X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.
Entrevista a Rafael Moneo
Rafael Moneo, 2010
Al cap d’una setmana que es decidís el guanyador del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2010, vam visitar Rafael Moneo en el seu estudi, situat en una casa de dues plantes de la colònia d’El Viso, a Madrid. L’edifici, exemple de l’arquitectura racionalista madrilenya de la primeria del segle XX, conserva la pàtina de distinció que atorga el pas del temps, mostra sense pudor una façana escrostonada i està envoltat d’un petit jardí. Ens instal•lem en una càlida sala on s’amunteguen llibres d’arquitectura que s’escampen entre taules, cadires i el terra. L’arquitecte ens parla de la seva experiència com a president del jurat i la seva visió particular de la ciutat i de l’arquitectura contemporània, mentre va esbossant croquis en un full de paper vegetal.

Quina és la seva valoració del resultat del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2010?


Aquest guardó constitueix un índex del que s’entén com a espai públic, tant per als arquitectes com per al públic en general. Es tracta d’un indicador, un testimoni, un tast del que és en un moment determinat el pensament urbanístic i de l’estat en què es troba l’arquitectura i el disseny urbà actuals. El fet d’haver premiat ex aequo dos projectes com la Biblioteca de Magdeburg a Alemanya i l’Òpera Nacional d’Oslo a Noruega és una cosa natural, no és una elecció arbitrària. Té el seu interès.

D’una banda, la Biblioteca de Magdeburg explicita de manera molt directa els seus objectius: els mateixos usuaris són els qui estan molt pendents de fer perdre als edificis la seva condició monumental i els qui reclamen directament els seus valors d’ús, valors que contribueixen genèricament a reforçar la noció de virtut que acompanya la cultura. Amb una intervenció mínima es ret compte del paper essencial del disseny urbà. De la mateixa manera, recull la voluntat de reciclatge i estilísticament es converteix també en un edifici mancat de prejudicis: mostra un cert desinterès per la recerca pròpiament formal i arquitectònica i, tanmateix, està disposat a altres aspectes culturals de més abast, ja sia de continguts o pel reciclatge de tots aquests trets de l’arquitectura dels anys cinquanta. Sense voler, hi ha una certa assumpció polèmica del llenguatge dels cinquanta com a alternativa al més escandalós i exuberant llenguatge arquitectònic dels anys noranta i el dos mil. També s’hi troba el desig reformista d’una petita comunitat, en voler transformar un nus de trànsit en alguna cosa que tingui vida urbana.

És un projecte de gran interès que no es contradiu amb l’altre guanyador ex aequo, l’Òpera Nacional d’Oslo, un dels edificis més importants dels últims anys, de més ambició intel•lectual, pel fet que es tracta d’una institució de tant de rang en un país tan madur i, d’altra banda, amb tants mitjans. En aquest projecte, Snøhetta planteja una cosa que és molt característica de l’arquitectura actual. L’Òpera Nacional d’Oslo és un exemple molt simptomàtic del desig que avui anima els arquitectes de fer que l’arquitectura es dissolgui i es converteixi en paisatge. Alguna cosa de tot plegat hi ha en les propostes de tantes persones que entenen com a espai públic el paisatge, els jardins, els parcs. Situat en un lloc tan urbà com és el port d’Oslo, on hi ha alguns edificis com l’Ajuntament, amb tanta voluntat i amb tant de desig d’expressar i materialitzar el que és una ciutat, aquest projecte intenta prescindir d’aquells trets més característics dels edificis per arribar a diluir-se en el medi natural. Les rampes de l’Òpera, per exemple, acaben entrant en el mar i es transformen en elements gairebé paisatgístics: l’edifici vol ser topografia. Però quan el visitant arriba a dins per veure de què es tracta, hi descobreix un teatre d’òpera a la italiana purament tradicional. Aquí està la contradicció flagrant que es dóna entre una cosa que ve de la vida urbana, com és un teatre de l’òpera, i un recipient –una obra d’arquitectura– que intenta ser paisatge: inevitablement apareixen aquesta mena de servituds. El jurat va reconèixer aquest valor i aquesta dificultat intrínseca.


A què respon aquesta contaminació paisatgística de l’arquitectura?

Crec que es deu, fonamentalment, a dues raons. La primera que hauríem d’esmentar és l’enfrontament deliberat a l’arquitectura de la generació anterior que, tant si es vol com si no, s’entén avui com exageradament monumental. Si acceptem que les obres de Frank Gehry i l’arquitectura desimbolta de Rem Koolhaas han dominat l’arquitectura dels vuitanta i els noranta, constatarem que no han tingut inconvenient a accedir a la dimensió monumental des de l’exageració. La segona raó, i que pot ser la de més pes, és el desig d’acostar l’arquitectura a la naturalesa, d’arribar a una arquitectura que, d’acord amb la ideologia dominant, pugui ser qualificada d’ecològica. Els arquitectes avui no persegueixen tant una ciutat dominada per la discreció burgesa –la ciutat del segle XIX, la ciutat que li agradava a Aldo Rossi– respectuosa amb les normes i sí una ciutat en la qual la naturalesa, el que és ecològic, hi sigui present. Les ciutats jardí ja van perseguir la naturalesa com a meta, quan els nous mitjans de transport van permetre als qui vivien a les ciutats la recuperació de la naturalesa descoberta pels paisatgistes anglesos. La ciutat jardí satisfeia els ideals dels qui creien que vida social i medi natural no s’havien d’entendre necessàriament com a oposats. Però les crítiques a la ciutat jardí van aparèixer ben aviat. Le Corbusier va explicar que la ciutat jardí és tot un malbaratament. I la veritat és que aquesta tornada a la naturalesa de l’arquitectura que pretén ser ecològica ignora del tot la ciutat jardí. Les propostes d’arquitectura ecològica que avui se’ns fan aprofundeixen en aspectes visuals, embolcallen de verd les construccions. L’arquitectura desapareix sota un artificial mantell vegetal, l’eficiència i cost del qual caldria posar en dubte. Però el que és ecològic s’ha convertit en un tòpic i, com a resultat, l’arquitectura sembla voler dissoldre’s en el paisatge. Una crítica a aquelles arquitectures que avui es diuen ecològiques i sostenibles està per fer. En realitat, caldria buscar les respostes autènticament ecològiques en l’arquitectura primitiva. Cal reconèixer que molta arquitectura antiga ha estat tan ecològica o més que l’actual, malgrat els esforços que avui fan els arquitectes perquè ho sembli. No vull dir amb això que calgui tornar a l’arquitectura vernacla, però sí que cal reconèixer que, en el que és primitiu, la racionalitat és més present i és més evident. La racionalitat es reflecteix en la forma del que es construeix. En certa mesura, com menys mitjans es té, amb més racionalitat es presenta la resposta constructiva. Avui, l’abundància de mitjans és tal, que el constructor procedeix sense limitacions aparents. Això porta que tot sigui construïble, duu a un concepte nou que sembla fer legítim tot allò que es pot construir. Caldria parlar de buildability com a únic límit per a la imaginació de l’arquitecte. Naturalment, aquesta actitud, avui tan present, té poc a veure amb la racionalitat que hauria de dur implícita una autèntica arquitectura ecològica.

En alguns dels seus textos, ha parlat de la importància que havia tingut el lloc en èpoques anteriors, la contextualització, el «murmuri del lloc», creu que aquest terme ha perdut força?

Crec en el lloc. Es tem que les noves ciutats, com les del Golf Pèrsic, no tinguin aquest suport que en un moment determinat feia que les ciutats es vinculessin a la geografia, que cada ciutat trobés el seu sentit des de l’assentament. Em temo que sols siguin l’expressió d’operacions financeres, en estar ocupades pels qui les estan construint i no ser altra cosa que béns comprats per inversors que pot ser que no les ocupin mai. Aquesta falta d’interès pel context sens dubte deixa l’arquitectura sense els incentius que proporciona el lloc que tant compten a l’hora d’imaginar el que s’ha construït. El que s’ha dit es pot estendre als materials que estimulen la ment del qui ha de construir. Estem parlant d’un moment en què la versatilitat de les tècniques i la possibilitat de construir gairebé qualsevol cosa fan que el constructor no entengui ni faci servir la limitació positiva que hi havia en el bon ús d’un material determinat. Abans, el concepte de forma estava íntimament lligat a materials i tècniques de construcció i, en el fons, l’arquitecte trobava en aquestes limitacions l’arrencada i el suport de les fantasies formals. Si algú construïa en pedra tenia unes limitacions i unes obligacions, la definició de la forma: les raons per construir estaven implícites en el material. Avui, la forma es pensa sense aquestes restriccions i limitacions. Ara, les facilitats dels mons figuratius que es representen a l’ordinador, sense aquest filtre del coneixement constructiu, donen lloc que els nous constructors es trobin amb menys suport.

Es pot dir que sols es construeix sobre el que està construït. Construir sobre el que està construït sempre proporciona pistes i permet establir contrastos, testificar el valor del que un pensa, que no es dóna quan l’obra es pot arribar a produir d’una manera autònoma i independent. Poques vegades es dóna una obra autònoma i independent, sense limitacions. D’altra banda, és més bell pensar que intervens sobre una obra inacabada que no pas que contribueixes a l’obra sense fi que suposa la construcció del planeta en un instant determinat. La nostra feina sempre s’encadena en una cosa més àmplia. És molt bonic pensar la història de les ciutats d’aquesta manera. La ciutat vista d’aquesta manera té menys a veure amb la ciutat imaginada des del pensament utòpic. M’agrada veure la ciutat com un edifici en el qual treballem tots però que mai no acabarem de veure fet. No es pot pensar que cap figura no es tanca del tot, cap ciutat no ha assolit la seva plenitud.

El que és bonic de la feina de l’arquitecte és la capacitat de desprendre’s del tot de la seva obra. L’arquitecte transfereix al seu edifici una condició instrumental, d’ús. De vegades es tendeix a pensar que això passa amb tot tipus de treball o obra artística. Passa el mateix amb un poema? No n’estic segur. És veritat que un poema no acaba en els conceptes que es recullen a la pàgina i que també es multiplica amb els lectors, però no pas de la mateixa manera. Els llaços d’unió entre un edifici i un arquitecte són més febles que entre un poema i un autor. Crec que la grandesa de l’arquitectura és la capacitat de dotar de vida pròpia allò que es construeix. No sé si això es dóna en un poema, crec que en tot cas és menor en un quadre. La idea d’un lector com a amo del text és una veritat a mitges. Però, mentre que l’edifici és amo de si mateix, i no pas de l’arquitecte, el qui el fa servir se n’empara, el fa seu amb més naturalitat. S’associa l’obra d’arquitectura a l’arquitecte, però els edificis tenen vida pròpia i estableixen una relació directa i immediata amb els usuaris. Un arquitecte només relativament és amo del seu edifici.

La noció d’espai públic s’ha associat tradicionalment a la idea de democràcia, però, fins a quin punt la proximitat física entre estranys a la ciutat genera comunitat política?

Acabo de tornar de la capital del Perú i el fenomen de Lima és el de la construcció de les barriades. És una ciutat interessantíssima que ha vist multiplicar per deu la seva població a les últimes dècades. Possiblement quan Mario Vargas Llosa escriu La ciudad y los perros o Conversación en la catedral, Lima tenia sis-cents mil o vuit-cents mil habitants, avui en té deu o quinze vegades més. La gent del camp van a la ciutat amb el desig de viure d’una altra manera, i l’autoconstrucció modestíssima en la qual tot seguit es veuen involucrats fa que la ciutat s’entengui com a proximitat física. Les barriades de Lima són ciutat: les persones que les habiten creuen que estan construint la ciutat i de debò que és així. Hi ha tota una tradició en l’autoconstrucció, però això no implica que es respectin algunes normes no escrites i que es tingui una certa noció d’ordre. L’altra manera de fer ciutat és construir infraestructura. No és el cas de Lima, en què el que em sembla imprescindible és el fet de reconèixer que és la proximitat de les persones físiques la que dóna sentit al medi arquitecturitzat, que es converteix immediatament en ciutat. Els qui viuen a les barriades de Lima no entenen com a inconvenient la proximitat per viure a la comunitat, ans al contrari, l’entenen com allò que persegueixen i a què donen més valor.

El lligam clàssic entre espai físic i democràcia està relacionat amb la consciència que és la vida amb els altres ―i només a partir de la vida amb els altres― com s’entén el nostre pas per aquest món. La ciutat és el marc per a aquesta vida en comú i aquesta vida en comú és la que porta a aquests aspectes d’especialització de la ciutat que acaba per entendre’s com un conjunt d’edificis que reflecteixen diferents activitats, ja sia una escola, un teatre o un mercat. Donar a la paraula «mercat» aquesta connotació, en la qual tot el que a algú li ve de gust fer, adquirir o tenir és assequible, és una bona manera d’entendre la ciutat. Em sembla que va ser Max Weber el qui va entendre la ciutat com a mercat, però tot sovint m’ha tocat citar la frase de Louis Kahn segons la qual una ciutat és aquell lloc on un nen aprèn o pot arribar a aprendre el que vol ser. Hi estic d’acord perquè té a veure amb aquesta idea de mercat, també de professions, de formes de vida, de com a algú li agradaria estar en aquest món, en quin ofici dedicar el temps, i això només s’aprèn en aquest contacte amb els altres. Per això em resisteixo a pensar en una ciutat virtual, dispersa, sense contacte amb els altres.

Per desgràcia, a la ciutat moderna es va veient menys la diversitat de possibles vocacions. Al final no saps si aquella ciutat de la qual parlava Louis Kahn, en la qual hi havia fusters, tapissers, ferreters, botiguers, jornalers, escrivents, etc., tots els oficis, té alguna cosa a veure amb la ciutat actual. Però és una ciutat per la qual sentim nostàlgia. I així s’explica per què ens sentim tan bé a les ciutats velles, que guarden la memòria d’una ciutat com a Arca de Noè de les professions. Per desgràcia, la ciutat tot sovint avui cal veure-la com a simple parc temàtic.

El turisme és una cosa molt destructora. Tots els alcaldes volen convertir les seves ciutats en ciutats turístiques i no saben que el major luxe que pot tenir una ciutat és no tenir turistes. Barcelona encara és prou gran perquè els turistes no la destrueixin en concentrar-se en barris determinats, però hi ha tantes ciutats petites consumides pel turisme: pots parlar de Florència, Venècia o Roma mateix. En el fons hi ha la globalització i la facilitat amb la qual ens desplacem i gaudim d’altres ciutats. És veritat que el fet de gaudir d’altres mons és a costa d’admetre que no ens pertanyen i aquesta no-pertinença sempre farà que moltes ciutats només les puguem viure com a mons aliens i distants. Em sembla que la ciutat viscuda només amb el temps del turisme difícilment es pot entendre com a ciutat. No sé si es tracta de la mateixa relació que es pot tenir amb un llibre. I això, no perquè puguis llegir la ciutat com un llibre, sinó perquè arriba un moment en el qual gaudeixes de la condició de la ciutat, de la seva plenitud, d’una manera no gaire diferent de quan es gaudeix amb la integritat d’un llibre o de la visió sinòptica d’un quadre. Una ciutat es gaudeix, no dic es contempla. La ciutat és potser una de les manifestacions més completes de la vida dels homes i de la història. Poques manifestacions inclouen d’una manera tan completa temps i present, el batec de la vida.


Tot i que es tracta d’un concepte esmunyedís, què defineix exactament la ciutat i en què es distingeix de l’espai públic?

Tota la ciutat és l’espai públic per antonomàsia. El que distingeix ciutat i casa seria el que estableix la diferència entre el que és públic i el que és privat. La ciutat dóna cabuda al que és privat, però realment és el conjunt de tots els espais ciutadans, d’aquí com en són de boniques les ciutats en què no hi cap el que és privat. No s’hauria d’establir restriccions a la vida a la ciutat. No crec que calgui posar portes a les ciutats. Les estacions de tren són espais públics per excel•lència, perquè mai no han hagut de tancar les seves portes. En aquest sentit, a l’espai públic hi cap des d’un carrer fins a un parc. Quan els arquitectes presenten els seus projectes de parcs i jardins a aquest Premi i ho fan de manera tan indiscriminada, per ventura no adverteixen ja d’això que diem ara? Quins són els edificis de vocació pública? El que és privat va lligat a la sensació de propietat que experimentes en obrir la porta de casa teva, però també hi ha cultures en les quals les portes de les cases estan obertes. El que és privat m’agradaria associar-ho només amb el que és íntim, el que és públic és on entens que estàs del tot disponible per als altres, mentre que en el que és íntim estàs sols pendent de tu mateix. La dicotomia entre ciutat i casa és la que converteix les persones en ciutadans. La casa queda com a últim reducte del que és íntim. La ciutat és tot allò que no afecta la vida del que és íntim, tot allò és ciutat, tot allò és espai públic.

Es podria pensar l’espai públic com els llocs en què la gent conviu. Tampoc no cal associar els espais públics als llocs amb una determinada cabuda de masses. Els grans espais de reunió pública avui tenen menys sentit o en tenen només com a espectacles en si mateixos. L’espai de Sant Pere a Roma és alhora un lloc en què conviuen les nocions de massa i jerarquia. De vegades hi ha confusió en entendre el que és públic com el territori on les masses es poden trobar còmodes, però les masses es poden trobar còmodes de manera molt diferent: et pots sentir a gust un diumenge al matí al Retiro massificat, però això no vol pas dir que el Retiro no estigui també fantàstic quan hi ets tot sol. L’espai ciutadà té aquesta ambivalència, aquesta capacitat de permetre l’experiència del que és íntim i el fet de compartir la vida amb els altres.

La seva llarga experiència docent a la Universitat de Harvard li deu haver concedit una perspectiva excepcional sobre el que passa a escala arquitectònica a Europa. Com es percep la ciutat europea des dels Estats Units?

La ciutat americana és menys orgànica que l’europea, és més abstracta. La ciutat europea encara s’explica amb la metàfora de la ciutat que té els atributs d’un cos. A Europa encara distingeixes el que és el ventre de la ciutat o el que en són el cap i els membres. En una ciutat americana tot és més inorgànic. La condició inorgànica acompanya les ciutats de nova planta. Ho podríem simplificar molt dient que el model americà és la ciutat jardí i el downtown. La ciutat americana reflecteix molt bé que la societat americana està molt inspirada en l’individu i el respecte dels seus drets. A la ciutat europea l’individu està inclòs en nombrosos cercles socials que, si bé en limiten la llibertat, li ofereixen seguretat, ajuda en la precarietat. Això es dóna menys a la ciutat americana, en la qual l’individu està més sol, una cosa que sens dubte reflecteix la dicotomia entre la ciutat-casa unifamiliar i els downtown, entesos aquests només com a ciutat de negocis. Però el fet de generalitzar sempre inquieta... les ciutats són tan diferents... Nova York és gairebé una ciutat europea. Si en una ciutat s’estimen els llibres, la música i l’art és en una ciutat com Nova York. Però tornem al que volia dir. En termes generals, seria aquesta solitud de l’individu el que preval a la ciutat americana, una societat que, d’altra banda, tendeix a donar tant de valor a les institucions. La gran invenció d’Amèrica són les institucions, tant si es tracta de les universitats com de les organitzacions culturals i assistencials lligades a la filantropia, i això passa perquè, en ser febles els cercles socials, els individus confien en les afinitats electives que estableixen a través de les institucions. En elles hi ha el nervi de la vida social.

Alguna vegada he dit que la ciutat europea ve de la ciutat encintada, emmurallada. L’americana no, perquè les muralles ja les tenen posades a l’Atlàntic i al Pacífic; són ciutats que no han necessitat protegir-se, els ha faltat la necessitat de donar un sentit de tancament des del seu traçat. En no tenir aquesta consciència del límit, la ciutat americana pot tenir menys forma i, per tant, una major abstracció. Les grans dimensions d’Amèrica, d’altra banda, expliquen que no sigui fortuït el fet que els americans s’hagin basat en el telèfon, en l’aeroplà o en els mitjans de comunicació i que els hagin fet consubstancials amb la seva vida. Amèrica, al cap i a la fi, ha hagut de cercar mitjans a fi que tot el país visqués conjuntament. Pot ser que els nous mitjans de comunicació permetin alimentar la fantasia que Amèrica, en la seva immensitat, és una sola ciutat.

Magda Anglès i Judit Carrera
Madrid, abril 2010