conseqüències de la segregació i de la pol·lució. Tot i així­, voldria remarcar que els termes emprats pel gènere catastrofista (especialment el concepte de slum) homogeneïtzen i estigmatitzen un grup de població existent arreu del món. No és només que es facin servir sense matisos per descriure els «milers de milions» de persones que viuen en condicions precàries, sinó que l'estigma del suburbi no deixa marge per apreciar la seva vitalitat i dignitat. Aquest estigma encasella els individus en una categoria totalitzadora i fent això reprodueix una sobredeterminació de la pobresa urbana que no ajuda a detectar els espais emergents d'invenció i d'acció. El problema a què acabo d'al·ludir no és només el de confrontar homogeneïtzació amb diversitat antropològica, tot i que aquesta confrontació és crucial per debilitar el sistema de coneixements i regulacions polí­tiques imperant i detectar la potencialitat de futurs diferents. És a dir, no em refereixo només a la qüestió empí­rica de demostrar que la urbanització és sempre multifacètica, complicada i contradictòria. Tot i que aquestes superposicions creen paisatges complexos, la meva argumentació no se centra únicament en la inevitable complexitat antropològica de les zones urbanes sinó sobretot, i més especialment, en la necessitat de demostrar que els punts d'innovació metropolitana han emergit precisament a les àrees urbanes degradades. El que vull és desenvolupar conceptes que ens ajudin a discernir aquesta mena d'insurgència.

Per aconseguir-ho cal observar la lògica urbana contemporània amb un plantejament que combini elements de l'etnografia i de la història, una mena d'anàlisi oposada al del gènere catastrofista, que es basa en la visió panoràmica de la història per reforçar les seves prediccions. El punt de vista de la teoria catastrofista se situa fora i per sobre d'allò observat i no és capaç per tant de discernir l'enginy quotidià que apliquen els habitants dels suburbis per crear tot un món d'adaptacions, connexions i estratègies que els permet viure a les actuals metròpolis urbanes en unes condicions millors de les que els voldrien imposar les poderoses forces locals i internacionals per mantenir-los segregats i servils. Tot aquest enginy cristal·litza, segons una pauta regular i previsible, en moviments insurgents que redefineixen la naturalesa de la incorporació social i la distribució dels recursos; és a dir, moviments que propugnen una nova ciutadania urbana.
Centrar-se en la creativitat d'aquestes poblacions no significa pas oblidar la importància de les forces globals del capitalisme, el neoliberalisme, la democratització entesa a la manera de l'FMI, etcètera. Tampoc suposa negar el paper que tenen els factors de classe i de raça en la distribució de les possibilitats vitals en l'espai urbà, de la mateixa manera que no equival a lamentar-se romànticament sobre les dificultats de dur a la pràctica els nous conceptes de ciutadania. Sí­ que suposa, en canvi, contrastar tots aquests factors, forces i dificultats amb exemples concrets de vitalitat local per demostrar que uns no exclouen els altres sinó que sovint es donen forma mútuament. Amb ànim d'evitar el reduccionisme d'altres plantejaments, he volgut remarcar la capacitat de la «població suburbana» per produir quelcom de nou, difí­cil d'encaixar en els marcs conceptuals establerts. Destacar la creativitat de la pràctica vol dir també ressaltar aquesta possibilitat en concret entre les diferents potencialitats existents a la ciutat. En aquest sentit, escollir un paradigma que té en compte la insurgència a l'hora d'analitzar la urbanització contemporània suposa realitzar un treball de recerca crí­tic i allunyat de qualsevol mena de totalització, reduccionisme o complaença.

Els comportaments insurgents

Als paràgrafs següents descriuré algunes mostres de ciutadania insurgent observades durant el procés de recerca que he desenvolupat al Brasil, una insurgència que va començar a les perifèries i ha anat obrint-se pas fins a la plaça consistorial. El primer exemple prové d'una de les barriades perifèriques de São Paulo on he treballat durant més de quinze anys. Aquestes perifèries pobres es van anar poblant a la dècada dels seixanta amb obrers que van edificar les seves pròpies cases (mitjançant el procés conegut en portuguès com autoconstrução) en terrenys sense cap infraestructura comprats a terminis a especuladors privats. Avui dia l'autoconstrucció continua sent el principal mitjà d'accés a l'habitatge dels pobres urbans, tant a les barriades on he treballat, ja plenament ocupades, com a les barriades noves d'una perifèria en constant expansió.5

Un dia de l'any 1972, un funcionari de Justí­cia de São Paulo va visitar el barri anomenat Jardim das Camélias per comunicar als veïns que s'havia dictat un interdicte de desallotjament contra ells. Per als habitants del barri, aquesta era la primera notí­cia que tenien de la seva precària situació legal, ja que ignoraven que els contractes d'escriptura fossin fraudulents. La notí­cia es va escampar i al carrer es va congregar una gentada. Quan es van topar amb el funcionari, que anava comunicant l'aví­s casa per casa, un grup d'homes se li van tirar a sobre, el van sacsejar, van estripar els documents que duia i el van fer fora del barri. El funcionari va tornar més tard acompanyat de la policia, que va detenir alguns dels atacants. Altres veïns van agafar una camioneta i van anar a comissaria a exigir l'alliberament dels primers, fet que va concloure amb més detencions. Durant les setmanes posteriors, els habitants del barri es van constituir en associació per lluitar contra els desallotjaments (més ben dit, es van deixar convèncer pels polí­tics municipals que van aparèixer pel barri oferint els seus serveis i van contractar un dels advocat que els acompanyaven). No gaire temps després l'advocat va ser mort a trets en sortir d'una de les cases del barri. Segons m'explicava un dels veïns: «En aquell temps hi havia una guerra contra els propietaris dels terrenys. La llei no existia. L'única llei era la de la força, la de la violència. No sabí­em què eren els drets, només sabí­em apallissar un funcionari de Justí­cia.»

Trenta-un anys més tard, el 2003, un altre funcionari va desplaçar-se fins a una altra barriada similar on també he treballat, la de Lar Nacional, per anul·lar el tí­tol de propietat d'un dels veïns basant-se en una discrepància de dades sobre les mides de la parcel·la. No fa gaire els tribunals han sentenciat la validesa original de l'escriptura del veí­ en virtut de la «possessió il·legí­tima» (un recurs jurí­dic que permet determinar que un tí­tol de propietat és vàlid si es demostren certs tipus de possessió al llarg d'un lapse ininterromput). Els veïns, representats per l'associació, portaven més de deu anys reclamant aquesta confirmació legal. Aquest va ser el primer cas d'aquesta mena sancionat amb una sentència favorable, gràcies a la qual el veí­ va rebre un nou tí­tol de propietat al seu nom que confirmava el plànol de la seva parcel ·la i el seu número fiscal. Posteriorment, un funcionari del Departament d'Hisenda Municipal va voler anul·lar-lo perquè les mides que hi constaven no coincidien amb les del cadastre. Els veïns coneixien el motiu: els promotors immobiliaris de la zona, en un intent d'anar usurpant terrenys i estafar els propietaris, han anat superposant al llarg dels anys tants plànols de distribució parcel·lària que cap d'ells no es correspon amb el que realment hi ha construït. A petició de l'advocat de l'associació, el jutge ha designat darrerament un perit perquè analitzi cada cas de possessió il·legí­tima i estableixi un plànol acurat que derogui tots els anteriors i determini que les condicions d'ocupació actuals són les vàlides i originals.

El senyor Aguiar, gerent de la Sociedade Amigos do Bairro, ha seguit tots els casos de conflicte territorial sorgits al barri en més de tres dècades. Aguiar em va explicar: «A l'associació ja ens esperàvem que un dia o altre succeí­s això [les protestes de l'Administració]». Per aquest motiu l'associació va donar instruccions explí­cites als veïns: «No entreu en discussions o polèmiques amb els funcionaris que es presentin a casa vostra; digueu-los que es posin en contacte amb l'associació». Tal com relata Aguiar, quan aquell representant d'Hisenda va al·legar que la casa del veí­ «no estava en regla»: «Nosaltres sabí­em que no era cert perquè tení­em el [nou] tí­tol ratificat pel jutge i el jutge s'havia basat en l'informe del perit, que és l'ull de la llei.» Armat amb aquesta informació, Aguiar es va encarar amb el funcionari recorrent a la terminologia jurí­dica. El va desafiar que li ensenyés algun document millor que l'escriptura i el plànol de situació ratificats pels tribunals, alguna cosa que valgués contra la sentència del jutge. Fins i tot el va animar a «cercar la jurisprudència», volent dir que podia consultar què establia la llei en aquest cas, què havien determinat els tribunals i quines conseqüències tenia aquesta decisió. Acte seguit, li va explicar en detall què trobaria si es prenia la molèstia de fer aquesta cerca. Va descriure el propòsit i les conseqüències de la possessió il·legí­tima i va ensenyar-li documents conservats a l'arxiu de l'associació per demostrar-li que els plànols anteriors havien quedat anul·lats per ordre judicial i sobreseguts pel nou tí­tol de propietat. D'aquesta manera va rebatre l'argumentació del funcionari, segons la qual les mesures que constaven al document no eren vàlides perquè el propietari envaïa una parcel·la aliena. Després d'una hora de discussió legal, el funcionari va acceptar la manca de «fonament jurí­dic» de la seva pretensió i se'n va anar. Ni ell ni cap altre representant d'Hisenda han tornat a insistir en la qüestió.6

Què és el que han viscut en aquestes tres dècades els habitants de les perifèries urbanes pobres per passar de les protestes violentes a l'argumentació jurí­dica, de les reaccions bel·ligerants a l'acció de ciutadans disposats a utilitzar estratègicament els seus drets? Quan vaig arribar per primer cop al Brasil, el 1980, vaig observar que, si bé la gent parlava de drets concrets, ho feia com si els fossin conferits per un estatus diferent del de ciutadà, per exemple el de treballador. Quan empraven la paraula «ciutadà», normalment es referien a algú amb qui no tenien cap relació significativa, un individu anònim, un «ningú» (de fet, normalment al·ludien a algú que no tenia cap dret i que es trobava en circumstàncies desafortunades). Feien servir aquesta paraula per deixar clar que aquella persona no era cap familiar, amic, veí­, conegut o rival, ningú amb una identitat coneguda; l'empraven, en definitiva, no només per remarcar l'absència d'una relació particular amb aquella persona, sinó la inexistència d'una relació commensurable que comportés l'aplicació d'alguna norma social comuna. La paraula ciutadà suggeria distanciament, anonimat i la manca d'un terreny compartit. La manera de fer servir la paraula, a més a més, implicava que allò que mereixen aquests altres era la llei, però no la llei entesa com un sistema de drets sinó com un àmbit de desigualtat i d'humiliació, definició que queda perfectament expressada en la següent dita brasilera: «Als amics, tot; als enemics, la llei» (just la idea que encarnen els veïns que van apallissar el funcionari de Justí­cia el 1972). El 2003, en canvi, el recurs a l'argumentació jurí­dica per part dels veïns indica un capgirament total dels pressupòsits implí­cits en aquesta dita sobre el que queda més o menys allunyat dins de l'ordre social.

Voldria esmentar un altre exemple de trobades quotidianes que s'han vist transformades per la introducció d'un nou paradigma de ciutadania. Un dia, a mitjans de la dècada dels noranta, estava fent cua en una oficina bancària del centre de Sí£o Paulo. Com sol passar al Brasil sempre que cal fer tractes amb la burocràcia, la visita al banc és una situació humiliant per als pobres i els desfavorits. Habitualment es formen llargues cues d'espera perquè totes les factures (des de la llum o el gas fins a les compres a termini, passant pels impostos oficials...) s'han de pagar en una oficina bancària i gairebé tothom fa el tràmit en persona. Ara bé, els clients privilegiats s'estalvien de fer cua, ja que els directors de les oficines concedeixen un tracte especial als titulars dels anomenats «comptes especials», i també hi ha qui contracta «nois dels encàrrecs» perquè vagin a pagar les factures. Hi ha un altre grup de gent que gaudeix de privilegis: les embarassades, la gent gran i els discapacitats estan autoritzats a saltar-se la cua o a fer servir una finestreta especial. Tots els altres s'han d'esperar. Segons la meva experiència respecte d'això, malauradament àmplia, la gent sol fer cua sense queixar-se, almenys en públic. Quan preguntava als meus pacients companys d'espera en què es basava el tracte privilegiat, preferent o especial que rebien certes persones, arronsaven les espatlles i em deien: «Es fa així­, amb ells» (volent dir els rics) o «ho diu la llei» o «el banc ho permet» (en el cas d'algunes persones), mentre assenyalaven el cartell penjat sobre una finestreta. Alguna vegada m'explicaven que les autoritats atorgaven un tracte especial a les persones que ho mereixien. En resum, els brasilers a qui feia aquesta pregunta responien parlant d'autoritat i de privilegis acceptats, de drets diferents per a diferents categories de persones, de preeminències i mèrits especí­fics, de la compensació de necessitats particulars, de la resignació amb què s'accepta la desigualtat social en les interaccions públiques quotidianes. No parlaven mai de tractes equitatius, de responsabilitats legals ni d'altres assumptes relacionats amb la igualtat entre les persones.

Per estrany que ens sembli, aquestes respostes de submissió davant la negociació quotidiana de la posició pública apareixen quan el règim de ciutadania exclou del poder a determinats ciutadans. L'atribució de poder es dóna quan la sensació que té una persona del caràcter de la ciutadania com a font de dret objectiu comporta una sensació paral·lela de poder subjectiu (poder per canviar les disposicions existents, legals o d'altra mena, per exigir un acompliment, per forçar un comportament). Al seu torn, aquest poder de la ciutadania estableix la responsabilitat d'altres envers ell. Ara bé, quan certes persones no disposen d'aquest poder amb relació a d'altres individus, aquests altres individus gaudeixen d'una certa immunitat, d'una manca de responsabilitat. El primer no té poder i els segons són immunes al poder. Aquestes relacions basades en la manca de poder de la majoria i la immunitat d'uns pocs són justament les que caracteritzen l'esfera pública on es desenvolupa el règim de ciutadania que ha imperat des de fa segles al Brasil.7

Al banc, vaig reconèixer davant meu una esteticista que treballava en un saló de bellesa de vora casa. Vaig començar a imaginar els oficis dels altres components de la cua: empleats domèstics, oficinistes, nois dels encàrrecs, xofers, dependents; molts, de color. La majoria, si no tots, vivien a les perifèries, a barriades com el Jardim das Camélias o Lar Nacional, i feien servir el transport públic per anar a treballar al centre. Més a prop del taulell hi havia un home l'aspecte del qual era clarament de classe mitjana, amb americana i corbata. De sobte, un adolescent va saltar-se la cua i es va col·locar directament al davant d'ell. L'estil de roba que duia era el tí­pic dels nois de classe mitjana de la seva edat. No vaig veure que l'home gran i l'adolescent (els quals haurien estat qualificats de «blancs)» es diguessin res ni intercanviessin cap mirada. En aquell moment l'esteticista del meu barri va fer un pas endavant per protestar: «No et pots saltar la cua». Altres persones van assentir i algú va afegir: «No pots! T'has de posar al final de la cua». L'adolescent no va dir res i va romandre al davant. Llavors, l'home vestit amb americana i corbata es va girar cap a l'esteticista i va proclamar: «Jo ho autoritzo». Si hagués dit: «És el meu fill», «és un amic» o fins i tot «ve amb mi», segurament hauria estat una explicació satisfactòria. L'home, però, independentment de si el noi i ell es coneixien o no, cosa que no quedava clara, va fer servir el llenguatge, el to i la gestualitat propis del poder i el privilegi. Era la resposta que calia esperar si volia aconseguir el que per a ell era el resultat previsible d'aquesta trobada clàssica d'identitats socials en l'espai públic brasiler. Tanmateix, l'esteticista, sense retrocedir ni un pas, va tirar per terra tot aquest entrellat de supòsits: «Som en un lloc públic» - va dir - «i tinc els meus drets. Vostè, aquí­, no és ningú per autoritzar res. Vostè no mana. Vostè només mana a la seva dona i a la cuina de casa seva.» Va respondre amb tanta seguretat que l'home es va girar sense dir paraula i l'adolescent va retrocedir cap al final de la cua.

Deixant al marge la qüestió de les cuines i les dones, el comportament de l'esteticista indica la força que ha adquirit entre les classes treballadores una nova convicció sobre la ciutadania. L'exigència d'un tracte respectuós i equitatiu, la reafirmació dels drets existents en l'espai públic i de cara al públic i el reajustament de les nocions de classe, sexe i raça en la negociació de la posició pública no només demostren que les classes treballadors s'han afartat dels pressupòsits anteriors, sinó que articulen les premisses essencials d'una nova formulació de la ciutadania. Estableixen una mesura comuna entre brasilers que són anònims entre si (ni amics ni enemics, sinó ciutadans que, per a determinats propòsits, estan en un pla d'igualtat). Voldria remarcar que aquest comportament públic que simbolitza un nou civisme no ha substituït del tot el civisme històric, basat en el privilegi d'alguns i el menyspreu de la majoria (precisament el que l'home de classe mitjana donava per suposat i intentava aplicar). En lloc d'això, per desgràcia, el que succeeix és que hi ha una coexistència perillosa entre ambdues formulacions, la qual dóna lloc a la barreja d'elements contradictoris que conforma l'actual espai públic del Brasil. Tanmateix, el sorgiment d'una modalitat de ciutadania insurgent amenaça molts dels supòsits assumits i profundament arrelats sobre la compacitat de la societat brasilera. Com a conseqüència, fins i tot les cues de les oficines bancàries han canviat. Una dècada després del dia en què aquella esteticista va protestar, els bancs han instal·lar massivament caixers automàtics que ofereixen un accés igualitari a la major part dels seus serveis.

Resulta encara més significatiu constatar que el moviment insurgent ha sortit de les perifèries residencials, d'institucions quotidianes, com ara les cues bancàries, que han esdevingut el camp de batalla d'aquest conflicte entre ciutadanies i han acabat envaint la mateixa plaça consistorial central. El 2002, en el moment de la victoriosa campanya presidencial de Luiz Inácio Lula da Silva, candidat del Partit dels Treballadors (PT), jo era a São Paulo. Va ser un triomf exultant i massiu que va donar un significat nou als espais centrals de la ciutat amb les banderes vermelles de la «ciutadania», la «democràcia» i la «justí­cia social». Vaig comprendre que si els brasilers havien votat Lula no era només per reclamar canvis futurs sinó per celebrar com a emblemàticament seva una història personal que simbolitzava canvis ja existents: una història relacionada amb la industrialització, la migració urbana, la transformació de l'espai ciutadà i la lluita veïnal, que han canviat totalment el Brasil en els darrers cinquanta anys. És la història que Lula personifica amb el seu carisma. Tot i que de petit era un nen pobre de la perifèria urbana de São Paulo, en el seu cas la pobresa no va ser paralitzadora; de fet, Lula va arribar a ser un obrer i un habitant urbà pioner, ja que va formar part de les legions d'immigrants que van impulsar el creixement industrial de São Paulo i van transformar el hinterland de la ciutat quan van convertir en cases d'obra les barraques que havien aixecat per allotjar-se i quan van acabar d'urbanitzar els terrenys on s'havien instal·lat. Amb el seu treball van esdevenir obrers industrials moderns, habitants de les perifèries urbanes edificades sobre el «mato» (el forest). El 1980 ja havien desafiat amb vagues la dictadura militar i havien fundat un partit polí­tic, el PT, que es va estendre per les barriades perifèriques amb una combinació d'ideologia d'esquerres i de catolicisme popular. Després de tres intents fracassats d'assolir la presidència, Lula i el PT van guanyar les eleccions amb més del seixanta per cent dels vots, gràcies a la promesa d'establir un «pacte social» que inclogués tots els ciutadans i de garantir la «justí­cia social» per als pobres.

Lula representa aquest Brasil treballador precisament perquè prové de les perifèries autoconstruïdes on viuen avui la majoria dels brasilers i on han bastit cases, veïnats i vida urbana. Com demostren els meus exemples etnogràfics de conflicte en espais públics quotidians, aquests habitants han creat amb la seva pràctica urbana un nou àmbit de participació, de drets i de ciutadania. Dit d'una altra manera, Lula no simbolitza només la progressió individual d'un dels habitants d'un São Paulo treballador i immigrant, sinó l'experiència col·lectiva de la construcció de les perifèries urbanes i de la seva ciutadania arreu del Brasil. Que el govern de Lula hagi caigut en una profunda corrupció després d'haver renunciat aparentment al projecte de justí­cia social per centrar-se en el poder a seques és una qüestió tràgica que no puc tractar en aquest text. Aquell vespre d'octubre del 2002, l'elecció de Lula simbolitzava en cos i ànima el complex fenomen de l'autoconstrucció i sintetitzava la força inaudita que havien assolit les perifèries. En només unes dècades, les classes treballadores urbanes havien construït una força cí­vica capaç d'enfrontar-se amb vagues al Brasil encara dominant on la norma històrica de la ciutadania es fa servir per imposar l'exclusió, la desigualtat, la il·legalitat, la violència i la lògica social del privilegi i la deferència com a bases de la pertinença nacional. Així­, l'expansió de les perifèries urbanes autoconstruïdes va comportar una confrontació entre dues menes de ciutadania, l'establerta i la insurgent. Momentàniament almenys, el recurs a l'argumentació jurí­dica i l'activisme dels ciutadans de les perifèries van conquerir la plaça central.

La ciutadania diferenciada

Per estudiar l'emergència d'aquesta nova ciutadania urbana, cal entendre la situació de la població de classe treballadora en el marc de la qual es van desenvolupar aquestes alternatives. És un problema històric complex, com passa amb els slums de qualsevol gran ciutat. El desenvolupament de la classe treballadora de São Paulo es recolza en unes relacions entre terra, activitat laboral i llei que tenen diversos segles d'antiguitat: és a dir, en les normes urbaní­stiques dissenyades per mantenir subjecte un determinat tipus de mà d'obra i en les il·legalitats que van iniciar el poblament de la ciutat i van precipitar la legalització de les propietats dubtoses. Les il·legalitats residencials existents a les perifèries actuals repeteixen aquests paràmetres antics però ho fan amb un resultat inesperat, que en darrer terme dóna lloc a noves formulacions de la ciutadania. A causa de la profunditat històrica d'aquestes pautes i de les limitacions d'espai d'aquest text, només en faré una descripció succinta.8

Per consolidar el seu domini en l'estat-nació instaurat a començaments del segle xix, les elits terratinents del Brasil van formular un règim de ciutadania que es basava en unes diferències socials que no eren les que havien fonamentat la pertinença nacional (diferències d'educació, de propietat, raça, sexe i ocupació) per assignar diferents tractaments a diferents categories de ciutadans. Això va generar una gradació de drets on la majoria d'ells s'atribueixen en exclusiva a determinades classes de ciutadans i s'exerceixen com el privilegi d'una categoria social en concret. És el que jo anomeno la ciutadania diferenciada, que utilitza certes qualificacions socials per organitzar les seves dimensions polí­tiques, civils i socials i per regular el mapa de les desigualtats. El règim de ciutadania així­ creat era d'inclusió universal però generava un repartiment d'efectes absolutament desigual.

Per mantenir vigent aquesta ciutadania diferenciada després de la independència del paí­s el 1822 i de l'abolició de l'esclavitud el 1888, les elits dominants van desenvolupar una solució doble. Per poder controlar l'aspecte polí­tic de la ciutadania, l'any 1881 van instaurar el sufragi directe i voluntari, però restringit a la capacitat de llegir i escriure. Aquesta limitació reduïa l'electorat a una fracció de la població equivalent a un u per cent aproximadament. A mes a més, a la constitució fundadora de la República (1891), no van incloure el dret a l'educació primària, un dret que hauria donat als ciutadans del paí­s els rudiments de lectura i escriptura que havien quedat consagrats (ja que no realitzats) a l'estatut d'independència (1824). El criteri de l'alfabetització, promulgat d'un cop de ploma, va excloure la majoria dels brasilers de la participació polí­tica durant un segle sencer, fins que es va derogar el 1985. Per tal de dominar l'àmbit civil i econòmic, les elits van crear un mercat immobiliari que legitimava la propietat de les finques i finançava la immigració de mà d'obra lliure. Adaptant les teories d'E. G. Wakefield, teòric anglès del colonialisme, van mantenir uns preus immobiliaris alts i uns salaris baixos per impedir que les masses treballadores accedissin legalment a la terra i a la producció independent, cosa que els obligava a continuar sent una mà d'obra barata i semiservil. Així­, la ciutadania polí­tica i la ciutadania civil van evolucionar paral·lelament: ambdues es van anar fent més restrictives a mesura que el Brasil, al llarg del segle xix, deixava de ser una colònia imperial sostinguda sobre el treball dels esclaus i es convertia en una república independent sostinguda sobre el treball de la mà d'obra assalariada.

Els governs que es van anar succeint al llarg del segle xx van perpetuar aquest paradigma de la ciutadania d'inclusió universal i aplicació no igualitària, conferint-li una forma més moderna, urbana i industrial que incorporava la nova població urbana a l'esfera pública del treball regulat però no li conferia ni igualtat ni autonomia. A causa del manteniment d'aquest paradigma de la ciutadania diferenciada, el 1972 (el mateix any que els veïns d'una barriada perifèrica van apallissar el funcionari d'Hisenda) la majoria dels brasilers no gaudien de drets polí­tics, no podien accedir a la propietat dels terrenys, estaven apartats de la llei, havien entrat al mercat de treball en condicions de servilisme i vivien segregats i sovint en situació il·legal en hinterlands urbans mancats d'infraestructures.

Paradoxalment, la densitat excepcional d'aquests veïnats va contribuir al desenvolupament d'una esfera d'independència en els espais interiors i (des de la perspectiva de l'autoritat central) remots de les perifèries. Aquí­, organitzat al voltant de la vida social i de les necessitats residencials, més enllà de la sanció de l'estat, el partit o el patró, va emergir un nou espai de participació cí­vica, d'accés als drets i d'expressió de la imaginació col·lectiva.

La ciutadania urbana

El paradigma de la ciutadania diferenciada continua sent contemporani, després d'haver sobreviscut (i fins i tot alimentat) tots els règims polí­tics que s'han succeït des de fa més de dos-cents anys i d'haver prosperat amb la monarquia, la dictadura militar i la democràcia. Perdura a través de les mateixes condicions que el van fer possible: la impossibilitat d'accedir a la propietat de la terra, la manca de drets polí­tics, la il·legalitat de la residència, l'aplicació desigual de la llei i el servilisme. Aquestes condicions, tanmateix, van canviar a partir de la dècada dels quaranta, quan la majoria dels brasilers es van traslladar a les ciutats i van bastir les perifèries. Als barris autoconstruïts, els mateixos elements que van comportar el sorgiment de la diferenciació van contribuir a la irrupció d'una ciutadania insurgent que va anar desestabilitzant les estructures diferenciadores a mesura que la situació dels pobres urbans millorava, és a dir, quan accedien als drets polí­tics en adquirir els rudiments de la lectura i l'escriptura, quan reafirmaven la propietat dels terrenys mitjançant la construcció d'habitatges, quan reivindicaven el dret a disposar d'infraestructures urbanes, quan aprofitaven la llei al seu favor en la lluita contra els desallotjaments, quan ingressaven en la categoria de consumidors moderns i augmentaven la seva competència personal a través de l'experiència de la ciutat. Tots aquests assoliments van confirmar l'estatus d'aquestes persones com a constructores de ciutat. Més encara, els van ajudar a obtenir un nou coneixement legal que va donar als seus lí­ders la seguretat necessària per encarar-se amb l'Administració recorrent al llenguatge jurí­dic.

La suma d'aquestes experiències va crear entre els residents de les perifèries pobres una nova ciutadania urbana basada en tres processos bàsics. El primer va generar una nova mena de participació en una esfera pública alternativa, una participació basada en organitzacions de base creades pels veïns, a través de les quals expressaven les seves necessitats en termes de drets i constituïen un programa de reivindicacions civils. El segon els va conferir una nova comprensió del fonament d'aquests drets i de la seva dignitat com a titulars de drets. El tercer va transformar la relació entre l'Estat i el ciutadà i va generar nous marcs legals, noves institucions participatives i noves pràctiques de creació de mesures polí­tiques. Al meu entendre, perquè aquests tres processos institueixin una ciutadania urbana cal que es donin quatre condicions: que la residència urbana sigui la base de la modernització; que el programa de reivindicacions s'articuli entorn del «dret a la ciutat»; que la ciutat sigui, entre les comunitats polí­tiques existents, el terme de comparació principal per a aquest desenvolupament, i que els veïns legitimin les seves reivindicacions i les seves pràctiques participatives amb la pròpia contribució que fan a la ciutat.

Tot i que no disposo d'espai suficient per examinar en profunditat tots tres processos, m'interessa remarcar que la qualitat d'aquesta nova participació cí­vica i el canvi experimentat en la concepció dels drets són fonamentals per al desenvolupament de la ciutadania insurgent.9 En lloc de domesticar les «classes perilloses», les dificultats materials i legals de l'autoconstrucció les van polititzar i van passar a ser qüestions centrals per a les organitzacions i moviments de base. Les lluites urbanes no van produir una massa de brasilers que es poguessin qualificar de «ciutadans només feblement… titulars de drets» i «per tant, no del tot membres de la societat civil», sinó una població que l'Estat havia de controlar (segons la definició que Partha Chatterjee [2004, p. 38] aplica, erròniament al meu parer, a «la major part dels habitants de l'Índia», i, segons sembla, als ciutadans «de la major part del món»). A diferència d'ells, els habitants de les perifèries brasileres van organitzar-se voluntàriament en associacions que reclamaven la regularització de la propietat dels terrenys i el subministrament de serveis urbans bàsics, imposant-se com a ciutadans que exigien el seu dret a la ciutat.10 La major part d'aquestes organitzacions van adquirir una autonomia considerable partint dels espais de ciutadania que quedaven oficialment oberts a les classes treballadores. En efecte, la mateixa llunyania de les perifèries oferia un espai d'actuació allunyat de l'àmbit laboral i de la vigilància que els donava llibertat per idear noves fórmules d'associació. D'altra banda, la mateixa segregació incitava els veïns a reclamar la seva inclusió en el sistema legal de la ciutat, en les estructures de propietat, d'infraestructures i de serveis.

En aquestes mobilitzacions, la politització de la gent s'articulava al voltant de la reivindicació d'una distribució diferent dels drets a la ciutat, centrada en les condicions de la vida quotidiana a les perifèries autoconstruïdes. Els veïns reclamaven la urbanització de les barriades i obligaven l'Estat a proporcionar-los infraestructures i assegurar l'accés als serveis de salut, les escoles i les guarderies. Durant els darrers vint anys, els veïns de Lar Nacional, per exemple, han impulsat campanyes de protesta per reclamar canalitzacions d'aigua potable, clavegueram, pavimentació dels carrers, enllumenat públic, autobusos, serveis de recollida d'escombraries, un centre de preescolar i un centre de salut. És interessant assenyalar que tots aquests objectius han estat assolits, amb la sola excepció de la titularitat de les parcel·les.

En la posada en marxa d'aquestes campanyes, les dones han destacat com les millors dirigents d'aquest nou cor de veïns organitzats i han aconseguit una nova i inquietant capacitat d'expressió. Les dones han desenvolupat noves estratègies de protesta i han polititzat la maternitat, convertint-la en un mitjà més de reivindicació. Més encara, la seva implicació en la ciutat ha tingut com a resultat un coneixement sense precedents de la burocràcia i la llei.11 Juntament amb alguns dels homes, les dones d'aquests barris s'han tornat expertes coneixedores dels requisits necessaris per obtenir cadascuna de les infraestructures reclamades i han dut a terme vastes recerques als arxius municipals, judicials i cadastrals per localitzar tí­tols de propietat, plans urbaní­stics, informes topogràfics, etcètera, en un intent d'aclarir la complicada història territorial de la zona i demostrar que els veïns havien comprat els terrenys de bona fe a uns venedors que els havien estafat. Amb tot aquest procés han anat adquirint una formació legal i un domini del llenguatge jurí­dic que els ha permès ser interlocutores de l'Estat i de les elits. Una de les lí­ders més actives de Lar Nacional, Arlete Silvestre, em va explicar el que havia après sobre els jutjats: «La veritat és que jo no sabia distingir un tribunal d'un altre; no sabia què volien dir els noms ni res. Era una mestressa de casa que tenia un nen petit i només havia fet estudis primaris… No sabia res, però no he parat d'aprendre coses des que vaig ingressar [a l'associació de veïns]».

Els habitants del barri, més educats i més disposats a reclamar, han criticat la ineficàcia de l'Estat a l'hora de garantir el benestar dels ciutadans. Aquesta confrontació ha donat lloc a una esfera autònoma de ciutadans molt més competents i conscients dels seus interessos, que han desafiat un dels conceptes fonamentals de la societat brasilera inherent al règim predominant, concretament la idea que les masses del Brasil estan compostes de persones ignorants, incapaces de prendre una decisió adequada pel seu compte i necessitades d'una elit il·lustrada que els condueixi pel camí­ de la modernitat. Segons la formulació insurgent de la ciutadania, en canvi, els habitants de les perifèries pensen que els seus interessos es deriven de la seva pròpia experiència i no dels plans de l'Estat i donen per suposat que tenen la informació i la competència suficients per prendre decisions adequades.

Les associacions de veïns també van establir confederacions horitzontals, preocupades per l'habitatge, els conflictes parcel ·laris, les infraestructures, els drets humans i l'administració urbana, que van acabar estenent-se per tota la ciutat i es van incorporar fins i tot a moviments d'abast nacional. L'aspecte més significatiu d'aquest fenomen va ser la massiva participació d'aquestes confederacions en la preparació de la Constitució del 1988, després de la dictadura militar. Aquest moviment va convertir els ciutadans insurgents de les perifèries urbanes en els protagonistes principals de la lluita per la formulació democràtica d'una nova carta magna per a la societat brasilera. No es van limitar a exigir una constitució formalment democràtica, sinó que van insistir a participar directament en la seva elaboració. El seu objectiu era garantir que la Constitució recollí­s les seves experiències (l'experiència de les classes treballadores urbanes modernes), com una font bàsica de drets substancials i de justí­cia social.12

Durant l'etapa de l'Assemblea Constituent (1986-1988), 288 organitzacions plenàries que representaven milers de grups de tot el Brasil, agrupades en diferents combinacions, van presentar 122 projectes d'esmena recolzats per més de dotze milions de signatures en total, alguns d'ells per més de set-centes mil. Moltes d'aquestes iniciatives tenien a veure amb noves maneres de garantir la participació popular en els assumptes de govern i en la gestió dels afers ciutadans. Per exemple, exigien la participació dels ciutadans en la preparació anual dels pressupostos municipals, l'organització de debats públics sobre els principals plans urbaní­stics i la creació de comitès consultius civils. Es tractava, indubtablement, d'innovacions en la democràcia participativa. Altres iniciatives populars que van quedar recollides en forma de principis constitucionals o de drets estatutaris tenien a veure amb la situació dels pobres urbans, especialment pel que fa a l'habitatge, els drets immobiliaris i l'ocupació de propietats alienes. En aquest cas es tractava d'innovacions en la justí­cia social. Una i altra mena d'innovació suposaven i exigien que les masses del Brasil, «silencioses i endarrerides» només quaranta anys abans, haguessin esdevingut una ciutadania participativa organitzada.13

Aquesta ciutadania participativa ha marcat tan profundament l'evolució de l'imaginari democràtic dels habitants de les perifèries que a les entrevistes que vaig realitzar passats gairebé deu anys de l'Assembléia Constituinte (l'Assemblea Constituent) encara s'apreciava un fenomen lèxic caracterí­stic. Una veïna de Lar Nacional em deia: «És bonic quan llegeixes que tens tal dret. Si et poses a llegir la Constituinte... jo n'he llegit algunes parts... la mires i et dius: "Caram! Això és un conte de fades o és veritat?" Però si no ho faig servir, no sabré si el que hi ha escrit funciona realment». Primer em pensava que aquest ús de la paraula Constituinte era un error de sintaxi idiosincràtic, però després de transcriure moltes entrevistes vaig adonar-me que aquesta transposició de termes era general: per parlar de la Constituição, els veïns fan servir habitualment la paraula Constituinte. És a dir, solen al·ludir al text de la Carta Magna del seu paí­s esmentant l'organisme —l'organisme insurgent— que va elaborar-lo.

Els drets

«— Per què penses que tens drets? «— Bé, en part és el que dèiem ara mateix. Sóc una persona honrada, gràcies a Déu. No robo a ningú. Sóc un treballador. Compleixo les meves obligacions a casa, amb la famí­lia. Pago els meus impostos. Però també penso el següent: tinc drets perquè la Constituinte [és a dir, la Constitució] me'ls concedeix. Ara bé, els meus drets, he de perseguir-los. Els he d'anar al darrere. Perquè si no ho faig, no cauran pas del cel. L'únic que cau del cel és la pluja. Pots haver viscut aquí­ durant cinquanta anys, pots tenir aquí­ les teves coses, però si no persegueixes tu els teus drets, com els faràs realitat?»(Declaracions d'un treballador tèxtil jubilat, resident al Jardim das Camélias des del 1970 i membre de la Sociedade Amigos do Bairro.)

Les esferes públiques de ciutadania que emergien a les perifèries brasileres van obligar l'Estat a respondre a les noves situacions urbanes reconeixent altres tipus i fonts de drets civils. Es tracta de drets relacionats amb qüestions de gran abast i importància, que les lleis nacionals i les institucions existents havien descuidat en general. En aquest sentit, es van desenvolupar al marge dels supòsits de bon govern establerts: s'adreçaven als nous espais personals i col·lectius de la vida quotidiana entre els pobres de les perifèries urbanes; afectaven les dones i els nens en comptes d'únicament els homes, o imposaven el deure de subministrar diversos serveis estatals. Sense cap dubte, la innovació històrica més important que van suposar aquests drets va ser l'inici d'una conceptualització diferent, ja que els seus defensors els concebien com a drets generals de la ciutadania en comptes de com a drets especí­fics d'una determinada categoria de ciutadans, com per exemple la de treballador. Així­, l'emergència de nous espais públics participatius a les perifèries no va servir només per ampliar els drets substantius de ciutadania a les noves bases socials, sinó que va contribuir a crear una nova comprensió i un nou exercici d'aquests drets.

Ara bé, com suggereix el que acabem de dir, aquesta fonamentació dels drets no deixa de constituir una barreja de plantejaments vells i nous. Com que una de les mancances de la recerca sobre els «suburbis urbans» ha estat la d'oblidar el caràcter canviant de la concepció dels drets, en aquest cas voldria destacar-ne la importància. Quan pregunto als habitants de les barriades per què pensen que tenen drets i com ho fonamenten, solen invocar una amalgama de tres concepcions diferents. Com feia aquell obrer tèxtil jubilat, parlen dels drets com quelcom especí­fic de determinades categories morals i socials («sóc un treballador honrat»), com quelcom que es deriva de la seva presència a la ciutat («pago els meus impostos », «vaig edificar la meva casa i vaig ajudar a construir aquest veïnat»), o com quelcom escrit a la Constitució («la Constituinte em concedeix uns drets»). És a dir, fan servir un hí­brid del que jo anomeno drets de tractament especial, drets contributius i drets textuals. Aquesta tipologia presenta una evolució temporal que corre paral·lela a les estratègies desplegades pels veïns en els conflictes territorials o d'habitatge. Per exemple, els drets textuals apareixen un cop celebrada l'Assemblea Constituent i sempre barrejats amb les altres dues concepcions. Això no vol dir que els veïns mai no al·ludissin a constitucions o lleis anteriors, però en les poques ocasions en què ho feien era quan es queixaven que totes aquestes normatives, amb l'excepció dels drets laborals, no els tenien en compte.

En totes tres formulacions, els entrevistats fan servir el mateix concepte per descriure la realització dels drets. Parlen de «perseguir els drets» o d'«anar-los al darrere». Ara bé, generalment el que volen dir en cada cas és quelcom diferent i el resultat també canvia. El concepte dels drets com a privilegi de determinades categories de ciutadans ha servit de fonament, en diferents versions, al sistema arrelat de ciutadania diferenciada. En la mesura que aquesta conceptualització es manté, la ciutadania continua sent bàsicament un mitjà per distribuir i legitimar tractaments desiguals. A la perifèria postconstitucional, però, aquesta concepció es contraposa a la concepció insurgent, basada en els drets textuals. Aquesta segona concepció postula que els ciutadans tenen un valor incondicional mesurable en drets, un valor que no depèn de l'estatus social o moral de què gaudeixin individualment. Per tant, crea les condicions per a la realització d'una ciutadania més igualitària. El concepte dels drets contributius, organitzat entorn de la propietat, consolida ambiguament ambdós sistemes de ciutadania; el motiu és que l'autoconstrucció, tot i ser un fenomen molt estès, exclou determinades persones (per exemple les que viuen de lloguer).14 Ara bé, en la mesura que és reconeguda universalment com a mecanisme generador de les perifèries, l'autoconstrucció posa de relleu l'autodeterminació i l'èxit dels veïns, tant des del punt de vista individual com col·lectiu. En conseqüència, tendeix a promoure una ciutadania d'«autoconstrucció» universal i estableix una mena de mecanisme igualitari absent del paradigma diferenciador. A les perifèries contemporànies, aquestes tres concepcions dels drets conserven la seva vitalitat i s'entremesclen en el desenvolupament de la ciutadania.

Els espais de ciutadania perillosos

Voldria complicar una mica més aquesta descripció de la ciutadania urbana insurgent. El seu estudi demostra que els insurgents perpetuen alguns trets bàsics del sistema establert. Al Brasil, això vol dir que es mantenen els valors de la propietat territorial, la pràctica de legalitzar situacions il·legals i la pauta d'aplicar drets de tractament especial, perquè els ciutadans insurgents inclouen tots aquests trets en la seva reformulació de la ciutadania. També vol dir, però, que la insurgència no es limita a alimentar noves versions del sistema hegemònic sinó que introdueix una fractura: els elements insurgents es barregen amb els establerts, però la combinació és complicada i inestable i acaba corroint tant els uns com els altres.

Amb el sistema democràtic que els brasilers van aconseguir l'any 1985, aquesta corrosió es va fer perversa, ja que alhora que les classes treballadores democratitzaven l'espai urbà i el seu espai públic, augmentaven espectacularment les mostres de violència, d'injustí­cia d'impunitat. A les ciutats brasileres es va instal·lar un clima generalitzat de por, de criminalització dels pobres, de delinqüència violenta, de recolzament de la violència polí­tica, d'abandó de l'espai públic i d'emmurallament dels barris residencials. La justí­cia i la policia van perdre encara més credibilitat. Així­, just quan començava a arrelar la democràcia, aquesta barreja conflictiva d'elements democràtics i elements contraris a la democràcia erosionava alguns aspectes de la ciutadania, tot i que també n'ampliava d'altres. Aquesta coincidència de processos constitueix la paradoxa de la democratització brasilera.
Ara bé, seria difí­cil esperar que la ciutadania es mantingués estable en la seva expansió, perquè també hi ha buits en els quals s'enfonsa. A causa precisament de la persistència d'antigues fórmules de ciutadania diferenciada, la democratització ha fet sorgir noves injustí­cies i mostres d'incivisme. Això explica que l'entrecreuament de la ciutadania diferenciada i la ciutadania insurgent tingui efectes contradictoris, ja que debilita la coherència de les categories de domini establertes que infonen un cert sentit d'ordre i de seguretat a la vida quotidiana. Si no fos així­, les conseqüències no haurien estat pas irrellevants. La democràcia no és l'única força que contribueix a aquesta desestabilització, ja que s'ha combinat, per exemple, amb les forces de la urbanització i la privatització. Però la democràcia per si sola provoca reaccions violentes, en uns casos dels qui voldrien restaurar els antics paradigmes i en altres casos dels qui s'escandalitzen pel fet que els seus elements continuïn vigents - ara més visibles per haver patit una fractura. Així­, en els llocs on la democràcia desestabilitza els antics plantejaments de l'ordre i de la repressió irrompen modalitats especí­fiques de violència.

L'elevat grau de violència quotidiana, tant dels delinqüents com de la policia, és emblemàtic d'aquest entrecreuament inestable de velles i noves formulacions de la ciutadania. Aquest entrecreuament troba una expressió particularment perversa en la societat brasilera quan tant els càrtels de la droga com els esquadrons de la mort policials fan servir el llenguatge dels drets democràtics i del predomini de la llei per justificar una violència particularment cruel.15 Tot i que s'ha escrit abundosament sobre aquestes mostres de violència quotidianes i excepcionals, m'interessa destacar altres expressions que pot adoptar en l'espai públic urbà la sensació d'agressió i humiliació que produeix la combinació inestable de ciutadania consolidada i insurgent. Em refereixo a les descarades manques de civisme i a l'estètica agressiva que avui dia són habituals a São Paulo en les interaccions públiques quotidianes: d'una banda, el costum de les elits d'emmurallar i privatitzar la ciutat en nom d'una idea de la «seguretat» que criminalitza els pobres; de l'altra, el conjunt de pràctiques socials i artí­stiques sorgides a les perifèries pobres i que també són agressives: és a dir, la combinació de hip-hop i funk que fa servir la música, el ball i el grafit per homogeneïtzar certs grups i crear antagonismes, un estil que rebutja la cultura «made in Brasil» basada en la inclusió, la barreja de races i el consens i consolidada en la música popular brasilera, el carnaval i la capoeira i la substitueix per un llenguatge americanitzat basat en la polarització racial i de classe (vegeu Caldeira [2006] per al hip-hop a São Paulo i Yúdice [1994] per al funk a Rio); l'aplicació de la discriminació positiva a l'educació superior, que biologitza la «raça» i distribueix els brasilers en categories bipolars (Fry, 2000; Htun, 2004); la introducció de les «classes subalternes» en espais residencials prèviament «reservats als caps» (Holston, 2008, p. 275-284); la falsificació i l'exhibició d'articles emprats per les elits per posar de manifest el coneixement i l'accés a les modes mundials (ibí­d.); les mostres quotidianes de transgressió i «desacatament » a l'espai públic (circulant, per exemple), que accepten, i en aquest sentit celebren, la norma de la impunitat. Per a aquells que al llarg de segles havien expressat el seu poder mitjançant l'ostentació del privilegi, totes aquestes pràctiques han passat a substituir les expectatives sobre la deferència de les classes baixes i l'acceptació de les actituds intolerants.

Segons l'anàlisi de Caldeira (2006, p. 117), la música rap del moviment hip-hop de São Paulo és obra de nois joves que homogeneïtzen deliberadament les perifèries, que ells identifiquen amb espais de desesperança, reduint-les a un emblema de la pitjor violència i desigualtat: «Se situen ells mateixos a les perifèries, es defineixen com a pobres i negres, manifesten un antagonisme explí­cit de raça i de classe i creen un estil basat en la confrontació que deixa molt poc marge per a la tolerància i l'apropament. Amb les lletres del rap, estableixen una distància infranquejable entre els rics i els pobres, els blancs i els negres, el centre i la perifèria». Recorrent a un llenguatge diferent, els taggers, normalment procedents de la perifèria, s'estenen per tota la ciutat («go all city», per reprendre l'expressió caracterí­stica del moviment del grafit a Nova York a la dècada dels setanta). Escollint preferentment les superfí­cies que semblen menys accessibles, no deixen cap paisatge urbà lliure dels seus grafismes repetitius i verticalitzats. El seu objectiu no és només atacar la privatització de Sí£o Paulo impulsada per l'afany de seguretat, sinó també crear un nou espai visual públic format per superfí­cies que la gent no pot evitar de veure, una nova pell urbana que els taggers saben que la majoria d'habitants de la metròpoli consideren lletja, inintel ·ligible i il·legal, una prova inequí­voca del deteriorament de l'espai urbà i de la seva dimensió pública. La qüestió és que els taggers gaudeixen amb aquesta crí­tica.

Podem veure aquestes mostres de menyspreu com a expressions de la ciutadania insurgent, com a formes de protesta i d'acció ciutadana, quan el seu objectiu sembla ser el de trastocar els supòsits establerts sobre la mena d'inclusions, deferències i jerarquies que fins ara havien sostingut la ciutadania diferenciada? De fet, com era de preveure, les elits no les veuen com un apropament sinó com una intromissió en espais públics i domèstics sobre els quals havien dominat antigament sense cap fissura. Per això responen creant distàncies noves. Impulsades per la por, la suspicàcia i la humiliació, les elits han renunciat al tipus de contacte personal quotidià que era propi del seu antic estil de domini (el règim de la ciutadania diferenciada) i que es caracteritzava per una cordialitat superficial, una ambigüitat lúdica i una obertura aparent. Per substituir-lo, han desplegat tot un ventall de barreres fí­siques i socials. D'una banda, es comporten amb un menyspreu explí­cit, actitud que culmina en una criminalització racista de les classes baixes que nega els drets humans i recolza la violència policial. D'altra banda, s'encastellen en recintes particulars i comercials protegits per guàrdies privats i sistemes d'alta tecnologia que fan palesa una norma cruel, la de «cadascú al seu lloc», que abans era més implí­cita que explí­cita.

Podria resultar excessivament ingenu definir els llenguatges «marginals» del grafit, el rap, la moda, la polarització racial, el «desacatament» i el desafiament com a expressions de ciutadania insurgent. Tanmateix, és cert que trastoquen les ideologies d'inclusió universal en què es recolzava la formulació de la ciutadania diferenciada propugnada per les elits dominants. En efecte, aquestes ideologies difuminen (en el sentit de fer menys visible) una distribució de drets massivament i cruelment injusta. Expressada en una diversitat d'ideologies, institucions culturals i convencions socials nacionalistes (per exemple, la «democràcia racial», el carnaval o el joc de les classificacions racials), el civisme del règim establert accentua la inclusió, l'acomodació, l'ambigüitat i l'heterogeneïtat com a vocabularis de la relació social. Aquests vocabularis de la inclusió es reforcen amb les convencions culturals de la seducció, que confereixen a les relacions personals en què hi ha una diferència sexual, econòmica o de classe un vel d'acceptació còmplice, una sensació d'intimitat que obscureix però alhora manté en vigor certes desigualtats fonamentals: em refereixo a les ambigüitats de la seducció obtingudes mitjançant certs artificis (introduïbles), com ara el jetinho, la malí­cia, la malandragem, la jinga, el jogo de cintura i el mineirice, i que han quedat universalitzades en institucions com la samba, el carnaval i la capoeira, totes molt celebrades dins de la cultura brasilera però que no em correspon descriure en aquest text.

El que m'interessa remarcar és que les ideologies i convencions de la inclusió han perdut el seu poder de convicció només en temps recents. Quan la ciutadania insurgent fractura la ciutadania diferenciada, les formulacions dominants de la inclusió es tornen més febles i les desigualtats que abans amagaven acaben sent intolerables. Cada cop més gastades, es veuen substituïdes en les relacions quotidianes per mostres descarades de manca de civisme. El problema de la societat brasilera contemporània és que, tot i que l'estructura de desigualtat es manté, els mecanismes que la dissimulaven han perdut eficàcia. Aquest desgast fa cada cop més evident la cruesa de la desigualtat, «perquè els brasilers la vegin». Per això, en les pràctiques que utilitzen per reivindicar la seva pertinença a la ciutat, tant els habitants del centre com els de la perifèria pensen respectivament que l'altre bàndol fa servir el llenguatge de l'insult.

L'innegable creixement de la violència, la injustí­cia i la corrupció en l'actual etapa de democràcia polí­tica es pot descriure, per tant, en aquests termes: les grans desigualtats continuen existint, però els pactes polí­tics i culturals que les sostenien s'han debilitat. Aquest escorxament de la pell social transforma la ciutat i la societat. Produeix amargor, humiliació i exageració. En aquest sentit, potser, es podria dir que els profunds canvis democràtics que encarna aquest procés han convertit l'incivisme en l'expressió pública de la resistència i la insistència.

La meva conclusió és que, si bé la democratització brasilera no ha aconseguit superar aquests problemes, les contraconfiguracions de la violència i la injustí­cia tampoc no han pogut evitar l'aparició de mostres significatives d'innovació democràtica. No han impedit, sobretot, que es generalitzés la legitimació d'una ciutadania democràtica insurgent. De moment, al Brasil, com en molts altres llocs, no predominen ni els elements democràtics ni els elements antidemocràtics. Uns i altres romanen entremesclats, sobrevivint-se mútuament de forma inesperada.

Notes

1 Alguns fragments d'aquest article estan extrets del meu llibre Insurgent Citizenship: Disjunctions of Democracy and Modernity in Brazil (2008). Els moviments de ciutadania insurgent tendeixen a sorgir a les ciutats amb molta població marginal originària del paí­s. Els moviments per una nova formulació de la ciutadania es fonamenten en la reivindicació d'unes condicions de residència dignes i incorporen les desigualtats de l'experiència metropolitana en la definició del seu programa i la seva pràctica participativa. Com que els seus impulsors són ciutadans del paí­s, normalment desemboquen en una transformació de la ciutadania democràtica. Aquests moviments, però, són molt menys habituals en aquelles ciutats on la població marginal és majoritàriament estrangera. Com a exemples del primer cas es poden esmentar algunes ciutats del Brasil, l'Índia o Sud-àfrica; com a exemples del segon, Singapur, Dubai i algunes ciutats europees amb una àmplia proporció de «treballadors foranis».

2 Podem trobar diferents modalitats de moviments de ciutadania insurgent en totes les regions en desenvolupament, per exemple a Amèrica Llatina (Caldeira, 2000 i 2006. Holston, 2008. Postero, 2007), a l'Àsia (Patel, D'Cruz; Burra, 2002. Somsook, 2005. Zhang, 2001), i a l'Àfrica (Beall; Crankshaw; Parnell, 2002. Simone, 2004).

3 Vegeu Rabinow (1989) i Rose i Osborne (1999) per a diferents estudis sobre el procés de patologització de les ciutats europees durant el segle xix. En aquell temps, els governs i la ciència mèdica pensaven que la ràpida urbanització i les condicions de vida de les masses urbanes eren la font de nombroses patologies (malaltia, delinqüència, revolució i degeneració moral) i per aquest motiu van considerar aquestes masses com un objecte legí­tim d'intervenció i regulació. Vegeu Coleman (1982) per a una història d'aquesta epidemiologia. Per a les respostes de la industrialització, el moviment modern o la planificació suburbana, vegeu Rabinow (1989), Le Corbusier (1973), Holston (1989) i Nicolaides i Wiese (2006).

4 Entre d'altres, es poden esmentar Davis (2006) i Neuwirth (2006). Amb el sorgiment de noves pandèmies (p. e., el VIH/sida o la SARS), les ciutats tornen a aparèixer com un focus d'irradiació d'infeccions. Al segle xxi, però, aquesta amenaça es considera d'abast mundial. Els nous mecanismes de vigilància i de resposta tenen com a principal objectiu les grans ciutats dels països en desenvolupament on hi ha hagut un nivell d'urbanització sense precedents. L'actual literatura sobre la «catàstrofe urbana» defineix aquestes metròpolis com el punt de partida d'elements patògens que resulten especialment letals pel fet de difondre's amb els fluxos mundials de població que caracteritzen la urbanització contemporània. Vegeu Davis i Siu (2007) i Morse (1995). Agraeixo a Lyle Fearnley aquestes referències.

5 Voldria remarcar una qüestió que no solen entendre del tot bé els observadors externs (brasilers i estrangers): una gran part dels «residents suburbans » de la majoria de les ciutats brasileres, és a dir, de les persones que viuen a les perifèries pobres, van comprar de bona fe parcel·les incloses en plans urbaní­stics (loteamentos) que per un o altre motiu van resultar fraudulents. No són gent que hagi ocupat terrenys d'altres ni viuen en faveles. Les faveles s'estenen sobre terrenys que mai no s'han pagat i són només una de les modalitats d'ocupació il·legal que existeixen en el paisatge urbà brasiler. Dit d'una altra manera, els habitants de les faveles no són propietaris de les seves parcel·les, tot i que sí­ que són propietaris de les cases i poden traslladar-les de lloc o llogar-les. A São Paulo, per exemple, aproximadament el deu per cent de la població metropolitana viu en faveles. En algunes barriades de São Paulo i en alguna altra ciutat - especialment Rio de Janeiro -, aquesta proporció pot arribar al trenta o el quaranta per cent, però són excepcions. No pretenc minimitzar la importància de les faveles com a lloc de residència dels brasilers pobres. Al cap i a la fi, el deu per cent de la població de Sí£o Paulo equival a un milió de persones. Sí­ que m'interessa destacar, però, que descriure el món urbà del Brasil com una dicotomia entre les faveles de la població pobra i els enclavaments emmurallats de la població rica és una falsedat, tant des del punt de vista demogràfic com el morfològic, ja que el món urbà del Brasil és infinitament més complex, contradictori i vital. Per a una discussió més pormenoritzada sobre les diferències i relacions existents entre els propietaris de parcel·les i els ocupants de terrenys als barris pobres de São Paulo i sobre la significació (cada cop menys important) d'aquesta distinció per a la mobilització ciutadana, vegeu Holston (2008) i Caldeira i Holston (2005).

6 El fet que normalment siguin només els socis més actius de les organitzacions de veïns els qui mostren una competència suficient del llenguatge jurí­dic queda fora de l'abast d'aquesta argumentació sobre la nova ciutadania. Tot i que els socis de base no solen entendre els complexos raonaments legals que intervenen a les discussions i són incapaços de produir-los, normalment transfereixen els problemes a altres socis que sí­ que els entenen (és a dir, els lí­ders veïnals i els seus advocats) en lloc d'expressar la seva frustració de forma violenta. Els lí­ders veïnals i els arxius constitueixen un recurs col·lectiu bastit per tot el grup de veïns i que es pot utilitzar individualment o col·lectivament si és necessari. D'aquesta manera es difon el llenguatge legal, convertit en coneixement públic.

7 He manllevat aquesta idea del poder i la responsabilitat a l'esquema correlatiu de relacions sociolegals establert per Hohfeld (1978). Tant la tradició del dret civil (que ve directament del dret romà i que és la que predomina a Europa i a Amèrica llatina) com la del dret consuetudinari (pròpia d'Anglaterra i els Estats Units) reconeixen aquestes relacions, però ho fan d'una manera lleugerament diferent. La primera sosté que el dret objectiu és el sistema de lleis al qual s'ha de conformar cada ciutadà, i el dret subjectiu, el poder que obté una persona determinada a partir d'aquesta reglamentació. La segona tradició parteix del concepte de solució jurí­dica (remedy), que dóna lloc a la capacitació, i sosté que allà on hi ha un dret ha d'haver-hi una solució jurí­dica.

8 Podeu trobar una descripció més completa a Holston (2008).

9 Vegeu Holston (2008), especialment p. 203-267, per a una anàlisi històrica i etnogràfica més detallada d'aquests processos de canvi.

10 Per a una visió diferent sobre la ciutadania urbana insurgent a l'Índia segons Chatterjee, vegeu Patel, D'Cruz i Burra (2002).

11 Vegeu també l'anàlisi que fa Caldeira (1990) sobre l'aparició de lí­ders femenines en el moviment en favor dels drets residencials sorgit a les perifèries de Sí£o Paulo.

12 La història de la participació popular a l'Assemblea Constituent es relata a Michiles[et al.] (1989).

13 Sobre les noves formes d'associació i de participació democràtica, vegeu els textos d'Avritzer (2004) sobre São Paulo. Per a la participació en el disseny de pressupostos, vegeu Abers (2000) i Biaocchi (2005); i per a les noves iniciatives democràtiques en la planificació urbaní­stica, Caldeira i Holston (2005).

14 Els percentatges d'habitatges en propietat a les perifèries de Sí£o Paulo són molt alts, d'entre el setanta per cent i el noranta per cent, d'acord amb diverses estimacions (Holston, 2008, p. 183-184). Aquestes xifres inclouen les persones que han ocupat terrenys, però que normalment són propietàries de casa seva. Així­, la identitat del propietari de casa està molt generalitzada, tot i que no és universal, a les barriades perifèriques.

15 Sobre la violència, la delinqüència i l'emmurallament a São Paulo durant l'actual perí­ode de democràcia polí­tica, l'estudi clàssic és el de Caldeira (2000). Sobre l'ús del vocabulari de la democràcia, els drets i la justí­cia per les bandes i per la policia, vegeu Caldeira (2006) i Holston (2008, p. 271-309).

Bibliografia

Abers, Rebecca Neaer. Inventing Local Democracy: Grassroots Politics in Brazil. Boulder: Lynne Rienner Publishers, 2000.

Avritzer, Leonardo (ed.). A Participação em São Paulo. São Paulo: Editora Unesp,  2004.

Beall, Jo; Crankshaw, Owen; Parnell, Susan. Uniting a Divided City: Governance and Social Exclusion in Johannesburg. Londres: Earthscan Publications, 2002.

Baiocchi, Gianpaolo. Militants and Citizenship: The Politics of Participatory Democracy in Porto Alegre. Palo Alto: Stanford University Press, 2005.

Caldeira, Teresa P. R. «Women, daily life and politics», In Jelin, Elizabeth (ed.). Women and Social Change in Latin America. Londres: UNRISD/Zed Books, 1990, p. 47-78.

---. City of Walls: Crime, Segregation, and Citizenship in São Paulo. Berkeley: University of California Press, 2000.

---. «"I came to sabotage your reasoning!": Violence and resignifications of justice in Brazil». A Comaroff, Jean; Comaroff, John L. (ed.). Law and Disorder in the Postcolony. Chicago: University of Chicago Press, 2006, p. 102-149.

Caldeira, Teresa P. R.; Holston, James. «State and urban space in Brazil: From modernist planning to democratic interventions». A Ong, Aihwa.

Collier, Stephen J. Global Assemblages: Technology, Politics, and Ethics as Anthropological Problems. Malden (MA): Blackwell Publishing, 2005, p. 393-416.

Chatterjee, Partha. The Politics of the Governed: Reflections on Popular Politics in Most of the World. Columbia: Columbia University Press, 2004.

Coleman, William. Death is a Social Disease: Public Health and Political Economy in Early Industrial France. Madison: University of Wisconsin Press, 1982.

Davis, Deborah; Siu, Helen. «SARS: reception and interpretation in three Chinese cities». A Davis, Deborah; Siu, Helen (ed.). SARS: Reception and Interpretation in Three Chinese Cities. Nova York: Routledge, 2007.

Davis, Mike. Planet of Slums. Londres: Verso, 2006. I Planeta de ciudades miseria. Trad. Amoroto Salido, Juan María. Madrid: Foca Ediciones, 2007.

Fry, Peter. «Politics, nationality, and the meaning of "race" in Brazil», Daedalus, 2000, v. 129, n. 2,  p. 83-118.

Hohfeld, Wesley Newcomb. Fundamental Legal Conceptions as Applied in Judicial Reasoning. Wheeler Cook, Walter (ed.). Westport: Greenwood Press, 1978.

Holston, James. The Modernist City: An Anthropological Critique of Brasí­lia. Chicago: University of Chicago Press, 1989.

---. Insurgent Citizenship: Disjunctions of Democracy and Modernity in Brazil. Princeton: Princeton University Press, 2008.

Htun, Mala. «From "racial democracy" to affirmative action: changing state policy on race in Brazil», Latin American Research Review, 2004, v. 39, n. 1, p. 60-89.

Le Corbusier (Charles Édouard Jeanneret). The Athens Charter. NovaYork: Grossman Publishers, 1973. I Principios de urbanismo: La carta de Atenas. Trad. Capella, Juan Ramón. Barcelona: Ariel, 1999.

Michiles, Carlos [et al.]. Cidadão Constituinte: A Saga das Emendas Populares. Rio de Janeiro: Paz e Terra, 1989.

Morse, Stephen S. «Factors in the emergence of infectious diseases», Emerging Infectious Diseases, 1995, v. 1, n. 1, p. 7-15.

Neuwirth, Robert. Shadow Cities: A Billion Squatters, A New Urban World. Nova York: Routledge,  2006.

Nicolaides, Becky M.; Wiese, Andrew (ed.). The Suburb Reader. Nova York: Routledge, 2006.

Patel, Sheela; D'Cruz, Celine; Burra, Sundar. «Beyond evictions in a global city: Peoplemanaged resettlement in Mumbai», Environment and Urbanization, 2002, v. 14, n. 1, p. 159-172.

Postero, Nancy Grey. Now We Are Citizens: Indigenous Politics in Postmulticultural Bolivia. Stanford: Stanford University Press, 2007.

Rabinow, Paul. French Modern: Norms and Forms of the Social Environment. Cambridge: MIT Press, 1989.

Rose, Nikolas; Osborne, Thomas. «Governing cities: notes on the spatialisation of virtue», Environment and Planning D: Society and Space, 1999, v. 17, n. 6,  p. 737-760.

Simone, Abdou Maliq. «People as infrastructure», Public Culture, 2004, v. 16, n. 3, p. 407-429.

Somsook, Boonyabancha. «Baan Mankong: Going to scale with "slum" and squatter upgrading in Thailand», Environment & Urbanization, 2005, v. 17, n. 1, p. 21-46.

Yúdice, George. «The funkification of Rio». A Ross, Andrew; Rose, Tricia (ed.). Microphone Fiends: Youth Music and Youth Culture. Nova York: Routledge, 1994, p. 193-217.

Zhang, Li. Strangers in the City: Reconfigurations of Space, Power, and Social Networks within China's Floating Population. Stanford: Stanford University Press, 2001.